PROVES DE LA JQCV NOVEMBRE 2016


Certificats de coneixements generals


Certificats de capacitació tècnica

Anuncis

Proves de la JQCV 2016

Criteris de correcció 2013


Vull recordar-vos que el període de matrícula finalitza aquest mes. Si voleu fer la prova a Juny o a Novembre, heu de formalitzar-la ara perquè sols hi ha una matrícula per a les dues proves. Si no ho feu, caldrà que espereu fins a 2014 per a fer-la ^_^

Us hi penge també els criteris de correcció de l’oral, la redacció i el dictat de la segona part de la prova com us havia comentat a classe. Feu-hi una ullada ^_^

Proves de JQCV 2013


Ja tenim les dates de matriculació i de les proves de la JQCV

Calendari de matrícula 2013

Termini de presentació de les sol·licituds

  • Període únic: del 2 al 30 d’abril
  • NOTA:
    Esta matrícula dóna dret a presentar-se a les proves dels dos períodes anuals d’exàmens (juny i novembre).

    Calendari proves 2013

    Nivell 1r període 2n període Hora
      N1 01/06/2013 09/11/2013 9:00  
      N2 08/06/2013 16/11/2013 9:00  
      N3 (primera fase) 01/06/2013 09/11/2013 9:00/12:00  
      N3 (segona fase) 15/06/2013 23/11/2013 9:00/16:00  
      N4 (primera fase) 08/06/2013 16/11/2013 9:00  
      N4 (segona fase) Excepte seu d’Alacant 22/06/2013 30/11/2013 9:00  
      N4 (segona fase) Seu d’Alacant 29/06/2013 30/11/2013 9:00  
      N5 01/06/2013 09/11/2013 9:30  
      N6 22/06/2013 30/11/2013 9:30  
      N7 15/06/2013 23/11/2013 9:30  

    Claus: N1. Coneixements orals – N2. Grau elemental – N3. Grau mitjà – N4. Grau superior
    N5. Llenguatge administratiu – N6. Correcció de textos – N7. Llenguatge en els mitjans de comunicació

Proves anteriors de la JQCV Novembre 2012

Oral / Redacció 18


Ja sabeu que teniu publicats els resultats de les proves a la pàgina de la JQCV, mireu-los si teniu cap dubte.
 Una altra cosa, pel que fa als temes per a les redaccions i els orals heu de mirar els missatges que estan encapçalats per les etiquetes “Orals” / “Redaccions“. Hi ha 18 entrades al bloc amb informacions de diferents mitjans i que heu de fer servir per a preparar la prova pràctica.
Si voleu saber res més o no enteneu com funciona açò del bloc 😥 , dieu-m’ho.

Comprar per llençar

Les bombetes estan dissenyades per durar mil hores quan podrien fer-ho més de cent anys i un xip limita el temps de vida útil de les impressores. Aquests són alguns dels exemples que es mostren en el documental Compar, llençar, comprar, que TV3 emet dins la franja Sense ficció (23.55 h), i que denuncia l’obsolescència programada per les empreses per incentivar el consum. “Aquesta pràctica empresarial s’ha convertit en la base de l’economia moderna, malgrat les terribles conseqüències mediambientals d’un sistema que genera tones de residus inútilment”, va indicar la realitzadora del film, Cosima Dannoritzer, durant la presentació del documental, una producció de Media 3.14 (Mediapro) i Article Z en coproducció amb Arte France, TVC i TVE, que l’emetrà el 9 de gener per La 2 a les deu de la nit. El documental també s’estrenarà pròximament a diferents canals internacionals; entre altres d’Irlanda, França, Anglaterra, Bèlgica, Suïssa, Finlàndia i Àustria. Comprar, llençar, comprar demostra que el cicle producció-consum-deixalla és cada vegada més ràpid, però no és nou.

L’obsolescència programada va néixer els anys vint quan les principals empreses de producció de bombetes van crear un cartell per limitar-ne la vida a un màxim de mil hores. Abans d’aquest acord, les bombetes duraven molt més, com demostra la bombeta que segueix encesa des de fa més de cent anys en un parc de bombers dels Estats Units. Un altre exemple revelador és el cas de les mitges de niló a prova de carreres, que van triomfar entre les dones en els anys cinquanta i després van desaparèixer misteriosament del mercat. Els exemples se succeeixen fins als nostres dies, en què els casos més clars es troben en els productes electrònics, com impressores o els Ipod. El cas dels Ipod va ser portat als tribunals per una advocada de San Francisco (Estats Units) que va denunciar que Apple havia aplicat l’obsolescència programada a les bateries, amb la intenció que els Ipod duressin poc i el consumidor es veiés obligat a comprar-ne un altre al cap d’un any.

“El documental no va en contra de cap empresa en concret perquè l’obsolescència programada és una pràctica generalitzada”, segons el productor executiu del film, Joan Úbeda, que va aclarir que “el problema es troba en la filosofia del sistema que actua d’una manera clarament insostenible obligant els enginyers a crear productes poc duradors quan podrien ser molt millors”. “No només posem el problema sobre la taula, sinó que també mostrem algunes sortides o solucions que ja s’estan debatent”, ha afegit Cosima Dannoritzer.

_______________________________________________________________________
El perill dels neuroproductes
Juan Nácher (*) Càtedra de Divulgació de la Ciència UCC
En els darrers temps hem vist com una gran quantitat de productes dirigits al nostre sistema nerviós es poden trobar tant a les farmàcies com als herbolaris, als supermercats i per Internet. Alguns es pretén que són per a relaxar-nos, per a induir-nos al son o per a efectes antidepressius, i n’hi ha d’altres amb efectes estimulants o que suposadament incrementen la nostra memòria. Ja són uns quants anys que estic estudiant l’efecte de diferents substàncies sobre el nostre sistema nerviós i, després d’haver vist com en modifiquen l’estructura i el funcionament, estic francament preocupat pels problemes que poden sorgir de l’abús o l’ús inadequat d’aquests “neuroproductes”.
El primer problema amb què ens enfrontem és que la major part d’aquestes substàncies o preparats no han estat testats adequadament ni en animals de laboratori ni en humans, al contrari del que és habitual amb qualsevol medicament. La majoria d’aquests preparats d’herbes, complements multivitamínics, begudes relaxants, etc. no tenen cap efecte comprovat. Els medicaments han de passar controls perquè se’n demostre l’eficàcia, però això no ocorre amb aquests productes, perquè no es venen com a medicaments, sinó com a aliments o complements dietètics. Si un en llegeix amb detall els prospectes o els envasos, o si fa una cerca ràpida per Internet dels efectes dels seus components, s’adonarà que en la major part del casos no hi ha estudis seriosos que en demostren les suposades propietats. Encara més: hi ha estudis independents que han comprovat que en molts les substàncies anunciades pels fabricants es troben en una quantitat menor que la indicada o que aquestes substàncies es degraden ràpidament i, per tant, només una quantitat reduïda arribaria al nostre sistema nerviós. És especialment preocupant el fet que alguns d’aquests productes es venguen a les farmàcies, perquè això els fa adquirir un estatus semblant al dels medicaments.
El segon problema és encara més greu. Hi ha productes que duen com a components substàncies amb efectes provats sobre el nostre sistema nerviós. En alguns d’aquests es troben neurotransmissors (les molècules que empren les nostres neurones per a comunicar-se) com ara el glutamat, el GABA o la taurina, o hormones, com per exemple la melatonina, que tenen un efecte poderós sobre el nostre cervell. El fet de no tenir un control sobre la dosi o la quantitat de principi actiu que hi ha en aquests productes pot generar problemes greus de salut. En aquest sentit, els preparats d’herbes semblen especialment preocupants. En la major part dels casos no sabem encara quins són tots els principis actius d’un determinat vegetal. A més, encara que un d’aquests principis fóra segur i efectiu, el preparat podria contenir-ne altres que no ho foren. El fet que un preparat d’herbes estiga fet de substàncies “naturals” no és cap garantia que no tinga efectes adversos per a la nostra salut. Una bona part dels medicaments que es fan servir per tractar malalties neurològiques i psiquiàtriques han estat obtinguts o desenvolupats a partir de substàncies que es troben en les plantes, però sense assessorament mèdic ningú no prendria aquests medicaments en la dosi i amb l’assiduïtat que volguera. Fixem-nos, per exemple, en els preparats de valeriana que es venen com a relaxants. Sorprenentment, no hi ha dades fiables sobre si són de veres efectius: una revisió publicada recentment ha posat de manifest que l’efectivitat d’aquest preparat en el tractament de l’insomni no ha estat demostrada amb mesures objectives o quantitatives.
La valeriana té més de 15 substàncies que podrien interaccionar amb el sistema gabaèrgic (el que controla la inhibició del nostre sistema nerviós), però no se sap quina o quines són les que promouen l’efecte relaxant. Diversos estudis assenyalen que el seu consum no és tòxic, però en dosis elevades pot causar desorientació i mareig. A més, atesa la seua interacció amb el sistema inhibidor, no hauria de combinar-se’n el consum amb l’ús de substàncies depressives, com ara els tranquil·litzants i anxiolítics més emprats. Per si tot això no fóra prou, també hi ha evidències amb animals d’experimentació que els preparats de valeriana tenen efectes sobre el sistema nerviós dels fetus, per la qual cosa la seua utilització en dones embarassades hauria d’estar completament prohibida fins que no es determine que és completament segura.
S’hauria de tenir una cura especial quan es fan servir aquests “neuroproductes”, perquè rere la seua façana innòcua es poden amagar efectes perniciosos. El nostre sistema nerviós no és com un ordinador, en què les connexions són invariables; prendre sense control substàncies que modifiquen el funcionament o l’estructura de les nostres connexions neuronals pot donar lloc a canvis profunds, els quals podrien modificar la nostra conducta, afavorir el desenvolupament d’algun trastorn relacionat amb el nostre cervell o agreujar els símptomes en persones que pateixen alguna malaltia psiquiàtrica.
El consum d’aquests preparats també pot ser especialment perillós en joves i adolescents, perquè sabem que durant aquesta etapa de la vida fins i tot alteracions lleus del sistema nerviós a causa d’algunes substàncies poden predisposar al desenvolupament en alguns individus de malalties mentals greus, com ara la depressió o l’esquizofrènia. És clar que el risc no és elevat, però per mínima que en siga la possibilitat, les autoritats haurien de fer un esforç per controlar aquest mercat i fer que els “neuroproductes” també se sotmeten a un control semblant al que passen els medicaments. I no sols per demostrar que no són tòxics, sinó també per deixar clar que són efectius en allò que prometen fer.
(*) Juan Nácher és professor titular de Biologia Cel·lular i Parasitologia de la Universitat de València


______________________________________________________________________

Televisió intel·ligent

La televisió intel·ligent (“Smart TV” o també traduït com “Televisió híbrida“) descriu la integració d’Internet i de les característiques Web 2.0 a la televisió digital i al set-top box (TDT), així com la convergència tecnològica entre els ordinadors i aquests televisors i STB. Aquests dispositius es centren en els mitjans interactius en línia, en la televisió per Internet, i en altres serveis com el vídeo a la carta.[1]
La tecnologia dels televisors intel·ligents no només s’incorpora en els aparells de televisió, sinó també en altres dispositius com ara la set-top box, reproductors Blu-ray, consoles de videojocs i Home cinemas, entre d’altres. Aquests dispositius permeten als espectadors buscar i trobar vídeos, pel·lícules, fotografies i altres continguts online, en un canal de televisió per cable, en un canal de televisió per satèl·lit o emmagatzemat en un disc dur local. [2][3]
És un concepte paral·lel al de smartphone, referent a la integració d’Internet, widgets web i aplicacions de programari en elstelèfons mòbils, d’on prové el nom.

Serveis

La televisió intel·ligent permet als usuaris veure serveis avançats al seu televisor de pantalla plana, a través d’un únic dispositiu. A més d’una gamma més àmplia dels continguts dels proveïdors de televisió – que van des de la televisió tradicional de difusió, vídeo a la carta i serveis de catch-up TV, com BBC iPlayer – aquests nous dispositius també ofereixen als consumidors accés al contingut generat pels propis usuaris (ja sigui emmagatzemat en una disc dur extern, o emmagatzemat en un núvol), i una àmplia gamma de serveis interactius avançats i pàgines de continguts en Internet, com YouTube. [13] Les set-top boxes de la televisió intel·ligent són cada vegada més comunes entre els operadors de televisió de pagament, ja que busquen satisfer les tendències de consum de mitjans de contingut de vídeo, interactivitat i aplicacions avançades a Internet, com les xarxes socials.

Televisió a la carta

Els televisors intel·ligents ofereixen a l’usuari la possibilitat d’interacció amb serveis televisius que ofereixin el servei de vídeo a la carta, com TV3 o Antena 3, de forma que el teleespectador pugui escollir el moment en què vol veure un determinat programa. També disposa de l’opció de gravar-lo en un dispositiu d’emmagatzematge, com podria ser un disc dur.

Xarxes socials

Les plataformes de televisió intel·ligents es poden ampliar amb tecnologies que permeten la interacció del dispositiu amb les xarxes socials, amb les quals els usuaris poden veure les actualitzacions i publicar les seves pròpies actualitzacions a alguns dels serveis de xarxes socials (com ara les xarxes socials Boxee, o les interfícies de Facebook, Last.fm, Tumblr i Twitter, entre d’altres serveis similars), incloent publicacions relacionades amb el contingut que s’està reproduint a temps real. [14] L’addició de la sincronització amb les xarxes socials proporciona una interacció entre els continguts en pantalla i els espectadors que no està actualment disponible per a la majoria dels televisors. És a dir, els usuaris poden comentar els continguts del servei que estan visualitzant en directe en un moment determinat mitjançant les xarxes socials amb altres teleespectadors.

Aplicacions

Els televisors intel·ligents permeten a l’usuari descarregar-se d’Internet i instal·lar una variada gamma d’aplicacions. Els televisors tenen una pàgina d’inici que permet a l’usuari accedir a totes les diferents funcions, i també apareixen els enllaços a les botigues d’aplicacions individuals. De moment, totes les aplicacions disponibles en els televisors intel·ligents són gratuïtes, però els fabricants tenen planejat treure a la venda properament les aplicacions de pagament més populars creades pelssmartphones. En alguns fabricants, com és el cas de Sony, les noves aplicacions es descarreguen automàticament quan estan disponibles, i es poden seleccionar des de la pàgina principal. Les aplicacions disponibles inclouen jocs, ràdio per Internet, informació meteorològica i entreteniment. Cada televisor té el seu propi entorn operatiu, pel que no és possible traduir aplicacions d’un dispositiu a un altre.[15]

Visualització en tres dimensions

La majoria de televisors intel·ligents reprodueixen continguts 3D que es veuen en la pantalla mitjançant les ulleres 3D. També poden comptar amb un conversor de continguts 2D a 3D, per tal d’adaptar els continguts previs.
Alguns també reprodueixen so en 3D,que se sincronitza automàticament amb la imatge en 3D i els continguts, de forma que s’avança mitjançant moviments laterals i s’adquireix sensació de profunditat.[16]

CONTINUA EN LA VIQUIPÈDIA


______________________________________________________________________

Navegar per la Xarxa des del televisor

Quan arribarà la televisió 2.0?

Les propostes per fer de la pantalla del televisor la porta d’Internet són encara molt limitadesS’anomeni “Web TV” o “Televisió 2.0”, l’invent sembla a hores d’ara una cosa “natural”: unir el televisor del saló amb l’ordinador del despatx i navegar tranquil.lament amb un comandament a distància sense moure’s del sofà. Aquesta seria la forma més còmoda de tenir tots els continguts de la Xarxa a mà mentre estem en la posició més relaxada. No obstant això, aquesta unió trigarà a arribar a Espanya i, de moment, només hi ha algunes iniciatives als Estats Units que ja han penetrat entre els usuaris amb èxit.
És un matrimoni de conveniència que també obté el vistiplau des de l’àmbit econòmic, ja que el negoci publicitari que en podria resultar seria enorme. Com a mostra n’hi ha prou de dir que la publicitat televisiva genera als Estats Units més de 70.000 milions de dòlars a l’any . Si aquests es multipliquen pels 4.000 milions d’espectadors potencials que tindria una futura “Televisió 2.0”, a més de afegir-hi la possible segmentació per gustos, edats, països, etc., és clar que hi ha base per a un negoci molt pròsper i que pot interessar a moltes empreses. Per què, llavors, no plouen les propostes en aquesta direcció des de tots els racons del planeta?

Només per als grans

El problema es troba en la universalitat del projecte, perquè quan es parla d’unir televisió i Xarxa no es poden limitar els projectes a un determinat model de televisor o a una certa regió de la Xarxa, sinó que s’han d’abordar íntegrament perquè de debò puguin ser rendibles. Una proposta d’aquestes dimensions ni pot limitar els continguts ni els ha de discriminar en funció del tipus de televisor que s’utilitzi. Ha d’oferir-ho tot i per a tothom, i això és una cosa que molt poques empreses estan en condicions d’aconseguir.
En l’argot de l’economia tecnològica es diu que “hi ha molt pocs actors amb múscul financer per a aconseguir-ho”, en referència als gegants del sector: Google, Apple o Sony. De fet , són aquestes empreses les que participen en les experiències que hi ha en l’actualitat, cadascuna a la seva manera. Google i Sony, juntament amb altres empreses, han apostat per llançar un sistema operatiu per a centres multimèdia anomenat Google TV, mentre que Apple ha optat pel seu dispositiu Apple TV, que funciona d’una manera similar a l’iPod , l’iPhone i l’iPad en relació amb les botigues de descàrrega de música i aplicacions iTunes Store. A aquestes s’uneix un projecte pioner i amb èxit que, si bé no és exactament una “Televisió 2.0”, no hi ha dubte que és el que millor ha arribat als usuaris.

Google TV: fusió total

Google i Sony són els que més han apostat amb el seu projecte Google TV per la fusió entre el televisor i la Xarxa. No es tracta d’un aparell en concret, sinó d’un projecte en què Google ha posat el programari i Sony el maquinari, és a dir, la caixa que organitza els continguts i el televisor adaptat, anomenat Sony Internet TV Disc Player. El desenvolupament de Google es basa en el mateix sistema operatiu que governa nombrosos telèfons mòbils d’última generació, Android. Es tracta d’un sistema molt estès, la qual cosa permet que s’adapti bé a altres fabricants d’aparells que vulguin unir-se al club.
A més, l’eina que fa servir Google TV per trobar els continguts desitjats és el navegador Chrome, un desenvolupament de la casa que combina bé amb Android. Com a resultat, si es disposa d’un telèfon amb aquest sistema operatiu, es pot usar com a comandament a distància i teclat. D’altra banda , la caixa dissenyada per Sony va connectada tant al televisor com a la xarxa per mitjà de cable. Entre els avantatges del sistema destaquen la navegació sense límits per qualsevol contingut i la reproducció de vídeos de Youtube en format Flash gràcies a la col.laboració de l’empresa Adobe, propietària de la tecnologia, en el projecte. Això és una cosa que no es pot fer en la tauleta iPad d’Apple, per exemple. Els usuaris poden veure sèries o pel.lícules, ja sigui llogades en els serveis disponibles o bé d’altres pàgines web que les ofereixin en obert, llegir els mitjans en línia i els blocs o participar a les xarxes socials. A canvi, Google TV finança el projecte inserint publicitat contextual en la pantalla.
De moment l’experiència, que porta uns pocs mesos en funcionament als Estats Units, ha tingut un èxit variable segons el tipus de públic. Els analistes n’han destacat els avantatges però també que el sistema funciona encara de manera molt lenta i maldestra, amb massa errors. A més, ja carreguen amb una demanda del lobby de cadenes de cable, molt important en aquell país, que els acusa de pirateria i competència deslleial per donar accés a continguts que en teoria són tancats.

Apple TV

Apple insisteix des de fa temps en un model de continguts televisius via Internet, però sempre segons el seu model tancat i sota el seu estricte control, tal com ha ocorregut amb la música en l’iPod, les aplicacions en l’iPhone o els continguts periodístics en l’iPad. Ha preferit no associar-se amb ningú i seguir amb el seu desenvolupament de 2007 Apple TV, que ja va tenir un antecessor el 1995 anomenat Apple Interactive Television Box.
Apple TV és una caixa negra i lleugera amb el gruix d’un paquet de tabac i el doble d’ample, la qual cosa vol dir que entra en una mà. Es connecta a la Xarxa d’una banda i a l’ordinador -sempre un Mac- o al televisor d’una altra, encara que també es pot connectar a l’iPad o emetre els continguts sense fils. Aquests continguts, que solament es poden adquirir via Apple TV, s’aconsegueixen d’una botiga en línia i hi destaquen les pel.lícules i les sèries. També permet veure vídeos de Youtube i fotografies de Flickr, encara que no deixa navegar amb llibertat.

Netflix

Netflix no és cap desenvolupament específic sinó més aviat una plataforma de lloguer de vídeos en temps real i sota demanda a la Xarxa que ha aconseguit destacar-se sobre altres serveis similars amb què competeix. Als Estats Units té un gran èxit pels seus preus competitius i per l’àmplia oferta. No obstant això, encara que s’anuncia periòdicament, la seva arribada a Europa es demora. En l’actualitat també ofereix en reproducció en temps real programes de televisió en col.laboració amb les seves productores, per la qual cosa comença a assemblar-se més a una “Televisió 2.0” que Apple TV.

 Revista

  


Oral / Redacció 17


El cistell a la mesura de la butxaca


MIQUEL SEN
Per treure el màxim partit al cistell del mercat no s’han de tenir idees preconcebudes, sinó deixar-se guiar per l’impacte visual de tot allò que ens tempta. És un viatge pel món dels sabors en el qual apreciarem els diferents preus i les qualitats de cada ingredient. Després hem d’aplicar, és clar, les lleis implacables de l’economia domèstica.
A l’espera que arribin amb més abundància menjars delicats, com les mongetes del ganxet tot just recollides i productes de tardor com els caquis i els bolets, és cosa d’afinar el receptari a partir del peix blau, un gust profund i a bon preu, que com els bolets són sinònim de diversitat. Sobre els sis euros, verats i sardines donen joc per practicar receptes amb què s’obtenen plats sorprenents, tal com ens han ensenyat japonesos i peruans. El peix blau, lleugerament macerat, és de gran nivell gustatiu.
Amb les fruites típiques de començament de temporada també hi ha una llarga declinació de preus i calibres. No és el mateix -ni val el mateix- una xirimoia de primera que una de tercera. La diferència la trobarem en el gruix de la seva pell i en la quantitat de llavors que amaga un fruit d’aroma que recorda alguns destil·lats. Les magranes segueixen sent una bona aposta per la qual pagarem cap a uns 2,90 euros. En moltes parades ja es venen moniatos. Els seus preus varien, com és norma als mercats. Els que llueixen embalatge de l’Axarquia malaguenya se situen al voltant dels 1,30 euros el quilo. El problema consisteix a atrevir-se a coure un moniato en l’octubre més càlid de les últimes dècades.
El pollastre ha baixat uns cèntims i recupera el seu paper d’aliment popular, fonamental quan les coses de l’economia no van com ens agradarien. El pollastre fregit ha estat un plat madrileny, castís, fins al punt que probablement això de «muntar un pollastre» tingui relació amb certa xuleria molt de verbena de la Paloma. Afortunadament, la interculturalitat ens proporciona armes culinàries per anar més enllà de la tradició, com pot ser fregir aletes de pollastre enfarinades, marinades en mirin i sake, una recepta que els japonesos anomenen tori un karaage.
Així mateix, a les carnisseries els preus ballen en funció de la categoria de les peces. Un xai petit, delicat, pot costar al voltant dels 14 euros el quilo, mentre que amb un exemplar de dimensions més grans podrem estalviar gairebé un 40%, dins d’un ventall de preus que pot portar-nos des dels 35 euros d’un black angus, una raça de boví de Minnesota, fins als 13 euros d’una exquisida carn per estofar de vedella empordanesa.

___________________________________________________________________

Caos i perplexitat a Londres

10/08/11 02:00

L’onada desbordada de violència que des del cap de setmana assola la ciutat de Londres de manera brutal, amb ramificacions en altres importants localitats angleses, ha paralitzat la respiració d’una societat britànica que mira amb perplexitat com la seva capital crema sense cap motiu aparent que fes previsible una escalada de desraó tan desaforada. No hi ha dubte que res, ni cap causa, no justifica l’actuació dels violents. I tenen raó les autoritats quan es refereixen als autors dels avalots, els disturbis i les destrosses com a simples delinqüents comuns. Perquè si no ho eren fins ara, la seva actuació purament i simplement nihilista els ha definit.
Probablement els sociòlegs i els analistes polítics tindran feina per analitzar què ha passat perquè s’hagi desencadenat la barbàrie. Segurament es trobaran causes que van més enllà de la superfície, del cas puntual de la mort d’un jove a mans de la policia de Tottenham, sinó que estan arrelades en unes complexes relacions socials i en una situació econòmica preocupant de bona part de la ciutadania britànica. Però en una societat democràtica no es pot justificar de cap manera el recurs al salvatgisme i al desordre públic, una revolta que es gira contra la pròpia societat perquè acaba perjudicant la gent del carrer. Londres és aquest dies el mirall de les contradiccions d’Europa, de la societat occidental. Però les seves autoritats han de garantir que també sigui un model, com sempre ha estat la Gran Bretanya, que les reivindicacions socials perden tota legitimitat sota l’explosió simple de la ràbia i que només amb les armes de la democràcia i el diàleg es pot canalitzar el descontentament. Europa es juga el futur a Londres.







Esclat de violència social al Regne Unit

“Són nens que es dediquen a robar televisors de plasma i vambes”


“Em sorprèn la ineficàcia amb què la policia sembla enfrontar-se a la situació”, declara Javier Moreno en el seu testimoni per a EL PERIÓDICO. Aquest ciutadà espanyol resideix des de fa cinc anys a Anglaterra. Actualment viu a Londres, a prop de Croydon, zona de recents altercats. “Des d’aquí puc sentir les sirenes i el continu soroll dels helicòpters que sobrevolen la zona”, comenta.
Moreno també destaca que els diferents barris on s’estan produint els disturbis són zones “amb un passat conflictiu” i “grans desigualtats”. A més destaca que presenten una “gran barreja cultural”, principalment de descendents afrocaribenys.

EL PAPER DE LES FORCES DE SEGURETAT

El paper de la policia i els bombers també mereixen l’atenció del lector que considera que “la Policia aquí és tremendament respectuosa, fins al punt que certs grups perden el respecte”, i afegeix: ” He vist ciutadans burlar-se d’ells a la seva cara sense que aquests facin res”.
En aquesta mateixa línia, comenta que existeix cert temor que “la mà dura pugui agreujar els enfrontaments i l’odi que ja existeix cap a la Policia”. Per això, no s’ha recorregut a l’ús de canons d’aigua, bales de goma i fins i tot a l’Exèrcit, per dissoldre aquests grups de joves, als quals aquest lector considera “nens que es dediquen a robar televisions de plasma i vambes”.
Per últim Moreno afirma que: “la sensació de pànic i por entre la població, que segueix els fets des de casa” és generalitzada.

_________________________________________________________

Renault produirà un cotxe que costarà 2.500 euros

La gamma d’ultraeconòmics està destinada a països emergents, però també es vendrà a Europa


L’aliança automobilística Renault-Nissan desenvoluparà una nova gamma de vehicles ultraeconòmics, que inclou un automòbil que tindrà un preu de 2.500 euros, a partir de l’any que ve.
L’equip de desenvolupament d’aquesta nova gamma de vehicles barats estarà dirigit per Gerard Detourbet i treballarà en la creació d’un nou cotxe que tindrà un preu tres vegades per sota del model Logan de la marca de baix cost Dacia.
Segons informa el diari francès La Tribune, el projecte de desenvolupament d’aquesta nova generació d’automòbils de molt baix cost en el marc de l’aliança francojaponesa Renault-Nissan es produeix després que la corporació estudiés la possibilitat de portar-lo a terme amb la firma Bajaj, a l’Índia.
L’objectiu d’aquest nou programa de la multinacional automobilística està orientat a la producció i comercialització d’aquests cotxes ultraeconòmicos als països emergents, encara que aquests vehicles també podrien ser venuts al mercat europeu.

JA HI HA UN MODEL DE TATA

El president de Renault-Nissan, Carlos Ghosn, ha assegurat en diferents ocasions la seva intenció que l’aliança automobilística explorés aquesta veta de mercat, en què en l’actualitat es troba el model Nano de Tata Motors.
Durant l’últim Saló Internacional de l’Automòbil, el grup automobilístic va anunciar que estava treballant en el desenvolupament d’un nou model que se situaria per sota dels models Logan i Sandero de Dacia i que es portaria a terme sobre la base del Renault Twingo.