Oral / Redacció 46


Aquest oli, com el de coco, és ric en greix saturat i el seu ús s’ha
generalitzat entre la indústria alimentària per a l’elaboració de
brioixeria, rebosteria o pastisseria industrial

L’oli de palma és un oli vegetal que s’obté del fruit d’un tipus de palmera. És ric en vitamines A i E i s’ha utilitzat des de fa anys, fins i tot en alguns països el fan servir per a cuinar.

Juntament amb el de coco, aquest tipus d’oli no comparteix la composició saludable ni tampoc les propietats beneficioses de la resta d’olis vegetals, ja que concentren en la seua composició àcids grassos saturats. Mentre que en l’oli d’oliva i en el de llavors (com el de gira-sol o el blat de moro) els greixos saturats pràcticament no arriben al 10% o 13% del total del seu greix, en el de coco representen el 90% i en el de palma, un 50% (sobretot palmític). També es compon d’un 37% o un 46% d’àcids grassos monoinsaturats (principalment oleic) i d’un 10% d’àcids grassos poliinsaturats.

En la majoria dels casos, els fabricants fan servir aquest tipus de greix pel seu baix cost i perquè els productes elaborats amb greixos hidrogenats poden aguantar més temps, ja que aquests greixos triguen més a enrancir-se.

Diferents veus s’han alçat les darreres setmanes contra l’ús d’oli de palma en la indústria alimentària, fet que ha generat certa controvèrsia sobre aquest producte. Fins i tot països com Bèlgica o França han dut a terme campanyes molt agressives contra aquest oli vegetal.

Greix no saludable
La indústria de l’alimentació va descobrir que l’oli de palma, pel fet de contenir un greix molt saturat, és un ingredient molt apropiat per a aportar gust i textura a molts productes que, a més, es conserven millor. Per això, el seu ús s’ha estés sobretot en l’elaboració de brioixeria, rebosteria, pastisseria industrial, snacks i productes precuinats i gelats.

En l’etiqueta apareixien fins fa poc com a “olis vegetals”, fet que podia confondre el consumidor perquè s’arribava a associar vegetal amb saludable. I no ho és, almenys en aquest cas. I és que aquest greix és l’anomenat “greix dolent”, ja que el seu consum a l’excés té la capacitat d’augmentar els nivells de colesterol sanguini i està relacionat també amb les malalties cardiovasculars perquè, com que és un greix saturat, obstrueix les artèries.

Per tant, és un producte que s’ha de prendre amb moderació a causa del seu percentatge elevat d’àcids grassos saturats. Així que s’ha d’anar amb compte, tal com aconsellen l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En concret, aquesta última creu convenient limitar el consum de greix al 30% de la ingesta calòrica diària i admet que els greixos no saturats (presents en l’oli de peix, els alvocats, la fruita seca o l’oli d’oliva) són preferibles als greixos saturats (presents en la mantega, l’oli de palma i de coco o la nata).

Etiquetatge

Un altre dels problemes associats a aquest producte és l’etiquetatge. Si el consumidor vol conéixer quin tipus d’oli conté un aliment determinat, trobarà que en la majoria dels casos s’esmenta de manera molt genèrica: oli vegetal, greix vegetal, greix vegetal totalment hidrogenat o olis vegetals hidrogenats.

Al final de 2014, la legislació alimentària va fer un pas endavant en l’etiquetatge d’aliments que contenen oli de palma. Fins llavors era complicat conéixer quin tipus d’oli contenia un producte, perquè en la llista d’ingredients apareixien denominacions com “oli vegetal”. Amb el nou reglament s’intentava posar fi a aquesta llacuna i es va obligar a especificar el tipus d’oli: d’oliva, de gira-sol o de palma, per exemple. Així, amb els canvis legislatius l’oli de palma va deixar de quedar ocult sota la denominació d'”oli vegetal”.

Però si l’etiqueta encara no especifica el tipus d’oli (les empreses tenen fins a aquest any 2017 per a adaptar-se a la legislació), el consumidor pot fer servir com a pista el contingut de greixos saturats. Si és superior al 40% del total de greixos, gairebé segur que s’ha elaborat amb oli de palma.

Sobre aquest tipus d’oli s’acaba de publicar un estudi en la revista Nature, en el qual han participat investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB), on s’indica que l’oli palmític, el principal component de l’oli de palma, augmenta el risc de metàstasi.

Com que és molt difícil eliminar per complet l’oli de palma de la dieta, els experts aconsellen reduir-ne el consum en la mesura que es puga i, amb aquest objectiu, hi ajudarà l’etiquetatge.

Impacte mediambiental
Segons diferents organitzacions ambientals, l’ús massiu de l’oli de palma també perjudica el medi ambient, ja que es destrueixen grans àrees de boscos tropicals per instal·lar-hi monocultius de palma en països com Malàisia i Indonèsia, que concentren el 85% de la producció mundial.

Les conseqüències són nefastes tant per a la flora com per a la fauna del lloc, ja que animals com els rinoceronts, els elefants o els tigres es troben en perill perquè es destrossen els seus hàbitats naturals. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa, es calcula que en menys de deu anys Indonèsia perdrà el 98% dels boscos com a conseqüència de la destrucció indiscriminada que es fa per obtenir aquest oli.

S’ha de tenir en compte que, a més de l’ús alimentari, els derivats de l’oli de palma també han trobat altres sortides com la indústria cosmètica (cremes, sabons o pasta de dents) i per a la producció de biodièsel. En general, es calcula que el 80% de la producció mundial es destina al sector alimentari i el 20% restant, a les altres indústries.

 



_______________________________________________

L’ANELL
CICLISTA

“Per les seues dimensions, l’orografia i el clima, València és una ciutat ideal per a moure’s amb bici”. Durant anys, les valencianes hem escoltat esta afirmació com un mantra, però la realitat que eixa sentència transmet no es veia acompanyada pel fet que el nombre de ciclistes i de desplaçaments a la ciutat s’incrementara com correspon a eixes característiques.
El motiu és que eixa afirmació no descrivia la realitat completa: l’orografia de la ciutat, el seu clima, les seues “distàncies”, són ideals per a moure’s amb bici, però el disseny urbà desenvolupat als carrers de València, que afavorix una gran acumulació de cotxes als carrers i espenta vianants i ciclistes a refugiar-se als seus extrems, no ho era. Moure’s amb bicicleta per València, enmig del trànsit rodat era, per una qüestió de disseny, cosa de valents.
No obstant això, eixa manera d’entendre la ciutat com una gran carretera és ja història, i l’Ajuntament de València fa mesos que treballa perquè la ciutadania, les persones, recuperem els nostres carrers com un espai de convivència, usat per a gaudir i també desplaçar-se, afavorint per a això la mobilitat que genere menys impacte: la mobilitat sostenible.
En eixe pla s’inclouen els 20 nous quilòmetres de carrils bici que s’estan construint estos dies a la ciutat. Carrils amplis per a acollir amb seguretat un gran nombre de persones, emplaçats en calçada (abaixant les bicis de les voreres i portant-les al seu espai natural) i segregats dels vehicles de motor perquè no els usen només les persones valentes, sinó totes les que ho desitgen, independentment de la seua habilitat, velocitat i gosadia.
I entre tots estos, un serà l’estrella, l’Anell Ciclista que vos presentem ací. Perquè l’Anell Ciclista, que abraça tot el perímetre del centre històric de la ciutat, serà no sols la via per a evidenciar que la bicicleta és el vehicle més ràpid i còmode per a desplaçar-se per València, sinó que per la seua centralitat, l’enorme utilitat per a tota la ciutadania i la seua capacitat com a palanca de canvi cap a la sostenibilitat que en els pròxims mesos viurem i gaudirem, està cridat a convertir-se en una de les fites de la nova València.
Per això posem en marxa este espai, perquè aneu familiaritzant-vos amb la seua forma, aneu seguint la seua construcció, coneixent el seu entorn i descobrint quan podreu començar a utilitzar cada un dels seus trams.
Benvinguts a l’Anell Ciclista, el del compromís de València amb la sostenibilitat i el benestar dels seus veïns i les generacions futures.

 

________________________________________________

L’Espill negre del poder tecnològic

Sota l’aparença d’una sèrie de televisió d’humor negre, Black Mirror (Espill negre) és un projecte dels productors anglesos Charlie Brooker i Annabel Jones que eriça els cabells en veure alguns dels seus capítols. Sàtira, paròdia, humor, divertiment sense pretensions, diuen els seus creadors. Tanmateix, la sèrie, que ja ha estrenat tres temporades, és una distòpia sobre les noves tecnologies, les xarxes socials, la realitat virtual i la societat electrònica de la informació, al cap i a la fi, que pot causar fins i tot una justificada angoixa per la punyent actualitat dels guions de les seues històries.

L’últim ciberatac del randsomware dels pirates informàtics i el primer amb una afectació mundial ha causat 200.000 víctimes/usuaris de 150 països. El poder està ara a les xarxes informàtiques, sens dubte. El president de Rússia, Vladimir Putin, i la seua presumpta implicació a través dels pirates informàtics que entraren a les xarxes del Partit Demòcrata per a desprestigiar Hillary Clinton a favor de Donald Trump, és una aclaparadora realitat política. La guerra està ara a les xarxes i les noves tecnologies de la comunicació.

Però més enllà d´esta tangible realitat política, Black Mirror ha posat sobre la taula altres interessants i pertorbadores qüestions sociològiques. Cal viatjar per les capitals d´arreu del món occidental per a veure les persones –joves, majors i fins i tot infants– caminant pels carrers, asseguts a les terrasses o als establiments comercials mirant fixament les pantalles dels mòbils. És una ferotge addicció mundial.

En un dels capítols d´esta punyent sèrie, la protagonista viu obsessionada per obtindre el suport de la gent a través de les estrelles que atorga una xarxa –incisiu sarcasme que s’assembla molt al Facebook– que és la base del prestigi i el reconeixement públic. En un món perfecte, uniforme, gregari, despersonalitzat, postís, el nivell de popularitat i d´influència social està definit per les xarxes socials. I el nivell de popularitat i acceptació depén de banalitats tan grans com fotografiar i pujar a la xarxa un café amb llet i un dònut.

En altres capítols, la distòpia abasta terrenys vertaderament àcids i candents. El protagonista és un soldat que ha patit un implant al cervell que el fa veure monstres (homes/ panderola) en persones pobres i desgraciades que algú ha decidit classificar perversament com a non gratas i convertir-les en carn d’extermini, per tant. Res és veritat, tot és mentida, la manipulació del poder és infinita. La màscara, que és el nom de l´implant, permet que els soldats maten sense escrúpols ni consideracions morals, permet que facen allò que no volen fer.

Tampoc no es deslliura del sarcasme més corrosiu una xarxa semblant al Twiter amb una argúcia intel·ligent que serveix també per a denunciar el canvi climàtic. Un pirata informàtic introdueix un virus en un projecte d’abelles/drons que substitueixen les naturals (s´han extingit) i que ataquen i maten els personatges més impopulars de la xarxa. Paradoxalment, l’atac, que sembla un complot dels usuaris contra aquells que són denigrats per comportaments políticament incorrectes, va adreçat en realitat a tots els que insulten i humilien arrecerats en l’anonimat.

El món de la política, convertida en espectacle de masses, és un altre dels temes parodiats en Black Mirror. Waldo, un ós de peluix animat per ordinador, s’introdueix en el debat polític amb els seus comentaris bròfecs, pornogràfics i malparlats. La verborrea de Waldo, convertida en un espectacle d’humor, demagògia i entreteniment, capta l’interés dels votants i s’hi presenta a les eleccions al Regne Unit entre laboristes i conservadors.

És ciència ficció, no cal dir-ho, però cal valorar el missatge que llança als espectadors esta sèrie d’humor negre sobre la societat electrònica de la informació i les noves tecnologies. Els seus guions són hipèrboles plenes d’actualitat. Malgrat la manca de pretensions dels seus creadors, segons diuen, eriça els cabells mirar-nos en l’espill negre del poder tecnològic.


 

Oral / Redacció 36


LA PRIVACITAT A INTERNET

Facebook rastreja els gustos dels que no usen aquesta plataforma

Un estudi revela que la xarxa social vulnera la legislació de privacitat europea

13 milions de webs llegeixen ‘cookies’ per informar l’empresa de Zuckerberg

CARMEN JANÉ / BARCELONA
 
DIMECRES, 1 D’ABRIL DEL 2015


 
Facebook no només rastreja els gustos, preferències i perfils dels seus usuaris registrats per oferir-los anuncis a mida. Segons una investigació encarregada per la Comissió per a la Protecció de la Privacitat belga, equivalent a l’Agència de Protecció de Dades espanyola, la xarxa social nord-americana també analitza i cataloga la navegació de la resta dels internautes, fins i tot els que no tenen compte a Facebook i sense avisar-los, cosa que és contrari a la legislació europea en matèria de protecció de dades.
L’informe, fet per dos departaments de la Universitat de Lovaina i un de la Universitat Lliure de Brussel·les, revela que Facebook omet si un usuari té compte o no a la seva xarxa, o si n’està desconnectat, per analitzar-lo. Per rastrejar, l’empresa de Mark Zuckerberg utilitza cookies que difon a través de webs associades i del botó que permet a qualsevol pàgina web posar un enllaç a Facebook per compartir contingut a través del seu compte. «Hi ha més de 13 milions de webs que llegeixen la cookie de Facebook. Qualsevol pàgina de Facebook et posa una cookie quan la visites, però si no, també, i altres webs com MySpace», expliquen Claudia Díaz i Günes Acar, dos dels investigadors de la facultat d’enginyeria de Lovaina que han realitzat la part més tècnica de l’estudi i que han confirmat altres professors de la Universitat de Princeton (EUA).
Només passant per una d’aquestes pàgines, Facebook deixa una cookie a l’ordinador de l’usuari i va recollint les seves dades de navegació. Òbviament, no el vincularà amb el seu compte de Facebook, perquè se suposa que no en té, però sí que deduirà les seves característiques sociodemogràfiques (sexe, edat, població, idioma, dispositiu de connexió i navegador) i els seus gustos i interessos, a partir de les pàgines que visiti elabora perfils d’interessats per una o una altra matèria. «En el mòbil arriba a deduir les coordenades GPS», assenyala Díaz.
El pitjor, segons els investigadors, és que a sobre no serveix de res sortir del compte a la xarxa social o esborrar-ne les dades. La cookie de Facebook continua rastrejant, encara que en aquest cas només identifica l’ordinador i el navegador que utilitza.
Segons l’informe, Facebook ofereix un «considerable control» per als usuaris dins de la xarxa però no així quan es tracta d’altres webs o aplicacions que hi tenen accés, cosa que «dóna una falsa sensació de control» perquè no permet, per exemple, evitar la localització o no figurar en històries patrocinades, un tipus d’anunci que ve «recomanat» per persones de la teva xarxa de contactes. En aquest cas l’usuari va, literalment, venut.
REUNIÓ EL 14 D’ABRIL / La investigació belga forma part de les diferents investigacions que porten a terme diversos països del Grup 29 de Treball, un grup consultiu sobre protecció de dades de la Unió Europea en què participen diversos països, entre els quals hi ha Espanya, i que serà el tema els dies 14 i 15 d’abril, segons l’oficina del supervisor europeu de protecció de dades. L’autoritat de protecció de dades holandesa, que ha encarregat una investigació pròpia, portarà el tema.
Facebook, per la seva part, va respondre a l’informe acusant l’estudi belga d’«inexactituds sobre els fets» i lamentant no haver sigut consultat pels autors abans de fer-lo públic i després del primer esborrany, però van declinar l’oferta», que mantenen oberta.
 
 
 
_________________________________________
____________________________________

Les 36 preguntes que poden fer que t’enamoris d’un desconegut

 El formulari el va elaborar el psicòleg Arthur Aron

 
El diari “The New York Times” va publicar un article on la periodista Mandy Len Catron explica com es va enamorar d’un noi a qui gairebé no coneixia a través de 36 pregunteselaborades pel psicòleg Arthur Aron.
 L’autora de l’escrit va voler experimentar en primera persona el que van sentir els participants de la investigació portada a terme el científic. Dos d’ells, per cert, es van acabar casant sis mesos després d’haver contestat el formulari.


El psicòleg plantejava que es pot crear un context de proximitat en què les persones se sentin cada vegada més còmodes i es vagin obrint a l’altre de manera gradual. Per demostrar aquesta premissa va dur a la pràctica un experiment amb diverses persones, a qui va agrupar per parelles. Cada un d’ells havia de llegir en veu alta les preguntes i contestar-les en un temps aproximat de 45 minuts.

Doncs bé, això és més o menys el que va fer Mandy Len Catron, tot i que es va saltar algunes “normes”. El noi amb qui va quedar no era un complet desconegut -tot i que no havien estat mai a soles- i van tardar molta més estona de la marcada en respondre la bateria de preguntes d’Aron.

La periodista explica que, després de sotmetre’s al qüestionari, ella i el seu acompanyant van decidir aventurar-se en la prova més incòmode que proposava el científic: mirar-se als ulls en silenci durant quatre minuts. Una tempativa que recentment ha estat protagonista a la xarxa, on van penjar un vídeo en què diferents parelles posaven a la pràctica l’expriment descrit.
Al final de l’article Mandy Len Catron confessa que l’assaig va acabar amb enamorament. No obstant això, assenyala que les preguntes només li van oferir a ella i al seu company un camí cap una relació que van sentir com una cosa “voluntària i deliberada”. “L’amor no ens va passar. Estem enamorats perquè vam prendre la decisió d’estar-ho”, diu.
Aquestes són les 36 preguntes: 

1. Si poguessis triar qualsevol persona, qui convidaries a sopar?

2. T’agradaria ser famós? De quina forma?

3. Abans de fer una trucada telefònica, assages el que diràs? Per què?

4. Per tu, com seria un dia perfecte?

5. Quina va ser l’última vegada que vas cantar a soles? I per una altra persona?

6. Què triaries: viure fins al 90 anys o tenir el cos i la ment d’algú de 30 durant els últims 60 anys de la teva vida?

7. Tens algun pressentiment concret de com moriràs?

8. Digues tres coses que creus que tinguis en comú amb el teu interlocutor.

9. Per quin aspecte de la teva vida et sents més agraït?

10. Si poguessin canviar alguna cosa relacionada amb la manera en com et van educar, què seria?

11. Pren-te quatre minuts per explicar al teu company la història de la teva vida amb el màxim de detall possible

12. Si poguessis tenir una habilitat o virtut nova, quina seria?

13. Si una bola de cristall et pogués dir la veritat sobre tu mateix, la teva vida, el teu futur o qualsevol altra cosa, que li preguntaries?

14. Hi ha alguna cosa que hagis desitjat des de fa molt temps? Per què no ho has fet encara?

15. Quina és la fita més gran que has aconseguit?

16. Què valores en un amic?

17. Quin és el teu record més valuós?

18. I el teu record més dolorós?

19. Si sabessis que d’aquí un any et moriries, canviaries alguna cosa de la teva manera de viure? Per què?

20. Què significa l’amistat per tu?
21. Quina importància té l’amor i l’afecte en la teva vida?

22. Compartiu d’una forma alterna cinc característiques que considereu positives del vostre interlocutor.

23. La teva família és propera i afectuosa? Creus que la teva infància va ser més feliç que la dels altres?

24. Com et sents respecte a la relació amb la teva mare?

25. Digues tres frases utilitzant “nosaltres”. Per exemple: “Nosaltres estem en aquesta habitació sentint…”

26. Completa aquesta frase: “Tant de bo tingués algú amb qui compartir…”

27. Si et fessis amic íntim del teu interlocutor, comparteix amb ell alguna cosa que seria important que sabés

28. Digue-li al teu company què és el que més t’ha agradat d’ell o ella. Sigués honest i digues coses que no diries a algú a qui acabessis de conèixer.

29. Comparteix amb el teu interlocutor un moment vergonyós de la teva vida.

30. Quina va ser l’última vegada que vas plorar davant d’algú? I a soles?

31. Explica-li al teu interlocutor alguna cosa que ja t’agradi d’ell
32. Hi ha alguna cosa que et sembli massa seria com per fer broma?
33. Si morissis aquesta nit sense la possibilitat de parlar amb ningú, què et penediries de no haver dit a algú? Per què no li has dit?
34. La teva casa s’incendia. Després de salvar a les persones que estimes i a les teves mascotes tens temps de tornar a entrar i salvar un objecte. Quin seria? Per què?
35. De totes les persones que formen la teva família, quina mort et semblaria més dolorosa? Per què?
36. Comparteix un problema personal i demana-li al teu interlocutor que t’expliqui com hagués actuat ell per solucionar-lo. Pregunta-li també com creu que et sents pel que fa al problema que li has explicat.
 
 
_________________________________________
_________________________________________

Netflix arribarà a Espanya a l’octubre

‘Daredevil’, ‘Sense8’ i ‘Bloodline’ són algunes de les sèries que oferirà per uns 8 euros al mes

DIJOUS, 4 DE JUNY DEL 2015 – 09.53 H
El gegant nord-americà de la televisió per internet Netflixaterrarà a Espanya l’octubre d’aquest any, i oferirà entre els seus serveis sèries i pel·lícules originals pagant una quota mensual, ha informat avui la companyia en un comunicat.
Tot i que encara no s’ha fixat el preu definitiu, serà semblant al de països de l’entorn com França o Alemanya, amb la qual cosa seria d’uns 8 euros mensuals. El primer mes de prova serà gratuït.
“Aquesta tardor, els usuaris d’internet a Espanya es podran subscriure a Netflix i immediatament tenir accés a una àmplia selecció de sèries de televisió i pel·lícules en alta definició o fins i tot en Ultra HD 4K en gairebé qualsevol pantalla connectada a internet”, ha indicat la companyia.
En el moment del seu llançament, Netflix oferirà sèries originals com‘Daredevil’, ‘Sense8’ (creada pels germans Wachowski i en quèapareix Miguel Ángel Silvestre), ‘Bloodline’, ‘Grace and Frankie’, ‘Unbreakable Kimmy Schmidt’ i ‘Marco Polo’, així com els documentals ‘Virunga’, ‘Mission Blue’ i la sèrie documental ‘Chef’s Table’.
Als EUA, Netflix ha llançat sèries tan populars com ‘House of cards’ ‘Orange is the new black’.


DOBLAT I EN VERSIÓ ORIGINAL

Els continguts que oferirà Netflix estaran disponibles tant en la seva versió doblada al castellà com en la seva versió original amb subtítols.
L’empresa també va avançar els projectes de futur, entre els quals hi ha una sèrie sobre el càrtel de la droga de Pablo Escobar i una comèdia sobre els embolics d’una família després de la mort del propietari d’un club de futbol professional.
Netflix estarà disponible per a televisors intel·ligents, tauletes, telèfons mòbils, ordinadors i videoconsoles, i la companyia oferirà un mes de prova gratuït per intentar obrir-se mercat.


EL PROBLEMA DE LA PIRATERIA

Fins ara, l’arribada a Espanya de Netflix s’havia vist frenada pels alts índexs de pirateria (descàrregues il·legals) i els elevats preus dels drets d’autor en el mercat audiovisual espanyol.
No obstant, segons l’Informe Anual de l’Observatori Audiovisual Europeu corresponent a l’any 2013, el desenvolupament del visionat de contingut audiovisual a internet de manera legal ha crescut a Espanya i a Europa.
L’estudi compara les dades des del 2009, any en què els espanyols amb prou feines es gastaven 800.000 euros en aquest tipus de serveis, amb els més recents del 2013, quan els beneficis van créixer en un 78,5 %, passant de 12,4 milions a 22,2 respecte a l’any anterior, una pujada per sobre de l’europea.
 
 

Oral / Redacció 35


L’impacte social de les noves tecnologies
 

La invasió dels ‘drones’ 

 La proliferació de càmeres volants força a preparar una norma que garanteixi la seguretat i la privacitat

 Foment recorda que mentrestant està prohibit usar-les amb qualsevol fi civil

11 abril 2014

CRISTINA BUESA / CARMEN JANÉ
BARCELONA

Divendres, 11 d’abril del 2014

Arriba Setmana Santa. Arriba el bon temps. I amb el bon temps, la proliferació d’activitats a l’aire lliure. Un moment ideal per donar ales als drones o artefactes volants no pilotats, normalment dotats de minicàmeres, que s’han anat multiplicant en nombre sense parar en aquests últims mesos. Aquesta proliferació va més ràpida del que les autoritats aeronàutiques voldrien: ja es poden comprar, a més de per internet, en grans superfícies comercials. També s’han multiplicat els tutorials on line per fabricar drones casolans. Espantada pel que li cau a sobre i amb una allau de consultes sobre la seva utilització, l’Agència Estatal de Seguretat Aèria (AESA) ha optat per recordar que aquests aparells estan prohibits per a ús civil. De moment.

AESA depèn del Ministeri de Foment. Vol «evitar malentesos i possibles incidents». O sigui, abans que un quadricòpter, més gran o més petit, més o menys professional, acabi provocant un accident al precipitar-se sobre el cap d’algú, ha decidit curar-se en salut. «No n’està permès l’ús i no ho ha estat mai», observa l’AESA en un document publicat a la seva web, tal com confirma una portaveu de l’entitat. O sigui, que els que fins ara volaven ho feien de forma alegal.

FOTOGRAFIA AÈRIA / Aquest és el cas de nombroses empreses de fotografia aèria o de companyies de serveis que inspeccionen amb drones les seves línies d’alta tensió o ferroviàries. Tots aquests pioners hauran de deixar l’artefacte en terra ferma. Encara que es tracti de finalitats professionals. Aturats fins que s’elabori la normativa que els reguli, cosa que l’AESA està fent d’acord amb la indústria del sector amb l’objectiu que no quedi obsoleta en poc temps.

Mentrestant, l’AESA recorda que l’activitat d’aeromodelisme està regulada per la Reial Federació d’Aeronàutica i que es limita a zones que hi estiguin especialment habilitades. L’agència convida els particulars que tinguin dubtes sobre on poden fer volar els seus ginys, que s’adrecin a aquesta federació. No obstant, poca cosa tenen a veure els interessos d’un aficionat a l’aeromodelisme amb els del propietari, sigui empresa o individu, d’un drone equipat amb càmera.

ALERTA EUROPEA / Un assumpte que genera gran inquietud és l’amenaça que aquests aparells suposen per a la privacitat. Com que els drones tenen capacitat per portar càmeres, micròfons o ultrasensors, es dispara el perill d’intromissió en l’esfera privada. Això està generant nombroses consultes davant les autoritats de protecció de dades de tot Europa. L’Agència Espanyola de Protecció de Dades ja està estudiant els riscos que comporta per als ciutadans. I la Comissió Europea ha demanat aquesta mateixa setmana als estats que adoptin una normativa comuna per regular la utilització civil dels drones per garantir la seva seguretat, protegir la privacitat dels ciutadans i obligar a subscriure assegurances als seus usuaris.

A diferència de les càmeres de videovigilància tradicionals, el drone permet una altíssima maniobrabilitat i la seva adquisició i maneig està a l’abast de moltíssimes butxaques. «Hi ha espais oberts que són privats, com ara els terrats, el jardí d’una casa, els patis interiors… I aquí no es pot gravar res. La frontera de la privacitat comença quan s’acaba la via pública», recorda Ricard Martínez, president de l’Associació Professional Espanyola de Privacitat.

PERMISOS ALS CASAMENTS / Martínez considera que la llei de seguretat ciutadana permetrà utilitzar un drone «com a instrument de vigilància si en el mateix espai està autoritzada una càmera fixa, si es preveu un problema de seguretat i es demana autorització, o en cas d’una urgència màxima».

Encara que alguns pagesos de Tarragona havien contemplat la possibilitat d’utilitzar drones per vigilar les seves propietats, el dirigent d’Unió de Pagesos Josep Carles Vicente considera que si això s’autoritzés finalment, «hauria de ser amb mitjans públics, no privats».

L’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (ACPD) s’ha pronunciat ja en tres ocasions a requeriment d’altres organismes públics: «La utilització d’un drone no hauria de comportar una violació de la privacitat si no pot captar imatges que permetin identificar persones», apunta Santiago Farré, cap de l’assessoria jurídica de l’ACPD. Tot depèn de l’ús que se’n faci. «Si la llei empara l’acció, es podran utilitzar».


La Universitat de Delft presenta un ‘drone ambulància’

______________________________________________________

_______________________________________________________

Canvi de vida a cop de tecnologia

Si s’apliquessin alguns projectes concebuts
en l’àmbit de la tecnologia, el futur del consumidor digital seria molt
més còmode i eficient
Malgrat la recessió econòmica, l’era digital continua amb el seu
avanç accelerat. Molts països continuen donant suport als seus
investigadors i hi ha grans empreses tecnològiques mundials que
inverteixen part del seu pressupost en innovació i desenvolupament
tecnològic.

Gràcies a aquesta aposta decidida, cada dia
sorgeixen nous descobriments i projectes. Alguns ni tan sols
aconsegueixen passar a una fase d’aplicació, però els que ho
aconsegueixen permeten que el futur immediat dels consumidors digitals i
tecnològics variï de forma constant.

6K


La definició de pantalla 4K o Ultra HD quadruplica els estàndards
actuals. De fet, ja existeixen televisors que la incorporen i alguns
programes i pel.lícules s’estan filmant en aquesta resolució. A més, hi
ha mòbils capaços de gravar vídeo en 4K, com l’HTC One M9.

Ara,
arriba el 6K, un nivell de resolució molt superior i gairebé igual al
que percep l’ull humà: 6.144 x 3.160 píxels per cada fotograma, uns
19.415.040 píxels. Això significa que, en un futur no gaire llunyà, es
podrien veure pel.lícules, sèries o fins i tot òperes i concerts
televisats com si s’estiguessin presenciant des del plató de gravació o
la llotja d’un teatre. Es tracta de la internacionalització de molts
espectacles a través del televisor i en emissió en directe, ja que
encara que uns pocs tinguin el privilegi d’anar a l’espectacle en
directe, pràcticament no percebran diferències amb els qui el gaudeixin
des de casa seva, potser a milers de quilòmetres de distància.

Cristalls intel.ligents


Es basen en el descobriment d’un científic de la Universitat de Ginebra
(Suïssa), que ha determinat la manera en què els camaleons canvien de
color. Aquesta variació és deguda a uns cristalls situats en les
cèl.lules superficials. Són prismes orgànics que modifiquen l’orientació
en funció de la longitud d’ona que volen polaritzar per a reflectir un
color o un altre.

Aquests cristalls es formen amb guanina, una
de les quatre bases nitrogenades que conformen l’ADN; és a dir, són
compostos orgànics degradables. Així i tot, ja s’especula que es puguin
crear pantalles basades en el funcionament d’aquests cristalls o uns
altres de similars en què la resposta a un impuls electromagnètic pugui
ser el canvi d’orientació del prisma per a oferir un color o un altre,
de manera que es puguin aconseguir matisos més reals.

USB 3.1

Una de les novetats de l’última conferència d’Apple va ser el nou
MacBook de 13.1 mil.límetres de gruix i 900 grams de pes, l’ordinador
més lleuger que s’hagi dissenyat fins avui. Aquest èxit es deu a la
incorporació del nou estàndard de connexió, transmissió de dades i
carrega USB 3.1. Apple és pionera en la inclusió d’aquest port, que és
molt més petit que l’anterior USB, però alhora més potent i ràpid en la
transmissió d’energia i dades.

L’aposta d’Apple per aquest
sistema condicionarà la indústria d’aquest tipus de producte. També la
d’altres fabricants, ja que la seva mida permetrà fabricar equips fins
com una tauleta i lleugers com una carta, de manera que seran molt més
portàtils.

Xarxes 5G

Si les xarxes 4G
o LTE estan revolucionant el sector de la telefonia mòbil amb
velocitats de descàrrega de dades en el mòbil, moltes vegades, superiors
a les que s’ofereixen en routers fixos i xarxes Wi-Fi,
l’esperada arribada de les xarxes 5G podria suposar l’aposta definitiva
per a les xarxes de dades mòbils, en lloc de la internet fixa o sense
fil. Aquest fet podria resumir-se en una xarxa ubiqua que permeti als
consumidors estar sempre connectats entre ells i amb tots els seus
aparells i electrodomèstics. Així, es podria activar l’alarma, apagar la
rentadora, programar l’enregistrament d’una sèrie o encendre l’aire
condicionat o la calefacció des del mòbil.

Xarxes Li-Fi

Són l’aposta d’una empresa escocesa per un sistema de transmissió de
dades basat en bombetes. D’aquesta manera, quan s’encengui un llum, hi
haurà llum i connectivitat amb el router. Seria una aplicació
semblant al PLC que ja es comercialitza, però d’abast més local. Amb
aquest sistema, es podrien evitar les xarxes Wi-Fi a casa, amb tota la
seva inseguretat i les seves interferències, i modificar-les per petits
focus sense fils unipersonals als quals seria molt difícil que pogués
accedir un ciberdelinqüent, ja que la tecnologia Li-Fi funciona en un
radi màxim de deu metres. S’impedirien així els atacs MitM (Man in the middle),
en què l’atacant pot llegir, inserir i modificar els missatges entre
dues parts sense que cap de les dues sàpiga que l’enllaç entre ells ha
estat violat.

Ulleres VR

Des que
Facebook va comprar l’any passat les ulleres de realitat virtual
(ulleres VR) Oculus Rift, la fabricació d’aquesta mena de dispositius
amb pinta d’ulleres de bussejar s’ha disparat. Són nombroses les marques
que les fan, si bé el seu públic encara és residual i estan enfocades
als videojocs i al visionat de pel.lícules.

Pagaments HCE

Impliquen que els abonaments per mòbil no depenguin de la targeta SIM
i, per tant, d’un operador o d’un altre, sinó que el dispositiu actuï
com una targeta de crèdit sense fil per la qual es transmeti el pagament
al comerciant en una botiga física només polsant un botó. Possiblement,
en un futur, ni tan sols caldrà passar per caixa per a emportar-se un
producte, n’hi haurà prou de llegir un codi i validar que està abonat a
través del telèfon.

______________________________________________________

______________________________________________________

Wiens i la seva empresa iFixit,
amb seu a Saint Louis (Califòrnia). Per arribar a una fita d’ambicions
colossals, aquest californià ha començat per la base: recuperar la
reparació de productes d’ús habitual, una solució que abans era el pa de
cada dia i en els últims anys s’ha convertit en una possibilitat que
els consumidors hem oblidat i els dissenyadors de producte, en moltes
ocasions, han intentat eliminar. La seva companyia es dedica a ensenyar a
la gent a reparar tot tipus de coses, des d’electrodomèstics casolans
fins a telèfons mòbils, joguines o motos, i a vendre les eines i les
peces de recanvi que ho fan possible.

La història d’iFixit va començar fa deu anys, després que Wiens
s’adonés que no podia arreglar el seu ordinador portàtil d’Apple perquè
no trobava cap manual d’aquest aparell enlloc. De fet, dimarts en una
conferència amb motiu de l’Ecodesign Day, en el marc de la Barcelona Design Week,
Wiens va explicar que aquesta companyia tecnològica va denunciar tots
els webs que havien publicat els seus manuals perquè els retiressin dels
seus portals.

Descobrir que les empreses dissenyen sovint perquè els productes no
puguin ser reparats, i a vegades ni tan sols reciclats, perquè els
diferents materials no es poden separar, el va portar a defensar que cal
empoderar els consumidors perquè puguin capgirar el destí de milers de
productes. La seva empresa ofereix més de 14.000 manuals gratuïts per
reparar més de 4.000 articles. “Ens considerem els Robin Hood de la
reparació, volem que els manuals siguin de consulta lliure”, diu Wiens.

D’entrada, la reparació pot espantar les generacions que s’han acostumat a llençar qualsevol cosa a la mínima que no funciona, rendits a l’estratègia de l’obsolescència programada. Wiens reconeix que “la primera vegada que entres en un producte sempre és difícil, però el segon cop ja costa menys”, apunta. De fet, per mostrar els obstacles que les empreses posen als consumidors perquè no fiquin el nas a l’interior dels productes i, per tant, no els puguin arreglar, durant la conferència va tenir un voluntari, el dissenyador Xavier Majoral, intentant desmuntar una cafetera espresso, en un intent fallit de desmembrar l’electrodomèstic.

Al·legat de l’economia circular

Per això, davant d’un públic ple de dissenyadors industrials, el
creador d’iFixit va animar els assistents a dissenyar productes que
siguin totalment desmuntables perquè es puguin reparar i perquè la seva
vida útil es perllongui, a mans del primer usuari, però també del segon i
del tercer, va afegir. A més, va apuntar que els consumidors estan
disposats a pagar més diners per un producte amb aquesta durabilitat. En
aquest sentit, va fer un al·legat en favor de l’economia circular,
aquella que dissenya i produeix minimitzant els impactes ambientals dels
productes en tota la seva vida útil i té en compte també el final de
vida, convertint els residus en nous recursos.

Com a alternativa a l’economia lineal, imperant fins ara, l’economia
circular suposa un canvi de paradigma que parteix de la limitació dels
recursos naturals i vol posar fi a la generació de deixalles. Wiens posa
el seu granet de sorra en aquest canvi de model en què el moviment dels
fixers (reparadors) hi juguen un paper important. De fet,
també va recordar als consumidors la seva “gran part de responsabilitat”
a l’hora d’allargar la vida útil dels productes. La seva companyia, amb
seu a Califòrnia, té 50 treballadors i ja ha aterrat a Alemanya, però
distribueixen els seus serveis i productes per tot el món. El seu web
rep més de 10 milions de visites al mes.

El moviment dels reparadors

A Europa, el moviment dels reparadors també ha aparegut. El primer Repair Café
es va crear a Holanda, i aquests espais on pots compartir lliçons i
aprenentatges sobre els secrets de la reparació de tot tipus de coses ja
s’ha estès a altres països. Aquí encara no n’hi ha cap, però han sorgit
iniciatives com Millor que nou,
una plataforma on podeu trobar un llistat d’establiments de reparació i
que ofereix assessorament i cursos per aprendre a arreglar nosaltres
mateixos els objectes espatllats.

Oral / Redacció 34


Una de cada 4 adolescents pateix assetjament psicològic del nòvio

El Govern reconeix la seva inquietud per l’elevada tolerància social a aquest tipus de violència masclista

Segons els experts, el mite de l’amor romàntic i les xarxes socials, entre altres, nodreixen el fenomen

IOLANDA MÁRMOL / MADRID
Dimarts, 31 de març del 2015

 

Són els nòvios mordassa. Adolescents,
hipercontroladors i desconfiats. Exerceixen d’inspectors de les seves
noies, rastregen les seves empremtes en les xarxes socials, els
inspeccionen el mòbil, sospiten infidelitats, s’enfaden si les veuen
parlant amb un altre i després les tracten amb indiferència. Elles han
de demanar permís per poder anar soles i s’organitzen per complaure’ls.
Els experts ho denominen «violència psicològica de control» i a Espanya
ja afecta el 25% de les adolescents, segons conclou la Macroenquesta
Violència contra la Dona 2015, que ahir es va presentar a Madrid. Es
tracta d’una prevalença elevada, que duplica àmpliament la taxa mitjana
d’aquest tipus d’assetjament, situada en el 9,6%. Les xifres poden
semblar alarmants, però per als experts no constitueixen cap sorpresa,
ja que fa temps que s’està detectant l’agudització d’aquesta tendència.
«Fins i tot em sembla poc, podríem dir que és gairebé el doble, perquè
la combinació de l’adolescència, el mite de l’amor romàntic i l’ús de
les xarxes socials afavoreix que hi hagi molts joves susceptibles de
comportar-se d’aquesta manera», explica Edurne García Corres, terapeuta
familiar, que subratlla que aquesta tendència és més freqüent en
persones que pateixen dèficits d’autoestima i problemes d’inseguretat.REFERENTS
ADULTS / ¿És probable que un nòvio assetjador es transformi en un
maltractador físic? Els psicòlegs consideren que depèn de com es
gestioni l’hàbit. «Si aquest noi té un referent adult que li faci veure
que no és normal, que la confiança en la parella ha d’estar per sobre
del control, no té per què ser un antecedent de maltractador. Però si el
seu entorn ho afavoreix, pot arribar més enllà i començar amb violència
sobre els objectes, que és un precursor de la violència sobre altres
persones», assegura García Corres.

Els especialistes analitzen
l’evolució del fenomen, alertats sobretot per la condescendència amb què
la societat sembla acceptar-ho, com si l’abús de control no suposés un
episodi de violència masclista. Des del Govern reconeixen el perill. El
ministre de Sanitat, que va assistir a la presentació de l’estudi, admet
que hi ha «més tolerància i menys alerta» envers els nòvios mordassa.
La magnitud del problema es va posar en relleu en un altre estudi de
percepció de la violència masclista, publicat al gener, en què el 33% de
les dones entre 15 i 29 anys admetien que els semblava inevitable o
acceptable la violència de control.

Les dades de l’estudi són un
avanç de resultats, però entre les xifres que s’han fet públiques
sorprèn la comparativa de casos de maltractament que s’estableix amb la
UE. Atenent a l’estudi, les dones espanyoles que al llarg de la vida han
patit violència física o sexual és del 12,5%, mentre que a la UE aquest
índex arriba al 22%. El Govern va atribuir ahir aquest avantatge
comparatiu a la feina feta per l’administració, just el dia en què es
van conèixer dues noves morts per violència masclista. «A Espanya la
prevalença és més baixa i això demostra que les polítiques públiques
funcionen», va dir el ministre. En la mateixa línia, la delegada del
Govern per a la violència de gènere, Blanca Hernández, va presumir del
fet que Noruega hagi sol·licitat assessoria a l’Executiu de Mariano
Rajoy per legislar sobre violència masclista.

ELS NENS DAVANT /
Una de les dades més dures que constata l’estudi és que el 63,3% dels
nens estan presents en els episodis de maltractament o els senten, i
d’aquest percentatge, la immensa majoria són menors d’edat -el 92,5%-. A
més, l’anàlisi reflecteix que en 6 de cada 10 casos l’home que exerceix
violència contra la dona ho fa també contra els seus fills.

Pel
Ministeri de Sanitat, la dada positiva que dóna l’estudi és l’increment
de dones que ha «sortit de la violència». Aquest concepte engloba les
víctimes que admeten haver patit maltractament al llarg de la seva vida
però no en els últims 12 mesos, percentatge que puja del 72,48% el 2011
al 77,6% el 2015.

Tot i així, la majoria de les dones no
denuncien. Malgrat les campanyes de sensibilització, el 67,7% de les
víctimes segueixen sense presentar accions legals contra el seu
agressor, generalment perquè tendeixen a infravalorar el maltractament,
per por de represàlies i per vergonya que el seu entorn ho sàpiga.

______________________________________________________

______________________________________________________

Consum col·laboratiu: entre l’estalvi i l’aventura

Creixen les plataformes i les empreses per compartir en comunitat
productes i serveis, amb la premissa de tenir menys i compartir més
amb més gent, i basades en una confiança a prova de males experiències
De posseir més a compartir més i amb més gent. Aquest és
el viratge que proposa el consum col·laboratiu, una nova filosofia i
economia basades a compartir casa, cotxe, oficina, serveis i productes.
Una filosofia que està de moda i que té en la tecnologia i internet els
màxims aliats. L’estalvi econòmic en temps de crisi anima les persones a
col·laborar, però el que les fa reincidir és l’experiència humana que
hi troben. Com va néixer aquest nou tipus de consum? Quins beneficis
aporta? Quins problemes amenacen de frenar-lo?
La
idea de compartir casa o intercanviar roba no és nova, però internet hi
dóna una dimensió diferent: si abans es feia amb amics, ara també amb
desconeguts. “És com una col·laboració veïnal però globalitzada”. Així
defineix el consum col·laboratiu Quique Macías, un còmic de Paramount
Comedy de 33 anys que, en els viatges que fa entre Madrid i Barcelona,
utilitza plataformes per compartir cotxe o viatge (agrupar quatre
seients surt més barat) en l’AVE. Aquest any ha fet 120 viatges
compartint cotxe amb Blablacar. Tot a partir d’uns clics.
La tecnologia hi aporta la infraestructura, però què esperona aquest
consum que a França, segons una enquesta de TNS Sofres, ja practica un
de cada dos ciutadans? La crisi econòmica. De fet, moltes iniciatives
com Blablacar o Airbnb, per compartir casa, neixen en plena recessió.
“És important que la gent comenci a activar altres recursos que no
siguin la feina com a font d’ingressos”, explica a l’ARA Albert
Cañigueral, enginyer, impulsor del blog Consumocolaborativo.com i
connector d’Ouishare a Barcelona. A més de la crisi, per Cañigueral la
cultura de la xarxa també hi ha influït: “Fa una dècada que estem
aprenent a compartir, a fer coses de franc, a confiar en la gent a
través d’internet”. La crisi només ha fet vessar el got.
Aprenent a confiar
Airbnb ja ha allotjat més de nou milions d’hostes i Blablacar suma més
de cinc milions d’usuaris. Quins són els principals beneficis per a
tots ells? Cañigueral ho defineix en anglès amb tres P: people, planet i profit
; és a dir, beneficis socials, ambientals i econòmics. Elsa de la Haza,
responsable de comunicació a Espanya de Blablacar, explica que
compartir cotxe és també una aventura: “Coneixes gent diferent que al
teu entorn potser no et trobaries mai i això té certa màgia”. Quique
Macías ho corrobora: “M’ha valgut per obtenir material, però també networking
“. Els viatges en cotxe compartit li han servit per aconseguir feina,
com un esdeveniment per a una empresa de reparació de calderes.
Desconeguts units a l’atzar s’adonen que poden ajudar-se.
Per a Cañigueral, tenir experiències permet reduir la desconfiança
entre la gent i estàrovocant un “canvi cultural”: “Comencem a veure que
la gent desconeguda, de la qual tenim prou referències positives, és
bona gent en general. I això comença a canviar la percepció que puguem
tenir de la societat”. Amb aquesta intenció d’unir persones, Airbnb
impulsa un projecte a Barcelona per al Mobile World Congress, que se
celebra al febrer: que emprenedors d’arreu del món dormin a casa
d’emprenedors catalans per fomentar la col·laboració entre ells.
Tot i les precaucions i la confiança que aporten els comentaris
positius d’altra gent, els fraus també existeixen. “Els mateixos usuaris
ens alerten quan hi ha algun conductor que intenta fer negoci”, explica
De la Haza. Admet que hi ha hagut problemes com ara plantades o
malentesos amb l’hora o el destí i conductors que intenten
aprofitar-se’n. Però aquests usuaris, diu De la Haza, reben males
opinions i s’autoexpulsen de la comunitat.
Diversos
fòrums a internet expliquen algunes males experiències amb serveis com
Airbnb, tant en els pagaments com en els acords. La lletra petita esdevé
imprescindible per evitar tràngols. Cal revisar les condicions de
reemborsament i tenir clares les comissions: en el cas d’Airbnb guanyen
un 3% del que cobri l’amfitrió i entre el 6% i el 12% del que paga cada
hoste. Les plataformes, però, intenten blindar-se amb assegurances per a
imprevistos perquè saben que la confiança és la base del seu negoci.
Pressions en contra
La nova economia també té detractors, sobretot empreses hoteleres i de
transport que veuen perillar el seu negoci i que pressionen en contra.
Cañigueral puntualitza que la nova economia és un “complement” i
s’adreça a públic diferent: “S’està agafant un tros del pastís, sí, però
s’està fent créixer el pastís a la vegada”. Entre pressions i usuaris
que s’autoregulen, les noves plataformes busquen un model, però també
una regulació, legal i fiscal. “Estem en un moment Napster
-descriu Cañigueral-; és a dir, la gent comença a fer alguna cosa que
ningú pensava que la gent faria”. Per això, demana una “regulació de
mínims”.
Davant d’aquestes pressions, també arriben
mostres de suport, com la declaració a favor del consum col·laboratiu
firmada al juny per alcaldes de 15 ciutats dels EUA, entre les quals
Nova York i San Francisco. A Barcelona, fa unes setmanes, 26 empreses
demanaven a la Generalitat i l’Ajuntament obrir les portes a aquest nou
tipus d’economia. Cañigueral considera que pot “contribuir als objectius
de govern d’una administració” i aposta per uns poders públics que
adoptin estructures “d’estat soci”, és a dir, que estimulin l’intercanvi
d’aquests béns i serveis, com ja fa la ciutat de Seül. La capital de
Corea del Sud va encetar el setembre del 2012 un projecte de “ciutat
compartidora”, i promou que els seus ciutadans comparteixin cotxe,
aparcament, llibres i roba infantil, entre d’altres.
Cañigueral adverteix que hi ha també certa “bombolla” i que cal
examinar el fenomen amb “perspectiva crítica” per discriminar els
aspectes positius dels negatius. No és l’únic que vaticina que la
tendència seguirà, però encara s’ha de veure en quins sectors i amb
quines normes. Nascuda amb els al·licients de l’estalvi econòmic i
l’aventura, la nova economia de compartir guanya adeptes, però busca
encara un model per consolidar-se. Disposa, en bona mesura, de la
confiança dels usuaris. Ara intenta guanyar el vist-iplau del sistema.
El perfil típic del consumidor col·laboratiu
El 40% dels usuaris de Blablacar tenen entre 18 i 25 anys. El perfil
del consumidor col·laboratiu és sobretot jove i busca aventura i estalvi
econòmic, ja que un trajecte entre Barcelona i Madrid pot costar entre
30 i 40 euros amb Blablacar, mentre que el preu de l’AVE (usat
individualment) oscil·la entre els 50 i més de 100. Macías explica que
la majoria de gent amb què ha compartit cotxe són persones “amb un
nivell cultural alt i motivacions” i que s’ha trobat molts “emprenedors
joves”. També ha compartit viatge amb perfils com el d’una magistrada
jubilada de Lleida que trobava abusiu el preu de l’AVE.
Roba, cotxe o casa: més d’un centenar d’opcions
Lauren Anderson, directora del Collaborative Innovation Lab, explicava a
l’ARA que eBay és l’avi del consum col·laboratiu, Zipcar el pare i
Airbnb l’adolescent de la família. Tant compartir productes com el cotxe
o la casa són algunes de les moltes opcions d’aquesta nova economia que
s’estén a activitats i productes com ara la roba de nens, l’artesania i
els horts urbans. En el blog sobre consum col·laboratiu que administra
Cañigueral s’hi pot trobar un exhaustiu directori que inclou plataformes
com ara YesWePark per compartir aparcament, ComparteTren per a la
tarifa a quatre de l’AVE, Foxize per a l’educació o Grownies per
intercanviar roba de nens.

_______________________________________

_______________________________________

Perill: vianants i conductors enganxats al mòbil

El RACC alerta del risc de ‘whatsappejar’ al volant, i un altre
estudi certifica que la meitat dels usuaris de ‘smartphone’ han xocat
alguna vegada caminant 
Sucumbir a la temptació dels bip, bip dels
telèfons intel·ligents és fàcil, fins i tot quan estem conduint o
travessant un pas de vianants. De vegades, la fal·lera per aquestes
petites pantalles acaba amb situacions hilarants, com ara persones que
es fiquen dins d’una font o xoquen contra un fanal. Però en altres
ocasions les conseqüències poden ser tràgiques. Aquest va ser el cas
d’una noia californiana que va morir en xocar contra un camió després de
fer-se un selfie mentre conduïa. Un estudi del RACC alertava ja
el 2008 que circular parlant o escrivint missatges pel mòbil
incrementava entre quatre i sis vegades el risc d’accident, i que
manipular dispositius mòbils al volant era la distracció que més s’havia
incrementat en l’última dècada.
Des de llavors, la
situació ha empitjorat, segons explica a l’ARA el director tècnic de la
Fundació RACC, Lluís Puerto: “El 2008 els telèfons intel·ligents i les
aplicacions mòbils anaven en bolquers. Ara tothom en té. Abans, escriure
un text es feia molt poc perquè era tremendament difícil amb les tecles
dels mòbils tradicionals. Ara és fàcil i la gent s’hi atreveix”.
Conduir utilitzant un dispositiu mòbil pot comportar una sanció
econòmica i la retirada de tres punts del carnet. Però aquestes sancions
no desincentiven l’ús dels telèfons a la carretera. Segons dades del
Servei Català de Trànsit (SCT), l’any passat es van sancionar 9.840
conductors que feien servir el telèfon al volant, una dada que contrasta
amb els 5.283 multats l’any 2012. El 2011 la xifra era tres vegades
superior, 15.912. Segons fonts coneixedores, aquesta disparitat en les
dades es podria explicar per una intensificació dels controls en un any
determinat, però el SCT no ho ha volgut confirmar les xifres ni
aportar-hi cap interpretació.
Conscients dels riscos
“Sancionar els comportaments de risc funciona perquè la gent no vol
que la castiguin ni pagar multes, però no serveix per modelar el
comportament”, explica Francesc Núñez, sociòleg i director del màster en
humanitats de la UOC. Llavors, per què conduïm i whatsappegem
al mateix temps si sabem que és perillós i sancionable? “Hi ha gent que
viu molt de pressa i gent que arriba tard a un lloc i no vol deixar
passar l’oportunitat de comunicar-ho encara que li suposi un risc. Això,
quan no hi havia el mòbil, no es feia, però ara que hi ha l’oportunitat
apareix la necessitat”, afegeix el director de la Fundació RACC.
Lluís Puerto aposta per sofisticar la tecnologia i conscienciar els
conductors dels riscos de les noves tecnologies. Avui dia el WhatsApp
permet enviar un missatge de veu i, de fet, molts conductors utilitzen
aquesta opció de l’aplicació mentre són al volant. Però Puerto reclama
millorar i popularitzar les aplicacions que permetin transformar en text
la veu. Núñez, per contra, sosté que els conductors són conscients del
perill, però que malgrat això se senten empesos a respondre a una
trucada o un whatsapp en plena ruta: “Sabem que és un risc, però
en un moment donat som irresponsables. Les circumstàncies -les
necessitats, els desitjos, la preocupació, les emocions- són molt
fortes. La racionalitat no guia sempre el nostre comportament”.
El RACC assegura que la durada mitjana d’una trucada al volant és d’un
minut i mig. Què pot passar en aquest lapse de temps? “Si una conversa
telefònica t’absorbeix pots estar mirant una cosa i no veure-la. El teu
temps de reacció davant un problema augmenta”, explica Puerto. El club
automobilístic català subratlla que les distraccions provocades pels
mòbils són de les més complexes: visuals, auditives, biomecàniques i
cognitives. A més d’apartar les mans del volant i la mirada de la
carretera i de no sentir l’ambient de la via, Puerto explica que en una
trucada o whatsappejant “el cervell pot viatjar cognitivament a un altre lloc”.
A més dels conductors de cotxe i de moto, tampoc els ciclistes i els
vianants són immunes al magnetisme i el perill dels dispositius mòbils.
Segons un estudi del centre de recerca Pew, el 53% dels usuaris de
telèfons intel·ligents han tingut alguna topada: han xocat contra una
persona o un objecte a la via o bé una altra persona amb mòbil ha xocat
contra ells. La xifra puja al 70% per a la franja d’edat d’entre 18 i 24
anys. Per evitar aquests problemes, fa unes setmanes la ciutat xinesa
de Chongqing va inaugurar un carril mòbil, és a dir, una mena de carril
bici destinat als absorbits per la pantalla del telèfon. No és el primer
lloc on passa. A Washington DC, National Geographic va voler fer
un experiment sociològic i, amb el vistiplau de les autoritats, va
pintar a terra un carril on s’hi llegia: “Passegeu amb el mòbil per
aquest carril sota la vostra responsabilitat”.
Núñez descarta que aquests carrils mòbil
arribin a casa nostra perquè assegura que no hi ha la mateixa densitat
demogràfica que a la Xina i a més es tolera millor el fet de caminar
badant. Però el cert és que el fet de passejar amb l’atenció segrestada
pel mòbil resulta un fenomen cada vegada més freqüent. I ja hi ha qui li
ha posat nom: es coneix com a dumbwalking o zombiewalking.
La universitat de Queensland n’ha estudiat les repercussions. Els
acadèmics han constatat que la posició i el moviment mentre caminem i
teclegem canvia, i també que anem més a poc a poc.

Si abans ens podíem passar la parada del metro estant a la lluna de
València, ara les distraccions les polaritza el mòbil. Però el sociòleg
de la UOC pronostica que ens hi acostumarem i serem capaços de repartir
la nostra atenció entre la pantalla i el semàfor, les papereres o altres
elements del carrer que trobem caminant. “Les tecnologies també
modifiquen els nostres hàbits biològics i canvien les nostres maneres
d’atendre, d’escoltar, de moure’ns i de mirar”, rebla Núñez.

Aplicacions per a la multiactivitat 
Quan algú xoca contra un fanal mentre camina escrivint whatsapps,
pot pensar que la solució és guardar el dispositiu a la butxaca. Però
n’hi ha que no es poden resistir al magnetisme de les petites pantalles i
troben a les botigues d’aplicacions el desllorigador per a aquest tipus
de situacions. Eines com ara Walk and Text, Type N Walk o Safe Walk
produeixen un efecte translúcid a la pantalla; l’usuari pot veure el que
passa al carrer a través de la seva càmera i al mateix temps escriure
missatges. Des del RACC, Lluís Puerto reclama que aquest grau de
sofisticació s’apliqui també per fer la vida més fàcil als conductors i
demana a la indústria aplicacions de qualitat que permetin traslladar a
text el que la persona que està al volant digui en veu alta.
Distraccions i modes: còctel de risc
La memòria col·lectiva i YouTube comencen a estar farcida de fets
còmics i tràgics que impliquen modes, distraccions i mòbils. Aquest
estiu dues noies iranianes van acabar a l’hospital després d’intentar
gravar amb el seu dispositiu un vídeo en què cantaven mentre conduïen. A
Pennsilvània, una dona va caure a la font d’un centre comercial mentre
caminava amb el mòbil, i a Austràlia, la policia va haver de rescatar
una turista d’un moll a Melbourne. La noia s’havia precipitat a l’aigua
revisant el seu mur de Facebook. Puerto i Núñez coincideixen a
subratllar el poder de les modes amb el mòbil i també que el fet de
buscar reconeixement davant d’altres porta sobretot els més joves a
inclinar-se per comportaments de risc.

Oral / Redacció 33


Anàlisi documental per a conèixer el panorama internacional i nacional sobre l’obesitat infantil 

Obesitat infantil: retrospectiva d’un problema de pes



42 milions de nens en edat preescolar pateixen de sobrepès o obesitat al
món i, a Espanya, dos de cada cinc nens d’entre 7 i 8 anys sofreix
excés de pes

Fa temps que l’OMS parla d’epidèmia global de sobrepès i d’obesitat,
o més aviat de “globesity”, un terme que en anglès combina els
conceptes de global i d’obesitat. Els experts assenyalen que l’excés de
pes entre els nens és un dels problemes de salut pública més importants
del segle XXI. Aquesta situació resulta paradoxal mentre coexisteix amb
un altre dels grans problemes de salut totalment oposat, la desnutrició.
Per aquest motiu, EROSKI CONSUMER ha volgut conèixer de primera mà
quines són les dades estadístiques que dibuixen el panorama de
l’obesitat infantil i que permeten fer una retrospectiva del problema.
Per fer-ho, s’ha acostat als estudis publicats per diverses entitats
internacionals i també nacionals, com són l’Organització Mundial de la
Salut (OMS), l’Oficina Estadística de la Unió Europea (Eurostat),
l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i l’Agència de Consum, Seguretat
Alimentària i Nutrició (AECOSAN), entre d’altres. La conclusió
principal és que l’obesitat infantil ha esdevingut un problema greu que
tindrà conseqüències en la salut dels adults del futur si no es prenen
les mesures oportunes de manera urgent. Des de fa dècades, les xifres de
nens amb excés de pes han anat engreixant a poc a poc sense que cap de
les iniciatives engegades per a lluitar contra l’epidèmia de l’obesitat i
el sobrepès hagi donat resultat. El futur es presenta poc prometedor si
aquesta tendència a l’obesitat continua creixent.

Dues dècades d’excessos al món

42 milions de lactants i nens en edat preescolar (entre 0 a 5 anys) van patir sobrepès o obesitat al món en 2013. Segons Census Bureau,
el centre estadístic nord-americà, la població infantil amb aquesta
edat representava fa dos anys gairebé 760 milions de persones. Per tant,
gairebé el 6% dels nens que el 2013 tenien entre 0 i 5 anys tenien
sobrepès o obesitat. En poc més de dues dècades, l’OMS ha detectat un
fort increment de l’obesitat entre els més petits. En concret, des de
1990 i fins al 2013, la xifra ha augmentat en 32 milions de nens i
lactants amb excés de pes, una pujada del 290% gens menyspreable. Un
dels exemples més destacables es troba a la regió d’Àfrica de l’OMS (una
de les sis regions amb què l’organització divideix els seus estats
membres), on el nombre de nens amb sobrepès o obesitat va augmentar de 4
a 9 milions entre el 1990 i el 2013; és a dir, un 125%. En aquesta
radiografia sobre l’impacte de l’obesitat al món, l’economia també hi
intervé. Segons l’OMS, als països en desenvolupament amb economies
emergents (classificats pel Banc Mundial com a països d’ingressos baixos
i mitjans), la prevalença de sobrepès i d’obesitat infantil entre els
nens en edat preescolar supera el 30%.

CONTINUA …

 http://revista.consumer.es/web/ca/

______________________________________________________________

______________________________________________________________

Pere Puigdomènech
Investigador

¿Cal vacunar els nostres fills?


Malgrat els que exigeixen llibertat per decidir, la vacunació és una de les eines sanitàries més eficaces

Dissabte, 14 de març del 2015

La pregunta potser sembla innecessària per a
molta gent, però sorprenentment no ho és. Mentre es fan esforços perquè
les vacunes més importants arribin a ­tothom i es treballa per
trobar-ne de noves enfront de malalties importants, en alguns llocs el
nombre de vacunacions baixa. Això passa en dues circumstàncies. Països
amb conflictes armats i països desen­volupats on hi ha gent benestant
que decideix de forma individual que no cal vacunar. Els efectes
d’aquestes decisions no tarden a sentir-se.

El xarampió semblava
una malaltia del passat, però aquest any n’hi hagut un brot als Estats
Units. Una cinquantena de joves que havien visitat Disneyland a Florida
han desenvolupat la malaltia i les autoritats han hagut de prendre
mesures de quarantena per evitar que la malaltia s’estengui. No fa gaire
havia passat una cosa semblant a Suïssa. La majoria dels infectats no
havien estat vacunats. En l’altre extrem, a Síria, està tornant la
poliomielitis. En aquest cas no hi ha campanyes sinó una guerra que està
desfent l’estructura social del país i amb ella la seva estructura
sanitària. La gent jove no es vacuna i la polio retorna.

Que això
passi és xocant per l’èxit demostrat de l’aplicació sistemàtica de les
vacunes. La verola, una malaltia infecciosa que havia causat
històricament milions de morts, ha estat declarada eradicada del món
gràcies a una vacuna eficaç administrada a tota la població. Malalties
con la diftèria o el tètanus han estat controlades gràcies a bones
vacunes. I si es viatja a alguns països es recomana la vacuna de la
febre groga. Degut a tot això en molts països la vacunació està estesa i
sovint és obligatòria.

En altres casos les vacunes s’apliquen de
forma menys massiva. Per exemple, la que es produeix contra la grip té
una eficàcia relativa perquè el virus canvia de forma constant i cal
refer-la any rere any. La grip és sobretot perillosa per a certs grups
de risc i són aquests als quals es recomana la vacunació anual. Una de
les darreres vacunes a ser aprovades està dirigida contra el ­virus del
papil·loma. És un virus que produeix berrugues als òrgans sexuals i
càncer de coll de matriu en les dones. La seva eficàcia és ­també
parcial i, malgrat que redueix el nombre d’aquest tipus de tumors, ha
estat discutit si la seva aplicació massiva compensa la despesa.

El
cost econòmic és un dels arguments que han estat posats sobre la taula
per aquells que s’oposen a la implantació generalitzada de les vacunes o
d’algunes d’elles, però se n’han proposat d’altres. Un d’ells és el
risc a què es podria exposar els qui es vacunen. Fa uns anys es va
publicar un article en què es relacionava la vacunació amb l’autisme.
L’article es va retirar després que es demostrés que les conclusions
eren incorrectes, però es continua fent servir per part d’alguns grups
d’opositors. En alguns casos es produeixen molèsties després de la
vacunació i podria haver-hi casos d’al·lèrgies, però en qualsevol
actuació de salut pública cal fer un balanç entre beneficis i riscs i
aquest sembla ben positiu en el seu conjunt.

També hi ha gent que
defensa que les vacunes beneficien sobretot les grans companyies que
les produeixen. Hi ha hagut certament un procés de concentració en les
empreses del sector de la salut i és possible que hàgim de controlar
algunes de les activitats d’aquestes companyies, vigilar com s’aproven
els medicaments i com es decideixen els preus, però els seus productes
són essencials per a la nostra salut. A més les regulacions que hem
imposat per assegurar-nos de la seguretat i eficàcia dels medicaments
imposen uns costos que només poden fer unes poques companyies i ens
interessa que algú faci aquestes inversions.

La situació en què
ens trobem dóna lloc a un conjunt de paradoxes. Tenim una eina de
­prevenció de malalties infeccioses, la vacunació, que, al costat de la
higiene i els antibiòtics, ha fet disminuir d’una forma espectacular el
nombre de gent que sofreix, i mor, de malalties infeccioses. Molts
pensem que hauríem de treballar per tenir un dia una vacuna contra la
malària, el virus de l’Ebola o la sida. Però en alguns entorns es
proposa que cadascú ha de poder decidir si vacunar o no els seus fills.
Es pot pensar que és part de la llibertat dels individus, però d’una
banda s’està exposant una gent jove a un risc i d’altra banda es
planteja un problema de salut pública. Per sota d’una certa proporció de
vacunats el perill d’una epidèmia augmenta i és el que estem veient en
aquests moments. Per totes aquestes raons res no justifica crear un
estat d’opinió que, més aviat o més tard acaba tenint conseqüències per a
la salut de la nostra gent. La vacunació és una de les nostres eines
més eficaces per mantenir un bon estat de salut pública i, de forma
reflexiva, cal continuar aplicant-la.

______________________________________________________________

______________________________________________________________

De professió, bloguera de moda

Un grapat de noies (i algun noi) sense formació en el món de la
moda s’han convertit en prescriptores d’estil i viuen dels seus blogs 
Si 50 blogueres de moda es fan una foto amb el mateix
vestit, l’endemà s’esgotarà. No és una suposició, és un experiment que
la marca nord-americana Lord & Taylor va posar en pràctica fa un mes
amb uns resultats econòmics molt positius perquè cada vestit costava 80
euros i, com ja hem dit, no en va quedar ni un. Així que poca broma amb
les blogueres de moda, perquè la seva influència en les masses és
insospitada i tant poden fer que el teu negoci s’ensorri com que es
converteixi en un imperi.
¿Però d’on surt aquest
poder màgic que tenen les blogueres sobre la gent si moltes vegades ni
tenen coneixements professionals de moda i estilisme? “Són pròximes, i
això agrada. La gent veu les blogueres com a amigues que et fan
recomanacions i et donen consells, molt més accessibles que les models i
les actrius”, explica Elisenda Estanyol, professora de comunicació de
la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i coautora amb Gemma Segura
d’un estudi publicat recentment que analitza la influència de les
blogueres de moda.
Carmen Grandes, directora de
l’agència catalana The Rocking House, que es dedica a assessorar i
representar blogueres i influïdors, coincideix a destacar aquesta
valuosa sensació de proximitat: “La gent es refia de la seva opinió
perquè parlen de tu a tu i mostren el seu cantó més humà”. A més de ser
al capdavant de The Rocking House, Grandes és directora del primer
congrés de blogueres de l’Estat, anomenat BCN Bloggers Meet Up, que es
va celebrar el 8 i 9 d’abril a l’Hotel Melià Barcelona Sky. Els 45
bloguers de moda, bellesa, estil, tecnologia i esport que van
participar-hi reuneixen entre tots 8 milions de seguidors a les xarxes
socials. Són els comunicadors de tendències del present, però no tot
l’èxit consisteix a tractar amb naturalitat els seguidors.
Les claus de l’èxit
Ara fa uns quatre anys que va esclatar el boom de les blogueres de
moda, però n’hi ha moltes que s’han quedat pel camí i d’altres, com la
barcelonina Dulceida i la gallega Gala González, que viuen dels seus
blogs. Segons Grandes, tenir un moment de reflexió abans d’engegar el
blog és crucial perquè surti bé. “És important crear la teva pròpia
imatge de marca”, i per això cal que l’aspirant a bloguera de moda
“sàpiga molt bé qui és, cap a on vol anar, quin és el seu estil i com es
posiciona” dins el gran i atapeït ventall de blogs de moda i
tendències.
Al principi, moltes abandonen perquè no
tenen prou “constància, paciència i sort”, segons assegura Grandes, però
entre les que treballen molt tampoc totes triomfen. La diferència entre
quedar-se a la cuneta o pujar com una carbassera és “ser pròxima però
també tenir un estil propi, fer bons textos i si pot ser en dos idiomes,
treballar-se les fotos i els vídeos, tenir constància, donar resposta
en un màxim de 24 hores als missatges dels seguidors i crear diàleg amb
ells, interaccionar i fer que segueixin interessant en tu”, diu
Estanyol, que, just després d’enumerar des de l’altra banda del telèfon
totes aquestes condicions sine qua non per
despuntar entre el munt d’aspirants a blogueres professionals, afegeix:
“Pot semblar que la feina de bloguera és molt glamurosa però requereix
molta feina i constància per combatre la competència, fer-te autònoma,
tenir gent que et faci fotos i vídeos i arribar aviat a les noves xarxes
socials”, ja que, si tens molts seguidors a Facebook però ara es porta
Snapchat i no hi ets, ets invisible.
Objectiu: 20.000 seguidors
Les marques de roba, complements i cosmètics han trobat en les
blogueres uns altaveus de llarga distància, fidels i barats. Les que
tenen més de 10.000 seguidors ja interessen a les marques,
comunicativament parlant, i començaran a posar bàners als seus blogs i a
obsequiar-les amb objectes perquè els promocionin. Les que tenen més de
20.000 seguidors ja s’hi poden dedicar professionalment, perquè “són
tants com exemplars mensuals publiquen algunes revistes de moda”,
destaca Estanyol.
Com que és una professió nova “està
als llimbs” i no tenen un codi deontològic ni res de similar, “però en
tindran”, segons opina Estanyol, que destaca que ja tenen una associació
nacional (Asociación Española de Blogs de Moda, AEBDM). Per tant, troba
que “és lícit” que promocionin productes a canvi de diners o simplement
de seguir rebent objectes, tot i que avisa que han de fer-ho de manera
“mesurada, seleccionant el que li encaixa a cadascuna” perquè convertir
un blog en un plafó d’anuncis és condemnar-lo al fracàs.
Els blogs no substituiran les revistes en paper sinó que “hi conviuran”
perquè els blogs són “immediats i gratuïts” i les revistes “un niu
d’experts”, segons diu Estanyol. De fet, moltes revistes femenines
promouen blogs a les seves webs per guanyar trànsit, ja que si no pots
amb l’enemic és millor aliar-s’hi.
De cara al futur
immediat, tant Estanyol com Grandes coincideixen a erigir el vídeo com
la peça clau per diferenciar-se de la resta i seguir sumant seguidors.
“Les blogueres s’aniran menjant les unes a les altres i el vídeo marcarà
la diferència”, diu Estanyol sense gaires miraments. “Les noves
plataformes audiovisuals, com Snapchat, tenen molt d’èxit i faran molta
neteja” entre les blogueres, conclou Grandes.
Els cinc trets definitoris
Elisenda Estanyol, professora d’estudis de comunicació de la UOC,
experta en comunicació 2.0 i coautora d’un estudi sobre la consolidació
professional de les blogueres de moda, desgrana els cinc detalls que
caracteritzen el bloguer de moda.
  • Són sobretot noies. El dels blogs de moda és un fenomen femení i 98 de cada 100 bloguers de moda són dones.
  • L’edat de les blogueres està entre 20 i 30 anys. Moltes encara són estudiants universitàries i comencen a fer un blog com a hobby i en cert punt s’han de plantejar si volen dedicar-s’hi a temps complet perquè s’adonen que poden fer diners amb el blog.
  • El fenomen és eminentment urbà. Les blogueres de moda viuen a les
    principals ciutats (com Barcelona, València, Madrid…) i a l’Estat hi
    ha més blogs que en altres països europeus.
  • Només 1
    de cada 5 és professional de la moda. La majoria de les blogueres de
    moda (4 de cada 5) són tan joves que no vénen encara de cap àmbit
    professional, encara van a l’institut o a la universitat.
  • Tenen constància i són treballadores. Actualitzen el seu blog cada 2 o 3
    dies de mitjana per generar informació i interès i no perdre el pols
    dels seus seguidors.
Diccionari per entendre un món nou i glamurós
No són periodistes, ni estilistes, ni assessors de moda… Són una
altra cosa i, com que ja són una legió, la terminologia cada cop és més
rica per diferenciar-los. Hi ha diversos termes per referir-se a aquests
nous professionals de la moda i ni són sinònims absoluts ni s’exclouen
entre ells. És a dir: bloguer i influïdor no són el mateix però una mateixa persona pot ser les dues coses. Vegem-ne les diferències.
Bloguer/a
Persona que té un blog i que escriu de manera periòdica i sovint amb un
pseudònim. Els seus escrits, fotografies i vídeos es mostren de manera
cronològica i els seguidors poden fer-li comentaris i preguntes.
Influïdor/a
És un terme molt global que aplicat en el cas concret de la moda fa
referència a algú que té la capacitat d’influir en un grup de persones
amb la seva opinió. Una bloguera de moda ho és per als seus seguidors.
‘It girl’
Són noies que per la manera com vesteixen es fan famoses i es
converteixen en exemples d’estil, referents de tendències de moda.
Ocupen un espai que abans era de domini exclusiu de models i famoses.
Les marques fins i tot dissenyen peces només per a elles. Dos exemples
d’ it girls són Olivia Palermo i Alexa Chung.
‘Instagramer’
Un usuari d’aquesta xarxa social absolutament visual que publica constantment sobre moda, bellesa i estil de vida. Les it girls i blogueres que tenen més seguidors a Instagram poden arribar a cobrar 450 euros per penjar una foto promocionant un producte.

Proves de valencià de la Universitat de València juny UV 2015


El termini per a la matriculació de les proves de la JQCV d’aquest any ja ha finalitzat, però si no us podeu presentar o no heu pogut matricular-vos, recordeu que les proves de la UV tenen la matrícula oberta i són convalidables pel títol de la JQCV. La UPV també té aquesta mena de proves ^_^

PROVES DE JUNY DE LA UV

 Certificats de la UV-EG Certificats de la JQCV
Certificat de nivell A2 (Bàsic) Coneixements orals
Certificat de nivell B1 (Elemental) Grau Elemental
Certificat de nivell B2 (Intermedi) No n’hi ha d’equivalent
Certificat de nivell C1 (Suficiència) Grau Mitjà
Certificat de nivell C2 (Superior) Grau Superior
Convocatòria de juny de 2015
Qui pot matricular-se en les proves de llengua de juny?
Qualsevol persona major d’edat.
Matrícula

Període de matrícula del 4 al 22 de maig de 2015 fins a les 14.00 h

Tràmit 1: alta com a usuari

Per a poder matricular-se en les activitats del SPL cal donar-se d’alta com a usuari en l’aplicació de matriculació.

Les
persones amb correu electrònic i usuari o usuària de la Universitat de
València poden realitzar l’alta seleccionant l’opció de dalt a la dreta
“Accés amb identificació”, en la primera pantalla de l’aplicació de
matrícula. Les persones sense vinculació amb la Universitat de València
han de seleccionar l’opció “Alta usuari”.

Tràmit 2: matrícula i pagament de les taxes

Una
vegada realitzada l’alta com a usuari o usuària haureu de clicar en
l’opció “Llista de cursos” de dalt a l’esquerra per poder accedir a la
llista de les diverses proves de nivell. Una vegada triat el nivell
haureu de completar el procés de matrícula seguint les instruccions de
l’aplicació.

Per tal de matricular-se cal pagar una taxa que dóna dret a la participació en les proves:

Personal que forma part de la comunitat universitària:
16 euros (donen dret a la participació en les proves de juny i de
setembre de 2014). Es considera comunitat universitària a l’efecte de la
matriculació: el PDI, els becaris d’investigació, el PAS, el personal
de les fundacions i societats de la Universitat de València, els
estudiants (1r, 2n o 3r cicle, grau o màster, postgrau i la Nau Gran) i
els integrants del Col·lectiu d’Amics i Antics Alumnes de la Universitat de València.
Personal no vinculat a la Universitat i resta de casos: 16 euros (sols donen dret a una convocatòria).
L’alta com a usuari, la matrícula i el pagament es poden fer des de casa mitjançant l’enllaç que apareix al final d’aquesta pàgina. El pagament es durà a terme amb targeta bancària; recomanem tenir-la preparada durant el procés de matrícula.
Exempció de taxes:
en els casos previstos per la legislació vigent és possible obtenir una
reducció o exempció de pagament de les taxes. La reducció o exempció es
demanarà emplenant una sol·licitud.
En aquests casos la matrícula en les proves ha de realitzar-se
necessàriament a la seu del Servei de Política Lingüística (carrer del
Serpis, 29 – Edifici Beatriu Civera, 2a planta – Campus dels Tarongers)
aportant la documentació
següent :
  1. Document de sol·licitud de reducció o d’exempció de taxes.
  2. Document original de la condició legal que justifica la sol·licitud i còpia per a acarar tots dos.

 

Programes dels cursos i de les proves de nivell

Nivell A2

Nivell B1

Nivell B2

Nivell C1

Nivell C2

Estructura
Models
Calendari
Per accedir a les proves cal acreditar la identitat mitjançant la presentació del document d’identitat.
Nivell Lloc Data Horari
A2 (Bàsic) SPL (c/ del Serpis, 29, València) 5 de juny de 2015 9.00 h
B1 (Elemental) SPL (c/ del Serpis, 29, València) 2 de juny de 2015 9.00 h
B2 (Intermedi) SPL (c/ del Serpis, 29, València) 3 de juny de 2015 9.00 h
C1 (Suficiència) Aulari III (c/ de Menéndez Pelayo s/n, València) 6 de juny de 2015 9.00 h
C2 (Superior)  Aulari III (c/ de Menéndez Pelayo s/n, València) 5 de juny de 2015 16.00 h
Obtenció del certificat de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià
Segons
l’acord de 7 de juny de 2011 de la Comissió d’homologacions del Ple de
la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQCV), els
certificats de valencià de la Universitat de València són equivalents
als de la JQCV. És per això que tota persona que resulte apta en aquesta
convocatòria podrà demanar al Servei de Política Lingüística el
certificat corresponent de la JQCV prèvia presentació del certificat del
mateix nivell de la Universitat de València (recordeu que el nivell B2,
Intermedi, no té equivalència en els certificats de la JQCV).
 Certificats de la UV-EG Certificats de la JQCV
Certificat de nivell A2 (Bàsic) Coneixements orals
Certificat de nivell B1 (Elemental) Grau Elemental
Certificat de nivell B2 (Intermedi) No n’hi ha d’equivalent
Certificat de nivell C1 (Suficiència) Grau Mitjà
Certificat de nivell C2 (Superior) Grau Superior
Incripció a les proves de juny de 2015
(Recordeu
que després d’haver accedit a la plataforma d’inscripció o d’haver-ne
realitzat l’alta com a usuari o usuària, haureu de clicar en l’opció
“Llista de cursos” de dalt a l’esquerra per poder visualitzar la llista
de les diverses proves de nivell. Una vegada triat el nivell haureu de
completar el procés de matrícula seguint les instruccions de
l’aplicació.)
Consulta del resultat de les proves de juny de 2015
Sol·licitud de resultats per àrees de les persones que han resultat no aptes

Oral / Redacció 32


Enquestades 2.000 persones de 25 a 69 anys de 9 comunitats autònomes sobre la influència de la crisi en els hàbits alimentaris familiars

Llars en crisis: les famílies moderen la quantitat i la qualitat de les compres en alimentació

El poder adquisitiu de les famílies espanyoles s’enfonsa. Segons l’INE, els ingressos de les llars durant el 2012 van ascendir a 26.775 euros de mitjana, un 11% menys que el 2008. Cada treballador va guanyar també el 2012 una mitjana de 22.726 euros bruts, un 0,8% menys que el 2011. Les xifres no enganyen i l’augment de l’atur (superior al 24%) i la reducció dels sous d’aquells que aconsegueixen mantenir la feina han deixat tocada l’economia familiar.

Les despeses es multipliquen i a les famílies no els queda més remei que prendre mesures i imposar retallades. I l’alimentació, com la segona partida més important del pressupost domèstic, no escapa a aquest ajust. Tal com mostra l’Enquesta de Pressupostos Familiars de l’INE, les famílies espanyoles li van dedicar 4.098 euros el 2013, un 10,5% menys que cinc anys enrere.

Els experts nutricionistes temen que amb un pressupost limitat no es facin les millors eleccions i es produeixi un desequilibri nutricional en l’afany per ajustar-se el cinturó. EROSKI CONSUMER ha volgut indagar en aquest assumpte i saber si la crisi econòmica ha modificat d’alguna manera els hàbits nutricionals i de compra de productes alimentaris de la població. Per dur-ho a terme, va realitzar entre l’agost i el setembre una enquesta en línia a 2.000 persones d’entre 25 i 69 anys que procedien de 9 comunitats autònomes: Andalusia, les Illes Balears, Castella-la Manxa, Catalunya, la Comunitat Valenciana, Galícia, Madrid, Navarra i el País Basc.

L’estudi confirma que les famílies espanyoles han pres mesures per contenir la despesa en alimentació: per exemple, durant la compra, el 92% compara més els preus i al voltant del 85% evita despeses supèrflues i presta més atenció a les ofertes.

A més, el 83% dels entrevistats substitueix un aliment per un altre de semblant per considerar-ho més econòmic i un de cada dos modera tant la quantitat com la qualitat del producte que compra. Principalment, adquireixen menys pastes dolces i galetes, xocolata, embotits, carn de boví (vaca o vedella); i més carn d’aviram. Fins i tot un 22% ja no compra marisc, mol.luscs ni crustacis.

Aquests canvis en la dieta no passen desapercebuts per als consumidors, que són els qui, en primer lloc, jutgen els efectes de les seves eleccions nutricionals. Un de cada quatre entrevistats considera que, des que va començar la crisi, la seva dieta és menys saludable (sobretot a Castella-la Manxa i a la Comunitat Valenciana) i ho atribueixen al fet que tenen un menor poder adquisitiu i al fet que els productes són cada vegada més cars.

El perfil dels enquestats

De les 2.000 persones enquestades, una de cada dues és home i l’edat mitjana del conjunt de la mostra és de 43 anys. De fet, el gruix dels entrevistats se situa entre els 30 i els 49 anys. Tots els consumidors consultats són responsables de les decisions de compra de productes d’alimentació a casa seva. El 56% s’encarrega sol d’aquesta tasca i un altre 44% la comparteix amb una altra persona.

El tipus de família més habitual en aquesta enquesta és la composta per una parella amb fills (el 46% del total d’entrevistats). També ho són les parelles sense fills i amb un familiar al seu càrrec (el 29%) i aquelles persones que viuen soles (un 12%). En un de cada tres d’aquestes llars, hi viuen menors d’edat.

En el 46% dels casos, la font d’ingressos principal en la família és el mateix entrevistat i en la majoria dels casos (un 67%) aquests diners procedeixen d’un treball per compte d’altri. Des que va esclatar la crisi econòmica el 2008, un 24% de les llars es van quedar en algun moment sense aquesta font principal d’ingressos (un 33% en els formats per famílies monoparentals) una mitjana de 15 mesos. Un 19% continua en aquesta situació

_______________________________________________________________________

Avui fan 100 anys els sostenidors (i encara moltes dones no saben quina talla fan!)

03/11/2014

La tribu de Catalunya Ràdio

El dia 3 de novembre del 1914 es va patentar el primer sostenidor, que s’havia inventat una dona que no anava còmoda amb el que es portava en aquell moment. 100 anys després, però, hi ha estudis que asseguren que 7 de cada 10 dones, no porten la talla correcta.

Catalunya Radio

Sostenidor

Un sostenidor és un element de roba interior femenina que consisteix en dues copes que cobreixen totalment o parcialment el pit com a suport o ocultador.

A més de la connexió de les copes, té generalment dues bandes laterals que se sostenen l’una a l’altra per l’esquena o la part anterior sobre el pit, i dos tirants sobre els muscles, que s’uneixen a les bandes per l’esquena. Altres tipus de sostenidor sostenen sense cobrir el pit, o sense cobrir el mugró (només la part a sota), mentre altres sostenen sense bandes al muscle.

Aquesta peça substituí la cotilla, que consistia en una mena de camisa que sostenia el pit amb cordons (i premia fortament tot el tronc). La introducció del sostenidor és relativament recent. El 3 d’octubre de 1914, Mary Phelps patentà un sostenidor primitiu que seria l’origen de l’actual sostenidor emprat arreu del món. El cinema contribuí a la seua difusió, sent popularitzat per artistes com Jane Russell per a qui Howard Hughes féu dissenyar un sostenidor que projectava el pit de l’actriu cap avant.

____________________________________________________________________

El desè art, l’art interactiu

Més de 1.200 milions de persones conformen la comunitat de jugadors de videojocs al món, una indústria, un entreteniment i també una nova forma de creació total

GINA TOST / XAVIER VIDAL | Actualitzada el 02/11/2014 00:00

L’art per l’art

El 1965 l’escriptor de culte Philip K. Dick va publicar la novel·la Els tres estigmes de Palmer Eldricht, en què els protagonistes prenien Chew-Zi, una droga que els permetia accedir a altres mons, desdoblar-se i viure aventures en la pell de personatges inventats. Quaranta anys més tard, la projecció fantàstica de Philip K. Dick és una realitat quotidiana i universal gràcies als videojocs.

Els humans hem buscat sempre formar part d’altres dimensions fent servir la imaginació a través de les arts clàssiques com la literatura, la pintura o, més recentment, el cinema. El que no podien oferir les belles arts clàssiques, la interactivitat, s’ha fet realitat gràcies als videojocs, que ens permeten intervenir en les aventures, encarnar-nos en els protagonistes i alterar el curs de la narració. Ser a la ficció el que no podem ser a la realitat, aquest és el gran canvi aportat per l’anomenat desè art.

El joc Destiny, acabat de llançar al mercat i la producció audiovisual més cara de la història amb un cost de 500 milions de dòlars, n’és una prova patent. Per Oriol Boira, un dels creadors de videojocs més importants del país, d’entre totes les arts “els videojocs són els que exprimeixen més opcions interactives”. “Sovint, la interactivitat és més psicològica, com ara resoldre un enigma, que física, en forma, per exemple, de prémer un botó”, diu. Interactuar, ser part activa de les aventures, és essencial en l’experiència d’usuari, que ha convertit la indústria dels videojocs en la més important de l’entreteniment, amb una facturació que supera la del cinema i la música plegats. Joan Maria Minguet, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, afirma: “L’espectador de cinema o teatre, com diu el filòsof francès Jacques Rancière, es caracteritza per la seva passivitat. En canvi, l’usuari de videojocs pot decidir algunes fases del relat o fins i tot canviar de personatge. I, amb cada decisió, intervé en la trama”.

La interactivitat artística

L’abast massiu dels videojocs té molt a veure amb la interactivitat i amb una experiència d’usuari que ha anat evolucionant fins a convertir-nos en el centre de mons que ni tan sols hauríem pogut somiar. De fet, el lema de Destiny, el joc que ara mateix ocupa el vèrtex de l’evolució del seu ecosistema, és “Converteix-te en llegenda”. És a dir, promet fer-nos protagonistes actius d’una història que ens portarà a salvar l’última ciutat de la Terra. La força d’una promesa de tant abast, ni que sigui en la ficció, va fer que Destiny recaptés els 500 milions de dòlars que va costar en només 24 hores. Fins i tot destacades figures d’altres arts, com ara Paul McCartney i l’actor Peter Dinklage, el Tyrion Lannister de Joc de trons, han participat en una producció com Destiny.

La gran aportació, però, que projecta els videojocs per sobre d’altres arts és convertir l’experiència personal d’immersió en un acte social compartint-la amb una extensa comunitat de jugadors dispersa arreu del planeta. Joan Maria Minguet afirma: “Amb els dispositius actuals, el més interessant dels videojocs és que s’han socialitzat moltíssim: molta gent hi pot accedir sense necessitat de complements tecnològics gaire virtuosos i, per tant, gaire cars”.

Les xifres són reveladores: Hearthstone: Heroes of Warcraft ha arribat als 20 milions de jugadors connectats arreu del món, i participen tots plegats d’una activitat comuna que va més enllà del pur entreteniment. En el cas del Destiny, només una setmana després de la publicació ja s’havia arribat als 100 milions d’hores de joc online. La interactivitat que han aportat els videojocs ja ha superat la fase del jugador ficat a la trama per estendre’s a la comunitat i agrupar tots els que tenen aquell mateix interès. Una interactivitat que ha superat, fins i tot, les barreres territorials.

Un art emocional

Més enllà de tenir una música cuidada fins al més mínim detall, de la perfecció de la imatge o de les suggestives trames narratives, el que atrapa l’usuari dels videojocs és la part emocional. Per Oriol Boira aquest vessant “està per sobre del realisme o la bellesa per ella mateixa”. “Per exemple, quan un videojoc vol que l’usuari senti la solitud, o la por, busca que des dels colors fins a la banda sonora estiguin en consonància amb aquestes respostes emocionals dels éssers humans”, afirma. És a dir, som protagonistes actius de les històries més fantàstiques i podem compartir-les amb milions d’amics d’arreu del món. La fórmula sembla infal·lible i ha generat una comunitat de jugadors de més de mil dos-cents milions de persones a nivell global. I també ha fet créixer una indústria amb una projecció de dimensions colossals. A casa nostra, la penetració d’aquest nou art arriba gairebé a un terç de la població, segons l’anuari de l’Associació Espanyola de Videojocs. Actualment a Catalunya hi ha 74 empreses dedicades exclusivament al videojoc independentment del seu format de consum, ja sigui com a joc físic o per descàrrega. Aquestes empreses representen el 27,1% respecte del total de l’Estat i facturen en conjunt més de 70 milions d’euros anuals. El pas següent, segons explica Oriol Boira, és “anar a buscar perfils psicològics i gustos per sobre de tot”. “No es juga als mateixos jocs quan algú es vol desfogar que quan es vol relaxar, per exemple. I són dues coses que podem desitjar en un mateix dia”, conclou.

L’evolució natural dels videojocs

La catarsi unidireccional que Aristòtil demanava al teatre clàssic com a forma màxima d’interactivitat s’ha perfeccionat de manera exponencial amb els videojocs del segle XXI. L’evolució deu molt al cinema, un art del qual beu en aspectes com ara la narrativa visual i els efectes especials però aportant un afegit de participació de l’usuari. N’hi ha molts exemples. És el cas de produccions com ara Blade runnerGoldeneye i Batman, que van saltar de la gran pantalla a la consola amb un gran èxit de recaptació i crítica. Veure Rick Deckard perseguint replicants a la pantalla va ser un èxit. Convertir-se en Rick Deckard i poder interactuar en la història o ser el mateix Batman va ser un salt qualitatiu important. Per Joan Maria Miguet “el videojoc recull coses de la història de la visualitat (la pintura, però també la fotografia, la il·lustració, les postals… i el mateix cinema), aportacions de la història de la música i, sobretot, elements de la narrativa cinematogràfica”. En aquest sentit, els videojocs recullen tècniques dels altres arts per compondre’n un de nou. “Un videojoc està planificat com una pel·lícula (primers plans, plans generals, inserts…) i, generalment, està estructurat narrativament com un episodi de sèrie de televisió o com un film de narració vertiginosa”, explica Joan Maria Minguet.

El nivell d’immersió que permeten els videojocs no està a l’abast dels altres arts i això li dóna un valor afegit important per a l’usuari. Oriol Boira argumenta que “la gran diferència és sobretot en el llenguatge: els videojocs ofereixen progressió, gratificació o instantaneïtat com cap altra disciplina”. De fet, els videojocs avui són la materialització del somni que Borges va dibuixar el 1941 quan va publicar El jardín de los senderos que se bifurcan. En aquell relat, l’escriptor argentí dibuixa un temps laberíntic que s’estructura en línies paral·leles i infinites. Cada decisió dels personatges obre una nova possibilitat narrativa. Si ens ho parem a pensar, aquesta és la base narrativa de la majoria de produccions que han tingut un gran èxit al mercat, des de Lara Croft fins a la saga Grand Theft Auto. Cada decisió que prenem amb el comandament genera una nova acció que només existeix justament perquè hem pres aquella decisió. Es podria dir que els videojocs són el principi de la novel·la infinita que Borges va idear en la ment del seu personatge Ts’ui Pênen, en un dels relats més intrigants de la seva producció literària.

L’experiència d’usuari com a motor dels videojocs

La droga que els protagonistes d’ Els tres estigmes de Palmer Eldricht necessitaven per a la immersió en altres mons s’ha substituït al segle XXI per la tecnologia. Imatges en tres dimensions, efectes especials com en les millors pel·lícules i comandaments que vibren són els elements que fan sentir que estem immersos en altres dimensions. Al videojoc Limbo ens despertem convertits en un nen petit en un món desconegut en blanc i negre. Només el so de les nostres passes i algun altre efecte sonor llunyà ens ajudaran a entendre que ens hem de valer per nosaltres mateixos si volem sortir d’aquest malson. La immersió és gairebé total. La part sensorial, per tant, es converteix en element clau. Un altre exemple és Thomas was alone, un joc en què hem de traginar figures geomètriques que adquireixen propietats físiques en funció del color i la forma. Una peça més llarga i més clara podrà saltar molt més alt i serà més lleugera que el rectangle blau fosc, per exemple. Tot i això, Joan Maria Minguet opina que “com més virtuosisme tecnològic es necessiti, més difícil serà arribar a més població”. Oriol Boira coincideix amb aquest diagnòstic quan explica: “De vegades els invents més rellevants no són els que el públic adopta millor, com va passar amb el Kinect, que és un prodigi tecnològic però no s’ha convertit en imprescindible per als videojugadors”. L’experiència d’usuari implica també, segons Boira, la simplicitat d’ús. “Per sobre de segments de públic concrets que vagin a buscar el virtuosisme gràfic o ultrarealista, la gran majoria del públic vol experiències que l’entretinguin i en què la tecnologia actuï, sobretot, al seu servei i sense que li suposi cap complexitat d’ús”, explica.

Però més enllà de l’oci i la seva dimensió artística, els videojocs aporten altres beneficis que els converteixen en un producte cultural de primer nivell. Escoles, instituts i universitats fan servir els videojocs per fomentar certs processos mentals i dinàmiques que tot professional requerirà en un futur. L’exemple són els països nòrdics, capdavanters en l’ús educatiu dels videojocs, i el Minecraft, una de les produccions pioneres en aquest camp. El 2011 professors finlandesos i nord-americans es van unir per redissenyar el videojoc en adonar-se que tenia unes possibilitats educatives molt grans. El resultat va ser una versió educativa del Minecraft que es fa servir en col·legis de països com ara Suècia, Finlàndia i els EUA per ensenyar als alumnes urbanisme i consciència mediambiental. La construcció d’un món virtual al videojoc serveix als docents per crear noves normes de funcionament més justes i solidàries. Joan Maria Minguet, en canvi, pensa que s’ha de ponderar l’ús dels videojocs a les aules. “L’educació és transmissió de coneixement i això només es pot fer per mitjà de la paraula, com sempre s’ha fet”, opina, i afegeix: “Un videojoc pot ser un instrument didàctic molt útil per acostar coneixements sempre que sigui considerat un mitjà, mai un fi per ell mateix. A través d’un videojoc es juga, no s’aprèn de manera pròpiament dita”.

L’educació és una de les possibles vies d’evolució dels videojocs però el camp per recórrer és molt gran. Oriol Boira explica: “Com en altres disciplines culturals, els videojocs es van adequant als diversos perfils psicològics, estímuls, interessos, etc. Per exemple, en l’era de les videoconsoles era impensable un videojoc de castellers. Avui a l’iPhone ja n’hi ha”.

A la novel·la de Philip K. Dick, la droga que ens permetia entrar en altres mons es publicitava amb l’eslògan “Déu promet la vida eterna. Nosaltres la donem”. El 2014 la promesa és una realitat gràcies al fet que aquests altres mons, aquestes altres vides intenses i eternes, ja no són a fora, sinó al menjador de casa nostra, al nostre sofà, a la nostra videoconsola.