Oral / Redacció 18

Ja sabeu que teniu publicats els resultats de les proves a la pàgina de la JQCV, mireu-los si teniu cap dubte.
 Una altra cosa, pel que fa als temes per a les redaccions i els orals heu de mirar els missatges que estan encapçalats per les etiquetes “Orals” / “Redaccions“. Hi ha 18 entrades al bloc amb informacions de diferents mitjans i que heu de fer servir per a preparar la prova pràctica.
Si voleu saber res més o no enteneu com funciona açò del bloc 😥 , dieu-m’ho.

Comprar per llençar

Les bombetes estan dissenyades per durar mil hores quan podrien fer-ho més de cent anys i un xip limita el temps de vida útil de les impressores. Aquests són alguns dels exemples que es mostren en el documental Compar, llençar, comprar, que TV3 emet dins la franja Sense ficció (23.55 h), i que denuncia l’obsolescència programada per les empreses per incentivar el consum. “Aquesta pràctica empresarial s’ha convertit en la base de l’economia moderna, malgrat les terribles conseqüències mediambientals d’un sistema que genera tones de residus inútilment”, va indicar la realitzadora del film, Cosima Dannoritzer, durant la presentació del documental, una producció de Media 3.14 (Mediapro) i Article Z en coproducció amb Arte France, TVC i TVE, que l’emetrà el 9 de gener per La 2 a les deu de la nit. El documental també s’estrenarà pròximament a diferents canals internacionals; entre altres d’Irlanda, França, Anglaterra, Bèlgica, Suïssa, Finlàndia i Àustria. Comprar, llençar, comprar demostra que el cicle producció-consum-deixalla és cada vegada més ràpid, però no és nou.

L’obsolescència programada va néixer els anys vint quan les principals empreses de producció de bombetes van crear un cartell per limitar-ne la vida a un màxim de mil hores. Abans d’aquest acord, les bombetes duraven molt més, com demostra la bombeta que segueix encesa des de fa més de cent anys en un parc de bombers dels Estats Units. Un altre exemple revelador és el cas de les mitges de niló a prova de carreres, que van triomfar entre les dones en els anys cinquanta i després van desaparèixer misteriosament del mercat. Els exemples se succeeixen fins als nostres dies, en què els casos més clars es troben en els productes electrònics, com impressores o els Ipod. El cas dels Ipod va ser portat als tribunals per una advocada de San Francisco (Estats Units) que va denunciar que Apple havia aplicat l’obsolescència programada a les bateries, amb la intenció que els Ipod duressin poc i el consumidor es veiés obligat a comprar-ne un altre al cap d’un any.

“El documental no va en contra de cap empresa en concret perquè l’obsolescència programada és una pràctica generalitzada”, segons el productor executiu del film, Joan Úbeda, que va aclarir que “el problema es troba en la filosofia del sistema que actua d’una manera clarament insostenible obligant els enginyers a crear productes poc duradors quan podrien ser molt millors”. “No només posem el problema sobre la taula, sinó que també mostrem algunes sortides o solucions que ja s’estan debatent”, ha afegit Cosima Dannoritzer.

El Punt Avui

_______________________________________________________________________

El perill dels neuroproductes

Juan Nácher (*) Càtedra de Divulgació de la Ciència UCC
En els darrers temps hem vist com una gran quantitat de productes dirigits al nostre sistema nerviós es poden trobar tant a les farmàcies com als herbolaris, als supermercats i per Internet. Alguns es pretén que són per a relaxar-nos, per a induir-nos al son o per a efectes antidepressius, i n’hi ha d’altres amb efectes estimulants o que suposadament incrementen la nostra memòria. Ja són uns quants anys que estic estudiant l’efecte de diferents substàncies sobre el nostre sistema nerviós i, després d’haver vist com en modifiquen l’estructura i el funcionament, estic francament preocupat pels problemes que poden sorgir de l’abús o l’ús inadequat d’aquests “neuroproductes”.
El primer problema amb què ens enfrontem és que la major part d’aquestes substàncies o preparats no han estat testats adequadament ni en animals de laboratori ni en humans, al contrari del que és habitual amb qualsevol medicament. La majoria d’aquests preparats d’herbes, complements multivitamínics, begudes relaxants, etc. no tenen cap efecte comprovat. Els medicaments han de passar controls perquè se’n demostre l’eficàcia, però això no ocorre amb aquests productes, perquè no es venen com a medicaments, sinó com a aliments o complements dietètics. Si un en llegeix amb detall els prospectes o els envasos, o si fa una cerca ràpida per Internet dels efectes dels seus components, s’adonarà que en la major part del casos no hi ha estudis seriosos que en demostren les suposades propietats. Encara més: hi ha estudis independents que han comprovat que en molts les substàncies anunciades pels fabricants es troben en una quantitat menor que la indicada o que aquestes substàncies es degraden ràpidament i, per tant, només una quantitat reduïda arribaria al nostre sistema nerviós. És especialment preocupant el fet que alguns d’aquests productes es venguen a les farmàcies, perquè això els fa adquirir un estatus semblant al dels medicaments.
El segon problema és encara més greu. Hi ha productes que duen com a components substàncies amb efectes provats sobre el nostre sistema nerviós. En alguns d’aquests es troben neurotransmissors (les molècules que empren les nostres neurones per a comunicar-se) com ara el glutamat, el GABA o la taurina, o hormones, com per exemple la melatonina, que tenen un efecte poderós sobre el nostre cervell. El fet de no tenir un control sobre la dosi o la quantitat de principi actiu que hi ha en aquests productes pot generar problemes greus de salut. En aquest sentit, els preparats d’herbes semblen especialment preocupants. En la major part dels casos no sabem encara quins són tots els principis actius d’un determinat vegetal. A més, encara que un d’aquests principis fóra segur i efectiu, el preparat podria contenir-ne altres que no ho foren. El fet que un preparat d’herbes estiga fet de substàncies “naturals” no és cap garantia que no tinga efectes adversos per a la nostra salut. Una bona part dels medicaments que es fan servir per tractar malalties neurològiques i psiquiàtriques han estat obtinguts o desenvolupats a partir de substàncies que es troben en les plantes, però sense assessorament mèdic ningú no prendria aquests medicaments en la dosi i amb l’assiduïtat que volguera. Fixem-nos, per exemple, en els preparats de valeriana que es venen com a relaxants. Sorprenentment, no hi ha dades fiables sobre si són de veres efectius: una revisió publicada recentment ha posat de manifest que l’efectivitat d’aquest preparat en el tractament de l’insomni no ha estat demostrada amb mesures objectives o quantitatives.
La valeriana té més de 15 substàncies que podrien interaccionar amb el sistema gabaèrgic (el que controla la inhibició del nostre sistema nerviós), però no se sap quina o quines són les que promouen l’efecte relaxant. Diversos estudis assenyalen que el seu consum no és tòxic, però en dosis elevades pot causar desorientació i mareig. A més, atesa la seua interacció amb el sistema inhibidor, no hauria de combinar-se’n el consum amb l’ús de substàncies depressives, com ara els tranquil·litzants i anxiolítics més emprats. Per si tot això no fóra prou, també hi ha evidències amb animals d’experimentació que els preparats de valeriana tenen efectes sobre el sistema nerviós dels fetus, per la qual cosa la seua utilització en dones embarassades hauria d’estar completament prohibida fins que no es determine que és completament segura.
S’hauria de tenir una cura especial quan es fan servir aquests “neuroproductes”, perquè rere la seua façana innòcua es poden amagar efectes perniciosos. El nostre sistema nerviós no és com un ordinador, en què les connexions són invariables; prendre sense control substàncies que modifiquen el funcionament o l’estructura de les nostres connexions neuronals pot donar lloc a canvis profunds, els quals podrien modificar la nostra conducta, afavorir el desenvolupament d’algun trastorn relacionat amb el nostre cervell o agreujar els símptomes en persones que pateixen alguna malaltia psiquiàtrica.
El consum d’aquests preparats també pot ser especialment perillós en joves i adolescents, perquè sabem que durant aquesta etapa de la vida fins i tot alteracions lleus del sistema nerviós a causa d’algunes substàncies poden predisposar al desenvolupament en alguns individus de malalties mentals greus, com ara la depressió o l’esquizofrènia. És clar que el risc no és elevat, però per mínima que en siga la possibilitat, les autoritats haurien de fer un esforç per controlar aquest mercat i fer que els “neuroproductes” també se sotmeten a un control semblant al que passen els medicaments. I no sols per demostrar que no són tòxics, sinó també per deixar clar que són efectius en allò que prometen fer.
(*) Juan Nácher és professor titular de Biologia Cel·lular i Parasitologia de la Universitat de València

El Punt Avui

______________________________________________________________________

Televisió intel·ligent

La televisió intel·ligent (“Smart TV” o també traduït com “Televisió híbrida“) descriu la integració d’Internet i de les característiques Web 2.0 a la televisió digital i al set-top box (TDT), així com la convergència tecnològica entre els ordinadors i aquests televisors i STB. Aquests dispositius es centren en els mitjans interactius en línia, en la televisió per Internet, i en altres serveis com el vídeo a la carta.[1]
La tecnologia dels televisors intel·ligents no només s’incorpora en els aparells de televisió, sinó també en altres dispositius com ara la set-top box, reproductors Blu-ray, consoles de videojocs i Home cinemas, entre d’altres. Aquests dispositius permeten als espectadors buscar i trobar vídeos, pel·lícules, fotografies i altres continguts online, en un canal de televisió per cable, en un canal de televisió per satèl·lit o emmagatzemat en un disc dur local. [2][3]
És un concepte paral·lel al de smartphone, referent a la integració d’Internet, widgets web i aplicacions de programari en elstelèfons mòbils, d’on prové el nom.

Serveis

La televisió intel·ligent permet als usuaris veure serveis avançats al seu televisor de pantalla plana, a través d’un únic dispositiu. A més d’una gamma més àmplia dels continguts dels proveïdors de televisió – que van des de la televisió tradicional de difusió, vídeo a la carta i serveis de catch-up TV, com BBC iPlayer – aquests nous dispositius també ofereixen als consumidors accés al contingut generat pels propis usuaris (ja sigui emmagatzemat en una disc dur extern, o emmagatzemat en un núvol), i una àmplia gamma de serveis interactius avançats i pàgines de continguts en Internet, com YouTube. [13] Les set-top boxes de la televisió intel·ligent són cada vegada més comunes entre els operadors de televisió de pagament, ja que busquen satisfer les tendències de consum de mitjans de contingut de vídeo, interactivitat i aplicacions avançades a Internet, com les xarxes socials.

Televisió a la carta

Els televisors intel·ligents ofereixen a l’usuari la possibilitat d’interacció amb serveis televisius que ofereixin el servei de vídeo a la carta, com TV3 o Antena 3, de forma que el teleespectador pugui escollir el moment en què vol veure un determinat programa. També disposa de l’opció de gravar-lo en un dispositiu d’emmagatzematge, com podria ser un disc dur.

Xarxes socials

Les plataformes de televisió intel·ligents es poden ampliar amb tecnologies que permeten la interacció del dispositiu amb les xarxes socials, amb les quals els usuaris poden veure les actualitzacions i publicar les seves pròpies actualitzacions a alguns dels serveis de xarxes socials (com ara les xarxes socials Boxee, o les interfícies de Facebook, Last.fm, Tumblr i Twitter, entre d’altres serveis similars), incloent publicacions relacionades amb el contingut que s’està reproduint a temps real. [14] L’addició de la sincronització amb les xarxes socials proporciona una interacció entre els continguts en pantalla i els espectadors que no està actualment disponible per a la majoria dels televisors. És a dir, els usuaris poden comentar els continguts del servei que estan visualitzant en directe en un moment determinat mitjançant les xarxes socials amb altres teleespectadors.

Aplicacions

Els televisors intel·ligents permeten a l’usuari descarregar-se d’Internet i instal·lar una variada gamma d’aplicacions. Els televisors tenen una pàgina d’inici que permet a l’usuari accedir a totes les diferents funcions, i també apareixen els enllaços a les botigues d’aplicacions individuals. De moment, totes les aplicacions disponibles en els televisors intel·ligents són gratuïtes, però els fabricants tenen planejat treure a la venda properament les aplicacions de pagament més populars creades pelssmartphones. En alguns fabricants, com és el cas de Sony, les noves aplicacions es descarreguen automàticament quan estan disponibles, i es poden seleccionar des de la pàgina principal. Les aplicacions disponibles inclouen jocs, ràdio per Internet, informació meteorològica i entreteniment. Cada televisor té el seu propi entorn operatiu, pel que no és possible traduir aplicacions d’un dispositiu a un altre.[15]

Visualització en tres dimensions

La majoria de televisors intel·ligents reprodueixen continguts 3D que es veuen en la pantalla mitjançant les ulleres 3D. També poden comptar amb un conversor de continguts 2D a 3D, per tal d’adaptar els continguts previs.
Alguns també reprodueixen so en 3D,que se sincronitza automàticament amb la imatge en 3D i els continguts, de forma que s’avança mitjançant moviments laterals i s’adquireix sensació de profunditat.[16]

CONTINUA EN LA VIQUIPÈDIA

______________________________________________________________________

Navegar per la Xarxa des del televisor

Quan arribarà la televisió 2.0?

Les propostes per fer de la pantalla del televisor la porta d’Internet són encara molt limitadesS’anomeni “Web TV” o “Televisió 2.0”, l’invent sembla a hores d’ara una cosa “natural”: unir el televisor del saló amb l’ordinador del despatx i navegar tranquil.lament amb un comandament a distància sense moure’s del sofà. Aquesta seria la forma més còmoda de tenir tots els continguts de la Xarxa a mà mentre estem en la posició més relaxada. No obstant això, aquesta unió trigarà a arribar a Espanya i, de moment, només hi ha algunes iniciatives als Estats Units que ja han penetrat entre els usuaris amb èxit.
És un matrimoni de conveniència que també obté el vistiplau des de l’àmbit econòmic, ja que el negoci publicitari que en podria resultar seria enorme. Com a mostra n’hi ha prou de dir que la publicitat televisiva genera als Estats Units més de 70.000 milions de dòlars a l’any . Si aquests es multipliquen pels 4.000 milions d’espectadors potencials que tindria una futura “Televisió 2.0”, a més de afegir-hi la possible segmentació per gustos, edats, països, etc., és clar que hi ha base per a un negoci molt pròsper i que pot interessar a moltes empreses. Per què, llavors, no plouen les propostes en aquesta direcció des de tots els racons del planeta?

Només per als grans

El problema es troba en la universalitat del projecte, perquè quan es parla d’unir televisió i Xarxa no es poden limitar els projectes a un determinat model de televisor o a una certa regió de la Xarxa, sinó que s’han d’abordar íntegrament perquè de debò puguin ser rendibles. Una proposta d’aquestes dimensions ni pot limitar els continguts ni els ha de discriminar en funció del tipus de televisor que s’utilitzi. Ha d’oferir-ho tot i per a tothom, i això és una cosa que molt poques empreses estan en condicions d’aconseguir.
En l’argot de l’economia tecnològica es diu que “hi ha molt pocs actors amb múscul financer per a aconseguir-ho”, en referència als gegants del sector: Google, Apple o Sony. De fet , són aquestes empreses les que participen en les experiències que hi ha en l’actualitat, cadascuna a la seva manera. Google i Sony, juntament amb altres empreses, han apostat per llançar un sistema operatiu per a centres multimèdia anomenat Google TV, mentre que Apple ha optat pel seu dispositiu Apple TV, que funciona d’una manera similar a l’iPod , l’iPhone i l’iPad en relació amb les botigues de descàrrega de música i aplicacions iTunes Store. A aquestes s’uneix un projecte pioner i amb èxit que, si bé no és exactament una “Televisió 2.0”, no hi ha dubte que és el que millor ha arribat als usuaris.

Google TV: fusió total

Google i Sony són els que més han apostat amb el seu projecte Google TV per la fusió entre el televisor i la Xarxa. No es tracta d’un aparell en concret, sinó d’un projecte en què Google ha posat el programari i Sony el maquinari, és a dir, la caixa que organitza els continguts i el televisor adaptat, anomenat Sony Internet TV Disc Player. El desenvolupament de Google es basa en el mateix sistema operatiu que governa nombrosos telèfons mòbils d’última generació, Android. Es tracta d’un sistema molt estès, la qual cosa permet que s’adapti bé a altres fabricants d’aparells que vulguin unir-se al club.
A més, l’eina que fa servir Google TV per trobar els continguts desitjats és el navegador Chrome, un desenvolupament de la casa que combina bé amb Android. Com a resultat, si es disposa d’un telèfon amb aquest sistema operatiu, es pot usar com a comandament a distància i teclat. D’altra banda , la caixa dissenyada per Sony va connectada tant al televisor com a la xarxa per mitjà de cable. Entre els avantatges del sistema destaquen la navegació sense límits per qualsevol contingut i la reproducció de vídeos de Youtube en format Flash gràcies a la col.laboració de l’empresa Adobe, propietària de la tecnologia, en el projecte. Això és una cosa que no es pot fer en la tauleta iPad d’Apple, per exemple. Els usuaris poden veure sèries o pel.lícules, ja sigui llogades en els serveis disponibles o bé d’altres pàgines web que les ofereixin en obert, llegir els mitjans en línia i els blocs o participar a les xarxes socials. A canvi, Google TV finança el projecte inserint publicitat contextual en la pantalla.
De moment l’experiència, que porta uns pocs mesos en funcionament als Estats Units, ha tingut un èxit variable segons el tipus de públic. Els analistes n’han destacat els avantatges però també que el sistema funciona encara de manera molt lenta i maldestra, amb massa errors. A més, ja carreguen amb una demanda del lobby de cadenes de cable, molt important en aquell país, que els acusa de pirateria i competència deslleial per donar accés a continguts que en teoria són tancats.

Apple TV

Apple insisteix des de fa temps en un model de continguts televisius via Internet, però sempre segons el seu model tancat i sota el seu estricte control, tal com ha ocorregut amb la música en l’iPod, les aplicacions en l’iPhone o els continguts periodístics en l’iPad. Ha preferit no associar-se amb ningú i seguir amb el seu desenvolupament de 2007 Apple TV, que ja va tenir un antecessor el 1995 anomenat Apple Interactive Television Box.
Apple TV és una caixa negra i lleugera amb el gruix d’un paquet de tabac i el doble d’ample, la qual cosa vol dir que entra en una mà. Es connecta a la Xarxa d’una banda i a l’ordinador -sempre un Mac- o al televisor d’una altra, encara que també es pot connectar a l’iPad o emetre els continguts sense fils. Aquests continguts, que solament es poden adquirir via Apple TV, s’aconsegueixen d’una botiga en línia i hi destaquen les pel.lícules i les sèries. També permet veure vídeos de Youtube i fotografies de Flickr, encara que no deixa navegar amb llibertat.

Netflix

Netflix no és cap desenvolupament específic sinó més aviat una plataforma de lloguer de vídeos en temps real i sota demanda a la Xarxa que ha aconseguit destacar-se sobre altres serveis similars amb què competeix. Als Estats Units té un gran èxit pels seus preus competitius i per l’àmplia oferta. No obstant això, encara que s’anuncia periòdicament, la seva arribada a Europa es demora. En l’actualitat també ofereix en reproducció en temps real programes de televisió en col.laboració amb les seves productores, per la qual cosa comença a assemblar-se més a una “Televisió 2.0” que Apple TV.

 Revista

  

Oral / Redacció 17

El cistell a la mesura de la butxaca

MIQUEL SEN
Per treure el màxim partit al cistell del mercat no s’han de tenir idees preconcebudes, sinó deixar-se guiar per l’impacte visual de tot allò que ens tempta. És un viatge pel món dels sabors en el qual apreciarem els diferents preus i les qualitats de cada ingredient. Després hem d’aplicar, és clar, les lleis implacables de l’economia domèstica.
A l’espera que arribin amb més abundància menjars delicats, com les mongetes del ganxet tot just recollides i productes de tardor com els caquis i els bolets, és cosa d’afinar el receptari a partir del peix blau, un gust profund i a bon preu, que com els bolets són sinònim de diversitat. Sobre els sis euros, verats i sardines donen joc per practicar receptes amb què s’obtenen plats sorprenents, tal com ens han ensenyat japonesos i peruans. El peix blau, lleugerament macerat, és de gran nivell gustatiu.
Amb les fruites típiques de començament de temporada també hi ha una llarga declinació de preus i calibres. No és el mateix -ni val el mateix- una xirimoia de primera que una de tercera. La diferència la trobarem en el gruix de la seva pell i en la quantitat de llavors que amaga un fruit d’aroma que recorda alguns destil·lats. Les magranes segueixen sent una bona aposta per la qual pagarem cap a uns 2,90 euros. En moltes parades ja es venen moniatos. Els seus preus varien, com és norma als mercats. Els que llueixen embalatge de l’Axarquia malaguenya se situen al voltant dels 1,30 euros el quilo. El problema consisteix a atrevir-se a coure un moniato en l’octubre més càlid de les últimes dècades.
El pollastre ha baixat uns cèntims i recupera el seu paper d’aliment popular, fonamental quan les coses de l’economia no van com ens agradarien. El pollastre fregit ha estat un plat madrileny, castís, fins al punt que probablement això de «muntar un pollastre» tingui relació amb certa xuleria molt de verbena de la Paloma. Afortunadament, la interculturalitat ens proporciona armes culinàries per anar més enllà de la tradició, com pot ser fregir aletes de pollastre enfarinades, marinades en mirin i sake, una recepta que els japonesos anomenen tori un karaage.
Així mateix, a les carnisseries els preus ballen en funció de la categoria de les peces. Un xai petit, delicat, pot costar al voltant dels 14 euros el quilo, mentre que amb un exemplar de dimensions més grans podrem estalviar gairebé un 40%, dins d’un ventall de preus que pot portar-nos des dels 35 euros d’un black angus, una raça de boví de Minnesota, fins als 13 euros d’una exquisida carn per estofar de vedella empordanesa.

___________________________________________________________________

Caos i perplexitat a Londres

10/08/11 02:00 –

L’onada desbordada de violència que des del cap de setmana assola la ciutat de Londres de manera brutal, amb ramificacions en altres importants localitats angleses, ha paralitzat la respiració d’una societat britànica que mira amb perplexitat com la seva capital crema sense cap motiu aparent que fes previsible una escalada de desraó tan desaforada. No hi ha dubte que res, ni cap causa, no justifica l’actuació dels violents. I tenen raó les autoritats quan es refereixen als autors dels avalots, els disturbis i les destrosses com a simples delinqüents comuns. Perquè si no ho eren fins ara, la seva actuació purament i simplement nihilista els ha definit.

Probablement els sociòlegs i els analistes polítics tindran feina per analitzar què ha passat perquè s’hagi desencadenat la barbàrie. Segurament es trobaran causes que van més enllà de la superfície, del cas puntual de la mort d’un jove a mans de la policia de Tottenham, sinó que estan arrelades en unes complexes relacions socials i en una situació econòmica preocupant de bona part de la ciutadania britànica. Però en una societat democràtica no es pot justificar de cap manera el recurs al salvatgisme i al desordre públic, una revolta que es gira contra la pròpia societat perquè acaba perjudicant la gent del carrer. Londres és aquest dies el mirall de les contradiccions d’Europa, de la societat occidental. Però les seves autoritats han de garantir que també sigui un model, com sempre ha estat la Gran Bretanya, que les reivindicacions socials perden tota legitimitat sota l’explosió simple de la ràbia i que només amb les armes de la democràcia i el diàleg es pot canalitzar el descontentament. Europa es juga el futur a Londres.

Esclat de violència social al Regne Unit

“Són nens que es dediquen a robar televisors de plasma i vambes”

“Em sorprèn la ineficàcia amb què la policia sembla enfrontar-se a la situació”, declara Javier Moreno en el seu testimoni per a EL PERIÓDICO. Aquest ciutadà espanyol resideix des de fa cinc anys a Anglaterra. Actualment viu a Londres, a prop de Croydon, zona de recents altercats. “Des d’aquí puc sentir les sirenes i el continu soroll dels helicòpters que sobrevolen la zona”, comenta.
Moreno també destaca que els diferents barris on s’estan produint els disturbis són zones “amb un passat conflictiu” i “grans desigualtats”. A més destaca que presenten una “gran barreja cultural”, principalment de descendents afrocaribenys.

EL PAPER DE LES FORCES DE SEGURETAT

El paper de la policia i els bombers també mereixen l’atenció del lector que considera que “la Policia aquí és tremendament respectuosa, fins al punt que certs grups perden el respecte”, i afegeix: ” He vist ciutadans burlar-se d’ells a la seva cara sense que aquests facin res”.
En aquesta mateixa línia, comenta que existeix cert temor que “la mà dura pugui agreujar els enfrontaments i l’odi que ja existeix cap a la Policia”. Per això, no s’ha recorregut a l’ús de canons d’aigua, bales de goma i fins i tot a l’Exèrcit, per dissoldre aquests grups de joves, als quals aquest lector considera “nens que es dediquen a robar televisions de plasma i vambes”.
Per últim Moreno afirma que: “la sensació de pànic i por entre la població, que segueix els fets des de casa” és generalitzada.

_________________________________________________________

Renault produirà un cotxe que costarà 2.500 euros

La gamma d’ultraeconòmics està destinada a països emergents, però també es vendrà a Europa

L’aliança automobilística Renault-Nissan desenvoluparà una nova gamma de vehicles ultraeconòmics, que inclou un automòbil que tindrà un preu de 2.500 euros, a partir de l’any que ve.
L’equip de desenvolupament d’aquesta nova gamma de vehicles barats estarà dirigit per Gerard Detourbet i treballarà en la creació d’un nou cotxe que tindrà un preu tres vegades per sota del model Logan de la marca de baix cost Dacia.
Segons informa el diari francès La Tribune, el projecte de desenvolupament d’aquesta nova generació d’automòbils de molt baix cost en el marc de l’aliança francojaponesa Renault-Nissan es produeix després que la corporació estudiés la possibilitat de portar-lo a terme amb la firma Bajaj, a l’Índia.
L’objectiu d’aquest nou programa de la multinacional automobilística està orientat a la producció i comercialització d’aquests cotxes ultraeconòmicos als països emergents, encara que aquests vehicles també podrien ser venuts al mercat europeu.

JA HI HA UN MODEL DE TATA

El president de Renault-Nissan, Carlos Ghosn, ha assegurat en diferents ocasions la seva intenció que l’aliança automobilística explorés aquesta veta de mercat, en què en l’actualitat es troba el model Nano de Tata Motors.
Durant l’últim Saló Internacional de l’Automòbil, el grup automobilístic va anunciar que estava treballant en el desenvolupament d’un nou model que se situaria per sota dels models Logan i Sandero de Dacia i que es portaria a terme sobre la base del Renault Twingo.

Oral / Redacció 15

La dieta Dukan, el negoci per davant de la salut

Pierre Dukan ha obtingut ingressos milionaris amb un mètode que té milers de seguidors

Una bona part de la comunitat científica considera que és un frau

Una enquesta mostra que el pes es recupera amb el temps

L’anomenat mètode Dukan per perdre pes viu el seu any de glòria a l’Estat espanyol. Però el fenomen, difós gràcies al boca-orella i als fòrums d’internet, no és nou. El seu creador, el francès Pierre Dukan, ha acumulat en els darrers anys ingressos milionaris gràcies a la venda dels seus llibres (el més conegut, No sé com aprimar-me), serveis per internet i la seva consulta privada. El mètode, basat en un consum elevat de proteïnes i en la prohibició dels hidrats de carboni, té milers de seguidors i defensors –fins i tot dins de la comunitat mèdica–, però també té l’oposició frontal d’endocrinòlegs i nutricionistes, que no només afirmen que el mètode és ineficaç a mitjà i llarg termini, sinó que el titllen de fraudulent i de potencialment perillós.

El darrer cop que la comunitat científica ha infligit al mètode Dukan és l’enquesta que el grup francès CCM Benchmark –dedicat a la investigació en nutrició– va fer pública fa dues setmanes. Segons els resultats obtinguts després de consultar prop de 5.000 persones que havien seguit el mètode Dukan, gairebé el 80% havien recuperat els quilos perduts quatre anys després d’iniciar la dieta, mentre que el percentatge de fidels que havien tornat al seu pes en menys d’un any era del 35%. L’estudi francès conclou, a més, que, tal com passa amb altres dietes que prohibeixen certs aliments i que plantegen la pèrdua de pes com un esforç de superació personal, és habitual l’aparició de “sentiments de culpa, baixa autoestima i símptomes depressius”.

El mètode Dukan també es troba a la llista negra de l’Agència de Seguretat Alimentària Francesa, mentre que L’Associació Espanyola de Dietistes-Nutricionistes va publicar el març passat un posicionament molt crític amb aquesta dieta. Violeta Moizé, nutricionista de la unitat d’obesitat de l’hospital Clínic, va ser una de les firmants del document i assegura que, a banda de suposar “un frau econòmic”, el mètode Dukan, com altres dietes proteiques que se segueixen sense supervisió mèdica, pot provocar alteracions, com estrenyiment, alopècia, osteoporosi, càlculs renals i afeccions més greus, com ara insuficiència renal.

Moizé recorda l’existència d’estudis clínics que associen l’excés d’ingesta de proteïnes (bàsicament provinents de la carn) amb un increment de la mortalitat. “Augmenta la incidència de càncer de còlon, ja que si una persona menja més carn, deixa de consumir altres aliments saludables rics en fibra”, afirma.

El fet, però, és que els fidels al mètode en defensen l’eficàcia a l’hora de perdre pes. Per Moizé, la clau d’aquesta pèrdua de pes cal buscar-la en el fet que “si es limita la dieta al consum de proteïnes, òbviament la persona no podrà ingerir 2.500 calories provinents de la carn, perquè l’avorriria; com a màxim en consumirà 1.000 i aquesta reducció és el que explica l’aprimament”.
Solució fàcil
Per al doctor Manel Puig, cap de servei d’endocrinologia de l’hospital Germans Trias i Pujol, les dietes basades en un únic nutrient, en aquest cas les proteïnes, “semblen una solució fàcil, però no són la solució” si la persona vol perdre pes de forma permanent. En primer lloc, perquè es tracta d’un patró alimentari “avorrit i, per tant, difícil de seguir”.

A més, Puig alerta que en persones amb patologia de base, per exemple, amb diabetis o insuficiència renal, l’excés de proteïnes pot causar problemes seriosos. No obstant això, per Puig, el principal problema de la dieta Dukan no és tant de salut com derivat del fet que és difícil de mantenir. “Un cop s’abandona, el pes es recupera a gran velocitat”.

Triomfa el culte a la proteïna

Pierre Dukan no ha descobert res nou amb el seu mètode, tot i que ha sabut vendre’l per tot el món i treure’n grans beneficis. El mètode Dukan és l’hereu d’altres dietes basades en un elevat consum de proteïnes, com la dieta Atkins, molt popular als anys vuitanta. El mètode Dukan es divideix en quatre fases (Atac, Creuer, Consolidació i Estabilització) durant les quals l’alimentació es basa en la ingesta de 100 aliments (72 del món animal i 28 del vegetal), amb clar protagonisme dels productes amb elevat contingut proteic (bàsicament carns, ous i peix). La primera fase prohibeix la ingesta de vegetals i d’hidrats de carboni. Més endavant, s’obre la porta a verdures i fruites, però els hidrats de carboni –principal font d’energia en una dieta variada–, continuen prohibits fins a la darrera fase. Hi ha estudis que confirmen que la ingesta de proteïnes com a font d’energia fonamental fa perdre pes. La raó, segons el cap d’endocrinologia de l’hospital Germans Trias i Pujol, Manel Puig, és que, si no hi ha hidrats de carboni, el cos ha de gastar molta energia (i recorre a les reserves de greix) per processar les proteïnes i convertir-les en glucosa, procés que comporta un desgast en la funció renal.

______________________________________________________

  “Indignats”, primer llegat

L’assistència a les assemblees dels barris i els pobles s’ha multiplicat des de l’esclat del moviment retallades ·

La unió per afrontar el tancament de serveis sanitaris, símbol de la resistència a Catalunya

Ja no hi ha acampades, ni a Barcelona ni a la cèlebre Sol. La plaça de Catalunya presenta l’aspecte turístic i l’ambient calorós d’altres estius, i només unes aparatoses obres de restauració del sòl l’allunyen del seu aspecte habitual. Gairebé no queda cap rastre d’“indignats” ni de pancartes reivindicatives al centre de la ciutat, i les càrregues policials, més o menys justificades, han quedat com un record desagradable. Només els turistes que descansen asseguts davant el monument a Francesc Macià i donen menjar als coloms configuren ara la imatge de la plaça que va ser l’escenari de la segona acampada més gran del moviment dels “indignats” a tot l’Estat.

El que el 15-M ha aconseguit amb el pas del temps no és tan visible com aquelles acampades que van donar la volta al món amb el castís nom de Spanish revolution, però té un valor que supera l’impacte inicial de les protestes: el missatge ha calat en la societat, que es veu cada cop més reflectida en un moviment que no es conforma a haver de pagar els plats trencats de l’esclat de l’economia mundial, ni tampoc a haver de portar una vida pitjor tot i treballar més. Perquè, a més de problemes en l’economia domèstica, la crisi ha comportat retallades severes en serveis socials fonamentals, fins ara un pal de paller que semblava intocable i indiscutible.

Les retallades en sanitat
“El 15-M ha estat el motor mobilitzador per a molta gent que, amb la crisi i les retallades, ha vist com el que es deia a les acampades i a les assembles també els afectava a ells”, comenta Xavi Celà, un jove que va participar en l’acampada de la plaça de Catalunya. Ho explica mentre es dirigeix a l’hospital de l’Esperança, al barri barceloní de Gràcia, per protestar pel tancament del servei d’urgències. Aquest hospital no és l’únic damnificat per la política restrictiva del govern en la sanitat pública. La reducció del 10% del pressupost dels centres sanitaris públics de Catalunya s’ha traduït en un ERO a diversos centres catalans, i darrerament, en el tancament de 85 centres a tot el país durant l’estiu, cosa que resulta especialment conflictiva per als centres d’atenció primària (CAP) pel seu sentit de proximitat. Tant és així que, com ja informava aquest diari el 30 de juliol passat, els veïns de moltes localitats del país estan ocupant els seus CAP com a protesta. Una actuació que el Xavi relaciona directament amb el 15-M: “El moviment després de les acampades s’ha multiplicat. Ara a les assemblees dels barris i els pobles hi ha molta més gent interessada a venir a escoltar i a col·laborar; és més fàcil organitzar protestes, i no només contra les retallades, també contra els desnonaments, per exemple”, comenta, amb relació a l’evolució del moviment des que es va retirar dels grans focus.

La llosa de la hipoteca
Precisament, com diu el Xavi, intentar evitar desnonaments és un altre dels punts més importants a les assemblees. La resistència veïnal per evitar-los “s’ha multiplicat” des que els “indignats” van entrar en escena, explica, i hi coincideix Adrià Alemany, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Des de la plataforma procuren que no s’arribi al desnonament, que és “la situació límit” quan no s’ha assolit cap acord amb el banc. Quan passa això, però, el suport dels “indignats” es torna fonamental. “El moviment del 15-M ha estat un gran canalitzador per a molta gent en dificultats, que ha vist que no està sola, que pot lluitar i té suport”, comenta esperançat. “Entre el poder de convocatòria de les assemblees i les xarxes socials, la resistència, pacífica però ferma, creix; la PAH i el 15-M han estat un matrimoni perfecte”, conclou.
Amb vista al curs vinent es preveuen més desnonaments, diu, de manera que el múscul del qual els “indignats” han dotat la causa es farà bàsic, sobretot a la resta de l’Estat, on a diferència de Catalunya no hi havia una plataforma de suport per a aquests casos com la PAH aquí, i l’explosió del 15-M ha comportat crear un suport abans inexistent.

La política, també
Però si el problema dels desallotjaments per no poder pagar la hipoteca ha guanyat especial suport social des que els “indignats” han fet seva la causa, en l’àmbit polític les reivindicacions de solucions tampoc no han estat desateses, malgrat algun entrebanc. De fet, fa mesos que, per tal de modificar la llei hipotecària i frenar els desnonaments, entre altres coses, es va impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP), un mecanisme pel qual els ciutadans poden proposar al Congrés la modificació d’alguna llei si presenten 500.000 signatures de suport. La iniciativa, però, va quedar aturada durant mesos perquè una plataforma ecologista valenciana vinculada al sector de la construcció va engegar una ILP similar tres setmanes abans, i el Congrés admet només la primera iniciativa ciutadana formulada si n’hi ha diverses de semblants. Però la plataforma mai va intentar aconseguir signatures, i només semblava voler bloquejar l’altra iniciativa. Finalment, en vista de la pressió popular, va retirar la ILP, i va deixar via lliure a l’“original”.
Arran d’aquesta iniciativa, que tot i entrar al Congrés a principi de juliol, no s’avaluarà fins al setembre, quan els diputats tornin de vacances, la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya va iniciar una ronda de compareixences amb totes les parts implicades: la PAH i altres associacions socials com ara Càritas, els partits polítics catalans, els bancs (tot i que només Caixa Bank hi va fer acte de presència), i també diversos juristes, catedràtics i magistrats, per tal de trobar una solució unitària. Salvador Milà, president de la Comissió, explica que la voluntat comuna d’encarar el problema neix de la urgència de moltes famílies, però que la implicació dels “indignats” també ha ajudat a accelerar el procés. “És clau la unió que estan demostrant; com més en són i més resistència hi oposen, més clar queda a bancs i polítics que calen canvis, i això s’ha notat a la comissió. I als bancs, al cap i a la fi, no els interessa tenir creditors que no poden pagar, també volen solucions”, resumeix.

La dació, part de la solució
Així mateix, Milà valora un altre element que s’allunya de la comissió en particular, però no del debat polític: els “indignats” han aconseguit que un tema com els desnonaments, fins no fa gaire d’escàs ressò mediàtic ni ciutadà, estigui ara a l’agenda pública: “Fa quatre dies ningú parlava de la dació, i ara serà un tema important a les eleccions generals gràcies a l’impuls del 15-M”, comenta. En aquest sentit, destaquen les paraules recents del president d’Unnim, Jaume Ribera, que considera que sona utòpic “en alguns casos” que els bancs vulguin acceptar la dació en pagament, malgrat que per Milà hauria de ser aplicable per a tothom i només en casos concrets. “Estem lluitant perquè no només les noves hipoteques puguin adherir-se a un traspàs de l’habitatge per saldar el deute, sinó també les antigues. De tota manera, la dació és només una part de la solució, perquè una persona que no suporta una hipoteca sol tenir altres deutes que també cal tractar”, recalca, convençut de la magnitud del problema i de la gravetat que té per a moltes famílies, però també de la possibilitat de solucionar-lo amb mecanismes i voluntat de totes les parts.

Han passat justament cinc mesos des que el 15-M va explotar, i sembla que la seva filosofia ha vingut per quedar-se. No només es tracta de protestar, sinó de tenir consciència que les coses poden canviar-se i fer-se millor que fins ara. Aquest és el primer llegat dels “indignats”. La població ho té cada cop més clar; està disposada a implicar-se i a lluitar per afrontar problemes que senten que ni tan sols han provocat ells, malgrat que sí que els està tocant pagar-los. Però també ho veuen necessari des del bàndol polític i financer –principals focus del descontentament dels “indignat”–, conscients que el moviment, lluny de ser una rabiola puntual, s’està consolidant amb el pas dels mesos, i no només amb força, també amb idees. Es tracta, entre altres coses, d’aconseguir que una de les frases més recurrents per explicar la situació de desencís per l’empitjorament de la qualitat de vida –“per primer cop, els fills viuran pitjor que els pares”– acabi no fent-se realitat


____________________________________________________________

L’enviament de SMS cau un 10% per l’èxit de les noves aplicacions

A l’exitós Whatsapp* s’hi sumen Facebook Messenger i el futur iMessage d’Apple

Si bé les tarifes planes de dades han suposat una nova via d’ingressos per als operadors de telefonia, la mateixa moneda ha tingut una conseqüència nefasta per als comptes de resultats d’aquestes mateixes empreses: el retrocés dels SMS. Cada vegada són més els programes que permeten l’enviament de missatges sense cost en els telèfons intel·ligents, fet que està provocant una caiguda dels ingressos per SMS del voltant del 10% per a les companyies, segons fonts del mercat. Davant aquest assetjament, les operadores es plantegen apujar els preus de les tarifes de dades.

Segons dades de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT), el 2010 el servei de missatgeria (inclou SMS premium) va registrar una disminució interanual del 19,8%, i es va convertir així en el servei que va tenir el descens més fort d’ingressos. La facturació per SMS va baixar el 4,1%, però «el 2011 aquesta pèrdua d’ingressos ja pot rondar el 10%», asseguren a aquest diari fonts del mercat.

Els ingressos per tarifes de dades creixen, però no compensen la caiguda dels SMS, ja que aquest és un dels productes més rendibles per a una operadora: el cost d’un missatge curt és del voltant de 0,003 euros, i l’usuari paga 50 vegades més, 0,15 euros, per cada enviament. Amb aquest panorama, la primera a moure fitxa a Europa ha estat l’holandesa KPN, que ha anunciat que incrementarà el preu de les tarifes planes de dades a partir del setembre. Es desconeix si aquesta mesura també afectarà la filial espanyola (Simyo).

MÉS USUARIS
Mentrestant, el nombre de persones que fan servir programes d’enviament gratuït de missatges des dels telèfons intel·ligents creix dia a dia. Segons dades de la consultora Comscore, el nombre d’usuaris de serveis de missatgeria instantània des de telèfons mòbils ha augmentat a Espanya l’últim any un 76%. Domina el sector Windows Live MSN Messenger (1,87 milions d’usuaris, el 24% més que fa un any), seguit de Facebook (1,84 milions, el 182% més), Whatsapp (1,34 milions), Gtalk (1,25 milions, el 78% més) i Blackberry Messenger (1,2 milions).
A més del creixement de les eines ja existents i de l’empenta de xarxes socials com Twitter, nous programes s’han sumat a l’oferta d’utilitats de missatgeria gratuïtes. El pròxim que ho farà serà la xarxa social Facebook, que separarà el seu xat (de fet, tot el seu servei de missatgeria, també els correus) de les aplicacions oficials i llançarà aquest mateix mes Facebook Messenger, amb el qual busca desafiar les creixents BlackBerry Messenger i Whatsapp. Amb Facebook Messenger serà possible crear grups de conversa, agregar fotografies i compartir la ubicació, entre altres coses.

APPLE HI DIRÀ LA SEVA 

Més endavant, a la tardor, veurà la llum l’iMessage d’Apple, que vindrà integrat en el nou sistema operatiu de la companyia de la poma (iOS 5) i que, previsiblement, serà llançat al mateix temps que l’iPhone 5. Amb característiques similars a Whatsapp (missatges en grup, compartir imatges, acusament de recepció), aquest programa només servirà per compartir missatges entre usuaris de productes Apple: iPhone, iPad i iPod.

*Whatsapp és un programari de propietat (és a dir, un programari no lliure) que serveix per enviar missatges instantanis per telèfon viainternet (sigui aquesta una connexió wi-fi o 3G). També es poden enviar fitxers amb imatges, so o video; es poden enviar missatges en grup, avisa quan cada persona llegeix el missatge, i si hom vol pot indicar als altres el lloc exacte on es troba a cada moment.

Es diferència dels SMS (missatges curts que només contenen text) i els MMS (missatges multimèdia), els whatsapp s’envien per la xarxa d’internet, i no la telefònica, per això són gratuits (com poden ser-ho, els emails i altres aplicacions de missatgeria instantània i de xat per internet) si el telèfon està connectat a internet i aquesta connexió és gratuita o de tarifa plana (es paga una quantitat fixa, que no augmenta amb el nombre de connexions ni la durada d’aquestes).

Oral / Redacció 14

Trieu la versió en català

Ací us deixe noves propostes per l’oral i la redacció de la segona prova. Recordeu que teniu més missatges amb altres temes que poden eixir a les redaccions o als orals, feu-los una ullada. Als articles teniu enllaçada la font de la qual he obtingut la informació, podeu cerca allí pel vostre compte altres temes que us interessen.
La font és la revista Eroski Consumer:

Preus més baixos amb els mateixos drets

El preu ha de ser l’única diferència entre els productes rebaixats i els que s’ofereixen en altres èpoques de l’any

Gener és el mes favorit dels qui busquen gangues. Ben planificades, les rebaixes són la millor ocasió per a adquirir productes de qualitat a menor preu. Dies abans que comencen es pot elaborar una llista amb les necessitats familiars i fitxar en els establiments els productes que ens interessen. La màxima és no passar per alt que continuem tenint els mateixos drets que quan fem una compra en temporada normal.
Cal recordar que els productes que es venen en època de rebaixes han de ser els mateixos que han estat a la venda els mesos precedents. Per això, en l’etiquetatge ha de figurar tant el preu anterior com el rebaixat o el percentatge de rebaixa que s’oferisca. L’etiquetatge ha de ser correcte i llegible en castellà. Els productes rebaixats que siguen exhibits en aparadors han de portar exposats els preus.

Devolucions

• Encara que els comerços no estan obligats a fer devolucions de productes en bon estat, la majoria les accepta. Si durant tot l’any el punt de venda anuncia que s’admeten canvis, haurà de fer-ho en rebaixes, llevat que s’indique el contrari expressament en un lloc visible.
• Quan es pot tornar un producte? Si presenta algun defecte de fabricació anterior a la venda. A més, en aquest cas el client no té per què acceptar vals, xecs ni moneda interna. Si va abonar la compra amb una targeta de dèbit o de crèdit, la devolució es farà a la targeta. I si va adquirir el producte pagant al comptat, el reemborsament també serà al comptat.
• Quan no té obligació l’establiment d’admetre una devolució? Quan el producte no és defectuós. És a dir, si el consumidor canvia d’opinió respecte d’un producte i desitja tornar-lo, l’establiment pot negar-se a fer-ho, sempre que l’article no siga defectuós. Algunes botigues, com a valor afegit dels seus serveis, permeten la devolució de productes encara que no presenten defectes de fabricació. Informem-nos sobre les condicions -terminis, si s’efectuarà en metàl·lic o mitjançant vals de compra, etc.- per a això.
• Si la publicitat d’un establiment o d’un producte anuncia a través de qualsevol mitjà que si no quedem satisfets amb el producte ens retornen els diners, tenim dret a això, ja que la publicitat és vinculant per a qui l’efectua. Ara bé, serà l’establiment qui decidisca quan acaben o canvien les condicions anunciades mitjançant la publicitat; així doncs, abans de comprar preguntem si continua vigent.
• Si per llei tenim dret a cancel·lar el contracte però el venedor es nega a tornar-nos la quantitat entregada, acudim a l’OMIC més pròxima o la Junta Arbitral de Consum.
• Si adquirim un producte abans de l’època de rebaixes i el tornem quan ja han començat, ens hauran d’abonar el preu que tenia quan va ser comprat, l’import que indique la factura o el tiquet de compra, i no el preu rebaixat.
• Per a evitar problemes posteriors, examinem bé l’objecte de la compra abans de pagar-lo.
• En les compres a terminis, exigim que ens incloguen una clàusula que possibilite la dissolució del contracte de compra dins dels tres dies posteriors a l’entrega de l’article.
• En la venda a domicili i en la venda a distància disposem d’un termini de 7 dies, des de la recepció de la mercaderia, per a tornar el producte.

Qualitat i garantia

• No acceptem cap article en mal estat, amb tares o defectes: ens estaran oferint un saldo, no una rebaixa.
• Si percebem alguna irregularitat, podem defensar els nostres drets denunciant la situació mitjançant la sol·licitud d’un full de reclamacions.
• Els béns de naturalesa duradora, com els electrodomèstics, que tinguen certificat de garantia, també hauran de portar-lo en època de rebaixes, en les mateixes condicions i per escrit. El document de garantia haurà d’expressar el bé o objecte sobre el qual recau, el nom i adreça del garant (el venedor), el termini de duració (com a mínim dos anys) i l’abast territorial.

Factures i formes de pagament

• Exigim i guardem els tiquets i les factures per si necessitem fer algun canvi o reclamació.
• La Llei per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris estableix que el tiquet ha de portar el nom del producte, la data de la compra i el preu, a més del nom del comerç. Si falta algunes d’aquestes dades, podem exigir al comerciant que ens l’indique per escrit.
• Els establiments que admeten el pagament amb targetes de crèdit durant la resta de l’any estan obligats a fer-ho també en rebaixes, llevat que s’indique de forma visible el contrari, sense cap recàrrec sobre el preu.

______________________________________________________________________

El somni d’un cotxe ecològic agafa embranzida

El cotxe elèctric es consolida com la millor opció de transport net i en dos anys se’n podran escollir diversos models en el mercat.

Conduir contaminant menys, amb un vehicle ecològic d’emissions zero, era fins fa poc una utopia. Els dos candidats més seriosos per a substituir als cotxes de gasolina, els vehicles elèctrics i els d’hidrogen, s’enfrontaven a seriosos obstacles: bateries de poca potència i autonomia, d’una banda, i la impossibilitat d’obtenir hidrogen a un preu assumible, de l’altra. Però l’últim any, el cotxe de bateries elèctriques ha agafat la davantera en aquesta carrera per aconseguir un automòbil “verd”. En dos anys, qualsevol que ho desitgi disposarà de diversos models d’aquest tipus de vehicle en el mercat.
Els dispositius que han revolucionat el sector de l’automoció des del punt de vista ecològic han estat les bateries d’ió-liti que fan servir tant els telèfons mòbils com els ordinadors. Les seves qualitats principals -són més lleugeres i potents- han impulsat l’avantatge dels automòbils elèctrics enfront dels d’hidrogen. Ja l’any passat es van crear diferents models als quals es van incorporar aquestes bateries i, tot i ser vehicles menys potents que els de gasolina, van aconseguir velocitats de fins a 160 quilòmetres hora.

Recarregar és més barat que fer benzina

Malgrat els avanços, però, l’autonomia de la bateria continua sent un dels punts dèbils d’aquests vehicles i una de les raons per les quals no acaben de convèncer el conductor mitjà. Com que només es pot circular amb la bateria entre 60 i 160 quilòmetres, depenent del model i la velocitat, en molts casos s’hi incorpora un motor de gasolina per a poder continuar circulant -són els anomenats “híbrids”-. En alguns casos, el motor de gasolina també permet recarregar les bateries en marxa. Un altre dels inconvenients principals és que aquestes bateries no s’han abaratit i són cares, fet que repercuteix en el preu final. En aquests moments, els cotxes elèctrics més econòmics costen de partida entre 15.000 i 16.000 euros i són els que tenen una autonomia menor (menys de 100 quilòmetres). Com més autonomia i potència, preu més alt.
L’avantatge es troba en el cost de la recàrrega, que es farà en poques hores i amb un endoll domèstic. Serà més barat que fer benzina, sobretot en una situació com l’actual, en què el petroli és cada vegada més escàs i, per tant, més car. Amb les tarifes actuals, recarregar les bateries d’un cotxe elèctric surt per la quarta part del que costa omplir el dipòsit de gasolina: el litre de gasolina s’acosta a l’euro, mentre que l’equivalent en electricitat són 21 cèntims d’euro.
Els vehicles d’hidrogen, per contra, no han trobat encara la forma d’abaratir els preus. El motor de combustió d’hidrogen és més potent que l’alternativa elèctrica i resulta molt més ràpid omplir el dipòsit que recarregar les bateries elèctriques. Però el preu està lluny de ser competitiu: a vuit euros el quilo d’hidrogen, omplir el dipòsit d’un dels últims prototips, l’Hydrogen 7, costa 64 euros.

El repte de la infraestructura

Entre els problemes tècnics més importants a què s’enfronta la creació d’un vehicle d’hidrogen destaca la forma de dissenyar tota la infraestructura de distribució i emmagatzematge del combustible. De moment, hi ha molt pocs dispensadors d’hidrogen o hidrogeneres, però nombrosos experts coincideixen que aquesta seria la solució: crear canonades de distribució, tancs per a emmagatzemar hidrogen líquid i una flota per al seu transport segur. És a dir, una transformació radical de la indústria i el transport mai vista en la història que exigiria una inversió multimilionària.
Si es dugués a terme aquesta iniciativa, faltaria resoldre l’inconvenient principal per als usuaris: l’obtenció d’hidrogen a un cost baix. Tot i que la font de l’hidrogen és l’aigua, un recurs abundant al planeta, la seva obtenció a través de l’electròlisi és un procés car i amb un requeriment energètic alt -es necessita la mateixa energia per a obtenir l’hidrogen que la que després s’hi produirà-. Es podria utilitzar carbó per a obtenir l’energia necessària que requereix l’electròlisi, però en aquest cas no s’avançaria en la tasca de reduir les emissions contaminants al medi ambient. I si s’opta per l’ús de l’electricitat, el sistema no és tan eficient: és més convenient destinar l’electricitat a la càrrega de les bateries d’un cotxe que a produir hidrogen per a alimentar una cel·la de combustible que torni a generar electricitat per a moure un cotxe. Així ho constatava, en un informe del 2006, un dels investigadors de l’European Fuel Cell Forum, una organització que abona el desenvolupament de cèl·lules de combustible.
Entre les alternatives a l’electròlisi, s’estudia l’obtenció d’hidrogen d’altres fonts com l’etanol o el metà, gràcies a l’ús de catalitzadors i de cèl·lules de combustible. El catalitzador permetria transformar, en el mateix automòbil, l’etanol o el metà en hidrogen; després, l’hidrogen passaria a la cèl·lula de combustible i aquesta generaria l’electricitat suficient per a moure el cotxe. Aquest sistema, però, no és tan net des del punt de vista mediambiental d’emissions. Tampoc no evita la dependència d’un combustible, encara que sí la necessitat de crear tota la infraestructura de distribució d’hidrogen.
Una altra opció és la que va presentar l’any passat un grup de científics del Massachussets Institute of Technology. Els investigadors d’aquest prestigiós centre han creat un sistema senzill i barat per a separar l’hidrogen de l’aigua utilitzant energia solar i un nou catalitzador de fosfat i ions de cobalt, que emula el procés de fotosíntesi de les plantes. Si s’implantés seria un sistema 100% net, però la realitat obliga a obrir els ulls i a prendre consciència que es tracta d’una aposta prometedora que està molt lluny d’arribar a comercialitzar-se.

La xarxa elèctrica ja existent

Atès que en aquests moments les cèl·lules de combustible dels vehicles d’hidrogen són molt cares i la infraestructura per a distribuir l’hidrogen és anecdòtica, la distribució d’electricitat per als cotxes guanya pes com una opció més pròxima i real.
Com que la xarxa ja està creada, hi hauria prou d’organitzar un sistema de punts, fins i tot en les mateixes gasolineres, on els cotxes podrien connectar-se i recarregar-se o comprar bateries carregades per a la seva substitució. A Europa i als EUA ja hi ha diverses empreses elèctriques que treballen en aquest projecte. Uns altres dels avantatges que s’adjudica a l’aposta elèctrica és que permetria aprofitar l’excedent d’electricitat que es genera de nit -sobretot el dels parcs eòlics, que no es pot acumular-. Així, l’usuari disposaria de les dues opcions: connectar el cotxe de nit o, en cas de necessitat, substituir la bateria consumida per una altra de recarregada.
Ara bé, tot i que els cotxes elèctrics semblen ser l’aposta més pròxima per a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, aquest esforç no serviria de res si, per tal d’obtenir l’electricitat, es continués recorrent a combustibles fòssils. Estan preparades les fonts renovables per a alimentar un nombre creixent de cotxes elèctrics? Hi ha prou electricitat per a aconseguir aquest fi? Hi ha qui assegura que no, però també els qui opinen el contrari. Als EUA, l’Institut d’Investigació per a l’Electricitat de Palo Alto, una institució sense finalitat de lucre, va preveure que si l’any 2050 s’aconseguís que fins al 60% dels cotxes del país fossin elèctrics, aquests només consumirien el 8% de l’electricitat nacional. De totes maneres, és una hipòtesi que només es verificarà quan arribi el moment.

Té futur l’hidrogen?

En aquest context es pot deduir que a l’automòbil d’hidrogen se li escapa l’oportunitat de tirar endavant. L’any passat, alguns executius de General Motors i de Toyota dubtaven sobre la viabilitat dels cotxes d’hidrogen a curt termini i suggerien que les seves companyies apostaven per l’elèctric com la millor forma de reduir les emissions a gran escala. En canvi, altres experts apunten que el futur de l’energia passa per la combinació de diverses fonts. I encara que l’hidrogen perd el tren en l’àmbit de l’automoció, no hi ha per què bandejar altres nínxols d’aplicació. És el cas dels sistemes estàtics, alimentats per energia solar o per metà que obtinguin hidrogen de l’aigua i permetin cobrir les necessitats energètiques d’una casa i proporcionar hidrogen combustible per a un automòbil o per a la calefacció. Sistemes així no requereixen de la complexa infraestructura de transport d’hidrogen i podrien proporcionar autonomia energètica a cases aïllades. El que encara falta comprovar és que siguin rendibles des del punt de vista econòmic.

Llatinismes i onomatopeies

Ja hem parlat dels llatinismes i les onomatopeies a classe.
Ara us deixe alguns documents i alguns enllaços que contenen llatinismes, onomatopeies i formes verbals i substantives dels sorolls emesos pels animals (cosa que us preocupava molt :-)).
Teniu algunes pàgines i també documents com per exemple aquest
Llatinismes

Visualitza aquest document al Scribd

Ací teniu l’enllaç de referència de la pàgina on el trobareu: ENLLAÇ

Ací teniu un altre recull a la xarxa: ENLLAÇ i una pàgina de pràctiques en línia : ENLLAÇ

Aquest és un recull d’onomatopeies que hi ha a la xarxa: ENLLAÇ

Com sempre us deixe documents penjats a la Finestra de descàrregues del blog:

onomato.doc

Llatinismes.pdf

JQCV: Noves proves

Ja coneixeu l’entrada de l’Ajuntament d’Alcoi on estan penjades les proves de la JQCV dels darrers anys. Aquests enllaços que teniu a sota pertanyen a la JQCV i estan a la seua pàgina en Descàrrega de proves anteriors (a la columna de la dreta).

A sota del missatge tindreu un enllaç perquè les hi pugueu descarregar totes en un arxiu comprimit.

• • Coneixements orals
    • Prova 2P-2011
    • Prova 1P-2011
    • Prova 2P-2010
    • Prova 1P-2010
    • Prova 2P-2009
    • Prova 1P-2009
  • Grau elemental
    • Prova 2P-2011
    • Prova 1P-2011
    • Prova 1P-2010
    • Prova 2P-2010
    • Prova 1P-2009
    • Prova 2P-2009
  • Grau mitjà
    • Prova 2PA-2011
    • Prova 2PB-2011
    • Prova 1PA-2011
    • Prova 1PB-2011
    • Prova 1PA-2010
    • Prova 2PA-2010
    • Prova 1PB-2010
    • Prova 2PB-2010
    • Prova 1PA-2009
    • Prova 2PA-2009
    • Prova 1PB-2009
    • Prova 2PB-2009
  • Grau superior
    • Prova 2P-2011
    • Prova 1P-2011
    • Prova 1P-2010
    • Prova 2P-2010
    • Prova 1P-2009
    • Prova 2P-2009

  
  Certificats de capacitació tècnica

  • Llenguatge administratiu
  • Correcció de textos
  • Llenguatge en els mitjans de comunicació

JQCV: Noves proves

Ja coneixeu l’entrada de l’Ajuntament d’Alcoi on estan penjades les proves de la JQCV dels darrers anys. Aquests enllaços que teniu a sota pertanyen a la JQCV i estan a la seua pàgina en Descàrrega de proves anteriors (a la columna de la dreta). 

A sota del missatge tindreu un enllaç perquè les hi pugueu descarregar totes en un arxiu comprimit.

• Coneixements orals
  • Prova 1P-2011
• Grau elemental
  • Prova 1P-2011
  • Prova 1P-2010
  • Prova 2P-2010
  • Prova 1P-2009
  • Prova 2P-2009
• Grau mitjà
  • Prova 1PA-2011
  • Prova 1PB-2011
  • Prova 1PA-2010
  • Prova 2PA-2010
  • Prova 1PB-2010
  • Prova 2PB-2010
  • Prova 1PA-2009
  • Prova 2PA-2009
  • Prova 1PB-2009
  • Prova 2PB-2009
• Grau superior
  • Prova 1P-2011
  • Prova 1P-2010
  • Prova 2P-2010
  • Prova 1P-2009
  • Prova 2P-2009

Certificats de capacitació tècnica

• Llenguatge administratiu
• Correcció de textos
• Llenguatge en els mitjans de comunicació

>JQCV Proves 2011: El mitjà

>Unes quantes coses. Vull agrair que em diguéreu com havia estat la prova del Mitjà, sobretot a Javier que m’ha enviat els orals que ell tenia. A la resta, …. com sou!. Ni un missatge dient com ha estat o si n’estàveu contents o no. Bé, ja en parlarem.

Com a orals aparegueren “La catografia i el GPS” i “Com un peix en l’aigua” (un tema sobre natació). També “El turisme sostenible” i “El meló d’Alger”. Com a redaccions m’han dit que hi havia un tema sobre els festivals de cançons, la visita a un museu, l’experiència de viatjar i aprendre un idioma, contar una experiència gastronòmica com a entrada en un bloc,… Si en teniu cap altra o si heu tingut cap oral més podeu comentar-ho en aquest missatge.

Més coses, m’han contat coses ocorregudes als orals com que l’examinador pronunciava incorrectament i a més s’equivocava. Si en eixe moment no us queixàreu i féreu que us repetiren el dictat (com sí que han fet en alguns llocs) i considereu que la vostra puntuació milloraria si no hagués ocorregut açò, podeu plantejar-vos el fet de reclamar-hi.
Una altra cosa, en la publicació sobre les noves proves parla de la durada de cada prova. La resolució de Conselleria diu:

Àrea 3 (expressió escrita) 30% del total de la prova
Àrea 4 (expressió i interacció oral) 30% del total de la prova

La durada màxima per a l’àrea 3 d’esta fase serà d’1 hora i 30 minuts.

Jo no entenc que l’àrea 4 estiga inclosa en aquesta hora i trenta minuts. Per a fer l’oral us han tret temps de la redacció?. Pot ser que siga una tria personal, del centre, del cap dels examinadors,… Què en penseu?.

L’altra cosa és que no crec que els examinadors estiguen obligats a fer-vos totes les preguntes que tinguen apuntades. Això establiria una actuació de pregunta-resposta breu que no compleix amb la idea d’un diàleg o conversa que és la proposta de la JQCV. Alguns de vosaltres heu passat per aquesta experiència?.

>Oral / Redacció 10

>Moviment del 15M

Fragment de la Viquipèdia

Les protestes d’Espanya del 2011, conegudes com Moviment 15-M, Spanish Revolution, Indignados o Indignats, són una sèrie de protestes ciutadanes pacífiques que reivindiquen un canvi radical en la política espanyola i la seva societat, ja que els manifestants consideren quei els partits polítics ni els representen ni prenen mesures pensant en l’interès de la població.

Comparades amb la “Primavera Àrab” i el Maig del 68, es van inicial el 15 de maig amb una convocatòria inicial a 58 ciutats d’arreu d’Espanya, dies abans de les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles del 22 de maig. Els seus portaveus han definit el moviment «no apolític, sinó apartidista».El gruix dels manifestants són joves, però també participen aturats, gent gran i fins i tot famílies. Tots ells han destacat la naturalesa pacífica de les protestes, fet que també ha reflectit la premsa estrangera.

MANIFEST Democràcia Real ja!


Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.


Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.


Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:


Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.


La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica  encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE.


L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.


Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.


Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.


Per tot això estic indignat.


Jo puc canviar-ho.


Jo puc ajudar.


Sé que junts podrem.


Surt amb nosaltres. És el teu dret.


___________________________________________




 Telèfons mòbils i salut 
Nombroses evidències contradiuen la seua pretesa innocuïtat
Carlos M. Requejo 

Mentre bona part dels informes oficials conclouen que la radiació que origina l’ús dels telèfons mòbils i les antenes associades no provoca danys a les persones —encara que recomanen més estudis i investigacions—, són nombrosos els treballs i les veus discordants amb aquests  criteris. Al mateix temps, es critiquen els vincles d’alguns d’aquests  organismes oficials amb les grans empreses de telecomunicacions.


Carlos M. Requejo és arquitecte interiorista,
especialista en Geobiologia i Qualitat
de l’Hàbitat. UPC
mrequejo@teleline.es
http://www.domobiotik.com

Aquest article, publicat en castellà en el núm. 24 de la revista  “El ecologista”, és una adaptació de l’informe elaborat per a GEA, Associació d’Estudis Geobiològics, en març de 2000.

La contaminació electromagnètica pren hui un dimensió inusitada amb l’ús intensiu del telèfon mòbil. Aquesta   febre ha incorporat al nostre paisatge urbà milions de telèfons mòbils que ja no són esnobs, i es fan dia a dia més imprescindibles. Gràcies a l’invent del telèfon cel·lular som lliures de rebre una inoportuna telefonada en qualsevol lloc. A més, amb les tarifes telefòniques més cares d’Europa (més del 170%), correm el risc de ser atracats a mà armada a fi de mes. Però, el que és pitjor, al petit telèfon mòbil se l’acusa d’atemptar greument contra la nostra salut. 

Antenes i telèfons


La radiació d’un telèfon mòbil supera 3 milions de vegades la radiació natural, i durant el seu ús l’antena emissora-receptora se situa literalment pegada al cervell. L’emissió de microones molt prop del nostre crani accelera les nostres ones cerebrals al límit de l’éstrés, i pot tenir molts altres efectes, com s’assenyala més endavant. 
  
En absència de tota normativa i amb la complaença del govern, les companyies telefòniques aprofiten, molt de pressa, el buit legal existent i les antenes repetidores de la xàrxa mòbil proliferen com a fongs en les nostres teulades, moltes vegades sense molestar-se a demanar els més elementals permisos. Cada vegada més, podem disfrutar en el camp dels grups d’antenes repetidores, de diversos models segons cada companyia telefònica (Telefónica Móviles, Airtel, Amena), que a la caça de la cobertura total competeixen per conquistar l’edifici o el tossal més alt de la zona. 
  
Hui la cobertura de la xarxa de telefonia mòbil és quasi total en tot el territori nacional —fins a el 90-95% segons companyies— i aquesta teranyina tecnològica crea una pol·lució de radiofreqüències que envaeixen tot l’espai radioelèctric, generant múltiples efectes ambientals i biològics. 

Perills de la telefonia mòbil


Molts informes científics alerten dels riscos de la contaminació electromagnètica i especialment de les microones, utilitzades en emissions de televisió, radars i telefonia mòbil. A llarg termini, amb l’ús del mòbil o exposats a les antenes repetidores, molts científics troben danys en la membrana cel·lular (flux d’ions Ca, K, Na), efectes sobre el sistema immunitari amb pèrdua de defenses, i fins i tot alteració de l’ADN, amb dany a cromosomes, i ruptura d’enllaços simples i dobles. S’ha trobat increment de tumors en cobais; s’ha relacionat l’ús del mòbil amb el càncer de pell, i pot ser causa de tumors cerebrals; també s’ha vinculat amb el Parkinson i amb el risc de potenciar o accelerar l’aparició de la demència d’Alzheimer. 
  
Els efectes biològics depenen del temps d’exposició a les microones, augmenten linealment amb la potència de la font d’emissió (mòbil o antena) i decreixen amb el quadrat de la distància entre el mòbil o antena repetidora i la persona exposada. Poden aparéixer amb dosis de radiació molt baixes, a partir de 0,1 µW/cm2 de potència de radiació. Els més recents estudis científics (Neil Sherry, Nova Zelanda, juny 2000) troben efectes biològics amb alteració de l’electroencefalograma a partir de només 0,01 µW/cm2. 
  
Per la seua banda, els efectes neurofisiològics a curt termini mostren una clara correlació amb el major ús de mòbils o amb una major proximitat a les antenes. Alguns d’aquests  efectes són: increment de l’estrés; alteració d’ones cerebrals i altres bioritmes; pèrdues de memòria, ment en blanc; mal de cap persistent; insomni i trastorns del son; sorolls i brunzits d’orelles, marejos i vertigen; palpitacions i alteracions del ritme cardíac; pujada de pressió sanguínia; calfament dels teixits pròxims a l’orella i a la còrnia de l’ull, amb augment del risc de sofrir cataractes; eritemes en les zones de pell exposades directament a les radiacions; a més de tota una sèrie de malestars difícils de definir, que la medicina qualifica com distonies neurovegetatives. 
  
Tots som sensibles a les microones, però el perill potencial enfront dels camps electromagnètics és major per a la població d’alt risc, com les embarassades, bebés i xiquets, que presenten un perill estadístic molt major (fins a centenars de voltes). 
  
El risc també s’incrementa en malalts, ancians i, més encara, en les persones ultrasensibles, el col·lectiu d’al·lèrgics a l’electricitat, que poden presentar respostes biològiques amb dosis de radiació fins a mil vegades menors. 

Marc legal en electromagnetisme


Actualment la major part de la comunitat europea segueix la norma NEV 50166-2, segons els criteris de l’ICNIRP (International Comission on Non-Ionizing Radiation Protection), una institució al servei dels interessos de la indústria. Aquest organisme, dependent de l’Organització Mundial de la Salut, OMS, recomana com a límits de densitat de flux de potència 450 µW/cm2 per a radiacions continuades de 900 MHz, i de 900 µW/cm2 per a la de 1.800 MHz. Però recentment Suïssa, seguint l’exemple d’Itàlia, Xina o Rússia, davant de les evidències científiques de risc sanitari per a la població, aplica de manera preventiva, i mentre progressen les investigacions, una normativa d’electromagnetisme més restrictiva, que redueix per 100 els valors acceptats per l’ICNIRP. L’Oficina Suïssa de Medi Ambient ha fixat provisionalment el límit d’exposició humana per a la xarxa de telefonia en 4 µW/cm2 (juliol 2000). 
  
En la Resolució de Salzburg (Conferència Internacional sobre Emplaçament d’Emissores de Telefonia Mòbil, Ciència i Salut Pública, juny del 2000) es dóna un pas més recomanant un valor provisional màxim de 0,1 µW/cm2 per a les estacions base GSM (vore quadre sobre telefonia mòbil). L’OMS, a través d’ICNIRP, no obstant, no accepta aquests límits, que qualifica d’arbitraris, i es remet als resultats d’un estudi epidemiològic en curs, que estarà acabat en 2003. 
  
De manera molt pragmàtica, com que no pot quantificar el risc econòmic, la companyia d’assegurances britànica Lloyds refusa assegurar els riscos sanitaris dels telèfons mòbils, com ja ho feren la majoria de companyies d’assegurances davant del risc dels camps electromagnètics de baixa freqüència ELF (xarxa alta tensió, etc.), que van quedar exclosos de la cobertura de les pòlisses d’assegurances (lletra xicoteta), al mateix nivell que els riscos inevitables del perill nuclear, huracans o terratrémols (Allianz 1993). 
  
Recordem que l’Agència nord-americana per a la Protecció Ambiental en un informe de 1990 (mai publicat), va classificar els camps electromagnètics com a cancerigen B2 (açò és, probable carcinogen), semblant al tetraclorur de carboni, les dioxines, els PCB o el DDT, tots ells prohibits a hores d’ara. Després, davant de les pressions del lobby elèctric, va silenciar l’informe. 
  
Davant del buit legal i normatiu existent a Espanya, diversos municipis ens han demanat a l’Associació d’Estudis Geobiològics (GEA) la realització d’un Mapa de Radiació de microones, o sol·licitat assessoria tècnica per a l’elaboració d’ordenances que limiten la proliferació de les antenes repetidores, seguint l’exemple d’Eibar, Cartagena o Santa Coloma de Gramenet, que han publicat bans o ordenances locals que limiten o exclouen les antenes repetidores en els seus municipis. 
  
Conscients del perill d’un ús prolongat i habitual en l’entorn laboral, diversos sindicats britànics (març de 2000) han manifestat que cap afiliat pot ser obligat per l’empresa a portar damunt o utilitzar un telèfon mòbil durant la jornada laboral. 
  
En els EUA és obligatori l’etiquetatge dels telèfons mòbils, de manera semblant al tabac. Des d’agost de 2000, cada nou model indica el nivell de radiació emesa, per a informar del risc de cada telèfon mòbil i eludir possibles reclamacions multimilionàries com en el cas de la indústria tabaquera. 
  
Mentrestant, el govern espanyol s’està plantejant redactar un decret en què instarà —sense obligar— els fabricants de telèfons mòbils a incloure informació sobre les seues emissions, encara que es descarta incloure advertències de que pot ser perjudicial per a la salut com ja es fa, per exemple, al Regne Unit. 

Consells per a reduir el risc sanitari


Davant de la disparitat de criteris existent, i amb l’experiència de múltiples substàncies o activitats pretesament innòcues, que després s’han mostrat nocives (amiant, nombrosos pesticides inicialment inofensius i després prohibits, alimentació de vaques amb pinsos carnis, medicaments que després han provocat greus malformacions…) l’única cosa raonable és un enfocament que prime la salut dels ciutadans abans que els interessos econòmics d’un grapat d’empreses poderoses. 
  
Així concloïen els experts independents britànics quan van donar a conéixer el seu informe per al Ministeri de Sanitat de Regne Unit al maig de 2000: “recomanem que s’aplique el principi de prevenció en l’ús de les tecnologies de telefonia mòbil fins que es dispose de major i més fonamentada informació científica sobre els seus efectes sobre la salut”. 
  
Conseqüentment, donat el risc existent, hem d’usar el mòbil el menys possible, limitant el nombre de telefonades i la seua duració. Si no hi ha més remei que usar un mòbil, els analògics són més aconsellables que els digitals (GSM). Hem d’elegir un model de baixa radiació —les potències d’emissió solen oscil·lar entre 0,6 i 2 W— i considerar-lo un telèfon d’emergència. És aconsellable estendre l’antena i allunyar-lo tot el possible del cap quan parlem (accessori mans lliures), així com usar missatges escrits, per la seua breu emissió radioelèctrica i per la distància de lectura. 
  
Quan no s’use (estand by), mantenir el telèfon allunyat del cos i evitar portar-lo permanentment prop dels genitals, renyons, cor, ulls o cervell. No usar-lo dins d’edificis, perquè augmenta la potència de radiació en haver de travessar estructures denses. Ha d’evitar-se el seu ús en llocs públics, per a evitar la irradiació involuntària a l’usuari passiu. És important impedir la venda i promoció del telèfon mòbil als jóvens, evitant el seu ús pels xiquets, per la seua major sensibilitat. 
  
En el mateix sentit, hem d’evitar romandre prop de les antenes repetidores, per la gran potència i la llarga duració de l’exposició. Si residim prop d’una antena repetidora, cal mesurar amb precisió la radiació efectiva rebuda per les persones (densitat de potència), amb aparells homologats d’alta sensibilitat a càrrec d’un expert, que pot mesurar in situ la radiació de microones i suggerir les mesures necessàries. Davant de l’amenaça omnipresent de les antenes, podem instal·lar pantalles de protecció per a les microones, atés que la major part de la radiació de la xarxa de telefonia mòbil penetra per les finestres. 
  
Davant de l’amenaça de la cobertura total, sorgix la demanda d’instal·lar pantalles de microones que impedisquen l’ús del mòbil. Aquest blindatge RF pot ser molt adequat en sales de concerts o en esglésies, ja que res és més molest i indiscret que sentir la timbrada d’un mòbil en un funeral, o durant un pianíssimo. Cada vegada més locals públics, hotels i restaurants de qualitat, eviten l’ús indiscriminat del telèfon mòbil i oferixen als seus clients un entorn de silenci, relax i confort ambiental. 
  
Han d’evitar-se, no obstant, els sistemes d’interferència RF actius, perquè incrementen la radiació ambiental. Al contrari, les pantalles opaques a les microones —pel·lícules transparents o cortines opaques que poden blindar murs i finestres—, garantixen el silenci-ràdio i una reducció de la densitat de potència dins del local del 90 al 95%. D’altra banda, és possible obtenir cobertura de telefonia, però sense patir la radiació ambiental, col·locant una antena exterior al blindatge, semblant a la dels cel·lulars de cotxe, conduint el senyal per cable als llocs que ho necessiten, d’una manera selectiva. 
  
Resulta de vital importància realitzar un Mapa de Radiació, que permeta planificar el desenrotllament de la xarxa de telefonia amb criteris sanitaris i, especialment, evitar les antenes repetidores prop de guarderies, escoles, hospitals i centres semblants, on es troba la població més sensible. És necessari establir distàncies de seguretat seguint les més avançades normatives internacionals: mentre la UE proposa una distància mínima de seguretat —sense presència humana— al voltant de les antenes de 58 m, en Toronto (Canadà) són 200 m, 300 m en Namur (Bèlgica) i 500 m a Austràlia. En aquest moment a Espanya s’autoritzen les antenes a 5 m de la nostra finestra, i la nova normativa en estudi, de la Generalitat de Catalunya, proposa augmentar-la a 10 m. 
  
Finalment, la recent condemna judicial a Iberdrola, primera a Espanya per contaminació electromagnètica, com altres condemnes a Itàlia, Suïssa i Alemanya, obrin també un precedent legal per a les demandes de les plataformes ecologistes i ciutadanes que lluiten, com a Quixots, contra aquests moderns molins.

EQUIVALÈNCIES D’UNITATS DE MESURA I VALORS DE REFERÈNCIA PER A IMMISSIONS D’INSTAL.LACIONS DE TELEFONIA MÒBIL

µW/cm2   V/m 1.000 61,40 Prop ICNIRP/OMS; Rec. Consell UE; MaxL BRD (>2.000 MHz) 900 58,25 Prop ICNIRP/OMS; Rec. Consell UE; MaxL BRD (1.800 MHz) 500 43,42 Prop ICNIRP/OMS; Rec. Consell UE; MaxL BRD (1.000 MHz) 10 6,14 MaxL Suïssa (6V/m>1.800 MHz); MaxL Itàlia; Prop. Toronto; Prop. Escòcia 7 5,14 MaxL Suïssa (5V/m 900 + .800 MHz)* 4 3,88 MaxL Suïssa (4V/m 900 MHz)* 0,1 0,61 Prop. Salzburg; Objectiu de qualitat d’Itàlia* 0,03 0,34 Proposta Salzburg  (0,25 mW/m2)** 0,02 0,28 Prop. Dr. Cherry Nova Zelanda per al 2000 0,01 0,19 Prop. Dr. Cherry Nova Zelanda per al 2010 0,001 0,06 Prop. Resolució BRD 1999 habitatge. En dormitori 10 voltes menys Prop.=Proposta; MaxL=Valor màxim legalment establit; *segons instal.lació; **segons instal.lació i operador. Font: Conferència Internacional de Salzburg 7-8 juny 2000 (traduït per Carlota Huidobro)

_____________________________________________________________________

Smartphone

Mòbils d’última generació: telèfons o miniordinadors?

Revista Eroski Consumer

La creixent complexitat dels dispositius mòbils exigeix prendre’s un temps per a reflexionar sobre les necessitats de cada usuari abans de decidir-se per un model concret

No hi ha cap dubte. El mercat ofereix tants telèfons mòbils com prestacions exigeixen els milions d’usuaris . Ara bé, encara que la majoria dels ciutadans es conformen amb un aparell que els permeti trucar, cada vegada són més els consumidors que reclamen funcions que abans s’atribuïen a l’ordinador. L’ús del mòbil es complica, i amb això també es complica la decisió que cal prendre en el moment d’adquirir-ne un de gamma alta, i no només perquè són cars, sinó perquè la seva contractació implica sovint compromisos de permanència amb un operador que arriben als divuit mesos. Una compra responsable i encertada exigeix pensar molt bé en els usos que es vol fer del nou aparell.

Blackberry, per als amants del text

Si la principal funció del telèfon és donar-li un ús comunicatiu, de caire professional, en què predomini l’enviament i la recepció de correus electrònics o la missatgeria instantània, els telèfons Blackberry són la millor opció. Els motius són dos: el seu teclat complet QWERTY està expandit i proporciona l’espai suficient per teclejar en un petit espai amb rapidesa i sense equivocacions. La segona raó és que l’empresa que els ven, la canadenca RIM (Research In Motion, o ‘Recerca en Moviment’), no basa l’enviament de correus electrònics en els protocols de dades de les xarxes de telefonia comunes com a 3G, GSM o EDGE, sinó que compta amb els seus propis servidors. D’aquesta manera, els correus viatgen per les xarxes generals de telefonia mòbil però ho fan amb un xifratge especial i diferent de la resta que els protegeix millor de possibles intromissions. Una qüestió fonamental per a la protecció d’informació privada, sobretot en l’àmbit empresarial, fins a tal punt que alguns governs no ho veuen amb bons ulls i planegen prohibir aquests telèfons al seu territori si RIM no comparteix amb ells el codi d’accés als seus servidors.

En el terreny econòmic, les persones que prefereixin la comunicació per text abans que per veu també tenen molt a guanyar amb les Blackberry. Les tarifes de dades que ofereix no limiten l’ús de la xarxa i permeten el xat de manera senzilla i àgil, igual com l’enviament d’adjunts sense límit de pes. Encara que aquest últim punt varia segons l’empresa que proveeixi l’accés, sobretot en el cas d’imatges .

Pel que fa al preu, tot i que les Blackberry són cares, tots els operadors importants les ofereixen subvencionades, de vegades sense haver d’abonar una entrada inicial. Però convé estudiar el pla de dades que l’operador ofereixi per evitar que els costos de base superin l’acceptable i s’acabin pagant factures excessives.

Iphone i telèfons amb Android, per al lleure i la navegació web

Per al desenvolupament d’una activitat no professional o que no estigui basada en l’ús del teclat, hi ha opcions millors que la Blackberry. Són models que ofereixen una navegació web superior a la dels telèfons de RIM, malgrat que aquests milloren any rere any. En aquests casos, el telèfon que s’esculli varia segons el preu que s’estigui disposat a pagar. D’una banda, es troba el flamant iPhone d’Apple, amb la seva pantalla tàctil i la seva, fins avui, no superada experiència d’usuari en la navegació per Internet en un mòbil.

La seva pantalla multitàctil, que permet augmentar la mida de lletres i imatges al gust de l’usuari, el converteix en un bon candidat per a recórrer pàgines web, mirar mapes o seguir els contactes a les xarxes socials. També facilita la lectura de diaris, blocs i correus electrònics, encara que a l’hora d’escriure, el seu teclat tàctil no és comparable al de les Blackberry.

D’altra banda, Apple disposa d’una botiga amb centenars de milers d’aplicacions que enriqueixen les funcions de l’iPhone i fan que sigui molt més que un telèfon amb accés a Internet: el converteixen en un navegador GPS, una brúixola, una consola de videojocs, una agenda de tasques pendents… I en l’últim model llançat, l’iPhone 4, les seves dues càmeres el doten de capacitat per gravar vídeos en alta definició i fer fotografies de qualitat més que acceptable.

Davant d’aquest popular model es postulen tota una gamma de telèfons, estèticament no tan bonics però sí més barats i igual d’interessants quant a l’experiència d’usuari i a les aplicacions. Són els mòbils que funcionen amb el sistema operatiu Android, llançat per Google i adoptat per marques tan prestigioses com HTC.

L’avantatge és que l’oferta és més gran i, per tant, es poden trobar telèfons més barats que l’iPhone, i amb plans de preus més avantatjosos quan es contracta una línia i se subvenciona l’aparell . El desavantatge és que Android encara no és a l’altura del sistema operatiu d’iPhone, encara que en menys d’un any els experts consideren que tots dos sistemes poden igualar-se en prestacions. D’altra banda, Android també disposa d’una important botiga d’aplicacions que dota de nombroses prestacions els seus mòbils.

Nokia i telèfons amb Windows Mobile, millor esperar

Nokia és el líder mundial dels telèfons de les gammes mitjana i baixa. No obstant això, en la gamma alta la seva experiència no ha estat bona, ja que el sistema operatiu que fa servir, Symbian, s’ha mostrat incompetent per als aparells de complexitat creixent. De moment, i a l’espera que Megoo (la nova proposta de programari de l’empresa finlandesa) prosperi, no és del tot aconsellable adquirir un Nokia de gamma alta.

I el mateix passa amb els telèfons que funcionen amb el sistema operatiu Windows Mobile. Els propers mesos s’espera gaudir de la nova versió WM7. Mentrestant, és millor evitar les versions anteriors, ja que es van mostrar fallides i incapaces de fer funcionar cap model amb eficàcia. Un dels seus punts febles és l’excessiva potència que requereix aquest sistema, massa per als petits processadors dels mòbils. No obstant això, es preveu que amb nous xips de més potència WM7 respongui bé.

Exercicis de valencià en línia

A banda dels altres cursos que teniu al bloc i dels quals us inclouré un enllaç a sota d’aquest missatge, també podeu accedir a aquest recull d’exercicis en línia del superior que he trobat a la Diputació. No són descarregables sinó que són autocorrectius en línia, però si us interessa conservar el resultat o la pregunta, podeu fer una captura de pantalla (normalment dalt a la dreta del vostre teclat hi ha una tecla “Impr pant”) i després enganxar-la a un document o a un arxiu d’imatge del Gimp o del Paint. Us hi deixe l’enllaç en la imatge i a sota els enllaços als exercicis.

EXERCICIS PER CONTINGUTS

Adjectius que fan d’adverbis

Adverbis

Article

Concordança

Conjuncions

Correcció

Formació del femení

Formació del plural

Grafies

Locucions

Perífrasis verbals

Preposicions

Pronoms febles

Pronoms indefinits

Pronoms numerals

Pronoms relatius

Traducció

Verbs

Vocabulari

Recordatori de cursos

Cursos

Exercicis de la UA

Recursos de la UPV

Gramàtica