Oral / Redacció 36


LA PRIVACITAT A INTERNET

Facebook rastreja els gustos dels que no usen aquesta plataforma

Un estudi revela que la xarxa social vulnera la legislació de privacitat europea

13 milions de webs llegeixen ‘cookies’ per informar l’empresa de Zuckerberg

CARMEN JANÉ / BARCELONA
 
DIMECRES, 1 D’ABRIL DEL 2015


 
Facebook no només rastreja els gustos, preferències i perfils dels seus usuaris registrats per oferir-los anuncis a mida. Segons una investigació encarregada per la Comissió per a la Protecció de la Privacitat belga, equivalent a l’Agència de Protecció de Dades espanyola, la xarxa social nord-americana també analitza i cataloga la navegació de la resta dels internautes, fins i tot els que no tenen compte a Facebook i sense avisar-los, cosa que és contrari a la legislació europea en matèria de protecció de dades.
L’informe, fet per dos departaments de la Universitat de Lovaina i un de la Universitat Lliure de Brussel·les, revela que Facebook omet si un usuari té compte o no a la seva xarxa, o si n’està desconnectat, per analitzar-lo. Per rastrejar, l’empresa de Mark Zuckerberg utilitza cookies que difon a través de webs associades i del botó que permet a qualsevol pàgina web posar un enllaç a Facebook per compartir contingut a través del seu compte. «Hi ha més de 13 milions de webs que llegeixen la cookie de Facebook. Qualsevol pàgina de Facebook et posa una cookie quan la visites, però si no, també, i altres webs com MySpace», expliquen Claudia Díaz i Günes Acar, dos dels investigadors de la facultat d’enginyeria de Lovaina que han realitzat la part més tècnica de l’estudi i que han confirmat altres professors de la Universitat de Princeton (EUA).
Només passant per una d’aquestes pàgines, Facebook deixa una cookie a l’ordinador de l’usuari i va recollint les seves dades de navegació. Òbviament, no el vincularà amb el seu compte de Facebook, perquè se suposa que no en té, però sí que deduirà les seves característiques sociodemogràfiques (sexe, edat, població, idioma, dispositiu de connexió i navegador) i els seus gustos i interessos, a partir de les pàgines que visiti elabora perfils d’interessats per una o una altra matèria. «En el mòbil arriba a deduir les coordenades GPS», assenyala Díaz.
El pitjor, segons els investigadors, és que a sobre no serveix de res sortir del compte a la xarxa social o esborrar-ne les dades. La cookie de Facebook continua rastrejant, encara que en aquest cas només identifica l’ordinador i el navegador que utilitza.
Segons l’informe, Facebook ofereix un «considerable control» per als usuaris dins de la xarxa però no així quan es tracta d’altres webs o aplicacions que hi tenen accés, cosa que «dóna una falsa sensació de control» perquè no permet, per exemple, evitar la localització o no figurar en històries patrocinades, un tipus d’anunci que ve «recomanat» per persones de la teva xarxa de contactes. En aquest cas l’usuari va, literalment, venut.
REUNIÓ EL 14 D’ABRIL / La investigació belga forma part de les diferents investigacions que porten a terme diversos països del Grup 29 de Treball, un grup consultiu sobre protecció de dades de la Unió Europea en què participen diversos països, entre els quals hi ha Espanya, i que serà el tema els dies 14 i 15 d’abril, segons l’oficina del supervisor europeu de protecció de dades. L’autoritat de protecció de dades holandesa, que ha encarregat una investigació pròpia, portarà el tema.
Facebook, per la seva part, va respondre a l’informe acusant l’estudi belga d’«inexactituds sobre els fets» i lamentant no haver sigut consultat pels autors abans de fer-lo públic i després del primer esborrany, però van declinar l’oferta», que mantenen oberta.
 
 
 
_________________________________________
____________________________________

Les 36 preguntes que poden fer que t’enamoris d’un desconegut

 El formulari el va elaborar el psicòleg Arthur Aron

 
El diari “The New York Times” va publicar un article on la periodista Mandy Len Catron explica com es va enamorar d’un noi a qui gairebé no coneixia a través de 36 pregunteselaborades pel psicòleg Arthur Aron.
 L’autora de l’escrit va voler experimentar en primera persona el que van sentir els participants de la investigació portada a terme el científic. Dos d’ells, per cert, es van acabar casant sis mesos després d’haver contestat el formulari.


El psicòleg plantejava que es pot crear un context de proximitat en què les persones se sentin cada vegada més còmodes i es vagin obrint a l’altre de manera gradual. Per demostrar aquesta premissa va dur a la pràctica un experiment amb diverses persones, a qui va agrupar per parelles. Cada un d’ells havia de llegir en veu alta les preguntes i contestar-les en un temps aproximat de 45 minuts.

Doncs bé, això és més o menys el que va fer Mandy Len Catron, tot i que es va saltar algunes “normes”. El noi amb qui va quedar no era un complet desconegut -tot i que no havien estat mai a soles- i van tardar molta més estona de la marcada en respondre la bateria de preguntes d’Aron.

La periodista explica que, després de sotmetre’s al qüestionari, ella i el seu acompanyant van decidir aventurar-se en la prova més incòmode que proposava el científic: mirar-se als ulls en silenci durant quatre minuts. Una tempativa que recentment ha estat protagonista a la xarxa, on van penjar un vídeo en què diferents parelles posaven a la pràctica l’expriment descrit.
Al final de l’article Mandy Len Catron confessa que l’assaig va acabar amb enamorament. No obstant això, assenyala que les preguntes només li van oferir a ella i al seu company un camí cap una relació que van sentir com una cosa “voluntària i deliberada”. “L’amor no ens va passar. Estem enamorats perquè vam prendre la decisió d’estar-ho”, diu.
Aquestes són les 36 preguntes: 

1. Si poguessis triar qualsevol persona, qui convidaries a sopar?

2. T’agradaria ser famós? De quina forma?

3. Abans de fer una trucada telefònica, assages el que diràs? Per què?

4. Per tu, com seria un dia perfecte?

5. Quina va ser l’última vegada que vas cantar a soles? I per una altra persona?

6. Què triaries: viure fins al 90 anys o tenir el cos i la ment d’algú de 30 durant els últims 60 anys de la teva vida?

7. Tens algun pressentiment concret de com moriràs?

8. Digues tres coses que creus que tinguis en comú amb el teu interlocutor.

9. Per quin aspecte de la teva vida et sents més agraït?

10. Si poguessin canviar alguna cosa relacionada amb la manera en com et van educar, què seria?

11. Pren-te quatre minuts per explicar al teu company la història de la teva vida amb el màxim de detall possible

12. Si poguessis tenir una habilitat o virtut nova, quina seria?

13. Si una bola de cristall et pogués dir la veritat sobre tu mateix, la teva vida, el teu futur o qualsevol altra cosa, que li preguntaries?

14. Hi ha alguna cosa que hagis desitjat des de fa molt temps? Per què no ho has fet encara?

15. Quina és la fita més gran que has aconseguit?

16. Què valores en un amic?

17. Quin és el teu record més valuós?

18. I el teu record més dolorós?

19. Si sabessis que d’aquí un any et moriries, canviaries alguna cosa de la teva manera de viure? Per què?

20. Què significa l’amistat per tu?
21. Quina importància té l’amor i l’afecte en la teva vida?

22. Compartiu d’una forma alterna cinc característiques que considereu positives del vostre interlocutor.

23. La teva família és propera i afectuosa? Creus que la teva infància va ser més feliç que la dels altres?

24. Com et sents respecte a la relació amb la teva mare?

25. Digues tres frases utilitzant “nosaltres”. Per exemple: “Nosaltres estem en aquesta habitació sentint…”

26. Completa aquesta frase: “Tant de bo tingués algú amb qui compartir…”

27. Si et fessis amic íntim del teu interlocutor, comparteix amb ell alguna cosa que seria important que sabés

28. Digue-li al teu company què és el que més t’ha agradat d’ell o ella. Sigués honest i digues coses que no diries a algú a qui acabessis de conèixer.

29. Comparteix amb el teu interlocutor un moment vergonyós de la teva vida.

30. Quina va ser l’última vegada que vas plorar davant d’algú? I a soles?

31. Explica-li al teu interlocutor alguna cosa que ja t’agradi d’ell
32. Hi ha alguna cosa que et sembli massa seria com per fer broma?
33. Si morissis aquesta nit sense la possibilitat de parlar amb ningú, què et penediries de no haver dit a algú? Per què no li has dit?
34. La teva casa s’incendia. Després de salvar a les persones que estimes i a les teves mascotes tens temps de tornar a entrar i salvar un objecte. Quin seria? Per què?
35. De totes les persones que formen la teva família, quina mort et semblaria més dolorosa? Per què?
36. Comparteix un problema personal i demana-li al teu interlocutor que t’expliqui com hagués actuat ell per solucionar-lo. Pregunta-li també com creu que et sents pel que fa al problema que li has explicat.
 
 
_________________________________________
_________________________________________

Netflix arribarà a Espanya a l’octubre

‘Daredevil’, ‘Sense8’ i ‘Bloodline’ són algunes de les sèries que oferirà per uns 8 euros al mes

DIJOUS, 4 DE JUNY DEL 2015 – 09.53 H
El gegant nord-americà de la televisió per internet Netflixaterrarà a Espanya l’octubre d’aquest any, i oferirà entre els seus serveis sèries i pel·lícules originals pagant una quota mensual, ha informat avui la companyia en un comunicat.
Tot i que encara no s’ha fixat el preu definitiu, serà semblant al de països de l’entorn com França o Alemanya, amb la qual cosa seria d’uns 8 euros mensuals. El primer mes de prova serà gratuït.
“Aquesta tardor, els usuaris d’internet a Espanya es podran subscriure a Netflix i immediatament tenir accés a una àmplia selecció de sèries de televisió i pel·lícules en alta definició o fins i tot en Ultra HD 4K en gairebé qualsevol pantalla connectada a internet”, ha indicat la companyia.
En el moment del seu llançament, Netflix oferirà sèries originals com‘Daredevil’, ‘Sense8’ (creada pels germans Wachowski i en quèapareix Miguel Ángel Silvestre), ‘Bloodline’, ‘Grace and Frankie’, ‘Unbreakable Kimmy Schmidt’ i ‘Marco Polo’, així com els documentals ‘Virunga’, ‘Mission Blue’ i la sèrie documental ‘Chef’s Table’.
Als EUA, Netflix ha llançat sèries tan populars com ‘House of cards’ ‘Orange is the new black’.


DOBLAT I EN VERSIÓ ORIGINAL

Els continguts que oferirà Netflix estaran disponibles tant en la seva versió doblada al castellà com en la seva versió original amb subtítols.
L’empresa també va avançar els projectes de futur, entre els quals hi ha una sèrie sobre el càrtel de la droga de Pablo Escobar i una comèdia sobre els embolics d’una família després de la mort del propietari d’un club de futbol professional.
Netflix estarà disponible per a televisors intel·ligents, tauletes, telèfons mòbils, ordinadors i videoconsoles, i la companyia oferirà un mes de prova gratuït per intentar obrir-se mercat.


EL PROBLEMA DE LA PIRATERIA

Fins ara, l’arribada a Espanya de Netflix s’havia vist frenada pels alts índexs de pirateria (descàrregues il·legals) i els elevats preus dels drets d’autor en el mercat audiovisual espanyol.
No obstant, segons l’Informe Anual de l’Observatori Audiovisual Europeu corresponent a l’any 2013, el desenvolupament del visionat de contingut audiovisual a internet de manera legal ha crescut a Espanya i a Europa.
L’estudi compara les dades des del 2009, any en què els espanyols amb prou feines es gastaven 800.000 euros en aquest tipus de serveis, amb els més recents del 2013, quan els beneficis van créixer en un 78,5 %, passant de 12,4 milions a 22,2 respecte a l’any anterior, una pujada per sobre de l’europea.
 
 

Oral / Redacció 35


L’impacte social de les noves tecnologies
 

La invasió dels ‘drones’ 

 La proliferació de càmeres volants força a preparar una norma que garanteixi la seguretat i la privacitat

 Foment recorda que mentrestant està prohibit usar-les amb qualsevol fi civil

11 abril 2014

CRISTINA BUESA / CARMEN JANÉ
BARCELONA

Divendres, 11 d’abril del 2014

Arriba Setmana Santa. Arriba el bon temps. I amb el bon temps, la proliferació d’activitats a l’aire lliure. Un moment ideal per donar ales als drones o artefactes volants no pilotats, normalment dotats de minicàmeres, que s’han anat multiplicant en nombre sense parar en aquests últims mesos. Aquesta proliferació va més ràpida del que les autoritats aeronàutiques voldrien: ja es poden comprar, a més de per internet, en grans superfícies comercials. També s’han multiplicat els tutorials on line per fabricar drones casolans. Espantada pel que li cau a sobre i amb una allau de consultes sobre la seva utilització, l’Agència Estatal de Seguretat Aèria (AESA) ha optat per recordar que aquests aparells estan prohibits per a ús civil. De moment.

AESA depèn del Ministeri de Foment. Vol «evitar malentesos i possibles incidents». O sigui, abans que un quadricòpter, més gran o més petit, més o menys professional, acabi provocant un accident al precipitar-se sobre el cap d’algú, ha decidit curar-se en salut. «No n’està permès l’ús i no ho ha estat mai», observa l’AESA en un document publicat a la seva web, tal com confirma una portaveu de l’entitat. O sigui, que els que fins ara volaven ho feien de forma alegal.

FOTOGRAFIA AÈRIA / Aquest és el cas de nombroses empreses de fotografia aèria o de companyies de serveis que inspeccionen amb drones les seves línies d’alta tensió o ferroviàries. Tots aquests pioners hauran de deixar l’artefacte en terra ferma. Encara que es tracti de finalitats professionals. Aturats fins que s’elabori la normativa que els reguli, cosa que l’AESA està fent d’acord amb la indústria del sector amb l’objectiu que no quedi obsoleta en poc temps.

Mentrestant, l’AESA recorda que l’activitat d’aeromodelisme està regulada per la Reial Federació d’Aeronàutica i que es limita a zones que hi estiguin especialment habilitades. L’agència convida els particulars que tinguin dubtes sobre on poden fer volar els seus ginys, que s’adrecin a aquesta federació. No obstant, poca cosa tenen a veure els interessos d’un aficionat a l’aeromodelisme amb els del propietari, sigui empresa o individu, d’un drone equipat amb càmera.

ALERTA EUROPEA / Un assumpte que genera gran inquietud és l’amenaça que aquests aparells suposen per a la privacitat. Com que els drones tenen capacitat per portar càmeres, micròfons o ultrasensors, es dispara el perill d’intromissió en l’esfera privada. Això està generant nombroses consultes davant les autoritats de protecció de dades de tot Europa. L’Agència Espanyola de Protecció de Dades ja està estudiant els riscos que comporta per als ciutadans. I la Comissió Europea ha demanat aquesta mateixa setmana als estats que adoptin una normativa comuna per regular la utilització civil dels drones per garantir la seva seguretat, protegir la privacitat dels ciutadans i obligar a subscriure assegurances als seus usuaris.

A diferència de les càmeres de videovigilància tradicionals, el drone permet una altíssima maniobrabilitat i la seva adquisició i maneig està a l’abast de moltíssimes butxaques. «Hi ha espais oberts que són privats, com ara els terrats, el jardí d’una casa, els patis interiors… I aquí no es pot gravar res. La frontera de la privacitat comença quan s’acaba la via pública», recorda Ricard Martínez, president de l’Associació Professional Espanyola de Privacitat.

PERMISOS ALS CASAMENTS / Martínez considera que la llei de seguretat ciutadana permetrà utilitzar un drone «com a instrument de vigilància si en el mateix espai està autoritzada una càmera fixa, si es preveu un problema de seguretat i es demana autorització, o en cas d’una urgència màxima».

Encara que alguns pagesos de Tarragona havien contemplat la possibilitat d’utilitzar drones per vigilar les seves propietats, el dirigent d’Unió de Pagesos Josep Carles Vicente considera que si això s’autoritzés finalment, «hauria de ser amb mitjans públics, no privats».

L’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (ACPD) s’ha pronunciat ja en tres ocasions a requeriment d’altres organismes públics: «La utilització d’un drone no hauria de comportar una violació de la privacitat si no pot captar imatges que permetin identificar persones», apunta Santiago Farré, cap de l’assessoria jurídica de l’ACPD. Tot depèn de l’ús que se’n faci. «Si la llei empara l’acció, es podran utilitzar».


La Universitat de Delft presenta un ‘drone ambulància’

______________________________________________________

_______________________________________________________

Canvi de vida a cop de tecnologia

Si s’apliquessin alguns projectes concebuts
en l’àmbit de la tecnologia, el futur del consumidor digital seria molt
més còmode i eficient
Malgrat la recessió econòmica, l’era digital continua amb el seu
avanç accelerat. Molts països continuen donant suport als seus
investigadors i hi ha grans empreses tecnològiques mundials que
inverteixen part del seu pressupost en innovació i desenvolupament
tecnològic.

Gràcies a aquesta aposta decidida, cada dia
sorgeixen nous descobriments i projectes. Alguns ni tan sols
aconsegueixen passar a una fase d’aplicació, però els que ho
aconsegueixen permeten que el futur immediat dels consumidors digitals i
tecnològics variï de forma constant.

6K


La definició de pantalla 4K o Ultra HD quadruplica els estàndards
actuals. De fet, ja existeixen televisors que la incorporen i alguns
programes i pel.lícules s’estan filmant en aquesta resolució. A més, hi
ha mòbils capaços de gravar vídeo en 4K, com l’HTC One M9.

Ara,
arriba el 6K, un nivell de resolució molt superior i gairebé igual al
que percep l’ull humà: 6.144 x 3.160 píxels per cada fotograma, uns
19.415.040 píxels. Això significa que, en un futur no gaire llunyà, es
podrien veure pel.lícules, sèries o fins i tot òperes i concerts
televisats com si s’estiguessin presenciant des del plató de gravació o
la llotja d’un teatre. Es tracta de la internacionalització de molts
espectacles a través del televisor i en emissió en directe, ja que
encara que uns pocs tinguin el privilegi d’anar a l’espectacle en
directe, pràcticament no percebran diferències amb els qui el gaudeixin
des de casa seva, potser a milers de quilòmetres de distància.

Cristalls intel.ligents


Es basen en el descobriment d’un científic de la Universitat de Ginebra
(Suïssa), que ha determinat la manera en què els camaleons canvien de
color. Aquesta variació és deguda a uns cristalls situats en les
cèl.lules superficials. Són prismes orgànics que modifiquen l’orientació
en funció de la longitud d’ona que volen polaritzar per a reflectir un
color o un altre.

Aquests cristalls es formen amb guanina, una
de les quatre bases nitrogenades que conformen l’ADN; és a dir, són
compostos orgànics degradables. Així i tot, ja s’especula que es puguin
crear pantalles basades en el funcionament d’aquests cristalls o uns
altres de similars en què la resposta a un impuls electromagnètic pugui
ser el canvi d’orientació del prisma per a oferir un color o un altre,
de manera que es puguin aconseguir matisos més reals.

USB 3.1

Una de les novetats de l’última conferència d’Apple va ser el nou
MacBook de 13.1 mil.límetres de gruix i 900 grams de pes, l’ordinador
més lleuger que s’hagi dissenyat fins avui. Aquest èxit es deu a la
incorporació del nou estàndard de connexió, transmissió de dades i
carrega USB 3.1. Apple és pionera en la inclusió d’aquest port, que és
molt més petit que l’anterior USB, però alhora més potent i ràpid en la
transmissió d’energia i dades.

L’aposta d’Apple per aquest
sistema condicionarà la indústria d’aquest tipus de producte. També la
d’altres fabricants, ja que la seva mida permetrà fabricar equips fins
com una tauleta i lleugers com una carta, de manera que seran molt més
portàtils.

Xarxes 5G

Si les xarxes 4G
o LTE estan revolucionant el sector de la telefonia mòbil amb
velocitats de descàrrega de dades en el mòbil, moltes vegades, superiors
a les que s’ofereixen en routers fixos i xarxes Wi-Fi,
l’esperada arribada de les xarxes 5G podria suposar l’aposta definitiva
per a les xarxes de dades mòbils, en lloc de la internet fixa o sense
fil. Aquest fet podria resumir-se en una xarxa ubiqua que permeti als
consumidors estar sempre connectats entre ells i amb tots els seus
aparells i electrodomèstics. Així, es podria activar l’alarma, apagar la
rentadora, programar l’enregistrament d’una sèrie o encendre l’aire
condicionat o la calefacció des del mòbil.

Xarxes Li-Fi

Són l’aposta d’una empresa escocesa per un sistema de transmissió de
dades basat en bombetes. D’aquesta manera, quan s’encengui un llum, hi
haurà llum i connectivitat amb el router. Seria una aplicació
semblant al PLC que ja es comercialitza, però d’abast més local. Amb
aquest sistema, es podrien evitar les xarxes Wi-Fi a casa, amb tota la
seva inseguretat i les seves interferències, i modificar-les per petits
focus sense fils unipersonals als quals seria molt difícil que pogués
accedir un ciberdelinqüent, ja que la tecnologia Li-Fi funciona en un
radi màxim de deu metres. S’impedirien així els atacs MitM (Man in the middle),
en què l’atacant pot llegir, inserir i modificar els missatges entre
dues parts sense que cap de les dues sàpiga que l’enllaç entre ells ha
estat violat.

Ulleres VR

Des que
Facebook va comprar l’any passat les ulleres de realitat virtual
(ulleres VR) Oculus Rift, la fabricació d’aquesta mena de dispositius
amb pinta d’ulleres de bussejar s’ha disparat. Són nombroses les marques
que les fan, si bé el seu públic encara és residual i estan enfocades
als videojocs i al visionat de pel.lícules.

Pagaments HCE

Impliquen que els abonaments per mòbil no depenguin de la targeta SIM
i, per tant, d’un operador o d’un altre, sinó que el dispositiu actuï
com una targeta de crèdit sense fil per la qual es transmeti el pagament
al comerciant en una botiga física només polsant un botó. Possiblement,
en un futur, ni tan sols caldrà passar per caixa per a emportar-se un
producte, n’hi haurà prou de llegir un codi i validar que està abonat a
través del telèfon.

______________________________________________________

______________________________________________________

Wiens i la seva empresa iFixit,
amb seu a Saint Louis (Califòrnia). Per arribar a una fita d’ambicions
colossals, aquest californià ha començat per la base: recuperar la
reparació de productes d’ús habitual, una solució que abans era el pa de
cada dia i en els últims anys s’ha convertit en una possibilitat que
els consumidors hem oblidat i els dissenyadors de producte, en moltes
ocasions, han intentat eliminar. La seva companyia es dedica a ensenyar a
la gent a reparar tot tipus de coses, des d’electrodomèstics casolans
fins a telèfons mòbils, joguines o motos, i a vendre les eines i les
peces de recanvi que ho fan possible.

La història d’iFixit va començar fa deu anys, després que Wiens
s’adonés que no podia arreglar el seu ordinador portàtil d’Apple perquè
no trobava cap manual d’aquest aparell enlloc. De fet, dimarts en una
conferència amb motiu de l’Ecodesign Day, en el marc de la Barcelona Design Week,
Wiens va explicar que aquesta companyia tecnològica va denunciar tots
els webs que havien publicat els seus manuals perquè els retiressin dels
seus portals.

Descobrir que les empreses dissenyen sovint perquè els productes no
puguin ser reparats, i a vegades ni tan sols reciclats, perquè els
diferents materials no es poden separar, el va portar a defensar que cal
empoderar els consumidors perquè puguin capgirar el destí de milers de
productes. La seva empresa ofereix més de 14.000 manuals gratuïts per
reparar més de 4.000 articles. “Ens considerem els Robin Hood de la
reparació, volem que els manuals siguin de consulta lliure”, diu Wiens.

D’entrada, la reparació pot espantar les generacions que s’han acostumat a llençar qualsevol cosa a la mínima que no funciona, rendits a l’estratègia de l’obsolescència programada. Wiens reconeix que “la primera vegada que entres en un producte sempre és difícil, però el segon cop ja costa menys”, apunta. De fet, per mostrar els obstacles que les empreses posen als consumidors perquè no fiquin el nas a l’interior dels productes i, per tant, no els puguin arreglar, durant la conferència va tenir un voluntari, el dissenyador Xavier Majoral, intentant desmuntar una cafetera espresso, en un intent fallit de desmembrar l’electrodomèstic.

Al·legat de l’economia circular

Per això, davant d’un públic ple de dissenyadors industrials, el
creador d’iFixit va animar els assistents a dissenyar productes que
siguin totalment desmuntables perquè es puguin reparar i perquè la seva
vida útil es perllongui, a mans del primer usuari, però també del segon i
del tercer, va afegir. A més, va apuntar que els consumidors estan
disposats a pagar més diners per un producte amb aquesta durabilitat. En
aquest sentit, va fer un al·legat en favor de l’economia circular,
aquella que dissenya i produeix minimitzant els impactes ambientals dels
productes en tota la seva vida útil i té en compte també el final de
vida, convertint els residus en nous recursos.

Com a alternativa a l’economia lineal, imperant fins ara, l’economia
circular suposa un canvi de paradigma que parteix de la limitació dels
recursos naturals i vol posar fi a la generació de deixalles. Wiens posa
el seu granet de sorra en aquest canvi de model en què el moviment dels
fixers (reparadors) hi juguen un paper important. De fet,
també va recordar als consumidors la seva “gran part de responsabilitat”
a l’hora d’allargar la vida útil dels productes. La seva companyia, amb
seu a Califòrnia, té 50 treballadors i ja ha aterrat a Alemanya, però
distribueixen els seus serveis i productes per tot el món. El seu web
rep més de 10 milions de visites al mes.

El moviment dels reparadors

A Europa, el moviment dels reparadors també ha aparegut. El primer Repair Café
es va crear a Holanda, i aquests espais on pots compartir lliçons i
aprenentatges sobre els secrets de la reparació de tot tipus de coses ja
s’ha estès a altres països. Aquí encara no n’hi ha cap, però han sorgit
iniciatives com Millor que nou,
una plataforma on podeu trobar un llistat d’establiments de reparació i
que ofereix assessorament i cursos per aprendre a arreglar nosaltres
mateixos els objectes espatllats.

Oral / Redacció 34


Una de cada 4 adolescents pateix assetjament psicològic del nòvio

El Govern reconeix la seva inquietud per l’elevada tolerància social a aquest tipus de violència masclista

Segons els experts, el mite de l’amor romàntic i les xarxes socials, entre altres, nodreixen el fenomen

IOLANDA MÁRMOL / MADRID
Dimarts, 31 de març del 2015

 

Són els nòvios mordassa. Adolescents,
hipercontroladors i desconfiats. Exerceixen d’inspectors de les seves
noies, rastregen les seves empremtes en les xarxes socials, els
inspeccionen el mòbil, sospiten infidelitats, s’enfaden si les veuen
parlant amb un altre i després les tracten amb indiferència. Elles han
de demanar permís per poder anar soles i s’organitzen per complaure’ls.
Els experts ho denominen «violència psicològica de control» i a Espanya
ja afecta el 25% de les adolescents, segons conclou la Macroenquesta
Violència contra la Dona 2015, que ahir es va presentar a Madrid. Es
tracta d’una prevalença elevada, que duplica àmpliament la taxa mitjana
d’aquest tipus d’assetjament, situada en el 9,6%. Les xifres poden
semblar alarmants, però per als experts no constitueixen cap sorpresa,
ja que fa temps que s’està detectant l’agudització d’aquesta tendència.
«Fins i tot em sembla poc, podríem dir que és gairebé el doble, perquè
la combinació de l’adolescència, el mite de l’amor romàntic i l’ús de
les xarxes socials afavoreix que hi hagi molts joves susceptibles de
comportar-se d’aquesta manera», explica Edurne García Corres, terapeuta
familiar, que subratlla que aquesta tendència és més freqüent en
persones que pateixen dèficits d’autoestima i problemes d’inseguretat.REFERENTS
ADULTS / ¿És probable que un nòvio assetjador es transformi en un
maltractador físic? Els psicòlegs consideren que depèn de com es
gestioni l’hàbit. «Si aquest noi té un referent adult que li faci veure
que no és normal, que la confiança en la parella ha d’estar per sobre
del control, no té per què ser un antecedent de maltractador. Però si el
seu entorn ho afavoreix, pot arribar més enllà i començar amb violència
sobre els objectes, que és un precursor de la violència sobre altres
persones», assegura García Corres.

Els especialistes analitzen
l’evolució del fenomen, alertats sobretot per la condescendència amb què
la societat sembla acceptar-ho, com si l’abús de control no suposés un
episodi de violència masclista. Des del Govern reconeixen el perill. El
ministre de Sanitat, que va assistir a la presentació de l’estudi, admet
que hi ha «més tolerància i menys alerta» envers els nòvios mordassa.
La magnitud del problema es va posar en relleu en un altre estudi de
percepció de la violència masclista, publicat al gener, en què el 33% de
les dones entre 15 i 29 anys admetien que els semblava inevitable o
acceptable la violència de control.

Les dades de l’estudi són un
avanç de resultats, però entre les xifres que s’han fet públiques
sorprèn la comparativa de casos de maltractament que s’estableix amb la
UE. Atenent a l’estudi, les dones espanyoles que al llarg de la vida han
patit violència física o sexual és del 12,5%, mentre que a la UE aquest
índex arriba al 22%. El Govern va atribuir ahir aquest avantatge
comparatiu a la feina feta per l’administració, just el dia en què es
van conèixer dues noves morts per violència masclista. «A Espanya la
prevalença és més baixa i això demostra que les polítiques públiques
funcionen», va dir el ministre. En la mateixa línia, la delegada del
Govern per a la violència de gènere, Blanca Hernández, va presumir del
fet que Noruega hagi sol·licitat assessoria a l’Executiu de Mariano
Rajoy per legislar sobre violència masclista.

ELS NENS DAVANT /
Una de les dades més dures que constata l’estudi és que el 63,3% dels
nens estan presents en els episodis de maltractament o els senten, i
d’aquest percentatge, la immensa majoria són menors d’edat -el 92,5%-. A
més, l’anàlisi reflecteix que en 6 de cada 10 casos l’home que exerceix
violència contra la dona ho fa també contra els seus fills.

Pel
Ministeri de Sanitat, la dada positiva que dóna l’estudi és l’increment
de dones que ha «sortit de la violència». Aquest concepte engloba les
víctimes que admeten haver patit maltractament al llarg de la seva vida
però no en els últims 12 mesos, percentatge que puja del 72,48% el 2011
al 77,6% el 2015.

Tot i així, la majoria de les dones no
denuncien. Malgrat les campanyes de sensibilització, el 67,7% de les
víctimes segueixen sense presentar accions legals contra el seu
agressor, generalment perquè tendeixen a infravalorar el maltractament,
per por de represàlies i per vergonya que el seu entorn ho sàpiga.

______________________________________________________

______________________________________________________

Consum col·laboratiu: entre l’estalvi i l’aventura

Creixen les plataformes i les empreses per compartir en comunitat
productes i serveis, amb la premissa de tenir menys i compartir més
amb més gent, i basades en una confiança a prova de males experiències
De posseir més a compartir més i amb més gent. Aquest és
el viratge que proposa el consum col·laboratiu, una nova filosofia i
economia basades a compartir casa, cotxe, oficina, serveis i productes.
Una filosofia que està de moda i que té en la tecnologia i internet els
màxims aliats. L’estalvi econòmic en temps de crisi anima les persones a
col·laborar, però el que les fa reincidir és l’experiència humana que
hi troben. Com va néixer aquest nou tipus de consum? Quins beneficis
aporta? Quins problemes amenacen de frenar-lo?
La
idea de compartir casa o intercanviar roba no és nova, però internet hi
dóna una dimensió diferent: si abans es feia amb amics, ara també amb
desconeguts. “És com una col·laboració veïnal però globalitzada”. Així
defineix el consum col·laboratiu Quique Macías, un còmic de Paramount
Comedy de 33 anys que, en els viatges que fa entre Madrid i Barcelona,
utilitza plataformes per compartir cotxe o viatge (agrupar quatre
seients surt més barat) en l’AVE. Aquest any ha fet 120 viatges
compartint cotxe amb Blablacar. Tot a partir d’uns clics.
La tecnologia hi aporta la infraestructura, però què esperona aquest
consum que a França, segons una enquesta de TNS Sofres, ja practica un
de cada dos ciutadans? La crisi econòmica. De fet, moltes iniciatives
com Blablacar o Airbnb, per compartir casa, neixen en plena recessió.
“És important que la gent comenci a activar altres recursos que no
siguin la feina com a font d’ingressos”, explica a l’ARA Albert
Cañigueral, enginyer, impulsor del blog Consumocolaborativo.com i
connector d’Ouishare a Barcelona. A més de la crisi, per Cañigueral la
cultura de la xarxa també hi ha influït: “Fa una dècada que estem
aprenent a compartir, a fer coses de franc, a confiar en la gent a
través d’internet”. La crisi només ha fet vessar el got.
Aprenent a confiar
Airbnb ja ha allotjat més de nou milions d’hostes i Blablacar suma més
de cinc milions d’usuaris. Quins són els principals beneficis per a
tots ells? Cañigueral ho defineix en anglès amb tres P: people, planet i profit
; és a dir, beneficis socials, ambientals i econòmics. Elsa de la Haza,
responsable de comunicació a Espanya de Blablacar, explica que
compartir cotxe és també una aventura: “Coneixes gent diferent que al
teu entorn potser no et trobaries mai i això té certa màgia”. Quique
Macías ho corrobora: “M’ha valgut per obtenir material, però també networking
“. Els viatges en cotxe compartit li han servit per aconseguir feina,
com un esdeveniment per a una empresa de reparació de calderes.
Desconeguts units a l’atzar s’adonen que poden ajudar-se.
Per a Cañigueral, tenir experiències permet reduir la desconfiança
entre la gent i estàrovocant un “canvi cultural”: “Comencem a veure que
la gent desconeguda, de la qual tenim prou referències positives, és
bona gent en general. I això comença a canviar la percepció que puguem
tenir de la societat”. Amb aquesta intenció d’unir persones, Airbnb
impulsa un projecte a Barcelona per al Mobile World Congress, que se
celebra al febrer: que emprenedors d’arreu del món dormin a casa
d’emprenedors catalans per fomentar la col·laboració entre ells.
Tot i les precaucions i la confiança que aporten els comentaris
positius d’altra gent, els fraus també existeixen. “Els mateixos usuaris
ens alerten quan hi ha algun conductor que intenta fer negoci”, explica
De la Haza. Admet que hi ha hagut problemes com ara plantades o
malentesos amb l’hora o el destí i conductors que intenten
aprofitar-se’n. Però aquests usuaris, diu De la Haza, reben males
opinions i s’autoexpulsen de la comunitat.
Diversos
fòrums a internet expliquen algunes males experiències amb serveis com
Airbnb, tant en els pagaments com en els acords. La lletra petita esdevé
imprescindible per evitar tràngols. Cal revisar les condicions de
reemborsament i tenir clares les comissions: en el cas d’Airbnb guanyen
un 3% del que cobri l’amfitrió i entre el 6% i el 12% del que paga cada
hoste. Les plataformes, però, intenten blindar-se amb assegurances per a
imprevistos perquè saben que la confiança és la base del seu negoci.
Pressions en contra
La nova economia també té detractors, sobretot empreses hoteleres i de
transport que veuen perillar el seu negoci i que pressionen en contra.
Cañigueral puntualitza que la nova economia és un “complement” i
s’adreça a públic diferent: “S’està agafant un tros del pastís, sí, però
s’està fent créixer el pastís a la vegada”. Entre pressions i usuaris
que s’autoregulen, les noves plataformes busquen un model, però també
una regulació, legal i fiscal. “Estem en un moment Napster
-descriu Cañigueral-; és a dir, la gent comença a fer alguna cosa que
ningú pensava que la gent faria”. Per això, demana una “regulació de
mínims”.
Davant d’aquestes pressions, també arriben
mostres de suport, com la declaració a favor del consum col·laboratiu
firmada al juny per alcaldes de 15 ciutats dels EUA, entre les quals
Nova York i San Francisco. A Barcelona, fa unes setmanes, 26 empreses
demanaven a la Generalitat i l’Ajuntament obrir les portes a aquest nou
tipus d’economia. Cañigueral considera que pot “contribuir als objectius
de govern d’una administració” i aposta per uns poders públics que
adoptin estructures “d’estat soci”, és a dir, que estimulin l’intercanvi
d’aquests béns i serveis, com ja fa la ciutat de Seül. La capital de
Corea del Sud va encetar el setembre del 2012 un projecte de “ciutat
compartidora”, i promou que els seus ciutadans comparteixin cotxe,
aparcament, llibres i roba infantil, entre d’altres.
Cañigueral adverteix que hi ha també certa “bombolla” i que cal
examinar el fenomen amb “perspectiva crítica” per discriminar els
aspectes positius dels negatius. No és l’únic que vaticina que la
tendència seguirà, però encara s’ha de veure en quins sectors i amb
quines normes. Nascuda amb els al·licients de l’estalvi econòmic i
l’aventura, la nova economia de compartir guanya adeptes, però busca
encara un model per consolidar-se. Disposa, en bona mesura, de la
confiança dels usuaris. Ara intenta guanyar el vist-iplau del sistema.
El perfil típic del consumidor col·laboratiu
El 40% dels usuaris de Blablacar tenen entre 18 i 25 anys. El perfil
del consumidor col·laboratiu és sobretot jove i busca aventura i estalvi
econòmic, ja que un trajecte entre Barcelona i Madrid pot costar entre
30 i 40 euros amb Blablacar, mentre que el preu de l’AVE (usat
individualment) oscil·la entre els 50 i més de 100. Macías explica que
la majoria de gent amb què ha compartit cotxe són persones “amb un
nivell cultural alt i motivacions” i que s’ha trobat molts “emprenedors
joves”. També ha compartit viatge amb perfils com el d’una magistrada
jubilada de Lleida que trobava abusiu el preu de l’AVE.
Roba, cotxe o casa: més d’un centenar d’opcions
Lauren Anderson, directora del Collaborative Innovation Lab, explicava a
l’ARA que eBay és l’avi del consum col·laboratiu, Zipcar el pare i
Airbnb l’adolescent de la família. Tant compartir productes com el cotxe
o la casa són algunes de les moltes opcions d’aquesta nova economia que
s’estén a activitats i productes com ara la roba de nens, l’artesania i
els horts urbans. En el blog sobre consum col·laboratiu que administra
Cañigueral s’hi pot trobar un exhaustiu directori que inclou plataformes
com ara YesWePark per compartir aparcament, ComparteTren per a la
tarifa a quatre de l’AVE, Foxize per a l’educació o Grownies per
intercanviar roba de nens.

_______________________________________

_______________________________________

Perill: vianants i conductors enganxats al mòbil

El RACC alerta del risc de ‘whatsappejar’ al volant, i un altre
estudi certifica que la meitat dels usuaris de ‘smartphone’ han xocat
alguna vegada caminant 
Sucumbir a la temptació dels bip, bip dels
telèfons intel·ligents és fàcil, fins i tot quan estem conduint o
travessant un pas de vianants. De vegades, la fal·lera per aquestes
petites pantalles acaba amb situacions hilarants, com ara persones que
es fiquen dins d’una font o xoquen contra un fanal. Però en altres
ocasions les conseqüències poden ser tràgiques. Aquest va ser el cas
d’una noia californiana que va morir en xocar contra un camió després de
fer-se un selfie mentre conduïa. Un estudi del RACC alertava ja
el 2008 que circular parlant o escrivint missatges pel mòbil
incrementava entre quatre i sis vegades el risc d’accident, i que
manipular dispositius mòbils al volant era la distracció que més s’havia
incrementat en l’última dècada.
Des de llavors, la
situació ha empitjorat, segons explica a l’ARA el director tècnic de la
Fundació RACC, Lluís Puerto: “El 2008 els telèfons intel·ligents i les
aplicacions mòbils anaven en bolquers. Ara tothom en té. Abans, escriure
un text es feia molt poc perquè era tremendament difícil amb les tecles
dels mòbils tradicionals. Ara és fàcil i la gent s’hi atreveix”.
Conduir utilitzant un dispositiu mòbil pot comportar una sanció
econòmica i la retirada de tres punts del carnet. Però aquestes sancions
no desincentiven l’ús dels telèfons a la carretera. Segons dades del
Servei Català de Trànsit (SCT), l’any passat es van sancionar 9.840
conductors que feien servir el telèfon al volant, una dada que contrasta
amb els 5.283 multats l’any 2012. El 2011 la xifra era tres vegades
superior, 15.912. Segons fonts coneixedores, aquesta disparitat en les
dades es podria explicar per una intensificació dels controls en un any
determinat, però el SCT no ho ha volgut confirmar les xifres ni
aportar-hi cap interpretació.
Conscients dels riscos
“Sancionar els comportaments de risc funciona perquè la gent no vol
que la castiguin ni pagar multes, però no serveix per modelar el
comportament”, explica Francesc Núñez, sociòleg i director del màster en
humanitats de la UOC. Llavors, per què conduïm i whatsappegem
al mateix temps si sabem que és perillós i sancionable? “Hi ha gent que
viu molt de pressa i gent que arriba tard a un lloc i no vol deixar
passar l’oportunitat de comunicar-ho encara que li suposi un risc. Això,
quan no hi havia el mòbil, no es feia, però ara que hi ha l’oportunitat
apareix la necessitat”, afegeix el director de la Fundació RACC.
Lluís Puerto aposta per sofisticar la tecnologia i conscienciar els
conductors dels riscos de les noves tecnologies. Avui dia el WhatsApp
permet enviar un missatge de veu i, de fet, molts conductors utilitzen
aquesta opció de l’aplicació mentre són al volant. Però Puerto reclama
millorar i popularitzar les aplicacions que permetin transformar en text
la veu. Núñez, per contra, sosté que els conductors són conscients del
perill, però que malgrat això se senten empesos a respondre a una
trucada o un whatsapp en plena ruta: “Sabem que és un risc, però
en un moment donat som irresponsables. Les circumstàncies -les
necessitats, els desitjos, la preocupació, les emocions- són molt
fortes. La racionalitat no guia sempre el nostre comportament”.
El RACC assegura que la durada mitjana d’una trucada al volant és d’un
minut i mig. Què pot passar en aquest lapse de temps? “Si una conversa
telefònica t’absorbeix pots estar mirant una cosa i no veure-la. El teu
temps de reacció davant un problema augmenta”, explica Puerto. El club
automobilístic català subratlla que les distraccions provocades pels
mòbils són de les més complexes: visuals, auditives, biomecàniques i
cognitives. A més d’apartar les mans del volant i la mirada de la
carretera i de no sentir l’ambient de la via, Puerto explica que en una
trucada o whatsappejant “el cervell pot viatjar cognitivament a un altre lloc”.
A més dels conductors de cotxe i de moto, tampoc els ciclistes i els
vianants són immunes al magnetisme i el perill dels dispositius mòbils.
Segons un estudi del centre de recerca Pew, el 53% dels usuaris de
telèfons intel·ligents han tingut alguna topada: han xocat contra una
persona o un objecte a la via o bé una altra persona amb mòbil ha xocat
contra ells. La xifra puja al 70% per a la franja d’edat d’entre 18 i 24
anys. Per evitar aquests problemes, fa unes setmanes la ciutat xinesa
de Chongqing va inaugurar un carril mòbil, és a dir, una mena de carril
bici destinat als absorbits per la pantalla del telèfon. No és el primer
lloc on passa. A Washington DC, National Geographic va voler fer
un experiment sociològic i, amb el vistiplau de les autoritats, va
pintar a terra un carril on s’hi llegia: “Passegeu amb el mòbil per
aquest carril sota la vostra responsabilitat”.
Núñez descarta que aquests carrils mòbil
arribin a casa nostra perquè assegura que no hi ha la mateixa densitat
demogràfica que a la Xina i a més es tolera millor el fet de caminar
badant. Però el cert és que el fet de passejar amb l’atenció segrestada
pel mòbil resulta un fenomen cada vegada més freqüent. I ja hi ha qui li
ha posat nom: es coneix com a dumbwalking o zombiewalking.
La universitat de Queensland n’ha estudiat les repercussions. Els
acadèmics han constatat que la posició i el moviment mentre caminem i
teclegem canvia, i també que anem més a poc a poc.

Si abans ens podíem passar la parada del metro estant a la lluna de
València, ara les distraccions les polaritza el mòbil. Però el sociòleg
de la UOC pronostica que ens hi acostumarem i serem capaços de repartir
la nostra atenció entre la pantalla i el semàfor, les papereres o altres
elements del carrer que trobem caminant. “Les tecnologies també
modifiquen els nostres hàbits biològics i canvien les nostres maneres
d’atendre, d’escoltar, de moure’ns i de mirar”, rebla Núñez.

Aplicacions per a la multiactivitat 
Quan algú xoca contra un fanal mentre camina escrivint whatsapps,
pot pensar que la solució és guardar el dispositiu a la butxaca. Però
n’hi ha que no es poden resistir al magnetisme de les petites pantalles i
troben a les botigues d’aplicacions el desllorigador per a aquest tipus
de situacions. Eines com ara Walk and Text, Type N Walk o Safe Walk
produeixen un efecte translúcid a la pantalla; l’usuari pot veure el que
passa al carrer a través de la seva càmera i al mateix temps escriure
missatges. Des del RACC, Lluís Puerto reclama que aquest grau de
sofisticació s’apliqui també per fer la vida més fàcil als conductors i
demana a la indústria aplicacions de qualitat que permetin traslladar a
text el que la persona que està al volant digui en veu alta.
Distraccions i modes: còctel de risc
La memòria col·lectiva i YouTube comencen a estar farcida de fets
còmics i tràgics que impliquen modes, distraccions i mòbils. Aquest
estiu dues noies iranianes van acabar a l’hospital després d’intentar
gravar amb el seu dispositiu un vídeo en què cantaven mentre conduïen. A
Pennsilvània, una dona va caure a la font d’un centre comercial mentre
caminava amb el mòbil, i a Austràlia, la policia va haver de rescatar
una turista d’un moll a Melbourne. La noia s’havia precipitat a l’aigua
revisant el seu mur de Facebook. Puerto i Núñez coincideixen a
subratllar el poder de les modes amb el mòbil i també que el fet de
buscar reconeixement davant d’altres porta sobretot els més joves a
inclinar-se per comportaments de risc.

Oral / Redacció 33


Anàlisi documental per a conèixer el panorama internacional i nacional sobre l’obesitat infantil 

Obesitat infantil: retrospectiva d’un problema de pes



42 milions de nens en edat preescolar pateixen de sobrepès o obesitat al
món i, a Espanya, dos de cada cinc nens d’entre 7 i 8 anys sofreix
excés de pes

Fa temps que l’OMS parla d’epidèmia global de sobrepès i d’obesitat,
o més aviat de “globesity”, un terme que en anglès combina els
conceptes de global i d’obesitat. Els experts assenyalen que l’excés de
pes entre els nens és un dels problemes de salut pública més importants
del segle XXI. Aquesta situació resulta paradoxal mentre coexisteix amb
un altre dels grans problemes de salut totalment oposat, la desnutrició.
Per aquest motiu, EROSKI CONSUMER ha volgut conèixer de primera mà
quines són les dades estadístiques que dibuixen el panorama de
l’obesitat infantil i que permeten fer una retrospectiva del problema.
Per fer-ho, s’ha acostat als estudis publicats per diverses entitats
internacionals i també nacionals, com són l’Organització Mundial de la
Salut (OMS), l’Oficina Estadística de la Unió Europea (Eurostat),
l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i l’Agència de Consum, Seguretat
Alimentària i Nutrició (AECOSAN), entre d’altres. La conclusió
principal és que l’obesitat infantil ha esdevingut un problema greu que
tindrà conseqüències en la salut dels adults del futur si no es prenen
les mesures oportunes de manera urgent. Des de fa dècades, les xifres de
nens amb excés de pes han anat engreixant a poc a poc sense que cap de
les iniciatives engegades per a lluitar contra l’epidèmia de l’obesitat i
el sobrepès hagi donat resultat. El futur es presenta poc prometedor si
aquesta tendència a l’obesitat continua creixent.

Dues dècades d’excessos al món

42 milions de lactants i nens en edat preescolar (entre 0 a 5 anys) van patir sobrepès o obesitat al món en 2013. Segons Census Bureau,
el centre estadístic nord-americà, la població infantil amb aquesta
edat representava fa dos anys gairebé 760 milions de persones. Per tant,
gairebé el 6% dels nens que el 2013 tenien entre 0 i 5 anys tenien
sobrepès o obesitat. En poc més de dues dècades, l’OMS ha detectat un
fort increment de l’obesitat entre els més petits. En concret, des de
1990 i fins al 2013, la xifra ha augmentat en 32 milions de nens i
lactants amb excés de pes, una pujada del 290% gens menyspreable. Un
dels exemples més destacables es troba a la regió d’Àfrica de l’OMS (una
de les sis regions amb què l’organització divideix els seus estats
membres), on el nombre de nens amb sobrepès o obesitat va augmentar de 4
a 9 milions entre el 1990 i el 2013; és a dir, un 125%. En aquesta
radiografia sobre l’impacte de l’obesitat al món, l’economia també hi
intervé. Segons l’OMS, als països en desenvolupament amb economies
emergents (classificats pel Banc Mundial com a països d’ingressos baixos
i mitjans), la prevalença de sobrepès i d’obesitat infantil entre els
nens en edat preescolar supera el 30%.

CONTINUA …

 http://revista.consumer.es/web/ca/

______________________________________________________________

______________________________________________________________

Pere Puigdomènech
Investigador

¿Cal vacunar els nostres fills?


Malgrat els que exigeixen llibertat per decidir, la vacunació és una de les eines sanitàries més eficaces

Dissabte, 14 de març del 2015

La pregunta potser sembla innecessària per a
molta gent, però sorprenentment no ho és. Mentre es fan esforços perquè
les vacunes més importants arribin a ­tothom i es treballa per
trobar-ne de noves enfront de malalties importants, en alguns llocs el
nombre de vacunacions baixa. Això passa en dues circumstàncies. Països
amb conflictes armats i països desen­volupats on hi ha gent benestant
que decideix de forma individual que no cal vacunar. Els efectes
d’aquestes decisions no tarden a sentir-se.

El xarampió semblava
una malaltia del passat, però aquest any n’hi hagut un brot als Estats
Units. Una cinquantena de joves que havien visitat Disneyland a Florida
han desenvolupat la malaltia i les autoritats han hagut de prendre
mesures de quarantena per evitar que la malaltia s’estengui. No fa gaire
havia passat una cosa semblant a Suïssa. La majoria dels infectats no
havien estat vacunats. En l’altre extrem, a Síria, està tornant la
poliomielitis. En aquest cas no hi ha campanyes sinó una guerra que està
desfent l’estructura social del país i amb ella la seva estructura
sanitària. La gent jove no es vacuna i la polio retorna.

Que això
passi és xocant per l’èxit demostrat de l’aplicació sistemàtica de les
vacunes. La verola, una malaltia infecciosa que havia causat
històricament milions de morts, ha estat declarada eradicada del món
gràcies a una vacuna eficaç administrada a tota la població. Malalties
con la diftèria o el tètanus han estat controlades gràcies a bones
vacunes. I si es viatja a alguns països es recomana la vacuna de la
febre groga. Degut a tot això en molts països la vacunació està estesa i
sovint és obligatòria.

En altres casos les vacunes s’apliquen de
forma menys massiva. Per exemple, la que es produeix contra la grip té
una eficàcia relativa perquè el virus canvia de forma constant i cal
refer-la any rere any. La grip és sobretot perillosa per a certs grups
de risc i són aquests als quals es recomana la vacunació anual. Una de
les darreres vacunes a ser aprovades està dirigida contra el ­virus del
papil·loma. És un virus que produeix berrugues als òrgans sexuals i
càncer de coll de matriu en les dones. La seva eficàcia és ­també
parcial i, malgrat que redueix el nombre d’aquest tipus de tumors, ha
estat discutit si la seva aplicació massiva compensa la despesa.

El
cost econòmic és un dels arguments que han estat posats sobre la taula
per aquells que s’oposen a la implantació generalitzada de les vacunes o
d’algunes d’elles, però se n’han proposat d’altres. Un d’ells és el
risc a què es podria exposar els qui es vacunen. Fa uns anys es va
publicar un article en què es relacionava la vacunació amb l’autisme.
L’article es va retirar després que es demostrés que les conclusions
eren incorrectes, però es continua fent servir per part d’alguns grups
d’opositors. En alguns casos es produeixen molèsties després de la
vacunació i podria haver-hi casos d’al·lèrgies, però en qualsevol
actuació de salut pública cal fer un balanç entre beneficis i riscs i
aquest sembla ben positiu en el seu conjunt.

També hi ha gent que
defensa que les vacunes beneficien sobretot les grans companyies que
les produeixen. Hi ha hagut certament un procés de concentració en les
empreses del sector de la salut i és possible que hàgim de controlar
algunes de les activitats d’aquestes companyies, vigilar com s’aproven
els medicaments i com es decideixen els preus, però els seus productes
són essencials per a la nostra salut. A més les regulacions que hem
imposat per assegurar-nos de la seguretat i eficàcia dels medicaments
imposen uns costos que només poden fer unes poques companyies i ens
interessa que algú faci aquestes inversions.

La situació en què
ens trobem dóna lloc a un conjunt de paradoxes. Tenim una eina de
­prevenció de malalties infeccioses, la vacunació, que, al costat de la
higiene i els antibiòtics, ha fet disminuir d’una forma espectacular el
nombre de gent que sofreix, i mor, de malalties infeccioses. Molts
pensem que hauríem de treballar per tenir un dia una vacuna contra la
malària, el virus de l’Ebola o la sida. Però en alguns entorns es
proposa que cadascú ha de poder decidir si vacunar o no els seus fills.
Es pot pensar que és part de la llibertat dels individus, però d’una
banda s’està exposant una gent jove a un risc i d’altra banda es
planteja un problema de salut pública. Per sota d’una certa proporció de
vacunats el perill d’una epidèmia augmenta i és el que estem veient en
aquests moments. Per totes aquestes raons res no justifica crear un
estat d’opinió que, més aviat o més tard acaba tenint conseqüències per a
la salut de la nostra gent. La vacunació és una de les nostres eines
més eficaces per mantenir un bon estat de salut pública i, de forma
reflexiva, cal continuar aplicant-la.

______________________________________________________________

______________________________________________________________

De professió, bloguera de moda

Un grapat de noies (i algun noi) sense formació en el món de la
moda s’han convertit en prescriptores d’estil i viuen dels seus blogs 
Si 50 blogueres de moda es fan una foto amb el mateix
vestit, l’endemà s’esgotarà. No és una suposició, és un experiment que
la marca nord-americana Lord & Taylor va posar en pràctica fa un mes
amb uns resultats econòmics molt positius perquè cada vestit costava 80
euros i, com ja hem dit, no en va quedar ni un. Així que poca broma amb
les blogueres de moda, perquè la seva influència en les masses és
insospitada i tant poden fer que el teu negoci s’ensorri com que es
converteixi en un imperi.
¿Però d’on surt aquest
poder màgic que tenen les blogueres sobre la gent si moltes vegades ni
tenen coneixements professionals de moda i estilisme? “Són pròximes, i
això agrada. La gent veu les blogueres com a amigues que et fan
recomanacions i et donen consells, molt més accessibles que les models i
les actrius”, explica Elisenda Estanyol, professora de comunicació de
la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i coautora amb Gemma Segura
d’un estudi publicat recentment que analitza la influència de les
blogueres de moda.
Carmen Grandes, directora de
l’agència catalana The Rocking House, que es dedica a assessorar i
representar blogueres i influïdors, coincideix a destacar aquesta
valuosa sensació de proximitat: “La gent es refia de la seva opinió
perquè parlen de tu a tu i mostren el seu cantó més humà”. A més de ser
al capdavant de The Rocking House, Grandes és directora del primer
congrés de blogueres de l’Estat, anomenat BCN Bloggers Meet Up, que es
va celebrar el 8 i 9 d’abril a l’Hotel Melià Barcelona Sky. Els 45
bloguers de moda, bellesa, estil, tecnologia i esport que van
participar-hi reuneixen entre tots 8 milions de seguidors a les xarxes
socials. Són els comunicadors de tendències del present, però no tot
l’èxit consisteix a tractar amb naturalitat els seguidors.
Les claus de l’èxit
Ara fa uns quatre anys que va esclatar el boom de les blogueres de
moda, però n’hi ha moltes que s’han quedat pel camí i d’altres, com la
barcelonina Dulceida i la gallega Gala González, que viuen dels seus
blogs. Segons Grandes, tenir un moment de reflexió abans d’engegar el
blog és crucial perquè surti bé. “És important crear la teva pròpia
imatge de marca”, i per això cal que l’aspirant a bloguera de moda
“sàpiga molt bé qui és, cap a on vol anar, quin és el seu estil i com es
posiciona” dins el gran i atapeït ventall de blogs de moda i
tendències.
Al principi, moltes abandonen perquè no
tenen prou “constància, paciència i sort”, segons assegura Grandes, però
entre les que treballen molt tampoc totes triomfen. La diferència entre
quedar-se a la cuneta o pujar com una carbassera és “ser pròxima però
també tenir un estil propi, fer bons textos i si pot ser en dos idiomes,
treballar-se les fotos i els vídeos, tenir constància, donar resposta
en un màxim de 24 hores als missatges dels seguidors i crear diàleg amb
ells, interaccionar i fer que segueixin interessant en tu”, diu
Estanyol, que, just després d’enumerar des de l’altra banda del telèfon
totes aquestes condicions sine qua non per
despuntar entre el munt d’aspirants a blogueres professionals, afegeix:
“Pot semblar que la feina de bloguera és molt glamurosa però requereix
molta feina i constància per combatre la competència, fer-te autònoma,
tenir gent que et faci fotos i vídeos i arribar aviat a les noves xarxes
socials”, ja que, si tens molts seguidors a Facebook però ara es porta
Snapchat i no hi ets, ets invisible.
Objectiu: 20.000 seguidors
Les marques de roba, complements i cosmètics han trobat en les
blogueres uns altaveus de llarga distància, fidels i barats. Les que
tenen més de 10.000 seguidors ja interessen a les marques,
comunicativament parlant, i començaran a posar bàners als seus blogs i a
obsequiar-les amb objectes perquè els promocionin. Les que tenen més de
20.000 seguidors ja s’hi poden dedicar professionalment, perquè “són
tants com exemplars mensuals publiquen algunes revistes de moda”,
destaca Estanyol.
Com que és una professió nova “està
als llimbs” i no tenen un codi deontològic ni res de similar, “però en
tindran”, segons opina Estanyol, que destaca que ja tenen una associació
nacional (Asociación Española de Blogs de Moda, AEBDM). Per tant, troba
que “és lícit” que promocionin productes a canvi de diners o simplement
de seguir rebent objectes, tot i que avisa que han de fer-ho de manera
“mesurada, seleccionant el que li encaixa a cadascuna” perquè convertir
un blog en un plafó d’anuncis és condemnar-lo al fracàs.
Els blogs no substituiran les revistes en paper sinó que “hi conviuran”
perquè els blogs són “immediats i gratuïts” i les revistes “un niu
d’experts”, segons diu Estanyol. De fet, moltes revistes femenines
promouen blogs a les seves webs per guanyar trànsit, ja que si no pots
amb l’enemic és millor aliar-s’hi.
De cara al futur
immediat, tant Estanyol com Grandes coincideixen a erigir el vídeo com
la peça clau per diferenciar-se de la resta i seguir sumant seguidors.
“Les blogueres s’aniran menjant les unes a les altres i el vídeo marcarà
la diferència”, diu Estanyol sense gaires miraments. “Les noves
plataformes audiovisuals, com Snapchat, tenen molt d’èxit i faran molta
neteja” entre les blogueres, conclou Grandes.
Els cinc trets definitoris
Elisenda Estanyol, professora d’estudis de comunicació de la UOC,
experta en comunicació 2.0 i coautora d’un estudi sobre la consolidació
professional de les blogueres de moda, desgrana els cinc detalls que
caracteritzen el bloguer de moda.
  • Són sobretot noies. El dels blogs de moda és un fenomen femení i 98 de cada 100 bloguers de moda són dones.
  • L’edat de les blogueres està entre 20 i 30 anys. Moltes encara són estudiants universitàries i comencen a fer un blog com a hobby i en cert punt s’han de plantejar si volen dedicar-s’hi a temps complet perquè s’adonen que poden fer diners amb el blog.
  • El fenomen és eminentment urbà. Les blogueres de moda viuen a les
    principals ciutats (com Barcelona, València, Madrid…) i a l’Estat hi
    ha més blogs que en altres països europeus.
  • Només 1
    de cada 5 és professional de la moda. La majoria de les blogueres de
    moda (4 de cada 5) són tan joves que no vénen encara de cap àmbit
    professional, encara van a l’institut o a la universitat.
  • Tenen constància i són treballadores. Actualitzen el seu blog cada 2 o 3
    dies de mitjana per generar informació i interès i no perdre el pols
    dels seus seguidors.
Diccionari per entendre un món nou i glamurós
No són periodistes, ni estilistes, ni assessors de moda… Són una
altra cosa i, com que ja són una legió, la terminologia cada cop és més
rica per diferenciar-los. Hi ha diversos termes per referir-se a aquests
nous professionals de la moda i ni són sinònims absoluts ni s’exclouen
entre ells. És a dir: bloguer i influïdor no són el mateix però una mateixa persona pot ser les dues coses. Vegem-ne les diferències.
Bloguer/a
Persona que té un blog i que escriu de manera periòdica i sovint amb un
pseudònim. Els seus escrits, fotografies i vídeos es mostren de manera
cronològica i els seguidors poden fer-li comentaris i preguntes.
Influïdor/a
És un terme molt global que aplicat en el cas concret de la moda fa
referència a algú que té la capacitat d’influir en un grup de persones
amb la seva opinió. Una bloguera de moda ho és per als seus seguidors.
‘It girl’
Són noies que per la manera com vesteixen es fan famoses i es
converteixen en exemples d’estil, referents de tendències de moda.
Ocupen un espai que abans era de domini exclusiu de models i famoses.
Les marques fins i tot dissenyen peces només per a elles. Dos exemples
d’ it girls són Olivia Palermo i Alexa Chung.
‘Instagramer’
Un usuari d’aquesta xarxa social absolutament visual que publica constantment sobre moda, bellesa i estil de vida. Les it girls i blogueres que tenen més seguidors a Instagram poden arribar a cobrar 450 euros per penjar una foto promocionant un producte.

Oral / Redacció 32


Enquestades 2.000 persones de 25 a 69 anys de 9 comunitats autònomes sobre la influència de la crisi en els hàbits alimentaris familiars

Llars en crisis: les famílies moderen la quantitat i la qualitat de les compres en alimentació

El poder adquisitiu de les famílies espanyoles s’enfonsa. Segons l’INE, els ingressos de les llars durant el 2012 van ascendir a 26.775 euros de mitjana, un 11% menys que el 2008. Cada treballador va guanyar també el 2012 una mitjana de 22.726 euros bruts, un 0,8% menys que el 2011. Les xifres no enganyen i l’augment de l’atur (superior al 24%) i la reducció dels sous d’aquells que aconsegueixen mantenir la feina han deixat tocada l’economia familiar.

Les despeses es multipliquen i a les famílies no els queda més remei que prendre mesures i imposar retallades. I l’alimentació, com la segona partida més important del pressupost domèstic, no escapa a aquest ajust. Tal com mostra l’Enquesta de Pressupostos Familiars de l’INE, les famílies espanyoles li van dedicar 4.098 euros el 2013, un 10,5% menys que cinc anys enrere.

Els experts nutricionistes temen que amb un pressupost limitat no es facin les millors eleccions i es produeixi un desequilibri nutricional en l’afany per ajustar-se el cinturó. EROSKI CONSUMER ha volgut indagar en aquest assumpte i saber si la crisi econòmica ha modificat d’alguna manera els hàbits nutricionals i de compra de productes alimentaris de la població. Per dur-ho a terme, va realitzar entre l’agost i el setembre una enquesta en línia a 2.000 persones d’entre 25 i 69 anys que procedien de 9 comunitats autònomes: Andalusia, les Illes Balears, Castella-la Manxa, Catalunya, la Comunitat Valenciana, Galícia, Madrid, Navarra i el País Basc.

L’estudi confirma que les famílies espanyoles han pres mesures per contenir la despesa en alimentació: per exemple, durant la compra, el 92% compara més els preus i al voltant del 85% evita despeses supèrflues i presta més atenció a les ofertes.

A més, el 83% dels entrevistats substitueix un aliment per un altre de semblant per considerar-ho més econòmic i un de cada dos modera tant la quantitat com la qualitat del producte que compra. Principalment, adquireixen menys pastes dolces i galetes, xocolata, embotits, carn de boví (vaca o vedella); i més carn d’aviram. Fins i tot un 22% ja no compra marisc, mol.luscs ni crustacis.

Aquests canvis en la dieta no passen desapercebuts per als consumidors, que són els qui, en primer lloc, jutgen els efectes de les seves eleccions nutricionals. Un de cada quatre entrevistats considera que, des que va començar la crisi, la seva dieta és menys saludable (sobretot a Castella-la Manxa i a la Comunitat Valenciana) i ho atribueixen al fet que tenen un menor poder adquisitiu i al fet que els productes són cada vegada més cars.

El perfil dels enquestats

De les 2.000 persones enquestades, una de cada dues és home i l’edat mitjana del conjunt de la mostra és de 43 anys. De fet, el gruix dels entrevistats se situa entre els 30 i els 49 anys. Tots els consumidors consultats són responsables de les decisions de compra de productes d’alimentació a casa seva. El 56% s’encarrega sol d’aquesta tasca i un altre 44% la comparteix amb una altra persona.

El tipus de família més habitual en aquesta enquesta és la composta per una parella amb fills (el 46% del total d’entrevistats). També ho són les parelles sense fills i amb un familiar al seu càrrec (el 29%) i aquelles persones que viuen soles (un 12%). En un de cada tres d’aquestes llars, hi viuen menors d’edat.

En el 46% dels casos, la font d’ingressos principal en la família és el mateix entrevistat i en la majoria dels casos (un 67%) aquests diners procedeixen d’un treball per compte d’altri. Des que va esclatar la crisi econòmica el 2008, un 24% de les llars es van quedar en algun moment sense aquesta font principal d’ingressos (un 33% en els formats per famílies monoparentals) una mitjana de 15 mesos. Un 19% continua en aquesta situació

_______________________________________________________________________

Avui fan 100 anys els sostenidors (i encara moltes dones no saben quina talla fan!)

03/11/2014

La tribu de Catalunya Ràdio

El dia 3 de novembre del 1914 es va patentar el primer sostenidor, que s’havia inventat una dona que no anava còmoda amb el que es portava en aquell moment. 100 anys després, però, hi ha estudis que asseguren que 7 de cada 10 dones, no porten la talla correcta.

Catalunya Radio

Sostenidor

Un sostenidor és un element de roba interior femenina que consisteix en dues copes que cobreixen totalment o parcialment el pit com a suport o ocultador.

A més de la connexió de les copes, té generalment dues bandes laterals que se sostenen l’una a l’altra per l’esquena o la part anterior sobre el pit, i dos tirants sobre els muscles, que s’uneixen a les bandes per l’esquena. Altres tipus de sostenidor sostenen sense cobrir el pit, o sense cobrir el mugró (només la part a sota), mentre altres sostenen sense bandes al muscle.

Aquesta peça substituí la cotilla, que consistia en una mena de camisa que sostenia el pit amb cordons (i premia fortament tot el tronc). La introducció del sostenidor és relativament recent. El 3 d’octubre de 1914, Mary Phelps patentà un sostenidor primitiu que seria l’origen de l’actual sostenidor emprat arreu del món. El cinema contribuí a la seua difusió, sent popularitzat per artistes com Jane Russell per a qui Howard Hughes féu dissenyar un sostenidor que projectava el pit de l’actriu cap avant.

____________________________________________________________________

El desè art, l’art interactiu

Més de 1.200 milions de persones conformen la comunitat de jugadors de videojocs al món, una indústria, un entreteniment i també una nova forma de creació total

GINA TOST / XAVIER VIDAL | Actualitzada el 02/11/2014 00:00

L’art per l’art

El 1965 l’escriptor de culte Philip K. Dick va publicar la novel·la Els tres estigmes de Palmer Eldricht, en què els protagonistes prenien Chew-Zi, una droga que els permetia accedir a altres mons, desdoblar-se i viure aventures en la pell de personatges inventats. Quaranta anys més tard, la projecció fantàstica de Philip K. Dick és una realitat quotidiana i universal gràcies als videojocs.

Els humans hem buscat sempre formar part d’altres dimensions fent servir la imaginació a través de les arts clàssiques com la literatura, la pintura o, més recentment, el cinema. El que no podien oferir les belles arts clàssiques, la interactivitat, s’ha fet realitat gràcies als videojocs, que ens permeten intervenir en les aventures, encarnar-nos en els protagonistes i alterar el curs de la narració. Ser a la ficció el que no podem ser a la realitat, aquest és el gran canvi aportat per l’anomenat desè art.

El joc Destiny, acabat de llançar al mercat i la producció audiovisual més cara de la història amb un cost de 500 milions de dòlars, n’és una prova patent. Per Oriol Boira, un dels creadors de videojocs més importants del país, d’entre totes les arts “els videojocs són els que exprimeixen més opcions interactives”. “Sovint, la interactivitat és més psicològica, com ara resoldre un enigma, que física, en forma, per exemple, de prémer un botó”, diu. Interactuar, ser part activa de les aventures, és essencial en l’experiència d’usuari, que ha convertit la indústria dels videojocs en la més important de l’entreteniment, amb una facturació que supera la del cinema i la música plegats. Joan Maria Minguet, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, afirma: “L’espectador de cinema o teatre, com diu el filòsof francès Jacques Rancière, es caracteritza per la seva passivitat. En canvi, l’usuari de videojocs pot decidir algunes fases del relat o fins i tot canviar de personatge. I, amb cada decisió, intervé en la trama”.

La interactivitat artística

L’abast massiu dels videojocs té molt a veure amb la interactivitat i amb una experiència d’usuari que ha anat evolucionant fins a convertir-nos en el centre de mons que ni tan sols hauríem pogut somiar. De fet, el lema de Destiny, el joc que ara mateix ocupa el vèrtex de l’evolució del seu ecosistema, és “Converteix-te en llegenda”. És a dir, promet fer-nos protagonistes actius d’una història que ens portarà a salvar l’última ciutat de la Terra. La força d’una promesa de tant abast, ni que sigui en la ficció, va fer que Destiny recaptés els 500 milions de dòlars que va costar en només 24 hores. Fins i tot destacades figures d’altres arts, com ara Paul McCartney i l’actor Peter Dinklage, el Tyrion Lannister de Joc de trons, han participat en una producció com Destiny.

La gran aportació, però, que projecta els videojocs per sobre d’altres arts és convertir l’experiència personal d’immersió en un acte social compartint-la amb una extensa comunitat de jugadors dispersa arreu del planeta. Joan Maria Minguet afirma: “Amb els dispositius actuals, el més interessant dels videojocs és que s’han socialitzat moltíssim: molta gent hi pot accedir sense necessitat de complements tecnològics gaire virtuosos i, per tant, gaire cars”.

Les xifres són reveladores: Hearthstone: Heroes of Warcraft ha arribat als 20 milions de jugadors connectats arreu del món, i participen tots plegats d’una activitat comuna que va més enllà del pur entreteniment. En el cas del Destiny, només una setmana després de la publicació ja s’havia arribat als 100 milions d’hores de joc online. La interactivitat que han aportat els videojocs ja ha superat la fase del jugador ficat a la trama per estendre’s a la comunitat i agrupar tots els que tenen aquell mateix interès. Una interactivitat que ha superat, fins i tot, les barreres territorials.

Un art emocional

Més enllà de tenir una música cuidada fins al més mínim detall, de la perfecció de la imatge o de les suggestives trames narratives, el que atrapa l’usuari dels videojocs és la part emocional. Per Oriol Boira aquest vessant “està per sobre del realisme o la bellesa per ella mateixa”. “Per exemple, quan un videojoc vol que l’usuari senti la solitud, o la por, busca que des dels colors fins a la banda sonora estiguin en consonància amb aquestes respostes emocionals dels éssers humans”, afirma. És a dir, som protagonistes actius de les històries més fantàstiques i podem compartir-les amb milions d’amics d’arreu del món. La fórmula sembla infal·lible i ha generat una comunitat de jugadors de més de mil dos-cents milions de persones a nivell global. I també ha fet créixer una indústria amb una projecció de dimensions colossals. A casa nostra, la penetració d’aquest nou art arriba gairebé a un terç de la població, segons l’anuari de l’Associació Espanyola de Videojocs. Actualment a Catalunya hi ha 74 empreses dedicades exclusivament al videojoc independentment del seu format de consum, ja sigui com a joc físic o per descàrrega. Aquestes empreses representen el 27,1% respecte del total de l’Estat i facturen en conjunt més de 70 milions d’euros anuals. El pas següent, segons explica Oriol Boira, és “anar a buscar perfils psicològics i gustos per sobre de tot”. “No es juga als mateixos jocs quan algú es vol desfogar que quan es vol relaxar, per exemple. I són dues coses que podem desitjar en un mateix dia”, conclou.

L’evolució natural dels videojocs

La catarsi unidireccional que Aristòtil demanava al teatre clàssic com a forma màxima d’interactivitat s’ha perfeccionat de manera exponencial amb els videojocs del segle XXI. L’evolució deu molt al cinema, un art del qual beu en aspectes com ara la narrativa visual i els efectes especials però aportant un afegit de participació de l’usuari. N’hi ha molts exemples. És el cas de produccions com ara Blade runnerGoldeneye i Batman, que van saltar de la gran pantalla a la consola amb un gran èxit de recaptació i crítica. Veure Rick Deckard perseguint replicants a la pantalla va ser un èxit. Convertir-se en Rick Deckard i poder interactuar en la història o ser el mateix Batman va ser un salt qualitatiu important. Per Joan Maria Miguet “el videojoc recull coses de la història de la visualitat (la pintura, però també la fotografia, la il·lustració, les postals… i el mateix cinema), aportacions de la història de la música i, sobretot, elements de la narrativa cinematogràfica”. En aquest sentit, els videojocs recullen tècniques dels altres arts per compondre’n un de nou. “Un videojoc està planificat com una pel·lícula (primers plans, plans generals, inserts…) i, generalment, està estructurat narrativament com un episodi de sèrie de televisió o com un film de narració vertiginosa”, explica Joan Maria Minguet.

El nivell d’immersió que permeten els videojocs no està a l’abast dels altres arts i això li dóna un valor afegit important per a l’usuari. Oriol Boira argumenta que “la gran diferència és sobretot en el llenguatge: els videojocs ofereixen progressió, gratificació o instantaneïtat com cap altra disciplina”. De fet, els videojocs avui són la materialització del somni que Borges va dibuixar el 1941 quan va publicar El jardín de los senderos que se bifurcan. En aquell relat, l’escriptor argentí dibuixa un temps laberíntic que s’estructura en línies paral·leles i infinites. Cada decisió dels personatges obre una nova possibilitat narrativa. Si ens ho parem a pensar, aquesta és la base narrativa de la majoria de produccions que han tingut un gran èxit al mercat, des de Lara Croft fins a la saga Grand Theft Auto. Cada decisió que prenem amb el comandament genera una nova acció que només existeix justament perquè hem pres aquella decisió. Es podria dir que els videojocs són el principi de la novel·la infinita que Borges va idear en la ment del seu personatge Ts’ui Pênen, en un dels relats més intrigants de la seva producció literària.

L’experiència d’usuari com a motor dels videojocs

La droga que els protagonistes d’ Els tres estigmes de Palmer Eldricht necessitaven per a la immersió en altres mons s’ha substituït al segle XXI per la tecnologia. Imatges en tres dimensions, efectes especials com en les millors pel·lícules i comandaments que vibren són els elements que fan sentir que estem immersos en altres dimensions. Al videojoc Limbo ens despertem convertits en un nen petit en un món desconegut en blanc i negre. Només el so de les nostres passes i algun altre efecte sonor llunyà ens ajudaran a entendre que ens hem de valer per nosaltres mateixos si volem sortir d’aquest malson. La immersió és gairebé total. La part sensorial, per tant, es converteix en element clau. Un altre exemple és Thomas was alone, un joc en què hem de traginar figures geomètriques que adquireixen propietats físiques en funció del color i la forma. Una peça més llarga i més clara podrà saltar molt més alt i serà més lleugera que el rectangle blau fosc, per exemple. Tot i això, Joan Maria Minguet opina que “com més virtuosisme tecnològic es necessiti, més difícil serà arribar a més població”. Oriol Boira coincideix amb aquest diagnòstic quan explica: “De vegades els invents més rellevants no són els que el públic adopta millor, com va passar amb el Kinect, que és un prodigi tecnològic però no s’ha convertit en imprescindible per als videojugadors”. L’experiència d’usuari implica també, segons Boira, la simplicitat d’ús. “Per sobre de segments de públic concrets que vagin a buscar el virtuosisme gràfic o ultrarealista, la gran majoria del públic vol experiències que l’entretinguin i en què la tecnologia actuï, sobretot, al seu servei i sense que li suposi cap complexitat d’ús”, explica.

Però més enllà de l’oci i la seva dimensió artística, els videojocs aporten altres beneficis que els converteixen en un producte cultural de primer nivell. Escoles, instituts i universitats fan servir els videojocs per fomentar certs processos mentals i dinàmiques que tot professional requerirà en un futur. L’exemple són els països nòrdics, capdavanters en l’ús educatiu dels videojocs, i el Minecraft, una de les produccions pioneres en aquest camp. El 2011 professors finlandesos i nord-americans es van unir per redissenyar el videojoc en adonar-se que tenia unes possibilitats educatives molt grans. El resultat va ser una versió educativa del Minecraft que es fa servir en col·legis de països com ara Suècia, Finlàndia i els EUA per ensenyar als alumnes urbanisme i consciència mediambiental. La construcció d’un món virtual al videojoc serveix als docents per crear noves normes de funcionament més justes i solidàries. Joan Maria Minguet, en canvi, pensa que s’ha de ponderar l’ús dels videojocs a les aules. “L’educació és transmissió de coneixement i això només es pot fer per mitjà de la paraula, com sempre s’ha fet”, opina, i afegeix: “Un videojoc pot ser un instrument didàctic molt útil per acostar coneixements sempre que sigui considerat un mitjà, mai un fi per ell mateix. A través d’un videojoc es juga, no s’aprèn de manera pròpiament dita”.

L’educació és una de les possibles vies d’evolució dels videojocs però el camp per recórrer és molt gran. Oriol Boira explica: “Com en altres disciplines culturals, els videojocs es van adequant als diversos perfils psicològics, estímuls, interessos, etc. Per exemple, en l’era de les videoconsoles era impensable un videojoc de castellers. Avui a l’iPhone ja n’hi ha”.

A la novel·la de Philip K. Dick, la droga que ens permetia entrar en altres mons es publicitava amb l’eslògan “Déu promet la vida eterna. Nosaltres la donem”. El 2014 la promesa és una realitat gràcies al fet que aquests altres mons, aquestes altres vides intenses i eternes, ja no són a fora, sinó al menjador de casa nostra, al nostre sofà, a la nostra videoconsola.

Oral / Redacció 31



Apps per als més grans

El sistema operatiu Android permet personalitzar el mòbil per a adequar-lo als usos més habituals de les persones grans
Avui dia, no concebem la nostra vida sense tenir un telèfon mòbil a prop. El necessitem tant per a activitats lúdiques, com professionals i socials. Tot i això, hi ha gent a qui costa acostumar-se a aquesta mena de dispositius, especialment algunes persones grans que no són capaces de manejar-se de forma eficient amb qualsevol telèfon intel·ligent.
Al mercat, hi ha alguns models de mòbils orientats a persones grans amb característiques d’equipament i de programes personalitzats. Malgrat això, moltes vegades, l’usuari ja disposa d’un telèfon o no vol desemborsar una quantitat addicional que pot ser elevada per a un ús reduït que farà del nou aparell. Per tant, tot i que els telèfons intel.ligents actuals amb sistemes operatius com Android, iOS o Windows Phone 8.1 permeten augmentar les tipografies, millorar els contrastos i algunes opcions més d’accessibilitat, una de les característiques diferencials del sistema operatiu Android respecte d’iOS, i també del de Microsoft, és que el seu entorn gràfic es pot personalitzar de forma més efectiva.
Alguns fabricants de mòbils amb Android han incorporat una funció denominada “Easy Mode”, que deixa simplificar l’entorn gràfic del dispositiu amb icones i tipus de lletra més grans. Aquests és el cas de Samsung en la gamma Galaxy. Per a activar-lo, cal accedir a: “Ajustos > El meu dispositiu > Pantalla d’inici > Mode fàcil (Easy Mode)”.

Aplicacions llançadora

A Android, hi ha aplicacions denominades “llançadores” (launcher, en anglès) que permeten modificar la pantalla d’inici de l’entorn gràfic del sistema operatiu per a organitzar el quadre d’apps d’una forma més comprensible. Aquests programes substitueixen la pantalla d’inici per defecte per una de personalitzada, segons el tipus de llançadora i la configuració triada per l’usuari.
A la botiga d’aplicacions Google Play hi ha centenars de programes d’aquest tipus. Entre aquests, destaquen els que estan orientats a facilitar l’ús dels mòbils a sèniors, a persones de la tercera edat o a persones amb discapacitat. Uns altres també es poden utilitzar de forma similar per a menors d’edat i, d’aquesta manera, limitar l’ús del telèfon a les apps seleccionades pel pare o tutor.

Apps interessants per a persones grans

BIG Launcher
És una aplicació llançadora (gratuïta amb limitacions o de pagament, a un preu de 8 euros) que reemplaça l’entorn gràfic de l’usuari en qualsevol mòbil o tauleta amb Android 2.1, o superior, per un altre amb una interfície molt senzilla d’utilitzar basada en icones de grans dimensions. A més, practica una limitació del nombre d’aplicacions que es mostren alhora, així com millores en l’històric de trucades i en l’enviament de SMS, fet que implica uns tipus de lletra i uns grafismes més grans i amb millor contrast. Aquest entorn gràfic es pot personalitzar per a bloquejar programes o mostrar només els que són en realitat necessaris: trucades, SMS, càmera de fotos, galeria d’imatges, alguna aplicació de missatgeria instantània, com WhatsApp, i un botó d’alerta que fa una trucada, envia un SMS o les dues accions alhora en cas de necessitat.
Wiser – Simple Launcher Consisteix en una altra app llançadora, semblant a Big Launcher, però que simplifica l’entorn gràfic d’Android mitjançant l’ús d’icones de gran mida i gràfics plans d’alt contrast. L’únic inconvenient d’aquesta llançadora és que per a funcionar necessita un dispositiu amb la versió 4.0 o superior d’Android.
En cas de perill, el mòbil també pot servir a persones sènior a l’hora de sortir al carrer. És el cas d’AlertCops una aplicació per a Android i per a iOS, llançada com a prova pilot per la Secretaria d’Estat de Seguretat a Madrid, Màlaga i Alacant. Permet denunciar amb rapidesa situacions de perill per a la persona o un fet delictiu, des d’agressions o atracaments fins a desorientacions o desaparicions. Una vegada activada l’alerta, aquesta envia als cossos de seguretat dades de posició de l’usuari i altres comentaris.
Life360 És una app de localització dissenyada per a familiars i grups tancats d’amics i coneguts que necessiten saber on és l’usuari en tot moment. Life360 mostra en un mapa la posició de cada un dels que componen el grup creat, a més d’opcions per a comunicar-se entre ells de forma textual. A més, també es poden definir alertes quan algun dels membres arriba a una localització predefinida. En cas d’emergència, disposa d’un botó de pànic que de forma automàtica fa una trucada i envia un SMS amb les coordenades GPS de l’usuari a tots els integrants del seu grup.
Botó de Pànic, AsT i Botó d’Emergències Són dues aplicacions disponibles a Google Play, orientades a avisar contactes predefinits de l’agenda amb trucades o missatges de text que indiquin la posició i les coordenades GPS de l’usuari en cas d’emergències, accidents, desorientació o perill.
_________________________________________

Una jutge indaga si es van cometre negligències en el cas de l’Ebola

Vol documentació sobre les mesures i la relació d’assistents a cursos de formació

Admet a tràmit una denúncia de 15 internistes de l’Hospital La Paz-Carles III

Un jutjat de Madrid ha obert diligències prèvies per la possible existència d’una infracció penal després d’admetre a tràmit una denúncia presentada per 15 metges del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital La Paz-Carles III de Madrid per les mesures adoptades contra l’Ebola. La jutge d’instrucció número 21 de Madrid, María Teresa Abad, ha sol·licitat al centre sanitari que remeti documentació acreditativa de les mesures adoptades per garantir la seguretat del personal i la formació que s’hi ha portat a terme en relació amb els fets denunciats. També li demana la relació dels assistents als cursos de formació i qui els van impartir, a més a més de la llista de metges, infermeres i auxiliars que van estar en contacte amb el virus.
La jutge també reclama a la Inspecció de Treball que remeti les actes o informes instruïts en relació amb els fets objecte de la denúncia, en què s’assenyalen possibles delictes contra la salut pública i contra la seguretat dels treballadors.
En la seva resolució, la instructora assenyala que dels fets denunciats se’n deriva una possible «infracció penal». El Ministeri Fiscal, que ja estava investigant els mateixos fets, va aturar les seves indagacions així que va tenir coneixement que una magistrada havia admès a tràmit la denúncia dels metges i li ha remès les seves actuacions.
Els metges denuncien que, des que la direcció de La Paz va comunicar el 25 d’abril al seu servei de medicina intensiva que l’hospital havia estat designat centre de referència per a la detecció i el tractament de l’Ebola, van començar a advertir de «la necessitat d’una infraestructura, mitjans i formació». Arran d’una carta remesa el 29 d’abril al conseller madrileny de Sanitat, Javier Rodríguez, als membres d’urgències, medicina interna i medicina intensiva se’ls va prometre una formació adequada amb tallers pràctics, segons els denunciants.
CONSTANTS RECLAMACIONS /
 Al seu lloc, assenyalen, el servei de protecció de riscos laborals de l’hospital va oferir al juliol «als interessats» una xerrada d’uns 45 minuts i l’exhibició d’uns vestits de protecció «sense les condicions de seguretat requerides». A l’agost, davant la imminent arribada del primer missioner infectat, van tornar a exigir les mesures de seguretat, algunes de les quals van ser solucionades al «reassignar-se l’hospital Carles III com a centre de referència». Encara que el cap de servei va afirmar que havia complert les peticions, els denunciants asseguren que no va ser així, ja que «l’estructura de les habitacions i les seves rescloses no reuneixen les condicions per garantir la seguretat».
La denúncia afegeix que els vestits no eren els adequats i que no es va rebre formació correcta sobre la seva col·locació ni especialment la seva retirada. El 6 d’octubre, continuen, van arribar els vestits sol·licitats però no la formació ni l’ampliació de les rescloses. La seva mida reduïda dificulta la retirada de la vestimenta.
Després de conèixer l’obertura de la investigació, el portaveu de la Comunitat de Madrid, Salvador Victoria, va defensar que els protocols marcats pel Ministeri de Sanitat i l’OMS «s’han complert fidelment». I va afegir que es van seguir «en tot moment» les directrius marcades per la comissió de coordinació creada pel Govern arran del contagi de l’auxiliar Teresa Romero.
_________________________________________
La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i alPròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior, cada vegada més agressiva d’Àustria-Hongria,Rússia, i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l’esclat de la guerra fou l’assassinat el 28 de juny de 1914 a SarajevoBòsnia, de l’hereu al tron dels HabsburgFrancesc Ferran d’Àustria. Després de la declaració de guerra d’Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d’estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va mobilitzar en suport de Sèrbiaels dies 29 i 30 de juny. Alemanya va declarar la guerra a Rússia l’1 d’agost i a França el 3 d’agost.[2] Dels 32 països beligerants, els principals països involucrats van ser, d’una banda, els anomenats «aliats»: França, l’Imperi BritànicSèrbia, l’Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d’Itàlia, i de l’altra les «Potències Centrals»: l’Imperi Alemany, l’imperi Austrohongarès, l’Imperi Turc i Bulgària.
Finalitzà amb la signatura de l’Armistici de Compiègne l’11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l’esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l’estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes delsegle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d’anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.
La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l’austrohongarès, l’alemany, l’otomà i el rus, van deixar d’existir, i van aparèixer els nous estats de TxecoslovàquiaIugoslàviaHongriaEstòniaLetòniaLituàniaFinlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d’ultramar.

Oral / Redacció 30


Recordeu que aquests són un article de premsa i un altre de la Viquipèdia, i sovint expressen l’opinió dels seus autors. Podeu estar-hi a favor o en contra, però sobretot utilitzeu-los com a referència o per a informar-vos ^_^

Retrat del ‘hipster’ de manual

Sortir a fer una bicicletada amb la ‘fixie’ pel Born, anar a un taller de gintònics, lluitar pels pandes del Congo i intentar desxifrar les lletres dels Manel són alguns dels seus hàbits
La seva bio a Twitter ho diu tot: “Primavera Sound, Sónar, VOS, Spotify, Gràcia, iCat, Escac, Apple, Palens, Instagram, Filmoteca, Palestina, Time Out i Moritz. I tinc un galgo, la Michelle”. És el @modernetdemerda, un tuitaire amb 30.000 seguidors que ironitza sobre els costums dels hipsters, un col·lectiu a qui @DolorsBoatella defineix com un “voler i no poder amb ulleres de pasta” o que són, segons @Bruno_Oro, “algú que ha vist tot el que tu has vist, però «des d’un altre prisma»”. Ara el tuitaire recull a Modernet de Merda: el manual les claus per ser un autèntic hipster. Abans de res, avisa: “Ser l’hòstia no es pot resumir fàcilment, i menys en tan poc espai. Mira si ha costat recopilar la veritable essència moderneta, que cada dia em passava més estona anul·lant el que havia afegit el dia anterior, perquè ja no era trendy, que no pas omplint més fulls”.
La vestimenta
Bigotet i ulleres de pasta per a ells i sabates Victoria per a elles
Per als nois, gorra de llana -un barret comprat al Soho londinenc també serveix-, ulleres de fusta, un tatuatge -ha de ser un símbol que no s’entengui i que sigui necessari explicar-, un bigotet, una camisa de quadres cordada fins al coll, uns pantalons ajustats amb el turmell a l’aire i unes sabates de punta. Per a elles, un recollit mal fet, unes ulleres d’àvia, unes arracades exsoviètiques -“no és obligatori, però suma molts punts dur unes arracades comprades en un petit mercat artesanal d’una petita ciutat apartada en una petita República exsoviètica”-, una brusa també cordada fins al coll i unes sabates Victoria.
Els referents modernets
Bibiana Ballbè, Obama i el grup Manel són alguns dels referents
Bibiana Ballbè és el referent per excel·lència: “D’ella ho he après tot. I ho he desaprès tot, també. Ens agrada fer servir aquest verb, desaprendre, de tant en tant. No diu gaire res, però si no desaprens alguna cosa cada dia no ets ningú. I tan important com desaprendre és aprendre a escriure frases curtes. Així. Amb punts. Pauses. La Bibiana m’ha ensenyat. Que les frases. Han de ser breus. I posar-hi silencis. Molts silencis. La nova escriptura creativa”.
Barack Obama és un altre dels referents per als hipsters : “Barack Obama és una divinitat de qui somio ser el community manager algun dia. No m’interessa tant la política com fer veure que un polític negre americà em representa”. El grup de música Manel també és un estendard per als modernets: “D’aquesta banda tan brutal he après, bàsicament, a ser feliç tot i no entendre el noranta per cent de les lletres que escriuen. Això de compondre lletres sense cap mena de connexió entre una frase i una altra és un art que no tothom té, amics. Jo juraria que és causat per l’excessiva quantitat de fruita que posen als gintònics”.
Religió ‘hipster’
Només són vàlides les religions que inspirin “bon rotllo”
Els modernets s’han de mantenir al marge de la religió. “Bé, no de totes. El budisme inspira bon rotllo i el Dalai-lama cau molt bé, aquí podríem fer una excepció. Però per a la resta, si superen el centenar de seguidors, és millor no implicar-s’hi. Per això jo l’únic motiu religiós que duc penjat és aquell collaret que em va donar aquell cap d’aquella tribu de Kènia quan vaig anar-hi a fer un fals voluntariat”. D’altra banda, “la religió del segle XXI és Apple, i el representant d’Apple a la Terra és l’amic Steve”.
Consciència ecològica
Les bicicletades són una bona opció per manifestar-se
Els modernets estan extremadament preocupats pel canvi climàtic. Per això, el Modernet de Merda relata: “El primer que faràs serà penjar un article sobre el tema a les xarxes (un article que no cal que hagis llegit, és igual, el que importa és que sigui en anglès) i després ja continuaràs planejant la ruta que vols fer per Europa amb aquell antic 600 del teu pare que contamina com cap altre”. Si les coses es compliquen, continua, i “els pandes del Congo necessiten una empenta important per sobreviure”, s’ha de passar a una fase més agressiva: “Una bicicletada pels carrers del Born, amb desenes de fixies [bicicletes amb pinyó fix], Bromptons [marca de bicicleta urbana] i algun longboardperdut”. El Modernet encara recorda l’última bicicletada: eren nou i van aconseguir que el Verdi Park emetés quatre dies més del previst un film serbi sobre la cocaïna en un barri marginal.
Anticapitalistes
Tot i la seva ideologia, tenen una col·lecció d’iPods
Sobre el capitalisme, el Modernet opina: “Potser sí que jo, de tant en tant, hi participo a l’hora de pagar abonaments de festivals, comprar-me tota l’Apple Store del passeig de Gràcia, anar a buscar una mica més de soja per al sopar, subscriure’m a l’Spotify Premium, viatjar a Berlín un cap de setmana, cobrar als meus clients del taller de disseny gràfic, arrasar amb packs indecents de Moritz, acumular tones de cafè colombià de Comerç Just… Però, vaja, són petits errors molt puntuals. Mai de la vida m’entregaria al fastigós capitalisme”.
Molts tallers
Participen en molts cursets, des de ‘cupcakes’ fins a gintònics

Els tallers de cupcakes són un requisit de la modernor. “Encara hi ha algun pobre indocumentat que insisteix a comparar els cupcakes amb una magdalena qualsevol… Va, home, va. No way ”, reflexiona el Modernet. Els tallers d’ukeleles també són imprescindibles: “El meu ukelele me’l va dur una amiga des del Nepal, i sona tan meravellosament monòton com sonen els d’aquí, però com que és d’allà a mi em sona com si fos un Stradivarius”. Una altra tendència moderneta són els tallers d’amigurumis. “ Amigurumi, paraula excepcional. Aquest taller el vaig començar a fer, simplement, perquè em va agradar el nom; motiu més que suficient per comprometre’m amb qualsevol causa o projecte. Vaig veure que devia ser alguna cosa del Japó d’aquestes inexplicables, i de seguida m’hi vaig interessar. Després vaig saber, quan ja era dins, que es tractava de crear figuretes i objectes de llana amb volum. I no cregueu que va ser una decepció, al contrari. Encara em va motivar més; allò posava a prova la meva capacitat de resistència moderneta”. Evidentment, els tallers de gintònics tampoc hi poden faltar.
Perill veïnal
Els modernets corren el risc de topar amb un veí ‘mainstream’
Tots els modernets corren el risc de patir el clàssic veí impresentable que “tot i viure a Gràcia, desconeix el plaer de la vida alternativa i es dedica a viure com una persona més del sistema”. Algunes de les característiques dels veïns mainstream són les següents: no reciclen, ho posen tot a la mateixa bossa negra; escolten música per l’Spotify amb publicitat; parlen amb tu a l’ascensor; tenen a la porta una catifa en què es llegeix “ Bienvenidos ”; se senten els seus crits quan el Barça marca un gol; mengen paella els dijous; reben cartes físiques en una bústia física; saben qui és Bertín Osborne, i vesteixen samarretes amb publicitat.
Acabar amb un modernet
Hi ha accions que poden acabar automàticament amb un ‘hipster’
Segons el Modernet de Merda hi ha accions que poden matar (pacíficament) un hipster : cancel·lar-li unilateralment la subscripció a Time Out, preguntar-li si el seu llebrer és comprat en comptes d’adoptat, confessar-li que no t’agraden les llavors de carabassa, oferir-li un glop de Malibu amb pinya o fer-lo entrar en una sala de cinema on hi hagi més de cinc persones.
_______________________________________________________________
 
Els Modernets o Hipster segons la Viquipèdia
 
MODERNETS
 
Modernet, també conegut com a hipster (en anglès hipster [ˈxips.teɾ]), és un terme que popularment s’ha utilitzat per fer referència a una subcultura internacional contemporània que està formada principalment per membres de la Generació Y que viuen a zones urbanes.[1][2] Aquesta subcultura s’ha definit com un «gresol canviant d’estils, gustos i manera d’actuar»[3]. A més, el terme s’associa generalment a individus que s’identifiquen amb la música alternativa i indie, amb una sensibilitat per la moda poc convencional (com l’estilvintage i les botigues de segona mà), amb una ideologia progressista, independent i d’esquerres, amb el menjar ecològic i casolà i, en definitiva, amb un estil de vida alternatiu[4][5][6]. Als modernets, se’ls considera bohemis joves de classe mitjana que viuen a barris aburgesats.[7][8]
El concepte deriva del terme que es va utilitzar per descriure els primers moviments culturals dels anys 40,[9] però es va utilitzar per primer cop en el sentit actual el 2000, i va arribar al seu apogeu el 2010.[10] Els membres d’aquesta subcultura no s’identifiquen com a modernets; de fet, el terme sovint s’empra de manera pejorativa per fer referència a algú pretensiós,[11] extremadament modern o amanerat.[7][12] Alguns analistes afirmen que la noció del modernet contemporani no és res més que un mite creat per màrqueting[13].
Cal remarcar que el terme modernet no és equivalent a modern. Aquest és un adjectiu que fa referència a quelcom «del temps present o dels temps pròxims al present», segons explica el DIEC, mentre que el primer designa els membres de la subcultura esmentada anteriorment. Així doncs, el terme corresponent tampoc s’utilitza en el sentit de modernisme, tot i que es podria considerar que estan originàriament associats pel fet que, efectivament, són persones amb un estil, unes ideologies i una forma de vida moderns. A més, l’existència de la paraula modernet evita qualsevol ambigüitat que pogués sorgir amb l’adjectiu modern ja que aquesta té un sentit específic i inequívoc.
 

Història

Origen del terme: els anys 40

Vegeu també: Hipster (subcultura dels anys 1940)  (TENIU L’ARTICLE A SOTA)
El terme hipster es va encunyar durant l’època del jazz, quan hip va sorgir com un adjectiu que descrivia els seguidors de l’escena contemporània.[9] Tot i que l’origen exacte del terme no està del tot clar i encara es discuteix, alguns sostenen que és un derivat de hop, paraula de l’argot emprada per fer referència a l’opi; mentre que d’altres creuen que prové del terme de l’oest d’Àfrica hipi, que significa «obrir els ulls».[9] Una altra teoria defensa que el terme prové de la pràctica d’ajeure’s sobre els malucs mentre es fuma opi.[14] Un últim significat de hip, del qual es té constància des del 1902, és «conscient» o «en coneixement de». Al contrari, l’antònim unhip denomina a aquells que no tenen consciència del seu entorn.
No obstant això, el terme hip va adquirir posteriorment el sufix –ster de l’anglès; és així com hipster es va incorporar a aquesta llengua.[9] El primer diccionari que va recollir el terme en llengua anglesa va ser el glossari For Characters Who Don’t Dig Jive Talk (Per a personatges que no entenen l’argot), que es va incloure a l’àlbum de Harry Gibson del 1944, Boogie Woogie in Blue. L’entrada de hipster definia el terme com a «personatges als quals els agrada el bon jazz»[15]. Tot i així, no es tractava d’un glossari complet d’argot, ja que tan sols incloïa expressions de l’argot presents a les lletres de les cançons de l’artista.
El mateix any, Cab Halloway va publicar The New Cab Calloway’s Hepster’s Dictionary of Jive (El nou diccionari d’argot dels hepsters de Cab Halloway), que no tenia entrada per a hipster, però que, pel fet de comptar amb una edició del 1939, sembla que el terme hepster va precedir hipster. En un principi, els modernets eren normalment joves blancs de classe mitjana que pretenien emular l’estil de vida de la majoria dels músics de jazz negres[9]. En The Jazz Scene (L’escena del jazz), obra escrita per Eric Hobsbawm l’any 1959, es descriu el llenguatge utilitzat pels modernets com «un argot dissenyat per diferenciar el grup de la resta de persones alienes».
Aquesta subcultura es va expandir ràpidament i, després de la Segona Guerra Mundial, l’escena literària va créixer al seu voltant[9]Jack Kerouac va descriure els modernets dels anys 40 com «els Estats Units creixents i itinerants, que mandregen i fan autoestop per tot arreu com a personatges d’una espiritualitat especial»[16]. En l’assaig The White Negro(El negre blanc), Norman Mailer caracteritza els modernets com a existencialistes estatunidencs que viuen una vida envoltada de mort —anihilada per la guerra atòmica i estrangulada per la conformitat social— i que prefereixen «divorciar-se de la societat, viure l’existència sense arrels, partir cap a aquell viatge inexplorat als imperatius rebels del jo»[9].

Retrat robot d’un modernet

Com vesteixen?
Hipster a Boston, EUA
 
Porten roba retro que compren a botigues de segona mà o inspirades en el anys 60 i 70 amb un aire d’exclusivitat. Els agraden les gorres i les bufandes artesanals i les ulleres de pasta. Les bosses les porten a l’estil de bandolera i, per portar diàriament, utilitzen dessuadores amb caputxa, texans ajustats i samarretes amb imatges enginyoses i divertides. A les noies els agraden especialment els vestits amb estampats florals acompanyats de botins, mentre que els nois poden donar un toc estrafolari al look amb un corbatí o uns tirants[17][18].
Com es pentinen?
Les noies acostumen a portar una cabellera llarga i desenfadada; els nois, per la seva banda, solen tenir barba o bigoti. De fet, al mes de març de l’any 2014, la BBC va publicar un article en què s’explica que la quantitat d’homes del Regne Unit i d’Estats Units que s’ha realitzat un implant de barba s’ha multiplicat durant els últims anys[19], fins al punt de què es porten a terme dos implants de barba al mes. Segons el cirurgià britànic Bassam Farjo, tot i que al principi es tractava d’un servei enfocat per a persones que volguessin ocultar cicatrius, actualment els homes que hi accedeixen ho fan per estar a la moda, com a signe de modernitat i de virilitat[18].
Què escolten?
 
Música popfolk i electropop poc coneguda. Els agrada gaudir d’aquesta música en directe a festivals com el Primavera Sound(Barcelona) i Coachella (Califòrnia, EUA). Entre els artistes que segueixen els modernets es troben els cantautors William Fitzsimmons i Devendra Banhart, el duet Wild Belle i grups com Fleet Foxes o Tame Impala, i dels clàssics veneren a Radiohead i Björk. En l’àmbit espanyol, els agrada Klaus & Kinski[18].
Què llegeixen?
Llegeixen autors com Margaret AtwoodPaul Auster i César Aira. Rebutgen rotundament novel·les com Cinquanta ombres d’en Grey, però en veneren d’altres com Les amistats perilloses de Pierre Choderlos de Laclos. També els agrada la literatura asiàtica, els haikus i els microrrelats com els d’Ana María Shua[18].
Què miren?
Segueixen el cinema de Wes Anderson (Moonrise Kingdom), Spike Jonze (Being John Malkovich), Paul Thomas Anderson (The Master) i Jean-Pierre Jeunet, qui va crear un dels personatges modernets per excel·lència, Amélie. Per altra banda, la televisió no és massa popular entre aquest col·lectiu[20][18].
Què estudien i en què treballen?
Se solen dedicar a les belles arts, la filosofia, la història de l’art, l’arquitectura, la fotografia, la música, el disseny, la literatura i el món audiovisual, és a dir, acostumen a ser de lletres i a sentir inclinació per l’art. Són grans consumidors de música, literatura i cinema, i és que s’ho poden permetre, ja que solen pertànyer a una classe mitjana, mitjana-alta[18].
Bigoti icona dels modernets
 
Què mengen?
Els agrada el menjar ràpid, però de qualitat. Compren a mercats de menjar ecològic i cada vegada són més els adeptes de la dietavegetariana. Solen trobar-se a cafeteries com Starbucks, on poden llegir tranquil·lament i navegar per internet amb el seu iPad[20][18].
Com es desplacen?
Els modernets opten per alternatives ecològiques a l’hora de moure’s per la ciutat. Acostumen a desplaçar-se en bicicleta, ja siguin les clàssiques per passejar o les plegables i més urbanes. També està de moda entre aquest col·lectiu el longboard, un monopatí més gran. Per a les vacances, gaudeixen de les icòniques T1, les furgonetes hippies de Volkswagen[18].
Què tenen prohibit?
Tot allò que sembli mainstream o convencional: la música de moda (AviciiKaty Perry), els best-sellers (Crepuscle), els cotxes moderns i una feina on predominin la rutina i la monotonia[18].
 

Els modernets a la societat

Segons la revista Time Out de Nova York, a principis de l’any 2000 a Brooklyn ja començaven a haver-hi modernets, tot i que aleshores se’ls anomenava bohemis[21]. Després, Alemanya va ser un dels països on aquest moviment va agafar més força. A Catalunya, aquesta tribu urbana es va començar a popularitzar l’any 2010. D’opinions, n’hi ha per a tothom, doncs aquest moviment crea molt debat.
 

Estats Units

La revista Time Out de Nova York descriu aquesta moda com un fenomen que «converteix en un fetitxisme tot allò que és autèntic» i que fa que els que segueixen aquest estil, amb una identitat creada com si fos un collage, es creguin els millors. Segons els estatunidencs, el «problema» d’aquests individus és que redueixen la particularitat de qualsevol cosa que pugui cridar l’atenció a un mateix denominador comú i monòton que només es centra en si allò és cool o no ho és. A més, es tracta d’individus que sempre intenten diferenciar-se de la resta però, en realitat, tots tenen la mateixa aparença. Al llibre HipsterMattic publicat l’any 2011, Matt Granfield resumeix la cultura moderneta de la manera següent:
 
«
Mentre que la societat convencional de la dècada del 2000 havia invertit el seu temps en la televisió de realitat, la música dance i en descobrir on és la roba interior de Britney Spears, estava tenint lloc una revolució silenciosa. Estils ja oblidats de vestir, cervesa, cigarros i música s’estaven tornant populars un altre cop. El retroestava de moda, l’ambient era meravellós i vell era el nou «nou». Els nens es delectaven en la ironia de fer que una cosa tan poc atractiva estigués tan de moda. Volien viure de manera sostenible i menjar cereals orgànics sense gluten. Però, sobretot, volien ser reconeguts per ser diferents: per sortir-se del camí convencional i crear un alternativa cultural pròpia. Per a aquesta nova generació, l’estil no era una cosa que es pogués comprar en un centre comercial, sinó que era alguna cosa que es trobava en una botiga de segona mà o, idealment, que haguessis fet tu mateix. El truc per ser cool no era semblar una estrella de la televisió, sinó que semblés que mai havies mirat la televisió.
 
»
— Matt Granfield, HipsterMattic[22]
 

Alemanya

A Alemanya, Berlín es considera la capital dels modernets. De fet, el barri Kreuzberg de Berlín és el tercer barri més «modernet» del món[23]. Amb carrers estrets i empedrats i balcons de ferro, i amb llocs tan artístics i excèntrics com la East Side Gallery. Aquest barri i, en general, tota la ciutat és un dels llocs més idonis per als modernets. De fet, des de fa uns anys, cada any s’organitza la Hipster Cup[24], un festival a l’aire lliure on modernets d’arreu del món s’uneixen per participar en diverses proves i fer gresca. Elsmodernets alemanys es consideren inconformistes i reconeixen que, en certa manera, els fa por el futur[25].
 

Catalunya

A Catalunya, aquest fenomen cada vegada és més viu. De fet, aquest moviment ha aconseguit tant ressò, que el passat mes de març el piulador anònim més famós dels últims mesos va publicar un llibre titulat Modernet de merda: El manual. Segons el seu autor, es tracta d’un llibre que critica els modernets i mostra a cada pàgina la seva hipocresia de manera afectuosa. L’autor explica que considera que els modernets són hipòcrites perquè «tenen una part molt solidària, però una altra que els és igual tot»[26] i que mostren dues cares en gairebé tots els àmbits. Per exemple, es consideren anticapitalistes, però el Modernet, protagonista d’aquesta obra d’èxit, opina:
 
«
Potser sí que jo, de tant en tant, hi participo a l’hora de pagar abonaments de festivals, comprar-me tota l’Apple Store del Passeig de Gràcia, anar a buscar una mica més de soja per al sopar, subscriure’m a l’Spotify Premium, viatjar a Berlín un cap de setmana, cobrar als meus clients del taller de disseny gràfic, emportar-se tots els packs indecents de la Moritz, acumular tones de cafè colombià de Comerç Just… Però, vaja, són petits errors molt puntuals. Mai de la vida m’entregaria al fastigós capitalisme.
 
»
— Modernet de merda, Modernet de merda: El manual [27]
Manel en concert a Palma. Centre de Cultura Sa Nostra. 19-04-2009
A Barcelona, reconeixen que els encanta passar el temps seient a les terrasses dels barris de Gràcia o del Born i beure cervesa Moritz[28]. Són fans de les pel·lícules d’autor i dels grups de música més desconeguts, perquè això és el que els fa ser diferents i cool. I si són autòctons, és probable que escoltin Mishima, que mirin Arròs covat i que siguin seguidors de la Bibiana Ballbè i del grup Manel[29]. No obstant això, els components del grup Manel no se senten pas identificats amb aquest moviment i, de fet, en una entrevista van afirmar que «en principi els modernets ens produeixen una ràbia immensa»[30].
More hippies, less hipsters (Méshippies, menys modernets)
 
En general, la societat opina que ser un modernet no suposa únicament portar barba, utilitzar els filtres d’Instagram i portar camises a quadres. Els modernets d’avui dia són criticats pel fet de seguir totes aquestes tendències de manera superficial, sense cap mena de criteri, i de viure segons un estil de vida que ni tant sols coneixen bé. De fet, abans el terme hipster era despectiu i no saben que escriptors com ara Kerouac o Bukowski, a qui tant admiren, van viure a la desgràcia perquè ningú els recolzava[31]. No obstant això, també hi ha els qui recolzen aquest moviment i argumenten que la societat s’ha acostumat a criticar tot allò que porti aquesta etiqueta i que «sovint s’exageren els seus punts negatius i s’obvien els positius a favor de la polèmica fàcil»[32]. Avui dia, sembla ser que odiar elsmodernets s’ha convertit en una mena d’esport nacional i això ho mostren els 234 000 resultats que ofereix al Google el segment «odio elshipsters». Segons el diari El País, una explicació a aquest fet podria ser l’ús abusiu que s’ha fet d’aquest terme. Durant els últims dos anys, marques reconegudes com ara Loewe han centrat les seves campanyes publicitàries en aquest moviment. A més, a nivell de tot l’estat, el fotògraf César Segarra va crear un projecte anomenat Hipsters from Spain, una pàgina web on es recullen els projectes d’alguns dels creatius i artistes més importants de Barcelona, Madrid i València. D’aquesta manera, aquesta idea sorgeix amb la intenció de donar a conèixer els projectes interessants que es porten a terme al país.
 

Hipster (subcultura dels anys 1940)

Hipster és el terme amb què, a la dècada del 1940 es referia als aficionats al jazz, especialment al modern jazz, molt popular a principis d’aquella dècada. La paraula deriva del terme hip, el qual feien servir els musics del món del jazz per descriure a les persones que coneixien la cultura afroamericana (i per tant el món del jazz). D’aquesta manera, els membres d’aquesta neixen subcultura van ser anomenats hepcats, paraula que s’acabaria transformant en hipster.[1]
S’acabà conformant com un estil de vida inconformista, i les principals característiques eren la manera de vestir (amb roba negra) l’ús d’argot, el consum de drogues com la marihuana entre d’altres, actitud relaxada, humor sarcàstic, pobresa autoimposada i certa llibertat sexual. Els primers inconformistes eren generalment joves blancs que adoptaven moltes de les formes dels negres urbans dels seus temps, però veiem que els inconformistes posteriors emulaven els anteriors, els que no coneixien el pecat, i aquest era l’origen d’aquesta cultura.
Al voltant de 1940, la paraula inconformista reemplaça a la d’hepcat, i els hipsters anglesos es va interessant més pel bebop i el jazz calent que pel swing. Joves blancs van començar a freqüentar comunitats afroamericanes atrets per la seva música i el seu ball. Aquestes primeres joventuts van divergir del corrent a causa de les seves noves filosofies de diversitat racials, sexuals i d’exploració de les drogues. Els inconformistes romanien a la mateixa classe econòmica que els afroamericans als que emulaven. L’Estil de l’inconformista era ésser així, ben arreglat i dandificat, mentre els Beats (estudiants de col·legi visitant dels barris baixos) vestien sandàlies i robes esparracades. El primer diccionari a recollir la paraula inconformista va ser el petit glossari que no va acabar Jive Talk (Jive empra l’argot dels músics de jazz), publicat el 1944 amb l’àlbum Boogie Woogie In Blue del pianista Harry Gibson, qui va actuar amb el nom de Harry el Hipster. L’entrada al diccinari de hipster es definiria com, “persones a qui els agrada el ho jazz“. Aquest petit glossari va ser repartit en els concerts de Gibson durant uns quants anys. No era el glossari complet amb l’argot del jazzista, sinó que només incloïa les expressions trobades en la lletra de les seves cançons. En el llibre “Història del Jazz Modern” de Frank Tirro, es pot llegir la següent dscripció inconformista, segons el biògraf de Parker:
«Per al hipster, Bird és una justificació viva de la seva filosofia. L’inconformista és un home subterrani. És la Segona Guerra Mundial el que el dadaista va ser per a la Primera. És amoral, anarquista, cortès i hipercivilitzat fins a la decadència. Sempre deu passes per endavant en el joc, per la seva consciència, un exemple de quins serveis podria conèixer una noia i rebutjar, perquè sap que li sortiran cites, si s’agafaran de les mans, si es besaran, si s’acariciaran, si fornicaran, si potser es casaran, si es divorciaran .. Què hi ha que ho inciï tot? Coneix la hipocresia de la burocràcia, l’odi implícit en la religió ‘llavors’ Què és el què es valora? Com que no hi ha mar, passem la vida evitant el dolor, tenint a ratlla les seves emocions. Camina buscant una cosa que transcendeix totes aquestes bajanades i ho troba en el jazz».
Marty Jezer, en el seu llibre, The Dark Ages: Life in the United States 1945–1960 (1999) defineix l’inconformista de la dècada del 1940:
«El món de l’inconformista Kerouac i Ginsberg diu que navegar a mitjans dels quaranta i inicis dels cinquanta és un moviment amorf, pecat d’ideologia, només es planteja una actitud, una menra de “ser” pecat, de tractar d’explicar el perquè.Hipsters Tot això per si en algun moment s’ha de donar explicacions a algú. El seu llenguatge, limitat, va ser prou fosc, ja que desafiava la traducció en els seus discursos diaris. El seu rebuig a l’ordinari el feia tan complet que tot just podien suportar la realitat. La mesura fa senitr la seva desconfiança pel llenguatge. Una paraula, com podria voler dir qualsevol de les Nacions Unides, el nombre de coses contradictòries. La seva definició no va venir de l’acceptació de la millor paraula de l’emoció i de l’acompanyament no verbal, expressions facials-corporals. Quan els inconformistes van agrupar-se van dir una frase coherent, aquesta va ser prologada amb la paraula de com manifestar què és el principi. El que sí entenia probablement era una il·lusió. Sense Passat, ni Futur, només un present que existia en les ales de so existencials. Un sol del bebop de Charlie Parker. El punt de vista de l’inconformista sobre el món no estava dividit entre el “món lliure” i el “bloc comunista”, i això va donar lloc a part de l’ortodòxia recurrent. El dualisme hipster, en lloc d’això, transcendir línies geopolítiques a favor de nivells de consciència.». Lennie Tristano explica la seva opinió de la relació dels inconformistes amb el bebop:
«L’actitud arrogant i la manca d’originalitat dels joves inconformistes no constitueixen menys que una amenaça per l’existència del bebop».
Un altre autor que descriu els pantalons de tir baix de 1940 concisament és Paul Douglas Lopes justament al llibre de el Jazz del món de l’art: com els àngels, els hipsters si es tornen majors, inventen el llavors pejoratiu, hippie, referint-se als hipsters àngels joves, el jove afluent de la generació baby-boom. Sota l’apel·latiu hippie, el nom va ser acceptat com la identitat cultural.
 

Oral / Redacció 29


El sector cultural capeja la crisi amb alternatives assequibles

Ariadna Cortés

 

 El tancament d’un teatre, la transformació d’un festival de música anual en biennal, la davallada dels ingressos de les sales de cinema… Des que va començar la crisi, les notícies com aquestes se succeeixen, i és que la mala situació econòmica del país està afectant el sector cultural amb especial virulència i per partida doble. D’una banda, la inversió pública en cultura ha patit importants retallades i l’IVA del sector ha passat del 8 al 21%. De l’altra, l’elevada taxa d’atur, que actualment ronda el 26%, i la baixada salarial que han experimentat molts treballadors en els últims anys, han fet que el poder adquisitiu dels ciutadans disminueixi notablement.

Aquest desgast ha comportat un descens dels espectadors i també una davallada en la facturació de les empreses i entitats del sector cultural. Així, segons dades de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), els teatres catalans van perdre un 21% dels espectadors de pagament el 2012-2013 respecte a la temporada anterior. Una dada que va acompanyada d’una caiguda del 25% en la facturació, que es va situar a nivells de fa cinc temporades. A la indústria del cinema, les coses no van millor: el 2013 la taquilla va caure un 16% respecte l’any anterior i el nombre d’espectadors va descendir un 15%. Des del 2004, de fet, les sales de cinema han perdut la meitat del públic.

Ha deixat d’interessar-nos la cultura? És clar que amb l’actual situació no ocupa les primeres posicions en l’escala de prioritats, però no es pot dir pas que no interessi. Com tot i tots en les èpoques de crisi, la cultura s’ha vist obligada a buscar alternatives per sobreviure. Allò del “reinventar-se o morir”. Així, han anat apareixent alternatives diverses que ofereixen cultura a uns preus més assequibles o fins i tot de manera gratuïta i que gaudeixen d’una bona acollida.

Cinema a preus reduïts

L’èxit de l’última Fiesta del cine, que va aconseguir multiplicar per 7 el nombre d’espectadors durant tres dies amb entrades a 2,90 euros, indica que el principal motiu del descens de públic és el preu. El sector ha reaccionat i 306 cinemes de tot l’estat s’han apuntat als Miércoles al cine, una campanya que deixa el preu de l’entrada entre els 3,90 i els 5 euros –cada sala pot escollir dins d’aquesta forquilla– tots els dimecres entre el 15 de gener i el 15 d’abril. A la comarca, s’hi han sumat cinemes privats, com el Cinesa Parc Vallès de Terrassa o els Yelmo Cines de Sant Cugat, i també el Cinema Catalunya de Terrassa, de titularitat municipal. Tots tres han optat per posar les entrades a 3,90 euros, el preu més baix.

Encara més assequible, de fet és gratuïta, és la proposta del Cineclub Matadepera, que arrencarà el proper 2 de febrer sumant-se així a tots els altres cineclubs del Vallès Occidental, com per exemple el de l’Alliance Française de Sabadell, que cada dilluns ofereix de manera gratuïta una pel·lícula en versió original subtitulada. El de Matadepera tindrà lloc a l’Hotel, un espai municipal, cada diumenge a les 19 hores i s’hi projectarà cinema d’autor també en versió original subtitulada. “A Matadepera, tot i que hi ha molta vida cultural, sovint es troben a faltar activitats per a joves, i tampoc hi ha gaire oferta relacionada amb el cinema malgrat haver-hi molta gent aficionada”, explica Toni Amén, membre del col·lectiu Cine Jove de Matadepera, els impulsors de la iniciativa.

En els últims anys, el col·lectiu ha organitzat diversos cicles de cinema amb una resposta “irregular” del públic. Per això, amb aquest nou projecte, volen “mantenir l’esperit de fer propostes originals, trencadores i fora de l’abast convencional, però alhora obrir-lo a un públic més ampli”, diu Amén. Així, la programació inclourà des de grans clàssics fins a propostes més arriscades i “potenciarem la idea de ‘club’ de les nostres sessions: volem que esdevinguin un punt de trobada per cinèfils i aficionats, on apart de mirar pel·lícules es pugui reflexionar i generar debat”. La primera projecció serà Spring Breakers, un film de Harmony Korine sobre les vacances de primavera d’un grup de joves que aparentment viuen el somni americà.

Taquilla inversa

Igual o més original és la programació que ofereix el Videodrome, un cineclub que cada mes estrena cicle –el febrer serà de cinema documental– i que té lloc els dimecres al vespre a l’Ateneu Candela de Terrassa, un centre social amb una àmplia oferta cultural.

La companyia Kaòtic Teatre és l’encarregada des del 2012 d’organitzar-hi la programació teatral, que inclou espectacles de diferents disciplines sempre de petit format. L’última temporada de ‘Teatre al Candela’, que va acabar el passat desembre, va incorporar una novetat destacable: la taquilla inversa, que consisteix en el fet que l’espectador decideix, una vegada finalitzat l’espectacle, pagar la quantitat que consideri justa. “Hem optat per la taquilla inversa perquè no podíem pagar el caixet dels artistes”, explica Pau Gómez, actor i programador cultural de Kaòtic Teatre. “Al públic li agrada poder decidir i d’aquesta manera s’acosten més a l’espectacle”, afegeix. Gómez diu que estan satisfets amb l’acollida de la iniciativa: “ha funcionat bé, repetirem”.

També estan contents amb els resultats de la taquilla inversa els fundadors de la sala sabadellenca L’Alternativa Teatre, que es va inaugurar fa tot just un parell de mesos. Programen de dijous a diumenge i només apliquen la taquilla inversa els dijous. “Ha funcionat força bé, hi ha més afluència els dijous que els divendres, tot i que els dissabtes recaptem més”, detalla Jordi Silvestre, un dels fundadors de la sala. La resta de dies, el preu de les entrades oscil·la entre els 8 i els 15 euros. “Volem apropar el teatre a Sabadell”, explica Silvestre, que afegeix que “ens estem trobant gent que solia anar a veure teatre a Barcelona i pagava 20 o 25 euros per entrada, i ara busquen alternatives”. I això és el que ells els ofereixen a la seva sala. Des d’ahir i fins al 2 de febrer a L’Alternativa Teatre es pot veureConsuélame, Consuelo, una obra a càrrec de la companyia Viéndolas Venir.

L’administració reacciona

A més de les propostes d’iniciativa privada, les administracions públiques també s’han posat les piles per pal·liar els efectes de la crisi al sector cultural. Des de l’Ajuntament de Sabadell, per exemple, reconeixen que “quan el 2012 van apujar l’IVA hi va haver una alarma general en el sector”, en paraules de Quim Carné, regidor de Cultura. La reacció a aquesta situació del consistori i de la ciutat en general ha estat “mantenir preus, intentar fidelitzar el públic, promoure l’ús i el gust per la cultura i, en definitiva, treballar per eliminar les barreres”, afirma Carné.

Aquestes intencions s’han materialitzat, entre altres accions, en noves modalitats de descompte incorporades en la darrera temporada als teatres la Faràndula, Principal i Estruch, que se sumen als ja existents. Així, per exemple, s’ha incorporat el TINKODI, un codi que s’obté en comprar una entrada i que proporciona un descompte del 20% en la compra de la propera, o un descompte del 15% amb el Carnet XBM de la Xarxa de Biblioteques, un carnet del que disposa un terç de la població del municipi.

Segons dades del consistori, durant els primers sis mesos del 2012 i del 2013, és a dir, abans i després de la pujada de l’IVA, els teatres sabadellencs van registrar un volum d’assistents similars. Les iniciatives impulsades des de l’Ajuntament amb l’objectiu de “premiar la fidelitat i incorporar nous públics al teatre”, doncs, estan donant resultats.

Moure’s per sortejar la crisi

La bona acollida de la majoria de propostes culturals assequibles o gratuïtes és una prova que la crisi no ha pogut amb les inquietuds culturals. Potser, com apunten alguns, la cultura és una de els claus per sortir d’aquesta situació. O potser no. El que sembla clar és que el sector s’ha de moure -i ja ho està fent- si vol sobreviure a les estocades de la crisi.

 

___________________________________________________________________________

Entra en vigor la Llei de Trànsit que obliga els menors de 16

anys a portar casc quan vagin en bici

La reforma de la normativa aplica sancions més dures per a les conductes més perilloses, amb multes de 1.000 euros per als reincidents en consum d’alcohol

Es prohibeixen els detectors de radars

La reforma de la Llei de Trànsit i Seguretat Viària entra en vigor aquest divendres, amb un enduriment de les sancions per a les conductes més perilloses, com multes de 1.000 euros per als conductors reincidents en el consum d’alcohol. També entra en vigor que els menors de 16 anys han de portar casc quan vagin amb bicicleta .

Alguns dels preceptes de la llei, però, encara han de ser desenvolupats i, per tant, no entraran en vigor fins que la normativa reglamentària ho especifiqui. Aquest és el cas dels canvis dels límits màxims i mínims de velocitat per a conductors, vehicles i vies.

La reforma de la Llei de Trànsit i Seguretat Viària endureix els càstigs d’aquelles conductes més perilloses. Si bé es mantenen els 500 euros de sanció i la detracció de 4 a 6 punts per a la infracció de conduir amb taxes d’alcohol superiors a les establertes, la multa s’eleva a 1.000 euros en cas de reincidència, és a dir, els conductors sancionats pel mateix motiu en l’any anterior. També hauran de pagar 1.000 euros els conductors que circulin amb una taxa d’alcoholèmia que sigui el doble de la màxima permesa.

A partir d’aquest divendres, també serà obligatori, no només per als conductors, sinó per a tots els usuaris de la via, sotmetre’s a les proves de detecció d’alcohol i de drogues, quan es trobin implicats en un accident de trànsit o hagin comès una infracció.

La llei prohibeix conduir després d’haver ingerit drogues, si bé en queden excloses aquelles substàncies que s’utilitzin sota prescripció facultativa i amb una finalitat terapèutica. Aquesta infracció administrativa serà castigada amb una sanció de 1.000 euros i la detracció de sis punts. No canvia, però, el procediment penal per conduir sota els efectes de les drogues, acció que tipifica l’article 379.2 del Codi Penal.

A la bici, amb casc

Els menors de 16 anys, tant conductors com ocupants de bicicleta, hauran de portar sempre el casc posat, independentment de la via per la qual circulin. Per als majors de 16 anys, la llei no canvia: el casc és obligatori en vies interurbanes, si bé se’n recomana l’ús en les urbanes. També s’amplien els casos d’immobilització de vehicles, com quan un automòbil no porti el dispositiu de retenció infantil.

Obligatori mantenir una distància d’1,5 metres en l’avançament de ciclistes

Tot i que ja ho recollia el Reglament de Circulació, s’eleva a rang normatiu l’avançament de ciclistes; per tant, un vehicle que avanci un ciclista haurà de mantenir una separació lateral mínima d’1,5 metres i podrà ocupar part o la totalitat del carril contigu o contrari. Queda prohibit avançar si la maniobra pot ser perillosa per als ciclistes que circulin tant en el mateix sentit com en el sentit contrari.

Prohibits els detectors de radars, però permesos els avisadors

Queden expressament prohibits els detectors de radar i els dispositius i aparells que en rastregin la localització a través d’ones. El seu ús serà tipificat com a infracció greu i suposarà una sanció de 200 euros i la detracció de 3 punts. Es manté la prohibició dels inhibidors, que poden anul·lar o modificar el funcionament dels radars. En canvi, sí que estaran permesos els avisadors, aparells que compten amb una base de dades amb la possible ubicació dels radars.

Responsabilitat del conductor per atropellar un animal

En els accidents de trànsits produïts per atropellar animals de caça, la responsabilitat serà del conductor del vehicle, encara que no hagi incomplert cap norma de circulació, com passava fins ara. Si l’atropellament de l’animal és conseqüència d’una acció de caça major, el responsable serà el propietari del terreny i, si és per falta de reparació del tancat o de la senyalització, el responsable en serà el titular de la via on es produeixi l’accident.

Més infraccions

La reforma també amplia les infraccions de trànsit. Passen a ser-ho la caiguda de la càrrega d’un vehicle quan creï perill per a la seguretat viària; la realització d’obres en la via sense la comunicació prèvia a l’autoritat responsable del trànsit; incomplir les condicions de circulació d’una autorització; impedir les tasques de control dels centres d’ensenyament i de reconeixement de conductors i causar danys a les infraestructures per excés de massa o dimensions del vehicle.

Més temps per pagar multes amb descompte

El termini d’al·legacions de les denuncies i del pagaments de les sancions amb descompte s’amplia de 15 a 20 dies naturals.

____________________________________________________________________________

 

L’ONU augura més sequeres, inundacions i incendis

forestals a Europa

L’augment de les onades de calor tindrà repercussions sobre la seguretat alimentària i augmentarà els conflictes a tot el món

“Ja no hi ha cap dubte que el clima està canviant”, alerten 500 experts reunits a Japó

DILLUNS, 31 DE MARÇ DEL 2014 – 10.38 H

L’impacte del canvi climàtic en el planeta és “aclaparador” i tindrà un important efecte sobre els éssers humans de tot el planeta. És la contundent conclusió d’un ampli informe de l’ONU presentat aquest dilluns a Yokohama (Japó) i que augura més sequeres,inundacions i incendis forestals tant a curt com a mitjà termini. L’escassetat alimentària, l’augment de la mortalitat per les onades de calor i el creixement del risc de conflictes internacionals són altres perills.

El document del Panel Intergovernamental de l’ONU sobre Canvi Climàtic (IPCC), que ha estat acordat després d’una setmana de discussions, és el segon d’un grup d’informes que es presentarà aquest any i que apunten a les causes, efectes i solucions per al canvi climàtic. Elaborat per uns 500 experts científics i representants polítics, es tracta d'”un dels informes científics més amplis de la història”, que inclou “sòlides evidències de totes les disciplines”, segons ha destacat el secretari de l’Organització Mundial de Meteorologia (OMM), Michel Jarraud.

L’IPCC ha subratllat que la quantitat de proves científiques que recolzen l’existència del fenomen del canvi climàtic i dels seus perills és indiscutible, i ha detallat que s’ha duplicat des del 2007, quan va presentar el seu últim informe. “L’increment de les magnituds de calor fa que augmenti la possibilitat d’impactes severs, penetrants i irreversibles”, recull el text. Des de les glaceres al ‘permafrost’, l’impacte ha estat consistent en tots els continents i oceans. “Abans d’això pensàvem que sabíem què estava passant, però ara tenim proves indiscutibles que està passant i que és real”, ha dit el doctor Saleemil Huq, un dels autors del document.

“El clima està canviant”

“Ja no hi ha cap dubte que el clima està canviant”, ha assenyalat per la seva part Jarraud, abans d’assegurar que “el 95% d’aquest canvi es deu a l’activitat humana”. “Abans d’aquest informe, la gent podia citar ‘ignorància’ respecte al canvi climàtic. Ara, la ignorància ha deixat de ser una bona excusa”, ha insistit.

L’informe analitza els efectes del canvi climàtic en l’actualitat, a mitjà termini –entre el 2030 i 2040– i a llarg termini (2080-2100), i per a això té en compte un augment de l’escalfament global d’entre 2 i 4 graus centígrads basat en projeccions actuals.

Restriccions d’aigua

En el cas de Europa, el canvi climàtic provocarà un increment de les restriccions d’aigua a causa de la “significativa reducció de l’extracció dels rius i d’aqüífers subterranis” combinada amb l’augment de la demanda per a irrigació, energia i indústria i ús domèstic. Aquest procés s’intensificarà en determinades àrees del continent a causa d’una pèrdua d’aigua més gran a través de l’evaporació natural, “particularment al sud d’Europa”.

Un altre risc assenyalat per a Europa és l’augment de les onades de calor, que podrien tenir un impacte negatiu en la salut i el benestar públics, la productivitat laboral, la producció agrícola i la qualitat de l’aire, així com elevar el risc d’incendis forestals “al sud d’Europa i a la regió boreal de Rússia”.

L’informe alerta a més sobre la probabilitat més alta d’inundacions a les zones costaneres i conques de rius a causa de la urbanització creixent, l’augment del nivell del mar i l’erosió de la costa.

A nivell mundial, l’informe alerta sobre les amenaces a sistemes únics com el gel de l’Àrtic i les barreres de coral, l’impacte sobre el mar i els sistemes d’aigua dolça. En aquest sentit, afirma que els oceans veuran incrementada la seva acidesa, i això amenaçarà els corals i les espècies que hi viuen i provocarà que animals, plantes i altres espècies es moguin cap als pols amb l’increment de les temperatures.

Escassetat alimentària i més conflictes

Respecte a l’impacte més directe del canvi climàtic sobre els éssers humans, l’IPCC ha alertat que la seguretat alimentària és un aspecte que provoca especial preocupació. Les previsions contemplen pèrdues de fins al 25% en les collites de blat de moro, arròs i blat en el període que s’estén fins al 2050.

A més, múltiples espècies de peixos, font d’aliments per a una important part de la població, es desplaçaran a causa de l’escalfament de les aigües, cosa que podria provocar una disminució de la pesca als tròpics i l’Antàrtida de fins al 50% en aquest període de temps.

El document ressalta també que la població mundial es veurà a més afectada per inundacions i un increment de la taxa de mortalitat a causa de la calor, i adverteix de l’increment de les migracions vinculades a les condicions climàtiques, així com els conflictes i les amenaces a la seguretat nacional derivades d’aquestes.

Responsabilitat política

Per pal·liar aquests riscos, l’IPCC insta els líders polítics a prendre mesures per reforçar els sistemes de vigilància i alerta davant “esdeveniments climàtics extrems”, a més de millorar la gestió de recursos hídrics i les polítiques per promoure l’estalvi d’aigua o per combatre els incendis forestals. “Reduir aquests riscos dependrà de la nostra capacitat de mitigar els efectes del canvi climàtic i d’adaptar-hi les nostres societats”, ha apuntat Chris Field, vicepresident d’aquest grup de treball de l’ONU.

El president de l’IPCC, Rajendra Pachauri, ha posat l’accent en la necessitat de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, un factor “del qual dependrà el que passi en molts llocs del món en els pròxims anys”.

Oral / Redacció 28


 

«El bitcoin segueix sent només una moneda experimental»

JOSEP M. BERENGUERAS
BARCELONA

 

DIJOUS, 27 DE FEBRER DEL 2014

Jon Matonis, al Mobile World Congress.

Bitcoin: moneda de bits, en anglès. Aquesta paraula, a poc a poc, comença a fer-se un lloc en el món digital: una moneda que no existeix físicament, que no té un país o un banc central al darrere i l’emissió de la qual és portada a terme de forma col·lectiva per la xarxa (a través de soft­ware en ordinadors). Ja es pot fer servir per pagar en alguns comerços on line i físics, però la seva intensa fluctuació la fa ser objecte de l’especulació. A més, dimecres una de les principals plataformes d’intercanvi de bitcoins, MtGox, va tancar atrapant milers de persones. Jon Matonis va anar al Mobile World Congress a explicar el seu projecte.

-¿Què és un bitcoin en paraules simples?

-Bitcoin no és una cosa que tu envies o reps. Això és només una terminologia que fem servir per intentar explicar-ho, perquè en realitat només és un protocol de transferència de valor. Bitcoin és unacommodity digital, una moneda que no té un govern o un banc central al darrere. Bitcoin té funcions de moneda, però en realitat el que es transfereix o s’envia no és una cosa física, sinó que s’envia la possessió de la moneda. Calculem que un milió de persones ja la fan servir.

-Està sent usada per especular.

-Bitcoin segueix sent només una moneda experimental. Al darrere hi ha un protocol de software encara experimental, estem en la versió 0.8. Hem de ser tractats com a tal, un experiment. Encara ens queda un any de desenvolupament. Si algun usuari fa alguna cosa amb la seva cartera digital, ho ha de fer sabent que és un experiment, no ha d’arriscar més del que pot perdre.

-Fa dos dies, una de les principals plataformes d’intercanvi de bitcoins, MtGox, va tancar atrapant milers d’usuaris…

-Era només un dels actors de l’ecosistema, encara que fos un dels més grans. Però no era un reflex del protocol ni de la idea de Bitcoin, sinó només d’una empresa relacionada. Crec que el mercat respondrà favorablement a la seva desaparició, i en tan sols 24 hores hem vist que el valor ha rebotat dels 400 als 600 dòlars. Sí, és una catàstrofe per a qui tenia els seus diners allà, és clar. Però el missatge que hem d’aprendre és que no hem de deixar els bitcoins en una tercera empresa de canvi com aquella, perquè els bitcoins no són per a això, no els hem de tractar com si fos un producte en un banc. La idea és que la gent tingui els seus propis bitcoins a la seva cartera, que sigui el seu propi banc. Si la gent els deixa a MtGox o similars significa que comporta riscos. Altres plataformes podrien caure si no controlen els seus procediments interns.

-¿El bitcoin és millor que les monedes tradicionals?

-Des del punt de vista dels comerciants, es poden usar bitcoins en 60 països més dels que es pot usar Visa o Mastercard. A més, la seva transacció és immediata. Des del punt de vista del consumidor, hi ha privacitat absoluta a l’hora de fer transaccions, es pot enviar a qualsevol país amb qualsevol moneda, sense restriccions… La volatilitat del preu ara és dramàtica, perquè el bitcoin està intentant trobar el seu lloc en el mercat, i alhora patim la pressió d’alguns governs, però malgrat tot està anant bastant bé. De fet, som la primera moneda virtual que sobrepassa un valor de mercat de 10.000 milions de dòlars. Creiem que en tres anys serà estable.

-¿Es podrà fer servir per pagar a les botigues?

-Cada vegada més comerços on line la integren. La plataforma de pagament Bitpay, utilitzada per milers de botigues físiques, ja l’accepta. Cada vegada la usaran més botigues perquè només es necessita una app en un mòbil per rebre pagaments en bitcoins.

 

 

____________________________________

 

Vehicles elèctrics contra la contaminació

 

El nou Pla PIMA Aire 3 ajuda a adquirir vehicles elèctrics i híbrids per a lluitar contra la contaminació urbana i el canvi climàtic 

 

No podem viure sense el cotxe. Però, tampoc, seguir contaminant a aquest ritme. El trànsit és un dels causants principals dels problemes ambientals i de salut pública. A poc a poc, les ciutats es van submergint en una gran bombolla de mals fums mentre la salut dels seus habitants se’n ressent.

El nou Pla PIMA Aire 3 busca ajudar a adquirir vehicles comercials, motocicletes i ciclomotors elèctrics i híbrids i bicicletes de pedaleig assistit per motor elèctric. Aquesta iniciativa, posada en marxa pel Govern espanyol, forma part dels compromisos institucionals contra el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica.

 

Subvencions

Els vehicles són el causant principal de la contaminació de l’aire urbà que genera al món més de dos milions de morts prematures a l’any, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). A Espanya, aquest problema provoca a l’any al voltant de 20.000 defuncions prematures, segons Ecologistes en Acció. A més, assegura que el 22% dels espanyols respira un aire amb nivells de contaminació superiors als límits legals, una xifra que arribaria al 94% si es tenen en compte els valors recomanats per l’OMS.

La substitució dels vehicles de combustible per uns altres de tipus elèctric o híbrid és una de les possibles mesures per a combatre aquest problema ambiental i de salut pública. Per aquest motiu, el Consell de Ministres ha aprovat el Pla d’Impuls al Medi Ambient PIMA Aire 3 per a subvencionar la compra de vehicles comercials, motocicletes i ciclomotors elèctrics i híbrids i de bicicletes de pedaleig assistit per motor elèctric. L’objectiu és reduir “de forma significativa les emissions de contaminants atmosfèrics i de diòxid de carboni (CO2)”.

El nou Pla PIMA Aire 3 inclou ajudes directes per un total de 5,5 milions d’euros i dóna continuïtat a les dues edicions anteriors del Pla. Segons els seus impulsors, el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (MAGRAMA), s’han renovat prop de 20.000 vehicles comercials i 9.000 turismes per models més eficients, i s’han adquirit unes 700 motocicletes, ciclomotors i bicicletes elèctriques. Tots dos plans han suposat unes ajudes de 38 milions d’euros.

Les dades de reducció de les emissions contaminants reflecteixen la importància de substituir els vehicles convencionals de combustió per altres d’elèctrics i més eficients. Per cada vehicle reemplaçat s’ha disminuït de mitjana el 94% en emissions de partícules i el 15% en emissions de CO2, ja que s’han substituït vehicles d’una antiguitat mitjana de gairebé 16 anys per altres de nous. En el cas de les bicicletes de pedaleig assistit per motor elèctric, la reducció s’eleva al 100% de les emissions de contaminants atmosfèrics en relació amb el vehicle substituït.

 

Per a qui

Qualsevol particular, sense necessitat de ser autònom, es pot beneficiar d’aquesta mesura. A més dels vehicles nous, també s’estén a aquells que tenen fins a un any d’antiguitat. Una mateixa persona podrà adquirir-ne més d’un, sempre que no sobrepassi el límit màxim de 200.000 euros d’ajuda total.

Ara bé, el Pla PIMA Aire 3 no es pot sumar a un mateix vehicle que s’hagi beneficiat de les ajudes del Pla PIVE i a l’inrevés. El nou Pla tampoc no es pot aplicar a automatriculacions per part dels concessionaris i requereix que en la factura de venda les dades del sol·licitant siguin diferents de les del venedor. L’ajuda serà més gran si s’acompanya amb el desballestament d’un altre vehicle matriculat abans de l’1 de gener de 2007.

 

Vehicles A, B, C o D

Els vehicles que poden rebre l’ajuda han d’estar classificats com a A, B, C o D en la base de dades de “Consum de Carburants i emissions de CO2 en cotxes nous” de l’Institut per a la Diversificació de l’Estalvi Energètic (IDAE). Aquests són els tipus de vehicles que es poden beneficiar de les ajudes:

  • Vehicles comercials. Es concediran 1.000 euros per vehicle en la categoria M1 o N1 menor de 2.500 kg. Per tant, queden fora de l’ajuda els turismes categoria M1. En el cas dels de categoria N1 igual o superior a 2.500 kg, 2.000 euros per vehicle. En les dues situacions, l’ajuda estarà condicionada a l’aplicació en factura, per part del punt de venda, d’un descompte equivalent a l’import de l’ajuda.

  • Motocicletes elèctriques i híbrides. Entren en l’ajuda les corresponents a les categories L3i, L4i i L5i. 400 euros més 200 euros que haurà d’aportar el punt de venda, si s’acredita la conversió en ferralla d’un altre vehicle. Quan no se’n doni de baixa un altre, es concediran 350 euros més 150 euros del punt de venda

  • Ciclomotors elèctrics. El comprador haurà de donar de baixa definitiva un vehicle per rebre 250 euros més 100 euros del punt de venda. Quan no s’acrediti la baixa d’un altre, 230 euros més 70 euros del punt de venda

  • Bicicletes per pedaleig assistit per motor elèctric. L’ajuda prevista és de 200 euros.

 

 

 

Oral / Redacció 27


Portada en el número 181 de la revista prestigiosa THEKNOS promoguda pel Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. (Març 2014)
de JOSEP M. BERENGUERAS l berengueras.net
 
 
La majoria de la gent no sabia que existien fins que una campanya de promoció d’Amazon els va introduir en les converses de gairebé tothom. Els drones (i no drons, com la majoria de gent es pensa) són petits o grans aparells voladors no tripulats que circulen pel cel des de fa dècades sense que la gent se n’hagi adonat, però tot just ara comencen a tenir una repercussió directa en la vida de les persones. I en el futur pròxim se’n parlarà molt. Gran part de les tasques que realitzen els drones estan relacionades amb el manteniment correctiu, predictiu i preventiu d’infraestructures i instal·lacions industrials, com la inspecció de generadors eòlics o de línies d’alta tensió.
 
Que és realment un drone?
Els drones o UAV (vehicle aeri no tripulat, de les sigles en anglès) són aparells que tenen la capacitat de volar d’una manera autònoma, sense conductor, i que poden anar d’un punt a un altre mitjançant els seus recursos. Es diferen- cien d’uns altres aparells voladors que necessiten un control manual, com els radiocontrolats, en el fet que els drones incorporen un sistema d’intel·ligència gràcies a la programació de la seva electrònica, cosa que els permet volar autònomament.
Pot semblar un invent recent o quasi ciència-ficció, però els drones, com tants altres invents, tenen un origen militar llunyà. Des de la Primera Guerra Mundial que s’ha intentat de produir aquesta classe d’aparell, que podia fer missions arriscades sense posar en perill cap vida, però fins a la Segona Guerra Mundial no es van aconseguir avenços per aconseguir-ho. Si la societat actual coneixia els drones era pel vessant militar, perquè països com els Estats Units els utilitzaven per fer atacs (“morts selectives”) en conflictes com el de l’Afganistan o el Pakistan. Però des de fa dos anys això ha canviat radicalment: els drones han passat del camp militar al civil i han esdevingut protagonistes d’empreses de sectors diversos i de particulars, i poden ser pilotats fins i tot mitjançant un mòbil o una tauleta. 
 
Una indústria a Catalunya
L’oci particular, però, no és l’únic que s’ha beneficiat de la generalització dels drones. La indústria elèctrica, l’agricultura, la prevenció d’incendis, la protecció civil i l’ordenació territorial, entre molts altres, són sectors que han vist els drones com a aliats per a certes tasques i per estalviar costos, sense oblidar una altra indústria important, l’audiovisual, que ha trobat en aquests aparells la manera perfecta d’aconseguir un altre punt de vista per a les càmeres fotogràfiques i de vídeo. 
També s’ha creat indústria de drones a Catalunya. És el cas d’Hemav. Fa dos anys, set joves estudiants d’enginyeria van decidir portar a la pràctica una de les seves aficions: fer volar alguna cosa. Així, van crear, amb èxit, el seu primer prototip de drone en forma d’avió. A partir d’aquí van formar una empresa i s’hi van dedicar en cos i ànima. “Uns altres compren la plataforma, el drone i el sistema operatiu de comandament, i operen. Nosaltres creem els artefactes des de zero i tenim el nostre sistema de comandament, de manera que podem modificar el drone segons les necessitats del client”, afirma el responsable de desenvolupament de negoci d’Hemav, Àlex Gomar. Treballen en el sector audiovisual — són proveïdors d’imatges, per exemple, de RTVE—, en la detecció agrícola aèria —per saber si un terreny és fèrtil, si té massa aigua…— i en altres indústries com la inspecció de túnels o de línies elèctriques. “
 
Legislació Inexistent
Els drones ja s’utilitzen en molts projectes arreu del món: elaboració de mapes a Mèxic, cerca de restes arqueològiques al Perú, control de fronteres al Brasil, cerca de caçadors furtius a l’Àfrica (un projecte de l’ONG WWF) o fins i tot vigilància d’estudiants que fan exàmens a Bèlgica. A Espanya, els investigadors de l’estació biològica de Doñana-CSIC també van creure en les aplicacions que podien tenir i, així, van crear els seus drones, que utilitzen per estudiar el comportament d’animals com les oques salvatges.
Tot i els avantatges que, aparentment, tenen, també hi ha, de moment, una part fosca: la legislació. Com tota tecnologia nova, l’aparició i l’extensió ràpida de l’ús d’aquests aparells s’han donat sense que hi hagi cap llei que en reguli l’ús, cosa que pot provocar problemes. Per exemple, l’any passat un drone va sobrevolar l’aeroport JFK de Nova York i aquest mateix any l’aeroport de Bremen ha hagut de cancel·lar i redirigir diversos vols per la presència d’un objecte volador no identificat. Tant la Comissió Europea com molts estats del continent (l’Estat espanyol, per exemple) han començat el procés de redactar una normativa que reguli aquests aparells. El sector reconeix que la legislació haurà de ser dura per evitar que hi hagi cap mena d’accidents. Per això, es treballa en l’opció d’establir certes categories de grandària i potència dels drones i només permetre el pilotatge dels aparells més potents a professionals formats. També s’haurà de limitar l’espai on podran volar i establir certs deures i obligacions dels pilots. Es creu que la legislació no s’aprovarà fins l’any vinent, com a mínim. Als Estats Units també es treballa en una nova llei del sector; de moment, però, els drones amb finalitats comercials no poden volar més enllà del camp visual sense un permís especial. 
 
Link de la versió complerta online de la revista Theknos on es publica el reportatge sobre drones, de Josep M. Berengeras. La invasió dels drones.
 
 
____________________________________________________________________
 
 

Europa obliga Google a respectar el dret a l’oblit

Un ciutadà podrà exigir que no se’l vinculi a dades lesives però no rellevants

 

La UE força els cercadors a cenyir-se a la norma europea sobre protecció de dades

Els ciutadans europeus segurament no poden prescindir de Google, però des d’ahir tenen reconegut el dret que el cercador més utilitzat d’internet s’oblidi d’ells quan la informació a què apunta no sigui rellevant i resulti lesiva per als seus interessos. Així ho va reconèixer ahir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en una sentència d’aplicació comunitària que respon a una consulta de l’Audiència Nacional espanyola a partir del cas d’un ciutadà gallec, Mario Costeja, representat per l’A-gència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), que reclamava que Google deixés d’indexar una pàgina en què apareixia un antic avís de la subhasta d’un pis embargat que havia compartit amb la seva exdona. L’a-nunci apareixia en les primeres posicions cada cop que algú buscava el seu nom, fet que, afirmava, lesionava els seus interessos professionals.
El cas va arribar al Tribunal de Justícia de la UE, a Luxemburg, després que Google es negués a desvincular el contingut dels seus resultats de recerca perquè considerava que es tractava d’una informació fiable que el propietari de la web, en aquest cas el diari La Vanguardia, s’havia negat a retirar.
TRACTAMENT DE DADES / L’AEPD, encara que va acceptar que el diari no tenia per què eliminar l’anunci oficial perquè era «rellevant i veraç», sí que va considerar que Google havia de deixar de vincular el nom de Costeja al de l’anunci, i va decidir emparar el pèrit gallec en el seu tràmit judicial. Els advocats d’aquest organisme públic han aconseguit ara que l’alt tribunal hagi considerat les seves tesis i no les de l’advocat general de la Unió Europea, Niilo Jäaskinen, que, en un dictamen publicat el juny del 2013, considerava que el cercador no tenia responsabilitat en la vinculació perquè es devia a mecanismes automàtics i no «tenia mitjans per modificar la informació dels servidors d’allotjament [la web]».
La sentència d’ahir contravé diversos punts del dictamen de l’any passat, com el de la responsabilitat del cercador. El tribunal considera que si Google té oficines i part del seu negoci publicitari en territoris de la Unió Europea, i a més «es dirigeix a ciutadans d’aquests territoris amb dominis específics», està obligat a acatar les seves normes, incloses les referents a la protecció de les dades personals. També rebutja que l’automatització de la informació no suposi «tractament de dades», i a més a més, com va recordar el Govern grec, personat també en el cas, «existeix una memòria intermèdia» que guarda dades per un temps sense precisar.
El tribunal, la sentència del qual s’aplica també a altres buscadors com Bing o Yahoo, insta Google a posar els mitjans perquè qualsevol ciutadà pugui exercir el seu dret a la cancel·lació de vincles, no només de la seva informació personal, fins i tot en el cas que aquesta informació segueixi publicada per la web d’origen.
Google, que ahir va qualificar la decisió judicial de «decebedora per als motors de recerca i editors on line en general», defensa «la neutralitat del buscador». «No som qui per decidir el que s’enllaça i el que no; això és responsabilitat de les webs», va explicar aquest dilluns María González, directora d’assumptes legals de Google España.
CAS PER CAS / L’advocada del buscador recordava que Google ha eliminat continguts quan violaven la legalitat, com casos de promoció de la pederàstia, la violència, el racisme o el nazisme, sempre a instàncies judicials, no per les agències estatals. No obstant, insistia que el seu paper no era «decidir si un contingut és lícit o no, sinó que això és responsabilitat dels editors. No volem anar cas per cas», assegurava, i exigia l’aplicació d’un principi de «proporcionalitat».
Aquest anar cas per cas és justament allò a què obliga la sentència europea, que marca una clara excepció: que els continguts que un particular sol·liciti desvincular xoquin amb el dret a la informació i l’interès públic. És a dir, com ja passa fora d’internet.
La mateixa AEPD, que té més de 200 peticions similars a la de Mario Costeja acceptades a tràmit, totes elles rebutjades per Google, ha negat empara a sol·licituds de ciutadans que volien veure la seva informació desindexada del cercador. Entre elles, casos de traficants de drogues o delictes relacionats amb el terrorisme.