Dimarts, 31 de març del 2015
Són els nòvios mordassa. Adolescents,
hipercontroladors i desconfiats. Exerceixen d’inspectors de les seves
noies, rastregen les seves empremtes en les xarxes socials, els
inspeccionen el mòbil, sospiten infidelitats, s’enfaden si les veuen
parlant amb un altre i després les tracten amb indiferència. Elles han
de demanar permís per poder anar soles i s’organitzen per complaure’ls.
Els experts ho denominen «violència psicològica de control» i a Espanya
ja afecta el 25% de les adolescents, segons conclou la Macroenquesta
Violència contra la Dona 2015, que ahir es va presentar a Madrid. Es
tracta d’una prevalença elevada, que duplica àmpliament la taxa mitjana
d’aquest tipus d’assetjament, situada en el 9,6%. Les xifres poden
semblar alarmants, però per als experts no constitueixen cap sorpresa,
ja que fa temps que s’està detectant l’agudització d’aquesta tendència.
«Fins i tot em sembla poc, podríem dir que és gairebé el doble, perquè
la combinació de l’adolescència, el mite de l’amor romàntic i l’ús de
les xarxes socials afavoreix que hi hagi molts joves susceptibles de
comportar-se d’aquesta manera», explica Edurne García Corres, terapeuta
familiar, que subratlla que aquesta tendència és més freqüent en
persones que pateixen dèficits d’autoestima i problemes d’inseguretat.REFERENTS
ADULTS / ¿És probable que un nòvio assetjador es transformi en un
maltractador físic? Els psicòlegs consideren que depèn de com es
gestioni l’hàbit. «Si aquest noi té un referent adult que li faci veure
que no és normal, que la confiança en la parella ha d’estar per sobre
del control, no té per què ser un antecedent de maltractador. Però si el
seu entorn ho afavoreix, pot arribar més enllà i començar amb violència
sobre els objectes, que és un precursor de la violència sobre altres
persones», assegura García Corres.
Els especialistes analitzen
l’evolució del fenomen, alertats sobretot per la condescendència amb què
la societat sembla acceptar-ho, com si l’abús de control no suposés un
episodi de violència masclista. Des del Govern reconeixen el perill. El
ministre de Sanitat, que va assistir a la presentació de l’estudi, admet
que hi ha «més tolerància i menys alerta» envers els nòvios mordassa.
La magnitud del problema es va posar en relleu en un altre estudi de
percepció de la violència masclista, publicat al gener, en què el 33% de
les dones entre 15 i 29 anys admetien que els semblava inevitable o
acceptable la violència de control.
Les dades de l’estudi són un
avanç de resultats, però entre les xifres que s’han fet públiques
sorprèn la comparativa de casos de maltractament que s’estableix amb la
UE. Atenent a l’estudi, les dones espanyoles que al llarg de la vida han
patit violència física o sexual és del 12,5%, mentre que a la UE aquest
índex arriba al 22%. El Govern va atribuir ahir aquest avantatge
comparatiu a la feina feta per l’administració, just el dia en què es
van conèixer dues noves morts per violència masclista. «A Espanya la
prevalença és més baixa i això demostra que les polítiques públiques
funcionen», va dir el ministre. En la mateixa línia, la delegada del
Govern per a la violència de gènere, Blanca Hernández, va presumir del
fet que Noruega hagi sol·licitat assessoria a l’Executiu de Mariano
Rajoy per legislar sobre violència masclista.
ELS NENS DAVANT /
Una de les dades més dures que constata l’estudi és que el 63,3% dels
nens estan presents en els episodis de maltractament o els senten, i
d’aquest percentatge, la immensa majoria són menors d’edat -el 92,5%-. A
més, l’anàlisi reflecteix que en 6 de cada 10 casos l’home que exerceix
violència contra la dona ho fa també contra els seus fills.
Pel
Ministeri de Sanitat, la dada positiva que dóna l’estudi és l’increment
de dones que ha «sortit de la violència». Aquest concepte engloba les
víctimes que admeten haver patit maltractament al llarg de la seva vida
però no en els últims 12 mesos, percentatge que puja del 72,48% el 2011
al 77,6% el 2015.
Tot i així, la majoria de les dones no
denuncien. Malgrat les campanyes de sensibilització, el 67,7% de les
víctimes segueixen sense presentar accions legals contra el seu
agressor, generalment perquè tendeixen a infravalorar el maltractament,
per por de represàlies i per vergonya que el seu entorn ho sàpiga.
______________________________________________________
______________________________________________________
Creixen les plataformes i les empreses per compartir en comunitat
productes i serveis, amb la premissa de tenir menys i compartir més
amb més gent, i basades en una confiança a prova de males experiències
NEREIDA CARRILLO Barcelona |Actualitzada el 09/01/2014 00:00
De posseir més a compartir més i amb més gent. Aquest és
el viratge que proposa el consum col·laboratiu, una nova filosofia i
economia basades a compartir casa, cotxe, oficina, serveis i productes.
Una filosofia que està de moda i que té en la tecnologia i internet els
màxims aliats. L’estalvi econòmic en temps de crisi anima les persones a
col·laborar, però el que les fa reincidir és l’experiència humana que
hi troben. Com va néixer aquest nou tipus de consum? Quins beneficis
aporta? Quins problemes amenacen de frenar-lo?
La
idea de compartir casa o intercanviar roba no és nova, però internet hi
dóna una dimensió diferent: si abans es feia amb amics, ara també amb
desconeguts. “És com una col·laboració veïnal però globalitzada”. Així
defineix el consum col·laboratiu Quique Macías, un còmic de Paramount
Comedy de 33 anys que, en els viatges que fa entre Madrid i Barcelona,
utilitza plataformes per compartir cotxe o viatge (agrupar quatre
seients surt més barat) en l’AVE. Aquest any ha fet 120 viatges
compartint cotxe amb Blablacar. Tot a partir d’uns clics.
La tecnologia hi aporta la infraestructura, però què esperona aquest
consum que a França, segons una enquesta de TNS Sofres, ja practica un
de cada dos ciutadans? La crisi econòmica. De fet, moltes iniciatives
com Blablacar o Airbnb, per compartir casa, neixen en plena recessió.
“És important que la gent comenci a activar altres recursos que no
siguin la feina com a font d’ingressos”, explica a l’ARA Albert
Cañigueral, enginyer, impulsor del blog Consumocolaborativo.com i
connector d’Ouishare a Barcelona. A més de la crisi, per Cañigueral la
cultura de la xarxa també hi ha influït: “Fa una dècada que estem
aprenent a compartir, a fer coses de franc, a confiar en la gent a
través d’internet”. La crisi només ha fet vessar el got.
Aprenent a confiar
Airbnb ja ha allotjat més de nou milions d’hostes i Blablacar suma més
de cinc milions d’usuaris. Quins són els principals beneficis per a
tots ells? Cañigueral ho defineix en anglès amb tres P: people, planet i profit
; és a dir, beneficis socials, ambientals i econòmics. Elsa de la Haza,
responsable de comunicació a Espanya de Blablacar, explica que
compartir cotxe és també una aventura: “Coneixes gent diferent que al
teu entorn potser no et trobaries mai i això té certa màgia”. Quique
Macías ho corrobora: “M’ha valgut per obtenir material, però també networking
“. Els viatges en cotxe compartit li han servit per aconseguir feina,
com un esdeveniment per a una empresa de reparació de calderes.
Desconeguts units a l’atzar s’adonen que poden ajudar-se.
Per a Cañigueral, tenir experiències permet reduir la desconfiança
entre la gent i estàrovocant un “canvi cultural”: “Comencem a veure que
la gent desconeguda, de la qual tenim prou referències positives, és
bona gent en general. I això comença a canviar la percepció que puguem
tenir de la societat”. Amb aquesta intenció d’unir persones, Airbnb
impulsa un projecte a Barcelona per al Mobile World Congress, que se
celebra al febrer: que emprenedors d’arreu del món dormin a casa
d’emprenedors catalans per fomentar la col·laboració entre ells.
Tot i les precaucions i la confiança que aporten els comentaris
positius d’altra gent, els fraus també existeixen. “Els mateixos usuaris
ens alerten quan hi ha algun conductor que intenta fer negoci”, explica
De la Haza. Admet que hi ha hagut problemes com ara plantades o
malentesos amb l’hora o el destí i conductors que intenten
aprofitar-se’n. Però aquests usuaris, diu De la Haza, reben males
opinions i s’autoexpulsen de la comunitat.
Diversos
fòrums a internet expliquen algunes males experiències amb serveis com
Airbnb, tant en els pagaments com en els acords. La lletra petita esdevé
imprescindible per evitar tràngols. Cal revisar les condicions de
reemborsament i tenir clares les comissions: en el cas d’Airbnb guanyen
un 3% del que cobri l’amfitrió i entre el 6% i el 12% del que paga cada
hoste. Les plataformes, però, intenten blindar-se amb assegurances per a
imprevistos perquè saben que la confiança és la base del seu negoci.
Pressions en contra
La nova economia també té detractors, sobretot empreses hoteleres i de
transport que veuen perillar el seu negoci i que pressionen en contra.
Cañigueral puntualitza que la nova economia és un “complement” i
s’adreça a públic diferent: “S’està agafant un tros del pastís, sí, però
s’està fent créixer el pastís a la vegada”. Entre pressions i usuaris
que s’autoregulen, les noves plataformes busquen un model, però també
una regulació, legal i fiscal. “Estem en un moment Napster
-descriu Cañigueral-; és a dir, la gent comença a fer alguna cosa que
ningú pensava que la gent faria”. Per això, demana una “regulació de
mínims”.
Davant d’aquestes pressions, també arriben
mostres de suport, com la declaració a favor del consum col·laboratiu
firmada al juny per alcaldes de 15 ciutats dels EUA, entre les quals
Nova York i San Francisco. A Barcelona, fa unes setmanes, 26 empreses
demanaven a la Generalitat i l’Ajuntament obrir les portes a aquest nou
tipus d’economia. Cañigueral considera que pot “contribuir als objectius
de govern d’una administració” i aposta per uns poders públics que
adoptin estructures “d’estat soci”, és a dir, que estimulin l’intercanvi
d’aquests béns i serveis, com ja fa la ciutat de Seül. La capital de
Corea del Sud va encetar el setembre del 2012 un projecte de “ciutat
compartidora”, i promou que els seus ciutadans comparteixin cotxe,
aparcament, llibres i roba infantil, entre d’altres.
Cañigueral adverteix que hi ha també certa “bombolla” i que cal
examinar el fenomen amb “perspectiva crítica” per discriminar els
aspectes positius dels negatius. No és l’únic que vaticina que la
tendència seguirà, però encara s’ha de veure en quins sectors i amb
quines normes. Nascuda amb els al·licients de l’estalvi econòmic i
l’aventura, la nova economia de compartir guanya adeptes, però busca
encara un model per consolidar-se. Disposa, en bona mesura, de la
confiança dels usuaris. Ara intenta guanyar el vist-iplau del sistema.
El perfil típic del consumidor col·laboratiu
El 40% dels usuaris de Blablacar tenen entre 18 i 25 anys. El perfil
del consumidor col·laboratiu és sobretot jove i busca aventura i estalvi
econòmic, ja que un trajecte entre Barcelona i Madrid pot costar entre
30 i 40 euros amb Blablacar, mentre que el preu de l’AVE (usat
individualment) oscil·la entre els 50 i més de 100. Macías explica que
la majoria de gent amb què ha compartit cotxe són persones “amb un
nivell cultural alt i motivacions” i que s’ha trobat molts “emprenedors
joves”. També ha compartit viatge amb perfils com el d’una magistrada
jubilada de Lleida que trobava abusiu el preu de l’AVE.
Roba, cotxe o casa: més d’un centenar d’opcions
Lauren Anderson, directora del Collaborative Innovation Lab, explicava a
l’ARA que eBay és l’avi del consum col·laboratiu, Zipcar el pare i
Airbnb l’adolescent de la família. Tant compartir productes com el cotxe
o la casa són algunes de les moltes opcions d’aquesta nova economia que
s’estén a activitats i productes com ara la roba de nens, l’artesania i
els horts urbans. En el blog sobre consum col·laboratiu que administra
Cañigueral s’hi pot trobar un exhaustiu directori que inclou plataformes
com ara YesWePark per compartir aparcament, ComparteTren per a la
tarifa a quatre de l’AVE, Foxize per a l’educació o Grownies per
intercanviar roba de nens.
_______________________________________
_______________________________________
El RACC alerta del risc de ‘whatsappejar’ al volant, i un altre
estudi certifica que la meitat dels usuaris de ‘smartphone’ han xocat
alguna vegada caminant
NEREIDA CARRILLO Barcelona |
Actualitzada el 10/10/2014 00:00
Sucumbir a la temptació dels bip, bip dels
telèfons intel·ligents és fàcil, fins i tot quan estem conduint o
travessant un pas de vianants. De vegades, la fal·lera per aquestes
petites pantalles acaba amb situacions hilarants, com ara persones que
es fiquen dins d’una font o xoquen contra un fanal. Però en altres
ocasions les conseqüències poden ser tràgiques. Aquest va ser el cas
d’una noia californiana que va morir en xocar contra un camió després de
fer-se un selfie mentre conduïa. Un estudi del RACC alertava ja
el 2008 que circular parlant o escrivint missatges pel mòbil
incrementava entre quatre i sis vegades el risc d’accident, i que
manipular dispositius mòbils al volant era la distracció que més s’havia
incrementat en l’última dècada.
Des de llavors, la
situació ha empitjorat, segons explica a l’ARA el director tècnic de la
Fundació RACC, Lluís Puerto: “El 2008 els telèfons intel·ligents i les
aplicacions mòbils anaven en bolquers. Ara tothom en té. Abans, escriure
un text es feia molt poc perquè era tremendament difícil amb les tecles
dels mòbils tradicionals. Ara és fàcil i la gent s’hi atreveix”.
Conduir utilitzant un dispositiu mòbil pot comportar una sanció
econòmica i la retirada de tres punts del carnet. Però aquestes sancions
no desincentiven l’ús dels telèfons a la carretera. Segons dades del
Servei Català de Trànsit (SCT), l’any passat es van sancionar 9.840
conductors que feien servir el telèfon al volant, una dada que contrasta
amb els 5.283 multats l’any 2012. El 2011 la xifra era tres vegades
superior, 15.912. Segons fonts coneixedores, aquesta disparitat en les
dades es podria explicar per una intensificació dels controls en un any
determinat, però el SCT no ho ha volgut confirmar les xifres ni
aportar-hi cap interpretació.
Conscients dels riscos
“Sancionar els comportaments de risc funciona perquè la gent no vol
que la castiguin ni pagar multes, però no serveix per modelar el
comportament”, explica Francesc Núñez, sociòleg i director del màster en
humanitats de la UOC. Llavors, per què conduïm i whatsappegem
al mateix temps si sabem que és perillós i sancionable? “Hi ha gent que
viu molt de pressa i gent que arriba tard a un lloc i no vol deixar
passar l’oportunitat de comunicar-ho encara que li suposi un risc. Això,
quan no hi havia el mòbil, no es feia, però ara que hi ha l’oportunitat
apareix la necessitat”, afegeix el director de la Fundació RACC.
Lluís Puerto aposta per sofisticar la tecnologia i conscienciar els
conductors dels riscos de les noves tecnologies. Avui dia el WhatsApp
permet enviar un missatge de veu i, de fet, molts conductors utilitzen
aquesta opció de l’aplicació mentre són al volant. Però Puerto reclama
millorar i popularitzar les aplicacions que permetin transformar en text
la veu. Núñez, per contra, sosté que els conductors són conscients del
perill, però que malgrat això se senten empesos a respondre a una
trucada o un whatsapp en plena ruta: “Sabem que és un risc, però
en un moment donat som irresponsables. Les circumstàncies -les
necessitats, els desitjos, la preocupació, les emocions- són molt
fortes. La racionalitat no guia sempre el nostre comportament”.
El RACC assegura que la durada mitjana d’una trucada al volant és d’un
minut i mig. Què pot passar en aquest lapse de temps? “Si una conversa
telefònica t’absorbeix pots estar mirant una cosa i no veure-la. El teu
temps de reacció davant un problema augmenta”, explica Puerto. El club
automobilístic català subratlla que les distraccions provocades pels
mòbils són de les més complexes: visuals, auditives, biomecàniques i
cognitives. A més d’apartar les mans del volant i la mirada de la
carretera i de no sentir l’ambient de la via, Puerto explica que en una
trucada o whatsappejant “el cervell pot viatjar cognitivament a un altre lloc”.
A més dels conductors de cotxe i de moto, tampoc els ciclistes i els
vianants són immunes al magnetisme i el perill dels dispositius mòbils.
Segons un estudi del centre de recerca Pew, el 53% dels usuaris de
telèfons intel·ligents han tingut alguna topada: han xocat contra una
persona o un objecte a la via o bé una altra persona amb mòbil ha xocat
contra ells. La xifra puja al 70% per a la franja d’edat d’entre 18 i 24
anys. Per evitar aquests problemes, fa unes setmanes la ciutat xinesa
de Chongqing va inaugurar un carril mòbil, és a dir, una mena de carril
bici destinat als absorbits per la pantalla del telèfon. No és el primer
lloc on passa. A Washington DC, National Geographic va voler fer
un experiment sociològic i, amb el vistiplau de les autoritats, va
pintar a terra un carril on s’hi llegia: “Passegeu amb el mòbil per
aquest carril sota la vostra responsabilitat”.
Núñez descarta que aquests carrils mòbil
arribin a casa nostra perquè assegura que no hi ha la mateixa densitat
demogràfica que a la Xina i a més es tolera millor el fet de caminar
badant. Però el cert és que el fet de passejar amb l’atenció segrestada
pel mòbil resulta un fenomen cada vegada més freqüent. I ja hi ha qui li
ha posat nom: es coneix com a dumbwalking o zombiewalking.
La universitat de Queensland n’ha estudiat les repercussions. Els
acadèmics han constatat que la posició i el moviment mentre caminem i
teclegem canvia, i també que anem més a poc a poc.
Si abans ens podíem passar la parada del metro estant a la lluna de
València, ara les distraccions les polaritza el mòbil. Però el sociòleg
de la UOC pronostica que ens hi acostumarem i serem capaços de repartir
la nostra atenció entre la pantalla i el semàfor, les papereres o altres
elements del carrer que trobem caminant. “Les tecnologies també
modifiquen els nostres hàbits biològics i canvien les nostres maneres
d’atendre, d’escoltar, de moure’ns i de mirar”, rebla Núñez.
Aplicacions per a la multiactivitat
Quan algú xoca contra un fanal mentre camina escrivint whatsapps,
pot pensar que la solució és guardar el dispositiu a la butxaca. Però
n’hi ha que no es poden resistir al magnetisme de les petites pantalles i
troben a les botigues d’aplicacions el desllorigador per a aquest tipus
de situacions. Eines com ara Walk and Text, Type N Walk o Safe Walk
produeixen un efecte translúcid a la pantalla; l’usuari pot veure el que
passa al carrer a través de la seva càmera i al mateix temps escriure
missatges. Des del RACC, Lluís Puerto reclama que aquest grau de
sofisticació s’apliqui també per fer la vida més fàcil als conductors i
demana a la indústria aplicacions de qualitat que permetin traslladar a
text el que la persona que està al volant digui en veu alta.
Distraccions i modes: còctel de risc
La memòria col·lectiva i YouTube comencen a estar farcida de fets
còmics i tràgics que impliquen modes, distraccions i mòbils. Aquest
estiu dues noies iranianes van acabar a l’hospital després d’intentar
gravar amb el seu dispositiu un vídeo en què cantaven mentre conduïen. A
Pennsilvània, una dona va caure a la font d’un centre comercial mentre
caminava amb el mòbil, i a Austràlia, la policia va haver de rescatar
una turista d’un moll a Melbourne. La noia s’havia precipitat a l’aigua
revisant el seu mur de Facebook. Puerto i Núñez coincideixen a
subratllar el poder de les modes amb el mòbil i també que el fet de
buscar reconeixement davant d’altres porta sobretot els més joves a
inclinar-se per comportaments de risc.
salrire
Classes de valencià 