Fins al 2 de març estarà obert el període d’inscripció per a l’alumnat lliure a les proves de certificació d’idiomes a les Escoles Oficials d’Idiomes valencianes per als nivells B1, B2, C1 i C2.
Us hi deixe la informació de la matrícula de la CIEACOVA. Recordeu que en aquesta pàgina: https://cieacova.com/, trobeu com serà la prova i uns quants models.
“ACORD de 18 de setembre de 2019, del Ple de la Comissió Interuniversitàriad’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià (CIEACOVA), queestableix la convocatòria marc de les proves de gener de 2020 per a l’obtenció delscertificats oficials d’acreditació de coneixements de valencià de les universitatsvalencianes i es nomena el Tribunal Central.”
Quan hi entreu, aneu als enllaços de les universitats i trieu la que vulgueu. En cadascuna hi trobareu la informació necessària.
http://www.jqcv.gva.es/va/matricula
Com ja sabeu, sobretot els que ja heu fet els nous nivells A2 i B1, la JQCV canvia els models de les proves i aquest 2017 és la darrera vegada que es faran proves de resposta múltiple com les que féieu fins ara.
INTERVAL (INTER-VAL)
Vull recordar-vos que el període de matrícula finalitza aquest mes. Si voleu fer la prova a Juny o a Novembre, heu de formalitzar-la ara perquè sols hi ha una matrícula per a les dues proves. Si no ho feu, caldrà que espereu fins a 2014 per a fer-la ^_^
Us hi penge també els criteris de correcció de l’oral, la redacció i el dictat de la segona part de la prova com us havia comentat a classe. Feu-hi una ullada ^_^
Ja tenim les dates de matriculació i de les proves de la JQCV
Termini de presentació de les sol·licituds
 |
Nivell | 1r període | 2n període | Hora | |
| N1 | 01/06/2013 | 09/11/2013 | 9:00 | ||
 |
|||||
| N2 | 08/06/2013 | 16/11/2013 | 9:00 | ||
|
|||||
| N3 (primera fase) | 01/06/2013 | 09/11/2013 | 9:00/12:00 | ||
|
|||||
| N3 (segona fase) | 15/06/2013 | 23/11/2013 | 9:00/16:00 | ||
|
|||||
| N4 (primera fase) | 08/06/2013 | 16/11/2013 | 9:00 | ||
|
|||||
| N4 (segona fase) Excepte seu d’Alacant | 22/06/2013 | 30/11/2013 | 9:00 | ||
|
|||||
| N4 (segona fase) Seu d’Alacant | 29/06/2013 | 30/11/2013 | 9:00 | ||
|
|||||
| N5 | 01/06/2013 | 09/11/2013 | 9:30 | ||
|
|||||
| N6 | 22/06/2013 | 30/11/2013 | 9:30 | ||
|
|||||
| N7 | 15/06/2013 | 23/11/2013 | 9:30 | ||
Claus: N1. Coneixements orals – N2. Grau elemental – N3. Grau mitjà – N4. Grau superior
N5. Llenguatge administratiu – N6. Correcció de textos – N7. Llenguatge en els mitjans de comunicació
Ací teniu els enllaços que us comentava de les proves anteriors de la JQCV
Certificats de capacitació tècnica
Finalment us recomane visitar la pàgina del Gabinet de valencià de l’ajuntament d’Alcoi ja que té proves anteriors i alguna prova amb informació addicional:
Ja sabeu que teniu publicats els resultats de les proves a la pàgina de la JQCV, mireu-los si teniu cap dubte.
Una altra cosa, pel que fa als temes per a les redaccions i els orals heu de mirar els missatges que estan encapçalats per les etiquetes “Orals” / “Redaccions“. Hi ha 18 entrades al bloc amb informacions de diferents mitjans i que heu de fer servir per a preparar la prova pràctica.
Si voleu saber res més o no enteneu com funciona açò del bloc 😥 , dieu-m’ho.
La televisió intel·ligent (“Smart TV” o també traduït com “Televisió híbrida“) descriu la integració d’Internet i de les característiques Web 2.0 a la televisió digital i al set-top box (TDT), així com la convergència tecnològica entre els ordinadors i aquests televisors i STB. Aquests dispositius es centren en els mitjans interactius en línia, en la televisió per Internet, i en altres serveis com el vídeo a la carta.[1]
La tecnologia dels televisors intel·ligents no només s’incorpora en els aparells de televisió, sinó també en altres dispositius com ara la set-top box, reproductors Blu-ray, consoles de videojocs i Home cinemas, entre d’altres. Aquests dispositius permeten als espectadors buscar i trobar vídeos, pel·lícules, fotografies i altres continguts online, en un canal de televisió per cable, en un canal de televisió per satèl·lit o emmagatzemat en un disc dur local. [2][3]
És un concepte paral·lel al de smartphone, referent a la integració d’Internet, widgets web i aplicacions de programari en elstelèfons mòbils, d’on prové el nom.
La televisió intel·ligent permet als usuaris veure serveis avançats al seu televisor de pantalla plana, a través d’un únic dispositiu. A més d’una gamma més àmplia dels continguts dels proveïdors de televisió – que van des de la televisió tradicional de difusió, vídeo a la carta i serveis de catch-up TV, com BBC iPlayer – aquests nous dispositius també ofereixen als consumidors accés al contingut generat pels propis usuaris (ja sigui emmagatzemat en una disc dur extern, o emmagatzemat en un núvol), i una àmplia gamma de serveis interactius avançats i pàgines de continguts en Internet, com YouTube. [13] Les set-top boxes de la televisió intel·ligent són cada vegada més comunes entre els operadors de televisió de pagament, ja que busquen satisfer les tendències de consum de mitjans de contingut de vídeo, interactivitat i aplicacions avançades a Internet, com les xarxes socials.
Els televisors intel·ligents ofereixen a l’usuari la possibilitat d’interacció amb serveis televisius que ofereixin el servei de vídeo a la carta, com TV3 o Antena 3, de forma que el teleespectador pugui escollir el moment en què vol veure un determinat programa. També disposa de l’opció de gravar-lo en un dispositiu d’emmagatzematge, com podria ser un disc dur.
Les plataformes de televisió intel·ligents es poden ampliar amb tecnologies que permeten la interacció del dispositiu amb les xarxes socials, amb les quals els usuaris poden veure les actualitzacions i publicar les seves pròpies actualitzacions a alguns dels serveis de xarxes socials (com ara les xarxes socials Boxee, o les interfícies de Facebook, Last.fm, Tumblr i Twitter, entre d’altres serveis similars), incloent publicacions relacionades amb el contingut que s’està reproduint a temps real. [14] L’addició de la sincronització amb les xarxes socials proporciona una interacció entre els continguts en pantalla i els espectadors que no està actualment disponible per a la majoria dels televisors. És a dir, els usuaris poden comentar els continguts del servei que estan visualitzant en directe en un moment determinat mitjançant les xarxes socials amb altres teleespectadors.
Els televisors intel·ligents permeten a l’usuari descarregar-se d’Internet i instal·lar una variada gamma d’aplicacions. Els televisors tenen una pàgina d’inici que permet a l’usuari accedir a totes les diferents funcions, i també apareixen els enllaços a les botigues d’aplicacions individuals. De moment, totes les aplicacions disponibles en els televisors intel·ligents són gratuïtes, però els fabricants tenen planejat treure a la venda properament les aplicacions de pagament més populars creades pelssmartphones. En alguns fabricants, com és el cas de Sony, les noves aplicacions es descarreguen automàticament quan estan disponibles, i es poden seleccionar des de la pàgina principal. Les aplicacions disponibles inclouen jocs, ràdio per Internet, informació meteorològica i entreteniment. Cada televisor té el seu propi entorn operatiu, pel que no és possible traduir aplicacions d’un dispositiu a un altre.[15]
La majoria de televisors intel·ligents reprodueixen continguts 3D que es veuen en la pantalla mitjançant les ulleres 3D. També poden comptar amb un conversor de continguts 2D a 3D, per tal d’adaptar els continguts previs.
Alguns també reprodueixen so en 3D,que se sincronitza automàticament amb la imatge en 3D i els continguts, de forma que s’avança mitjançant moviments laterals i s’adquireix sensació de profunditat.[16]
CONTINUA EN LA VIQUIPÈDIA
Les propostes per fer de la pantalla del televisor la porta d’Internet són encara molt limitades
És un matrimoni de conveniència que també obté el vistiplau des de l’àmbit econòmic, ja que el negoci publicitari que en podria resultar seria enorme. Com a mostra n’hi ha prou de dir que la publicitat televisiva genera als Estats Units més de 70.000 milions de dòlars a l’any . Si aquests es multipliquen pels 4.000 milions d’espectadors potencials que tindria una futura “Televisió 2.0”, a més de afegir-hi la possible segmentació per gustos, edats, països, etc., és clar que hi ha base per a un negoci molt pròsper i que pot interessar a moltes empreses. Per què, llavors, no plouen les propostes en aquesta direcció des de tots els racons del planeta?
El problema es troba en la universalitat del projecte, perquè quan es parla d’unir televisió i Xarxa no es poden limitar els projectes a un determinat model de televisor o a una certa regió de la Xarxa, sinó que s’han d’abordar íntegrament perquè de debò puguin ser rendibles. Una proposta d’aquestes dimensions ni pot limitar els continguts ni els ha de discriminar en funció del tipus de televisor que s’utilitzi. Ha d’oferir-ho tot i per a tothom, i això és una cosa que molt poques empreses estan en condicions d’aconseguir.
En l’argot de l’economia tecnològica es diu que “hi ha molt pocs actors amb múscul financer per a aconseguir-ho”, en referència als gegants del sector: Google, Apple o Sony. De fet , són aquestes empreses les que participen en les experiències que hi ha en l’actualitat, cadascuna a la seva manera. Google i Sony, juntament amb altres empreses, han apostat per llançar un sistema operatiu per a centres multimèdia anomenat Google TV, mentre que Apple ha optat pel seu dispositiu Apple TV, que funciona d’una manera similar a l’iPod , l’iPhone i l’iPad en relació amb les botigues de descàrrega de música i aplicacions iTunes Store. A aquestes s’uneix un projecte pioner i amb èxit que, si bé no és exactament una “Televisió 2.0”, no hi ha dubte que és el que millor ha arribat als usuaris.
Google i Sony són els que més han apostat amb el seu projecte Google TV per la fusió entre el televisor i la Xarxa. No es tracta d’un aparell en concret, sinó d’un projecte en què Google ha posat el programari i Sony el maquinari, és a dir, la caixa que organitza els continguts i el televisor adaptat, anomenat Sony Internet TV Disc Player. El desenvolupament de Google es basa en el mateix sistema operatiu que governa nombrosos telèfons mòbils d’última generació, Android. Es tracta d’un sistema molt estès, la qual cosa permet que s’adapti bé a altres fabricants d’aparells que vulguin unir-se al club.
A més, l’eina que fa servir Google TV per trobar els continguts desitjats és el navegador Chrome, un desenvolupament de la casa que combina bé amb Android. Com a resultat, si es disposa d’un telèfon amb aquest sistema operatiu, es pot usar com a comandament a distància i teclat. D’altra banda , la caixa dissenyada per Sony va connectada tant al televisor com a la xarxa per mitjà de cable. Entre els avantatges del sistema destaquen la navegació sense límits per qualsevol contingut i la reproducció de vídeos de Youtube en format Flash gràcies a la col.laboració de l’empresa Adobe, propietària de la tecnologia, en el projecte. Això és una cosa que no es pot fer en la tauleta iPad d’Apple, per exemple. Els usuaris poden veure sèries o pel.lícules, ja sigui llogades en els serveis disponibles o bé d’altres pàgines web que les ofereixin en obert, llegir els mitjans en línia i els blocs o participar a les xarxes socials. A canvi, Google TV finança el projecte inserint publicitat contextual en la pantalla.
De moment l’experiència, que porta uns pocs mesos en funcionament als Estats Units, ha tingut un èxit variable segons el tipus de públic. Els analistes n’han destacat els avantatges però també que el sistema funciona encara de manera molt lenta i maldestra, amb massa errors. A més, ja carreguen amb una demanda del lobby de cadenes de cable, molt important en aquell país, que els acusa de pirateria i competència deslleial per donar accés a continguts que en teoria són tancats.
Apple insisteix des de fa temps en un model de continguts televisius via Internet, però sempre segons el seu model tancat i sota el seu estricte control, tal com ha ocorregut amb la música en l’iPod, les aplicacions en l’iPhone o els continguts periodístics en l’iPad. Ha preferit no associar-se amb ningú i seguir amb el seu desenvolupament de 2007 Apple TV, que ja va tenir un antecessor el 1995 anomenat Apple Interactive Television Box.
Apple TV és una caixa negra i lleugera amb el gruix d’un paquet de tabac i el doble d’ample, la qual cosa vol dir que entra en una mà. Es connecta a la Xarxa d’una banda i a l’ordinador -sempre un Mac- o al televisor d’una altra, encara que també es pot connectar a l’iPad o emetre els continguts sense fils. Aquests continguts, que solament es poden adquirir via Apple TV, s’aconsegueixen d’una botiga en línia i hi destaquen les pel.lícules i les sèries. També permet veure vídeos de Youtube i fotografies de Flickr, encara que no deixa navegar amb llibertat.
Netflix no és cap desenvolupament específic sinó més aviat una plataforma de lloguer de vídeos en temps real i sota demanda a la Xarxa que ha aconseguit destacar-se sobre altres serveis similars amb què competeix. Als Estats Units té un gran èxit pels seus preus competitius i per l’àmplia oferta. No obstant això, encara que s’anuncia periòdicament, la seva arribada a Europa es demora. En l’actualitat també ofereix en reproducció en temps real programes de televisió en col.laboració amb les seves productores, per la qual cosa comença a assemblar-se més a una “Televisió 2.0” que Apple TV.
 | salrire en Últimes proves de la JQCV 2017… |
 | David en Últimes proves de la JQCV 2017… |
| salrire en Oral / Redacció 17 |
 | Anonymous en Criteris de correcció 201… |
| Pau Ginés en Oral / Redacció 17 |
Blogger
Bloc bessó
