>Oral / Redacció 13


Anonymous, una legió de ciberactivistes sense rostre

Per Felip Gordillo   11/06/2011“Som anònims, som legió, no perdonem, no oblidem, espereu-nos”. Això és Anonymous, un grup de persones sense rostre, sense afiliació política, sense cap lideratge… només guiats pels mateixos objectius. Van néixer amb internet, formen part de la xarxa, però han pres consciència de la seva força des de fa quatre anys. Es troben en fòrums i xats, intercanvien opinions i es fixen objectius: lluita contra el racisme, llibertat d’expressió, defensa dels usuaris d’internet, suport a les revoltes àrabs, al moviment 15-M… Entre els activistes hi ha de tot: persones amb una alta formació tecnològica -hackers fins i tot-, però també usuaris d’internet que hi veuen una manera de lluitar en allò que creuen.

Anonymous és un moviment d’internet i el seu origen s’ha de buscar a la xarxa. Van sorgir de taulons d’imatges com 4chan, uns fòrums on es pengen fotografies i els usuaris intercanvien opinions. Allà van guanyar la batalla de l’anonimat per poder opinar. Allà van esdevenir “anonymous”.

La seva primera acció data del 2006, a l’hotel virtual Habbo, on es van reunir per protestar contra una decisió d’un parc d’atraccions d’Alabama on es va prohibir banyar-se un nen que tenia la sida.

El següent pas d’Anonymous tenia a veure amb el racisme. A finals del 2006 van fer servir per primer cop un DDoS, un atac de denegació de servei distribuït, que consisteix a llançar nombroses peticions perquè un servidor que allotja una pàgina web no pugui suportar el tràfic. L’objectiu era un locutor de ràdio favorable a la supremacia racial.

Anonymous també va estar al darrere de la detenció d’un ciberassetjador de menors al desembre del 2007. Un grup de cibervigilants que es van identificar com a Anonymous van denunciar els moviments del pederasta a la policia.

El 2008 van més enllà. Després que l’Església de la Cienciologia va demanar a Yotube que retiressin una entrevista a Tom Cruise, Anonymous crea el projecte Chantology. Volien denunciar el que consideraven censura i es van proposar exposar l’església a la xarxa amb atacs DDoS. Per primer cop van sortir al carrer. Van aconseguir reunir més de 8.000 persones en diverses ciutats nord-americanes. El moviment prenia consciència de la seva força.

El 2009, Anonymous marca un altre dels seus objectius: la defensa dels usuaris d’internet. Per denunciar la retirada de vídeos musicals de Youtube, diverses persones van pujar imatges de contingut pornogràfic a la xarxa.

Drets d’autor, Wikileaks i protestes àrabs

Els drets d’autor són també un tema molt sensible. Des del 2010, Anonymous ha protagonitzat DDoS contra diverses associacions que defensen el copyright i ataquen les xarxes de distribució d’arxius. La SGAE i el Ministeri de Cultura n’han estat víctimes després de l’anomenada llei Sinde. L’acció més destacada és l’anomenada “operació Goya”, que va boicotejar els premis de l’Acadèmia del Cinema Espanyol.

Wikileaks marca una altra fita. Anonymous va reaccionar amb l'”operació Payback” per atacar les webs d’Amazon, PayPal, MasterCard, Visa perquè havien bloquejat els comptes de suport econòmic al portal.

Anonymous també ha lluitat per garantir la llibertat d’informació als països àrabs. Així, van atacar pàgines oficials de Tunísia i Egipte en plena revolta, i també han atacat Líbia.

Moviment 15-M

A Espanya, Anonymous ha donat suport al moviment dels indignats. En algunes concentracions es poden veure els seus símbols. A més, han fet accions en contra del bipartidisme i han atacat algunes webs com la de la Junta Electoral Central, els Mossos d’Esquadra o la UGT.

A banda, el col·lectiu ha atacat altres països i institucions. Nova Zelanda, Colòmbia, Xile, Algèria, el BBVA, Bankia, Enel o Sarah Palin són algunes de les seves víctimes per diversos motius.

Per què Anonymous?

“Anonymous” vol dir anònim en anglès. És la seva principal característica: sense rostres i sense líders. Són, des de la seva gènesi, un grup desestructurat i obert a tothom. Entre els membres hi ha “hackers”, però no tots ho són. Només cal internet i voluntat.

Els seus símbols són un vestit d’home sense cara i la màscara de V de Vendetta. Aquesta darrera s’ha fet famosa en nombroses protestes al carrer, és la careta de Guy Fawkes rere la qual s’amaga l’antiheroi de còmic d’Alan Moore.


_________________________________________________________________________

Wikileaks i la llibertat 
VICENT PARTAL

Reconec que encara no tinc clar què pense de Julian Assenge, de Wikileaks i dels seus mètodes. Però d’una cosa no en tinc cap dubte: l’atac desencadenat pels Estats Units contra ells és un atac frontal a totes les nostres llibertats. En conseqüència això no ho pot tapar la discussió, legítima i important, sobre si les coses s’han de fer a la manera que ho fa Wikileaks o no. Hi ha qui s’indigna pel fet que es facen públics informes que són, d’entrada, confidencials. Hi ha qui dubta que això puga ser usat periodísticament. I hi ha qui alerta que es posen en perill les bases de la diplomàcia entre els estats o fins i tot la pau mundial. Tots ells són arguments que mereixen ser considerats. Personalment no crec que es puga criticar que es facen públics documents confidencials. La història sencera del periodisme no és res més que un permanent joc entre qui vol amagar informació i qui intenta publicar-la. I el nucli del problema es va aclarir fa segles, quan va quedar clar que el criteri no era la discussió sobre si són confidencials sinó sobre si són rellevants o no. I ho són. L’ús periodístic dels mateixos és un poc més complicat. Perquè Wikileaks al cap i a la fi el que ha fet és crear una forma fàcil de filtrar informació. És un intermediari, en definitiva, que protegeix millor que mai abans l’autor de la filtració. Però aquesta protecció també veta l’accés a la font i el contrast i ací és on jo tinc els dubtes més grans sobre l’eficàcia del mètode. Si bé és cert que la reacció dels Estats Units confirma de forma indubtable que aquells documents són reals, no hi ha cap gola profunda al darrere amb qui contrastar, a qui preguntar. L’argument que erosiona la base de la convivència o amenaça la pau mundial em sembla finalment ridícul, aquest sí. Els diplomàtics no són babaus i més val que no els tractem com a tals. Dit tot això, mai s’havia vist a internet un intent tan brutal i coordinat de fer fora de la xarxa algú. I en un espai que és sinònim de llibertat i lliure circulació d’idees i informació, la gravetat de l’atac estalvia dubtes. Defensar Wikileaks és ara mateix per això un imperatiu moral. Fins i tot si s’equivoquen en els seus mètodes.

________________________________________________________________

WikiLeaks: sobre nosaltres  
(traducció de la presentació oficial)
Article de Revolta Gloval.   WikiLeaks és un servei públic multi-jurisdiccional concebut per a protegir denunciants, periodistes i activistes que posseeixen informacions sensibles per a fer-les de coneixement públic. Des del juliol del 2007, treballem arreu del món per tal d’obtenir, publicar i protegir aquestes dades, i, també, per lluitar en els cercles legals i polítics pels principis generals en els quals es basa la nostra feina: la integritat del nostre registre històric col·lectiu i el dret de tothom a fer nova història. Creiem que la transparència en les activitats dels governs contribueix a la reducció de la corrupció, a un millor govern i a unes democràcies més fortes. Tots els governs poden treure profit d’una atenta i creixent observació per part de la societat mundial, així com del seu propi poble. Pensem que cal informació per tirar endavant aquesta observació acurada. Històricament, aquesta informació ha estat costosa – en termes de vides i drets humans. Amb els avenços tecnològics, però, – la xarxa internet i la criptografia – els riscos de transmetre informacions importants es poden reduir. A la seva històrica sentència sobre els Papers del Pentàgon, el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que “només una premsa lliure i sense restriccions pot desenmascarar de manera efectiva els enganys del govern.” Nosaltres hi estem d’acord. Pensem que no és només la gent d’un país la que imposa la sinceritat al govern, sinó també la gent d’altres països que vigila aquest govern. És per això que ha arribat l’hora d’un mitjà global anònim per difondre documents que el públic hauria de conéixer. 
….. 
Què és WikiLeaks?. Com funciona? 
WikiLeaks combina la protecció i l’anonimat de les tecnologies criptogràfiques d’avantguarda amb el fàcil estil d’exposició de la Wikipèdia, encara que aquestes dues característiques no guarden relació entre elles. La nostra xarxa recull també informacions en persona i per correu postal. També disposem d’un equip d’advocats per tal de protegir la nostra feina i les nostres fonts. La informació de WikiLeaks es distribueix a través de moltes jurisdiccions, organitzacions i persones. Un cop que un document s’ha fet públic és bàsicament impossible de censurar.

Com s’ho fa WikiLeaks per a verificar l’autencitat d’un document? 
L’equip de WikiLeaks examina tots els documents i assenyala qualsevol sospita d’inautenticitat basant-se en una anàlisi forense del document, mitjans, motivació i oportunitat, cost d’una falsificació, al·legacions de l’organitzatió autora, etc. Hem esdevingut líders mundials en aquestes qüestions i estem en possessió d’un rècord envejable: que se sàpiga, encara no hem comès cap error. Això no vol dir que no poguem cometre mai cap error, però fins ara, la nostra metodologia funciona i tenim una reputació que hem de protegir. Donat que molts dels més prestigiosos diaris, incloent-hi el New York Times [Judith Miller, 2003], han publicat informacions basedes en documents falsificats, WikiLeaks creu que la millor manera de determinar veritablement si una història és autèntica, no és pas la nostra perícia, sinó el fet de difondre àmpliament el document font íntegre – especialment entre el grup més interessat en el document. Per exemple, suposem que un document de WikiLeaks revela violacions dels drets humans i aparentment prové d’un govern regional xinès. Entre els individus més capacitats per analitzar-ne la veracitat tindrem la comunitat local de dissidents, els grups de drets humans i experts regionals (com els estudiosos). Aquesta gent pot estar particularment interessada en aquesta mena de document. Evidentment, però, WikiLeaks restarà obert a qualsevol altra opinió. Els periodistes i els governs són enganyats sovint per documents falsificats. Per a molts reporters és difícil detectar els fraus tan hàbils de les agències d’intel·ligència. WikiLeaks, mitjançant la seva experiència col·lectiva en milers de documents políticament importants desenmascararà aquests fraus com mai no s’ha fet fins ara. WikiLeaks és una font excel·lent pels periodistes, tant de documents originals com d’anàlisis i opinions. WikiLeaks facilitarà als periodistes la seva feina d’aconseguir informacions importants per al públic. Disposar de documents originals serà també força útil pels acadèmics, en particular els historiadors.
…. 
Quan i de quina manera va sorgir la idea de WikiLeaks? 
Va començar amb un diàleg on line entre activistes de diferents parts del món. L’abrumadora preocupació d’aquella gent era que bona part del patiment humà (relacionat amb la fam, l’atenció mèdica, l’educació i altres necessitats bàsiques) prové de que els recursos governamentals són desviats per la corrupció. Això és especialment cert en el cas dels règims no democràtics i repressius. Els fundadors de WikiLeaks van pensar-hi molt, en les solucions d’aquests problemes, i particularment en com les tecnologies de la informació technologies podrien contribuir a la solució d’abast mundial. És interessant de remarcar que un comentarista on line es va acusar d’ingenus per tenir uns objectius tan elevats. I això és, precisament, un elogi. Cal tenir una mica d’ingenuïtat per tal d’intentar fer alguna cosa que, d’una altra manera, semblaria impossible. Molts avenços importants en ciència, tecnologia i cultura es caracteritzen per una certa una ingenuïtat als seus començaments. Recordem el cas de Phil Zimmerman, el creador de PGP, el primer programa d’encriptació lliure i gratuït a l’abast de tothom. A principis dels anys noranta, quan es va fer públic PGP , la encriptació era un monopoli de les agències d’espionatge. Els governs la consideraven com un arma. Hi va haver un gran clamor quan Zimmerman va gosar publicar aquesta “perillosa” tecnologia a l’abast de tothom. Amb prou feines una dècada i mitja després: virtualment tothom a la xarxa fa servir l’encriptació tota l’estona, per qualsevol cosa, des d’una comanda segura, fins a la banca on line o l’enviament de cartes privades d’amor. La visió una mica ingènua d’un solitari programador informàtic a Boulder, Colorado, va ser l’origen d’una revolució global, funcional i pràctica, en les tecnologies de la privacitat. WikiLeaks podria ser l’origen d’una nova revolució global pel que fa a una millor responsabilització dels governs i altres institucions. Pensem que aquest document sobre tècniques de filtració augmentarà de manera efectiva els seus nivells arreu del món. Esperem que engresqui la ciutadania conscient de les conseqüències d’unes pràctiques antiètiques a reconèixer el valor dels denunciants, encara que no ho hagin fet mai abans.
Anuncis

>Oral / Redacció 12


Les aigües turbulentes
Bloc de Jordi Casadevall i Camps 2009
Aquest estiu parlar de roba és de moda: la que es compra (ehem…) el president Camps, la que no duen els guiris que es passegen per les Rambles i la Boqueria barcelonins i la que fan treure a determinades banyistes…
Parlem d’aquesta darrera, per exemple. En una piscina pública francesa han prohibit l’entrada i l’ús de les instal·lacions a una dona pel fet de pretendre banyar-se amb un peculiar vestit de bany anomenat burquini *, que combina la comoditat (?) d’un banyador tradicional amb el compliment d’una determinada manera d’entendre els preceptes de l’Islam. Els responsables de la piscina no han adduït, però, arguments de tipus moral o religiós per prendre la seva decisió, arguments sempre destinats a alimentar el voraç monstre de la inacabable polèmica sobre la multiculturalitat, la seva naturalesa i els seus límits.
L’argument que s’aporta per prohibir el burquini en uns banys públics és d’ordre més pràctic: es diu que és anti-higiènic. Home, doncs no. Si seguim aquest criteri, quantes peces de bany no s’haurien de prohibir? Pensem en aquests horrorosos pantalonots de bany que arriben fins el genoll de l’home, amb els quals es passegen pel carrer, s’asseuen per menjar, no se’ls treuen per dormir i, naturalment, usen per ficar-se a les calentes i clorades aigües de les piscines públiques. Per què ha de ser més net un biquini de cotó que un burquini fet de licra? Per què en alguns llocs obliguen a posar-se una gorra de bany i a altres no? Els calbs n’han de dur? I si els calbs llueixen una poblada barba? Ja no parlem del personal que s’orina dins l’aigua, criatures i no tant criatures. Podríem seguir.
Això del burquini (la paraula, no el concepte) m’ha dut a la memòria el triquini. Recordo haver-los vist a la venda en botigues de Salou, fa anys. Era una mena de biquini, però de tres peces: les calces de sempre i dues peces a dalt, que s’aguantaven una a cada pit, però no amb cap cinta sinó amb una misteriosa ventosa interior. L’estrambòtic invent no va tenir cap èxit entre les dones, en una època en què s’anava obrint camí el top less, de manera que va durar de Nadal a Sant Esteve. Millor dit, com que era un producte típicament estiuenc, va durar de Sant Jaume a Santa Anna.
*El burkini o burquini (derivat de burca i biquini) és una marca registrada, un vestit de bany que només ensenya la cara, les mans i els peus. S’assembla a un vestit de busseig de neoprè però fet de materials tèxtils.
Va ser creat per l’australiana musulmana d’origen libanès Aheda Zanetti per a la firma Ahiida.
Ha estat descrit com la solució perfecta per al bany públic de les dones musulmanes.
A França, sota una nova llei, el burkini està prohibit en els banys i piscines públiques. (Viquipèdia)
________________________________________________________________________________________

elPeriodico.catGovern del Japó planeja aixecar les restriccions de venda de determinats aliments procedents de les zones pròximes a la central nuclear de Fukushima, en alerta arran dels danys soferts en els seus reactors pel terratrèmol i posterior tsunami de l’11 de març, segons ha avançat aquest divendres el portaveu de l’Executiu, Yukio Edano.
Actualment, està prohibida la comercialització de llet procedent de Kitakata, a la prefectura de Fukushima, i d’altres àrees pròximes així com la venda d’espinacs i altres verdures de la prefectura veïna de Gunma.

Edano ha assegurat que els nivells de radiació en algunes zones del nord-est del país, la regió més afectada pel sisme, s’han mantingut baixos. Malgrat això, l’Executiu que dirigeix Naoto Kan ha anunciat que restringirà la plantació d’arròs en zones amb nivells de radiació que superin els límits legals acordats en les regulacions dels aliments.

Radioactivitat a tot l’hemisferi nord

En contrast amb els missatges de tranquil·litat llançats pel Govern, a Viena la Comissió per a la Prohibició Total de Proves Nuclears (CTBTO) ha informat que diminutes traces d’emissions radioactives procedents de la planta de Fukushima s’han escampat per tot l’hemisferi nord del planeta. En un comunicat, aquest organisme ha explicat que el seu sistema de vigilància ha descobert isòtops radioactius iode-131, i sobretot cesi-137, que poden ser clarament identificats pel seu origen a Fukushima.

La CTBTO no entra a valorar els possibles danys per a la salut d’aquestes traces, però l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) ha reiterat que les concentracions són tan diminutes que no representen cap perill per a la salut.

Nou dies després de l’accident, el núvol radioactiu de Fukushima ja havia creuat Amèrica del Nord i tres dies més tard una estació de control de la CTBTO a Islàndia ja havia detectat materials radioactius, amb la qual cosa havia arribat a Europa. Quinze dies més tard, les traces radioactives de l’accident nuclear van ser trobades a tot l’hemisferi nord, on estan confinades ja que l’equador actua com a línia divisòria de les masses de vent entre els hemisferis nord i sud, segons aquesta organització amb seu a Viena.

Preocupació a la Xina

Coincidint amb aquestes informacions, el Govern xinès ha expressat la seva preocupació per l’abocament d’11.500 tones d’aigua contaminada a l’oceà Pacífic procedents de la central de Fukushima que des de dilluns està realitzant l’empresa Tepco, gestora de la planta.

Hong Lei, un dels portaveus del Ministeri d’Afers Estrangers xinès, ha assegurat que la Xina està “naturalment preocupada, ja que és un veí molt pròxim” i ha exigit a l’Executiu japonès que prengui mesures per “cuidar la seguretat i el medi ambient”.

Des que es va tenir notícia de l’abocament, la Xina ha extremat els controls en les seves costes i ha reforçat les seves línies de comunicació amb el Japó, país al qual ha exhortat a donar informació “primerenca, comprensible i veraç” sobre els problemes derivats de la central.


____________________________________________________________________
19/02/11   – VICENT PARTAL (AVUI)
Després de 26 anys d’emissions aquest dijous TV3 es va deixar de veure a tot el País Valencià. Tret del PP, tots els partits valencians, catalans i balears han protestat, com ho han fet també els sindicats i centenars d’associacions cíviques, lògicament amb Acció Cultural del País Valencià al capdavant.
El president Camps n’és el culpable. Però posats a explicar totes les coses també és cert que el govern espanyol no ha fet res per solucionar un tema que és fàcil d’arreglar si ells volen. I que el conseller Tresserras es va equivocar d’estratègia amb els seus interlocutors valencians. I, finalment, que la reacció del govern Mas ha estat lentíssima i ben escassa. Ben lluny de l’ardor que el president Pujol posava en casos semblants, i només cal recordar l’històric enfrontament amb el ministre Barrionuevo.
El gran canvi ara ha estat el que ha passat a internet. El twitter #sensesenyal ha esdevingut la bandera d’una rebel·lió que ha fet impacte. Moltíssimes pàgines vam tancar durant 24 hores fent que tot el país sentira allò que se sent quan et tanquen una finestra, fent que qualsevol ciutadà del país poguera sentir-se valencià. Segons Google, en les dotze primeres hores després del tancament es van enviar més de setanta mil missatges que portaven aquest lema. De fet, va ser el missatge més repetit no només al nostre país sinó a l’Estat espanyol, i va estar entre els més repetits en molts països europeus, sorpresos per la presència d’un Mubàrak qualsevol a la vora del Túria. Fins i tot Anonymous, el grup de suport a Wikileaks, va tombar el servidor de la Generalitat Valenciana en una operació informàtica que el PP va qualificar de terrorista. Brillant, però ben poc original, no?
La gravetat dels fets, però, és extraordinària i ens obliga a parlar a fons. Perquè aquest no és un tancament que ens afecte només als valencians. Al contrari: s’encaixa en un procés d’erosió de la democràcia a l’Estat espanyol que ens afecta a tots. Perquè ens han tancat TV3 fent una llei a mida, com fins ara només feien amb els bascos, i persisteixen a explicar-nos que no hi ha lloc per a nosaltres en el seu projecte d’estat

>Oral / Redacció 10


>Moviment del 15M

Les protestes d’Espanya del 2011, conegudes com Moviment 15-M, Spanish Revolution, Indignados o Indignats, són una sèrie de protestes ciutadanes pacífiques que reivindiquen un canvi radical en la política espanyola i la seva societat, ja que els manifestants consideren quei els partits polítics ni els representen ni prenen mesures pensant en l’interès de la població.

Comparades amb la “Primavera Àrab” i el Maig del 68, es van inicial el 15 de maig amb una convocatòria inicial a 58 ciutats d’arreu d’Espanya, dies abans de les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles del 22 de maig. Els seus portaveus han definit el moviment «no apolític, sinó apartidista».El gruix dels manifestants són joves, però també participen aturats, gent gran i fins i tot famílies. Tots ells han destacat la naturalesa pacífica de les protestes, fet que també ha reflectit la premsa estrangera.



MANIFEST Democràcia Real ja!


Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.


Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.


Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:


Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.


La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica  encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE.


L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.


Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.


Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.


Per tot això estic indignat.


Jo puc canviar-ho.


Jo puc ajudar.


Sé que junts podrem.


Surt amb nosaltres. És el teu dret.


___________________________________________




 Telèfons mòbils i salut 
Nombroses evidències contradiuen la seua pretesa innocuïtat
Carlos M. Requejo 

Mentre bona part dels informes oficials conclouen que la radiació que origina l’ús dels telèfons mòbils i les antenes associades no provoca danys a les persones —encara que recomanen més estudis i investigacions—, són nombrosos els treballs i les veus discordants amb aquests  criteris. Al mateix temps, es critiquen els vincles d’alguns d’aquests  organismes oficials amb les grans empreses de telecomunicacions.


Carlos M. Requejo és arquitecte interiorista,
especialista en Geobiologia i Qualitat
de l’Hàbitat. UPC
mrequejo@teleline.es
http://www.domobiotik.com

Aquest article, publicat en castellà en el núm. 24 de la revista  “El ecologista”, és una adaptació de l’informe elaborat per a GEA, Associació d’Estudis Geobiològics, en març de 2000.



La contaminació electromagnètica pren hui un dimensió inusitada amb l’ús intensiu del telèfon mòbil. Aquesta   febre ha incorporat al nostre paisatge urbà milions de telèfons mòbils que ja no són esnobs, i es fan dia a dia més imprescindibles. Gràcies a l’invent del telèfon cel·lular som lliures de rebre una inoportuna telefonada en qualsevol lloc. A més, amb les tarifes telefòniques més cares d’Europa (més del 170%), correm el risc de ser atracats a mà armada a fi de mes. Però, el que és pitjor, al petit telèfon mòbil se l’acusa d’atemptar greument contra la nostra salut. 

Antenes i telèfons


La radiació d’un telèfon mòbil supera 3 milions de vegades la radiació natural, i durant el seu ús l’antena emissora-receptora se situa literalment pegada al cervell. L’emissió de microones molt prop del nostre crani accelera les nostres ones cerebrals al límit de l’éstrés, i pot tenir molts altres efectes, com s’assenyala més endavant. 
  
En absència de tota normativa i amb la complaença del govern, les companyies telefòniques aprofiten, molt de pressa, el buit legal existent i les antenes repetidores de la xàrxa mòbil proliferen com a fongs en les nostres teulades, moltes vegades sense molestar-se a demanar els més elementals permisos. Cada vegada més, podem disfrutar en el camp dels grups d’antenes repetidores, de diversos models segons cada companyia telefònica (Telefónica Móviles, Airtel, Amena), que a la caça de la cobertura total competeixen per conquistar l’edifici o el tossal més alt de la zona. 
  
Hui la cobertura de la xarxa de telefonia mòbil és quasi total en tot el territori nacional —fins a el 90-95% segons companyies— i aquesta teranyina tecnològica crea una pol·lució de radiofreqüències que envaeixen tot l’espai radioelèctric, generant múltiples efectes ambientals i biològics. 

Perills de la telefonia mòbil


Molts informes científics alerten dels riscos de la contaminació electromagnètica i especialment de les microones, utilitzades en emissions de televisió, radars i telefonia mòbil. A llarg termini, amb l’ús del mòbil o exposats a les antenes repetidores, molts científics troben danys en la membrana cel·lular (flux d’ions Ca, K, Na), efectes sobre el sistema immunitari amb pèrdua de defenses, i fins i tot alteració de l’ADN, amb dany a cromosomes, i ruptura d’enllaços simples i dobles. S’ha trobat increment de tumors en cobais; s’ha relacionat l’ús del mòbil amb el càncer de pell, i pot ser causa de tumors cerebrals; també s’ha vinculat amb el Parkinson i amb el risc de potenciar o accelerar l’aparició de la demència d’Alzheimer. 
  
Els efectes biològics depenen del temps d’exposició a les microones, augmenten linealment amb la potència de la font d’emissió (mòbil o antena) i decreixen amb el quadrat de la distància entre el mòbil o antena repetidora i la persona exposada. Poden aparéixer amb dosis de radiació molt baixes, a partir de 0,1 µW/cm2 de potència de radiació. Els més recents estudis científics (Neil Sherry, Nova Zelanda, juny 2000) troben efectes biològics amb alteració de l’electroencefalograma a partir de només 0,01 µW/cm2. 
  
Per la seua banda, els efectes neurofisiològics a curt termini mostren una clara correlació amb el major ús de mòbils o amb una major proximitat a les antenes. Alguns d’aquests  efectes són: increment de l’estrés; alteració d’ones cerebrals i altres bioritmes; pèrdues de memòria, ment en blanc; mal de cap persistent; insomni i trastorns del son; sorolls i brunzits d’orelles, marejos i vertigen; palpitacions i alteracions del ritme cardíac; pujada de pressió sanguínia; calfament dels teixits pròxims a l’orella i a la còrnia de l’ull, amb augment del risc de sofrir cataractes; eritemes en les zones de pell exposades directament a les radiacions; a més de tota una sèrie de malestars difícils de definir, que la medicina qualifica com distonies neurovegetatives. 
  
Tots som sensibles a les microones, però el perill potencial enfront dels camps electromagnètics és major per a la població d’alt risc, com les embarassades, bebés i xiquets, que presenten un perill estadístic molt major (fins a centenars de voltes). 
  
El risc també s’incrementa en malalts, ancians i, més encara, en les persones ultrasensibles, el col·lectiu d’al·lèrgics a l’electricitat, que poden presentar respostes biològiques amb dosis de radiació fins a mil vegades menors. 

Marc legal en electromagnetisme


Actualment la major part de la comunitat europea segueix la norma NEV 50166-2, segons els criteris de l’ICNIRP (International Comission on Non-Ionizing Radiation Protection), una institució al servei dels interessos de la indústria. Aquest organisme, dependent de l’Organització Mundial de la Salut, OMS, recomana com a límits de densitat de flux de potència 450 µW/cm2 per a radiacions continuades de 900 MHz, i de 900 µW/cm2 per a la de 1.800 MHz. Però recentment Suïssa, seguint l’exemple d’Itàlia, Xina o Rússia, davant de les evidències científiques de risc sanitari per a la població, aplica de manera preventiva, i mentre progressen les investigacions, una normativa d’electromagnetisme més restrictiva, que redueix per 100 els valors acceptats per l’ICNIRP. L’Oficina Suïssa de Medi Ambient ha fixat provisionalment el límit d’exposició humana per a la xarxa de telefonia en 4 µW/cm2 (juliol 2000). 
  
En la Resolució de Salzburg (Conferència Internacional sobre Emplaçament d’Emissores de Telefonia Mòbil, Ciència i Salut Pública, juny del 2000) es dóna un pas més recomanant un valor provisional màxim de 0,1 µW/cm2 per a les estacions base GSM (vore quadre sobre telefonia mòbil). L’OMS, a través d’ICNIRP, no obstant, no accepta aquests límits, que qualifica d’arbitraris, i es remet als resultats d’un estudi epidemiològic en curs, que estarà acabat en 2003. 
  
De manera molt pragmàtica, com que no pot quantificar el risc econòmic, la companyia d’assegurances britànica Lloyds refusa assegurar els riscos sanitaris dels telèfons mòbils, com ja ho feren la majoria de companyies d’assegurances davant del risc dels camps electromagnètics de baixa freqüència ELF (xarxa alta tensió, etc.), que van quedar exclosos de la cobertura de les pòlisses d’assegurances (lletra xicoteta), al mateix nivell que els riscos inevitables del perill nuclear, huracans o terratrémols (Allianz 1993). 
  
Recordem que l’Agència nord-americana per a la Protecció Ambiental en un informe de 1990 (mai publicat), va classificar els camps electromagnètics com a cancerigen B2 (açò és, probable carcinogen), semblant al tetraclorur de carboni, les dioxines, els PCB o el DDT, tots ells prohibits a hores d’ara. Després, davant de les pressions del lobby elèctric, va silenciar l’informe. 
  
Davant del buit legal i normatiu existent a Espanya, diversos municipis ens han demanat a l’Associació d’Estudis Geobiològics (GEA) la realització d’un Mapa de Radiació de microones, o sol·licitat assessoria tècnica per a l’elaboració d’ordenances que limiten la proliferació de les antenes repetidores, seguint l’exemple d’Eibar, Cartagena o Santa Coloma de Gramenet, que han publicat bans o ordenances locals que limiten o exclouen les antenes repetidores en els seus municipis. 
  
Conscients del perill d’un ús prolongat i habitual en l’entorn laboral, diversos sindicats britànics (març de 2000) han manifestat que cap afiliat pot ser obligat per l’empresa a portar damunt o utilitzar un telèfon mòbil durant la jornada laboral. 
  
En els EUA és obligatori l’etiquetatge dels telèfons mòbils, de manera semblant al tabac. Des d’agost de 2000, cada nou model indica el nivell de radiació emesa, per a informar del risc de cada telèfon mòbil i eludir possibles reclamacions multimilionàries com en el cas de la indústria tabaquera. 
  
Mentrestant, el govern espanyol s’està plantejant redactar un decret en què instarà —sense obligar— els fabricants de telèfons mòbils a incloure informació sobre les seues emissions, encara que es descarta incloure advertències de que pot ser perjudicial per a la salut com ja es fa, per exemple, al Regne Unit. 

Consells per a reduir el risc sanitari


Davant de la disparitat de criteris existent, i amb l’experiència de múltiples substàncies o activitats pretesament innòcues, que després s’han mostrat nocives (amiant, nombrosos pesticides inicialment inofensius i després prohibits, alimentació de vaques amb pinsos carnis, medicaments que després han provocat greus malformacions…) l’única cosa raonable és un enfocament que prime la salut dels ciutadans abans que els interessos econòmics d’un grapat d’empreses poderoses. 
  
Així concloïen els experts independents britànics quan van donar a conéixer el seu informe per al Ministeri de Sanitat de Regne Unit al maig de 2000: “recomanem que s’aplique el principi de prevenció en l’ús de les tecnologies de telefonia mòbil fins que es dispose de major i més fonamentada informació científica sobre els seus efectes sobre la salut”. 
  
Conseqüentment, donat el risc existent, hem d’usar el mòbil el menys possible, limitant el nombre de telefonades i la seua duració. Si no hi ha més remei que usar un mòbil, els analògics són més aconsellables que els digitals (GSM). Hem d’elegir un model de baixa radiació —les potències d’emissió solen oscil·lar entre 0,6 i 2 W— i considerar-lo un telèfon d’emergència. És aconsellable estendre l’antena i allunyar-lo tot el possible del cap quan parlem (accessori mans lliures), així com usar missatges escrits, per la seua breu emissió radioelèctrica i per la distància de lectura. 
  
Quan no s’use (estand by), mantenir el telèfon allunyat del cos i evitar portar-lo permanentment prop dels genitals, renyons, cor, ulls o cervell. No usar-lo dins d’edificis, perquè augmenta la potència de radiació en haver de travessar estructures denses. Ha d’evitar-se el seu ús en llocs públics, per a evitar la irradiació involuntària a l’usuari passiu. És important impedir la venda i promoció del telèfon mòbil als jóvens, evitant el seu ús pels xiquets, per la seua major sensibilitat. 
  
En el mateix sentit, hem d’evitar romandre prop de les antenes repetidores, per la gran potència i la llarga duració de l’exposició. Si residim prop d’una antena repetidora, cal mesurar amb precisió la radiació efectiva rebuda per les persones (densitat de potència), amb aparells homologats d’alta sensibilitat a càrrec d’un expert, que pot mesurar in situ la radiació de microones i suggerir les mesures necessàries. Davant de l’amenaça omnipresent de les antenes, podem instal·lar pantalles de protecció per a les microones, atés que la major part de la radiació de la xarxa de telefonia mòbil penetra per les finestres. 
  
Davant de l’amenaça de la cobertura total, sorgix la demanda d’instal·lar pantalles de microones que impedisquen l’ús del mòbil. Aquest blindatge RF pot ser molt adequat en sales de concerts o en esglésies, ja que res és més molest i indiscret que sentir la timbrada d’un mòbil en un funeral, o durant un pianíssimo. Cada vegada més locals públics, hotels i restaurants de qualitat, eviten l’ús indiscriminat del telèfon mòbil i oferixen als seus clients un entorn de silenci, relax i confort ambiental. 
  
Han d’evitar-se, no obstant, els sistemes d’interferència RF actius, perquè incrementen la radiació ambiental. Al contrari, les pantalles opaques a les microones —pel·lícules transparents o cortines opaques que poden blindar murs i finestres—, garantixen el silenci-ràdio i una reducció de la densitat de potència dins del local del 90 al 95%. D’altra banda, és possible obtenir cobertura de telefonia, però sense patir la radiació ambiental, col·locant una antena exterior al blindatge, semblant a la dels cel·lulars de cotxe, conduint el senyal per cable als llocs que ho necessiten, d’una manera selectiva. 
  
Resulta de vital importància realitzar un Mapa de Radiació, que permeta planificar el desenrotllament de la xarxa de telefonia amb criteris sanitaris i, especialment, evitar les antenes repetidores prop de guarderies, escoles, hospitals i centres semblants, on es troba la població més sensible. És necessari establir distàncies de seguretat seguint les més avançades normatives internacionals: mentre la UE proposa una distància mínima de seguretat —sense presència humana— al voltant de les antenes de 58 m, en Toronto (Canadà) són 200 m, 300 m en Namur (Bèlgica) i 500 m a Austràlia. En aquest moment a Espanya s’autoritzen les antenes a 5 m de la nostra finestra, i la nova normativa en estudi, de la Generalitat de Catalunya, proposa augmentar-la a 10 m. 
  
Finalment, la recent condemna judicial a Iberdrola, primera a Espanya per contaminació electromagnètica, com altres condemnes a Itàlia, Suïssa i Alemanya, obrin també un precedent legal per a les demandes de les plataformes ecologistes i ciutadanes que lluiten, com a Quixots, contra aquests moderns molins.

EQUIVALÈNCIES D’UNITATS DE MESURA I VALORS DE REFERÈNCIA
PER A IMMISSIONS D’INSTAL.LACIONS DE TELEFONIA MÒBIL
µW/cm2
  V/m
1.000
61,40
Prop ICNIRP/OMS; Rec. Consell UE; MaxL BRD (>2.000 MHz)
900
58,25
Prop ICNIRP/OMS; Rec. Consell UE; MaxL BRD (1.800 MHz)
500
43,42
Prop ICNIRP/OMS; Rec. Consell UE; MaxL BRD (1.000 MHz)
10
6,14
MaxL Suïssa (6V/m>1.800 MHz); MaxL Itàlia; Prop. Toronto; Prop. Escòcia
7
5,14
MaxL Suïssa (5V/m 900 + .800 MHz)*
4
3,88
MaxL Suïssa (4V/m 900 MHz)*
0,1
0,61
Prop. Salzburg; Objectiu de qualitat d’Itàlia*
0,03
0,34
Proposta Salzburg  (0,25 mW/m2)**
0,02
0,28
Prop. Dr. Cherry Nova Zelanda per al 2000
0,01
0,19
Prop. Dr. Cherry Nova Zelanda per al 2010
0,001
0,06
Prop. Resolució BRD 1999 habitatge. En dormitori 10 voltes menys
Prop.=Proposta; MaxL=Valor màxim legalment establit; *segons instal.lació; **segons instal.lació i operador.
Font: Conferència Internacional de Salzburg 7-8 juny 2000 (traduït per Carlota Huidobro)
 
_____________________________________________________________________
Revista Eroski Consumer
La creixent complexitat dels dispositius mòbils exigeix prendre’s un temps per a reflexionar sobre les necessitats de cada usuari abans de decidir-se per un model concret

No hi ha cap dubte. El mercat ofereix tants telèfons mòbils com prestacions exigeixen els milions d’usuaris . Ara bé, encara que la majoria dels ciutadans es conformen amb un aparell que els permeti trucar, cada vegada són més els consumidors que reclamen funcions que abans s’atribuïen a l’ordinador. L’ús del mòbil es complica, i amb això també es complica la decisió que cal prendre en el moment d’adquirir-ne un de gamma alta, i no només perquè són cars, sinó perquè la seva contractació implica sovint compromisos de permanència amb un operador que arriben als divuit mesos. Una compra responsable i encertada exigeix pensar molt bé en els usos que es vol fer del nou aparell.

Blackberry, per als amants del text

Si la principal funció del telèfon és donar-li un ús comunicatiu, de caire professional, en què predomini l’enviament i la recepció de correus electrònics o la missatgeria instantània, els telèfons Blackberry són la millor opció. Els motius són dos: el seu teclat complet QWERTY està expandit i proporciona l’espai suficient per teclejar en un petit espai amb rapidesa i sense equivocacions. La segona raó és que l’empresa que els ven, la canadenca RIM (Research In Motion, o ‘Recerca en Moviment’), no basa l’enviament de correus electrònics en els protocols de dades de les xarxes de telefonia comunes com a 3G, GSM o EDGE, sinó que compta amb els seus propis servidors. D’aquesta manera, els correus viatgen per les xarxes generals de telefonia mòbil però ho fan amb un xifratge especial i diferent de la resta que els protegeix millor de possibles intromissions. Una qüestió fonamental per a la protecció d’informació privada, sobretot en l’àmbit empresarial, fins a tal punt que alguns governs no ho veuen amb bons ulls i planegen prohibir aquests telèfons al seu territori si RIM no comparteix amb ells el codi d’accés als seus servidors.

En el terreny econòmic, les persones que prefereixin la comunicació per text abans que per veu també tenen molt a guanyar amb les Blackberry. Les tarifes de dades que ofereix no limiten l’ús de la xarxa i permeten el xat de manera senzilla i àgil, igual com l’enviament d’adjunts sense límit de pes. Encara que aquest últim punt varia segons l’empresa que proveeixi l’accés, sobretot en el cas d’imatges .

Pel que fa al preu, tot i que les Blackberry són cares, tots els operadors importants les ofereixen subvencionades, de vegades sense haver d’abonar una entrada inicial. Però convé estudiar el pla de dades que l’operador ofereixi per evitar que els costos de base superin l’acceptable i s’acabin pagant factures excessives.

Iphone i telèfons amb Android, per al lleure i la navegació web

Per al desenvolupament d’una activitat no professional o que no estigui basada en l’ús del teclat, hi ha opcions millors que la Blackberry. Són models que ofereixen una navegació web superior a la dels telèfons de RIM, malgrat que aquests milloren any rere any. En aquests casos, el telèfon que s’esculli varia segons el preu que s’estigui disposat a pagar. D’una banda, es troba el flamant iPhone d’Apple, amb la seva pantalla tàctil i la seva, fins avui, no superada experiència d’usuari en la navegació per Internet en un mòbil.

La seva pantalla multitàctil, que permet augmentar la mida de lletres i imatges al gust de l’usuari, el converteix en un bon candidat per a recórrer pàgines web, mirar mapes o seguir els contactes a les xarxes socials. També facilita la lectura de diaris, blocs i correus electrònics, encara que a l’hora d’escriure, el seu teclat tàctil no és comparable al de les Blackberry.

D’altra banda, Apple disposa d’una botiga amb centenars de milers d’aplicacions que enriqueixen les funcions de l’iPhone i fan que sigui molt més que un telèfon amb accés a Internet: el converteixen en un navegador GPS, una brúixola, una consola de videojocs, una agenda de tasques pendents… I en l’últim model llançat, l’iPhone 4, les seves dues càmeres el doten de capacitat per gravar vídeos en alta definició i fer fotografies de qualitat més que acceptable.

Davant d’aquest popular model es postulen tota una gamma de telèfons, estèticament no tan bonics però sí més barats i igual d’interessants quant a l’experiència d’usuari i a les aplicacions. Són els mòbils que funcionen amb el sistema operatiu Android, llançat per Google i adoptat per marques tan prestigioses com HTC.

L’avantatge és que l’oferta és més gran i, per tant, es poden trobar telèfons més barats que l’iPhone, i amb plans de preus més avantatjosos quan es contracta una línia i se subvenciona l’aparell . El desavantatge és que Android encara no és a l’altura del sistema operatiu d’iPhone, encara que en menys d’un any els experts consideren que tots dos sistemes poden igualar-se en prestacions. D’altra banda, Android també disposa d’una important botiga d’aplicacions que dota de nombroses prestacions els seus mòbils.

Nokia i telèfons amb Windows Mobile, millor esperar

Nokia és el líder mundial dels telèfons de les gammes mitjana i baixa. No obstant això, en la gamma alta la seva experiència no ha estat bona, ja que el sistema operatiu que fa servir, Symbian, s’ha mostrat incompetent per als aparells de complexitat creixent. De moment, i a l’espera que Megoo (la nova proposta de programari de l’empresa finlandesa) prosperi, no és del tot aconsellable adquirir un Nokia de gamma alta.

I el mateix passa amb els telèfons que funcionen amb el sistema operatiu Windows Mobile. Els propers mesos s’espera gaudir de la nova versió WM7. Mentrestant, és millor evitar les versions anteriors, ja que es van mostrar fallides i incapaces de fer funcionar cap model amb eficàcia. Un dels seus punts febles és l’excessiva potència que requereix aquest sistema, massa per als petits processadors dels mòbils. No obstant això, es preveu que amb nous xips de més potència WM7 respongui bé.

Oral / Redacció 8


ARGUMENTS A FAVOR DE LA REFORMA DEL SISTEMA DE PENSIONS
Jubilar-se als 67
Carles Boix / Catedràtic de política i afers públics de la Universitat de Princeton

La darrera proposta econòmica del govern espanyol ha agafat l’opinió pública per sorpresa. La mesura sembla sortida del no res i, de moment, no forma part de cap programa integral, racional i sistemàtic per reformar l’economia espanyola. L’oposició que ha concitat entre la classe política, inclosa una part del PSOE, i els sindicats fa improbable la seva aprovació. Tot i això, l’anunci d’endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys és una bona notícia per al país, per raons fiscals, d’eficiència econòmica i d’equitat social.

DES DE LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA, la política espanyola ha girat al voltant de dos eixos centrals. En primer lloc, el principi de la solidaritat, que, convertit en la idée-force de la democràcia entre els espanyols, juga el mateix paper que tenen el principi de fraternitat a França o el de la llibertat entre els nord-americans: cap polític s’atreveix a posar-lo en dubte i els guardians de les essències constitucionals l’invoquen per matar qualsevol reforma (econòmica o política) de pes. En segon lloc, la força dels sindicats, sostinguda, malgrat una afiliació més aviat esquifida, per una llei, l’Estatut dels Treballadors, que es pactà per preservar la pau social d’aquella transició: la realitat d’una vaga general acabà desarborant el govern González i la seva amenaça fou suficient per aigualir tot programa de reforma laboral del govern Aznar (si és que aquell govern va tenir algun propòsit flexibilitzador al cap, cosa que dubto, atesa l’autèntica naturalesa, estatista i gens liberal, de la dreta espanyola).

NAVEGANT ENTRE L’ESCIL·LA DE LA SOLIDARITAT i el Caribdis sindical, els governs dels anys vuitanta van acabar gestionant la crisi econòmica i la integració a la Unió Europea mitjançant la famosa estratègia de “reconversió industrial” que ha marcat l’economia espanyola des d’aleshores. Com que desmantellar el sistema de contractes permanents heretat del franquisme (i reforçat a l’Estatut dels Treballadors) era políticament inviable, els governs Calvo Sotelo i González van apostar per fer prejubilacions massives (i per avançar l’edat de jubilació), sobretot al món de les empreses públiques. Jubilar-se resulta psicològicament menys feridor que passar a l’atur. Des d’un punt de vista electoral, aquesta estratègia es pot vendre com un mecanisme efectiu per distribuir treball cap als més joves: sembla que no importi el fet que les empreses tanquin (cosa que converteix la idea d’un traspàs de feines en una ficció) i que els joves hagin de pagar les pensions dels retirats. Aquest impàs polític continua ben viu: la recent reconversió de TVE n’és un exemple. La impossibilitat d’acabar de reformar el mercat de vivenda de lloguer (la regulació del qual va ser un altre invent franquista) n’és un altre.

COM QUE EL PROGRAMA DE JUBILACIONS i prejubilacions sistemàtiques no va poder absorbir els nouvinguts, això és, joves i dones, el govern González optà per establir contractes de curta durada. Com és ben sabut, el mercat laboral espanyol prengué una estructura dual, amb un nucli dur de contractes permanents (justificats pel principi de la solidaritat) i una massa, creixent, de treballs flexibles. L’estructura dual del mercat espanyol caigué com una llosa sobre una bona part dels treballadors amb contractes a curt termini: per evitar els contractes permanents, força onerosos (sobretot pels costos de pactar l’acomiadament), les empreses van preferir fer rotar els treballadors a invertir en la seva formació. De fet, com que els contractes flexibles i la rotació constant són especialment apropiats per al turisme, la construcció i l’agricultura, bona part de la generació d’empreses i treball migrà cap aquells sectors (certament ajudada per una desregulació absurda i una explotació curtterminista del sòl), tot exacerbant el tipus d’economia de segon ordre que preval en bona part d’Espanya.

L’EDUCACIÓ DE LA POBLACIÓ HA MILLORAT extraordinàriament, almenys en quantitat: fa quaranta anys només el 8 per cent de la població entre 25 i 64 anys tenia estudis universitaris; ara és ja el 24 per cent. En la banda baixa de la població els resultats són, però, lamentables: la taxa de fracàs escolar és del 29 per cent, el doble que a Europa. Diuen que això es deu al funcionament de l’escola. Jo crec que es deriva del fet que, atès el tipus de mercat laboral i de feines que s’hi ofereixen, els incentius per estudiar són més aviat baixos entre un estrat important del país. Això reprodueix un nivell de qualificacions baixes i, tot plegat, un atur extraordinari quan el cicle econòmic canvia de signe. I, en definitiva, ens porta al punt clau de l’article: les línies mestres de la política econòmica espanyola (i aquí no diferencio entre esquerres i dretes espanyoles) han sostingut un sistema de transferències massives (i injustes) de les generacions més joves (i dels sectors més dinàmics) cap a les generacions més grans ( i els territoris menys competitius).

LA REFORMA DEL SISTEMA DE JUBILACIONS ÉS, per tant, bona per raons estructurals de pes. A més de revaloritzar el concepte del treball i reduir el dèficit públic, és un primer pas cap a un canvi del model fiscal espanyol: abaixa la pressió tributària sobre els joves, abarateix els costos de contractació i, necessàriament, dinamitza la creació de treball. A més, és un senyal positiu: ens indica que el govern aposta per deixar les polítiques d’estímul keynesià (potser útils a curt termini) i que abandona, per fi!, la socialdemocràcia clàssica, feta a base de gastar a tapar i destapar sots de carretera.

NATURALMENT, L’ANUNCI ÉS SOLAMENT un primer moviment cap al que hauria de ser un conjunt de reformes estructurals dirigides a crear més oportunitats i, al capdavall, ajudar els menys afavorits. I aquí és on jo demanaria als nostres polítics (catalans) que intervinguin liderant el canvi, recolzant l’endarreriment de la jubilació i, alhora, proposant quatre reformes: l’abolició dels contractes de curta durada conjuntament amb la reducció dels costos d’acomiadament dels permanents; un nou sistema de negociació salarial que faci possible una major flexibilitat (i, sí, desigualtat) salarial; una reforma educativa, que restableixi el concepte de formació professional i que insisteixi en l’esforç de l’alumne; i una reforma universitària que apugi les matrícules a preu de cost (i a canvi ofereixi un sistema de beques de primer nivell en funció de necessitats econòmiques i resultats individuals).

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dimarts, 2 de febrer del 2010

____________________________________________________________

El vessament de petroli de Louisiana, sense control
Els experts estimen que el pou obert vessa 4 milions de litres de cru · Podria superar en cinc vegades el d’Alaska del 1989 · Tanquen tres plataformes més al golf de Mèxic

La marea negra provocada per l’accident en una plataforma petroliera del golf de Mèxic podria ser molt més greu que l’originada per l’accident de l’Exxon Valdez el 1989 si les estimacions d’alguns experts es confirmen. Asseguren que el vessament de cru és cinc vegades més gran del que assegura la companyia British Petroleum (BP), i el que és pitjor, que se’n continua vessant.

Els geòlegs i oceanògrafs pronostiquen que no són 800.000 litres de petroli els que deixa escapar el pou d’extracció obert a alta mar, sinó que el vessament és de quatre milions diaris. Altres experts redueixen aquesta estimació que, no obstant, situen en els 2,5 milions.

De moment, cap pronòstic ha estat rebutjat per l’Agència Estatal de l’Oceà i l’Atmosfera. Això, juntament amb les paraules d’un directiu de BP que ha afirmat que la xifra dels 800.000 litres diaris amb la qual treballa la companyia és “altament imprecisa”, ha encès totes les alarmes.

Mentrestant, i malgrat que la meteorologia no acompanya, l’administració nord-americana i la companyia BP estan destinant tots els mitjans –molts dels quals excepcionals– per lluitar contra la taca de cru. Tot i que es projecta desplegar una cúpula per cobrir l’entrada del pou, la prioritat continua sent tancar la vàlvula de seguretat del pou amb l’ajuda de submarins robotitzats.

També s’estan abocant productes dispersants en alta mar i una flota de vaixells fa treballs de recuperació del petroli ja barrejat amb aigua de mar. A més, s’està desviant aigua del riu Mississipí per empènyer la taca de cru i que no arribi als aiguamolls, ja molt malmesos pels efectes devastadors de l’huracà Katrina.

Les mesures preventives també van afectar ahir tres plataformes situades en la zona de la catàstrofe. Dues van interrompre la seva activitat i una tercera va ser evacuada. Segons el servei de gestió de minerals del govern dels EUA, no es descarten més tancaments davant la important presència de cru en el golf de Mèxic.

De moment, la taca té ja l’extensió de l’illa de Puerto Rico i tothom està pendent de la seva evolució i creixement davant del temor que afecti a importants ecosistemes. De moment, els Estats de Louisiana, Florida i Alabama continuen en emergència.

La zona serà visitada avui de forma fugaç pel president Barack Obama. Segons la Casa Blanca, serà una visita ràpida perquè “no es vol destorbar els treballs per posar fi al vessament”.

A més de les conseqüències que la marea negra podria tenir sobre l’administració Obama, la companyia BP també centra tota l’atenció. Per això, el conseller delegat de la petroliera britànica, Tony Hayward, va viatjar ahir als Estats Units per supervisar personalment les mesures posades en marxa per solucionar el vessament. A més, Hayward va declarar al Financial Times que pagaran totes les reclamacions “legítimes” pels danys de la marea negra.

BP està en el punt de mira perquè la mateixa administració dels EUA considera que estan trigant molt a segellar el pou obert. A més, s’hi suma la circumstància que la companyia no té una assegurança internacional.

ARTICLES PUBLICATS AL DIARI AVUI 

___________________________________________________________________________

Us deixe també l’enllaç de la Viquipèdia sobre l’accident de l’Exxon Valdez, que ha estat considerat com un dels pitjors vessaments de cru de la història ja que afectà una zona quasi verge, Alaska. També us deixe un altre artícle que parla sobre Nigèria i com afecten els vessaments continus i incontrolats a una població i a un país.

Mig segle de vessaments de cru mantenen Nigèria en una catàstrofe ecològica permanent

La fuita de BP al golf de Mèxic té un gran ressò mundial per la catàstrofe mediambiental que provoca i els milers de famílies que afecta. Però hi ha altres parts del món oblidades que pateixen des de fa anys desastres similars. Un dels casos més flagrants: Nigèria. A l’àrea del delta del riu Níger, on hi ha els principals pous petroliers, són molt habituals els vessaments. Segons xifres del govern, n’hi ha hagut més de 7.000 entre el 1970 i el 2000. Els ecologistes asseguren que la xifra és molt superior i denuncien la impunitat amb la qual hi treballen les multinacionals estrangeres.

A Nigèria, el petroli és el primer generador de riquesa, però també de tragèdia. Més de 50 anys de vessaments de petroli al mar estan provocant una catàstrofe ecològica i han deixat sense subsistències més de 20 milions de persones. A l’àrea del delta del Níger hi ha vessament cada any, i investigacions independents estimen que les fuites anuals equivaldrien a un desastre com el de l'”Exxon Valdez”, més de 13 milions de barrils.

Això perjudica els pescadors, que es lamenten que al riu ja no hi ha peixos. La població pesquera d’Ogoni en culpa la petroliera Shell i el govern del país. Asseguren que Shell no ha revisat l’oleoducte que recorre la zona des de fa temps i que s’ha rebentat. Els ecologistes denuncien que el govern del país no vol veure’s implicat directament o políticament en el que fan les companyies petrolieres perquè el seu negoci és el que alimenta gran part de la població. “Hi ha una gran diferència entre Nigèria i els Estats Units; a Nigèria, si hi ha un vessament, s’aplica la llei del silenci, i si ho denuncies trobaran la manera de buscar-te problemes.” Ja fa anys que Tom Akenke lidera una lluita contra el govern i les companyies petrolieres que operen a Nigèria.

La companyia es defensa perquè en part els vessaments són originats per factors externs a les empreses. Primer, els lladres de petroli, que foraden el conducte per robar combustible. I segon, els sabotatges dels militants a les instal·lacions petrolieres. És una manera de lluitar contra el govern i els seus aliats occidentals, que es queden amb el benefici que genera el petroli.

Nigèria és el primer productor de petroli de l’Àfrica però no es pot dir que la immensa majoria de la població se’n beneficiï, sinó al contrari, viuen en la pobresa. Aquests dies, al delta del Níger no poden evitar les comparacions amb el desastre del golf de Mèxic. Aquí, els afectats no han rebut cap compensació, les companyies continuen actuant amb total impunitat i de la seva tragèdia, diuen, ningú en parla.

Publicat al 3cat24.cat, el 13/06/2010

Oral / Redacció 7


Tsunamis, ciclons, inundacions, catàstrofes poc naturals…
A la mort li agrada la pobresa .

Gràcies a un gran impuls de generositat, les ajudes promeses a les víctimes del tsunami assoleixen els cims. Però els països rics han posat tot el seu pes per impedir qualsevol anul·lació del deute dels països afectats pel xoc. Com el 1995, després del pas del cicló Mitch a Nicaragua i a Hondures. I sempre esperem que se’n treguin lliçons per preveure i limitar aquest tipus de catàstrofes, per evitar-ne d’altres —sobretot les lligades al clima— i per reconstruir correctament.

Per Frédéric Durand* Article traduït per Rut jou

Els moviments de l’escorça terrestre i l’activitat volcànica sempre han causat destruccions. Moltes regions n’estan afectades, des de Califòrnia al Japó, passant per la Costa Blava. Però, en conjunció amb quatre plaques tectòniques, els països d’Àsia estan entre els més exposats. Entre el 1990 i el 2000, l’Àsia del Sud-est ha conegut més de cent terratrèmols d’una magnitud superior a 6,5 de l’escala Richter. El 1883, l’explosió de Krakatau, entre Sumatra i Java, va causar trenta-set mil morts, els seus efectes es van sentir en tot l’oceà Índic. Només a l’arxipèlag indonesi, encara es compten cent trenta volcans en activitat. Sense ser tan greus, les petites erupcions han suposat el desplaçament de cent cinquanta mil persones des de l’inici dels vuitanta (1).

El 26 de desembre del 2004, el desplaçament de més de vint metres de les plaques tectòniques al llarg de Sumatra, que va alliberar la potència de trenta mil bombes atòmiques, s’inscrivia en l’ordre de les realitats geològiques del planeta. Però, passada aquesta observació que incita a la humilitat, cal reflexionar sobre la dimensió humana del fenomen. El nombre especialment elevat de les víctimes no es deu completament a la fatalitat: els balanços tendeixen a intensificar-se amb la densificació dels establiments humans i la seva concentració a les costes. A l’Àsia de l’Est, en efecte, més d’un 70% de la població viu a les zones costeres, ja que depenen dels recursos del mar per a la seva alimentació, la seva feina i els seus ingressos. Per a les poblacions empobrides, el peix és relativament barat comparat amb altres fonts de proteïnes animals. Però una proporció gran de la urbanització configura un habitatge informal, especialment vulnerable, i la sobrexplotació dels recurs naturals provoca una degradació del medi ambient (2). Es podrà lamentar que allà on els manglars (3) fan de tap entre el mar i els humans, s’han multiplicat les seccions, sobretot per a la cria de gambes destinades als països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE). Els manglars protegeixen de l’erosió, les inundacions, els efectes dels ciclons, els sismes submarins, i contribueixen a la fixació del carboni, reduint el rescalfament del clima. Des dels anys cinquanta, s’han destruït dos terços d’aquests boscos a l’Àsia del Sud-est, sotmesos a la pressió del desenvolupament i les activitats comercials. Passa el mateix amb les formacions de corall asiàtiques que estan amenaçades en un 80% per la pesca explosiva, el condicionament incontrolat del litoral, la utilització de cianur per a la captura de peixos tropicals (4)… A tot això s’hi ha d’afegir els efectes del rescalfament climàtic, ja que el corall és més fràgil per culpa de l’elevació de la temperatura del mar. Evidentment, encara que estiguessin intactes, els coralls i manglars no haurien detingut el tsunami, però haurien pogut reduir el seu impacte. I tindrien un paper a tenir en compte en les catàstrofes de menor importància. Mentre els països del Pacífic, els Estats Units i el Japó al capdavant, han sabut dotar-se des del 1949 del Centre de Vigilància dels Tsunamis a Hawaii, no hi ha res de tot això a l’oceà Índic. Efectivament, el Centre de Hawaii va enregistrar la sacsejada del 26 de desembre i, sabent que l’onada necessitava gairebé dues hores per assolir Sri Lanka o l’Índia, va poder preveure el sisme submarí. Però no disposava de xarxes per difondre la informació. La fatalitat ha tingut un paper, sens dubte, ja que el sisme es va produir un diumenge al matí. La catàstrofe també mostra la manca d’anticipació de molts governs: altres països pobres, com Cuba, han sabut elaborar polítiques de prevenció. A més, a aquests errors s’hi ha afegit una manca de reactivitat. Així, el responsable del servei meteorològic de Tailàndia hauria estat destituït per no haver actuat per por de l’impacte sobre el turisme (5). Turisme que sovint ha vist com la panacea pel creixement de l’economia es caracteritza per un desenvolupament a curt termini, sense aproximació planificada, i amb un impacte ràpid, també ell, en el medi ambient. Les situacions econòmiques difícils, que expliquen en part la precarietat de les infraestructures locals i l’escassetat de l’aplicació de normes de construcció antisísmiques, compliquen la canalització de l’auxili i agreugen els balanços, però la dificultat per superar les tensions polítiques pertorba també l’acció. A Aceh, malgrat l’emergència humanitària i la treva unilateral demanada pel Moviment d’Alliberació d’Aceh (GAM, independentista), el responsable de l’exèrcit de terra indonesi va recordar a les seves tropes que la recerca dels rebels continués essent una de les seves missions. A Sri Lanka, es van aixecar veus contra la lentitud dels auxilis cap al nord, en possessió dels Tigres d’Alliberament de la Terra Tàmil (LTTE), i les mines antipersones (que, en alguns indrets, han estat desplaçades per l’onada) fan preocupar-se pels salvadors i la fase de reconstrucció. Pel que fa a Birmània, on la costa del Tenasserim ha estat fortament afectada, la manca d’informació fa pensar que el balanç oficial de noranta morts podria amagar una realitat més dura. Com a mínim, la catàstrofe ha permès tornar a parlar del deute i proposar la congelació de la seva part pública, per tal que els països afectats puguin ajudar la seva població abans de reemborsar els préstecs cada vegada més pesats: des dels anys noranta, el servei del deute dels països del Sud ha esdevingut superior a l’ajuda que reben dels del Nord. El 2003, reemborsaven 375 mil milions de dòlars quan rebien 68 mil milions d’ajuda. En aquest context, es pot esperar que el debat arribarà a reduir el conjunt d’aquesta qüestió, sabent que el país més endeutat continua essent els Estats Units, amb 7.600 mil milions de deutes públics, o sigui cinc vegades més que tots els països en desenvolupament units. També ens podem preguntar per les raons d’una mediatització d’aquest tipus. No es tracta de criticar aquest formidable impuls de generositat, sinó tot el contrari. Ha donat, per un moment, al conjunt del planeta una impressió de grandesa i de fraternitat en la compassió. Però també cal entendre per què l’opinió pública internacional s’ha entretingut en aquesta angoixa, molt més que en totes les altres. Hi ha tants desastres invisibles que mobilitzen molt poc: des de les inundacions recurrents a Bangladesh als refugiats de l’Àfrica Central o de Darfur, passant pel paludisme (2 milions de morts anuals) o la sida (2,3 milions), la sequera i la desertització, tots són problemes que, afectant en primer lloc els països en desenvolupament, són deixats de banda en la reflexió i l’acció. Què en quedarà d’aquí uns mesos, d’aquest moviment solidari? Potser aquesta catàstrofe serà l’ocasió de reflexionar sobre tots els altres sofriments, que els països rics sovint prefereixen no veure, i llançar, com alguns proposen, una taxa Tobin de solidaritat? Això seria posar en marxa un principi de precaució, sinó de responsabilitat, ja que molts escenaris de les conseqüències del rescalfament planetari, amb l’augment probable dels esdeveniments climàtics extrems, fan apuntar altres drames amb conseqüències no menys greus.

(1) Vegeu el capítol “Risques naturels et environnementaux en Asie du Sud-Est”. A: Foucher, Michel. Asies Nouvelles. París: Belin, 2002, pàgina 166.

(2) Vegeu “Conserving Our Coastal Environment”. Tòquio: United Nations University, 2002.

(3) Formació vegetal constituïda per boscos impenetrables de mangles, que fixen les seves arrels a les badies d’aigües tranquil·les, on es diposita fang i llot.

(4) Vegeu els treballs de l’International Coral Reef Initiative: http://www.icriforum.org

(5) Bangkok Post, 5 de gener de 2005.

* Mestre de conferències, Universitat Toulouse-Le Mirail, autor de La jungle, la nation et le marché. Chronique indonésienne. Nantes: L’Atalante, 2001. _____________________________________________________

Una reconstrucció destructora

Una vegada més es pot témer que una visió desenvolupamentista tecnocràtica i funcionalista, sota el pretext de l’emergència i l’eficàcia, no guanyi una visió culturalment pertinent de desenvolupament, en els projectes de rehabilitació d’infraestructures i habitatge. Al Iemen, després del terrible terratrèmol del 1985, l’ajuda internacional per a la reconstrucció va desembocar en una catàstrofe cultural i professional amb conseqüències incalculables: tots els països van enviar cases prefabricades, en equips, o plans amb imatge de la tipologia de l’habitatge dels donants; tot va ser implantat amb emergència al llarg de la carretera nacional, lluny de les ciutats tradicionals i els camps de cultiu de les poblacions. Així va aparèixer una mena de ciutat lineal eclèctica i d’una mediocritat terrible, en un país que recela, no obstant això, d’una de les tradicions urbanes i arquitectòniques més impressionants basades en la construcció amb terra crua. Així les ciutats com Sanna, per exemple, amb els seus immobles de terra crua de quatre a cinc plantes, són mundialment conegudes —reconegudes com a patrimoni de la Unesco. I resisteixen els sismes. Al Marroc, a Al-Hoceima, després del terratrèmol del 2004, en una regió rural on es construïa tradicionalment amb pedra i terra, una part de l’ajuda a les famílies per rehabilitar o reconstruir les seves cases s’ha fet sota forma d’abonaments per a la distribució de sacs de ciment i d’acer amb formigó. Això impulsa les poblacions a construir amb tecnologies i materials que no poden gestionar. El saber fer local es troba desvalorat. El que té greu conseqüències pel futur. Els antics habitatges tradicionals han mostrat, tot i així, en els dos casos —iemenita o marroquí— qualitats antisísmiques, els experts havien constatat que les cases antigues havien resistit molt millor que les més noves; les tècniques ancestrals de construcció que havien resultat eficaces s’han perdut. Tota reconstrucció hauria d’intentar consolidar o reintroduir aquestes tècniques, amb una formació de cossos d’ofici del bastiment; inscrivint-se en una durada, evidentment incompatible amb una visibilitat mediàtica que tendeix a l’efímer.Tanmateix, això permetria una concepció de l’habitatge respectuosa alhora amb els models de vida locals i els imperatius de la protecció sísmica. D’altra banda, caldria analitzar, amb seriositat, les causes humanes de les catàstrofes: el mal desenvolupament, l’absència d’una política de condicionament del territori respectuosa amb les obligacions mediambientals, el deixar fer dels poders públics davant l’habitatge il·legal i els petits comerços localitzats en zones inundables i amb risc… per evitar reproduir aquestes mancances. En efecte, les agències de cooperació, les ONG o les empreses que intervenen en la reconstrucció vehiculen els seus models culturals, les seves normes, les seves tipologies arquitectòniques, els seus mecanismes de decisió i d’acció. Quan les autoritats locals intenten jugar a imposar les regles locals, generalment ho fan seguint els mateixos mecanismes genèrics internacionals de normalització cultural, acceptant la seva pròpia alienació a l’ordre globalitzant del neoliberalisme humanitari. A causa dels seus mecanismes estandarditzats, el model d’emergència genera situacions de dependència econòmica, alienació política o cultural.

Marc Gossé Arquitecte i urbanista, professor a l’Institut d’Arquitectura de la Cambra, Brussel·les _____________________________________________________


Rosa Luxemburg i la Montagne peleé


Feres llagrimoses

El 8 de maig del 1902, a l’illa Martinica, la Montagne Pelée va conèixer una violenta erupció. Un riu de lava va destruir la ciutat de Saint-Pierre i va matar vint-i-nou mil persones en pocs minuts. Rosa Luxemburg, aleshores animadora, amb Karl Liebkecht, de l’ala esquerra del Partit Socialdemocràta Alemany (SPD), va comentar el 15 de maig aquesta tragèdia al Leipziger Volkszeitung. […] Aleshores, a Martinica, sortia de les ruïnes de la ciutat anul·lada un nou hoste, desconegut, mai vist fins llavors: l’ésser humà. No patrons i servidors, negres i blancs, rics i pobres, propietaris de plantacions i esclaus —aquest són els éssers humans que van fer la seva aparició a la petita illa eliminada, els éssers humans que simplement senten el dolor i veuen la desgràcia, que només volen ajudar i salvar. La vella Montagne Pelée havia fet un miracle! Oblidats, els dies de Fachoda (1), el conflicte al voltant de Cuba, la Revenja —el francès i l’anglès, el tsar i el Senat de Washington, Alemanya i Holanda atorgaven diners, enviaven telegrames, tendien una mà caritativa. Una fraternització dels pobles contra la natura molesta, una resurrecció de la humanitat sobre les runes de la cultura humana. Aquest record de la seva humanitat, el van pagar car, la Montagne Pelée i el seu tro van saber fer sentir les seves veus. França plorava els quaranta mil morts en aquesta petita illa, i el món sencer s’afanyava allà baix, a assecar les llàgrimes de la mare República en dol. Però com podia passar d’una altra manera, fa segles, quan França estenia torrents de sang a les petites i grans Antilles. No lluny de la costa oriental d’Àfrica es troba, a l’oceà, una illa volcànica —Madagascar; fa quinze anys, hi havíem vist aquesta República avui profundament preocupada i plorava pels fills perduts imposant pel ferro i l’espasa el seu jou als indígenes rebels. Cap volcà no hi ha obert el seu cràter: van ser les goles dels canons francesos que van expandir la mort i l’anul·lació, el foc de l’artilleria francesa va degollar milers de vides joves en flor, eliminant les seves cares contra terra, fins que el poble lliure s’adormís sota el sol, fins que la reina negra dels salvatges fos lliurada, com si fos un trofeu, a la ciutat de la llum. Rosa Luxemburg evoca els perjudicis americans, anglesos i russos, i segueix: I nosaltres encara t’havíem vist, oh mare República, afectada per les llàgrimes, el 23 de maig de l’any 1871, a París il·luminat per un sol primaveral: tant als carrers com a les presons s’unien milers de treballadors, cos contra cos, cap contra cap; a través dels forats del mur, les metralletes passaven les seves goles ensangnades. No va ser ni l’erupció d’un volcà, ni la colada d’un riu de lava, sinó els teus canons, mare República, dirigits cap a la gentada densa; un crit de dolor esgarrapava l’aire —més de vint mil cadàvers recorrien l’asfalt de París. I tots vosaltres, francesos i anglesos, russos i alemanys, italians i americans, que ja ens havíeu vist una vegada fraternalment lligats, units en una gran aliança de nacions, guiant i ajudant-se mútuament —va ser a la Xina. Allà també havíeu oblidat totes les discòrdies entre vosaltres, també allà havíeu conclòs una pau de pobles —per a la mort general i la devastació […]. I allà els teniu tots Martinica, de nou un sol cor i una sola ànima: ajuden, salven, assequen les llàgrimes i maleeixen el volcà portador de desgràcia. Montagne Pelée, tu, el gegant bondadós, tu pots riure i contemplar des de dalt, no sense nàusees, aquests assassins caritatius, aquestes feres llagrimoses, aquestes bèsties vestides de bons samaritans.

(1) Enfrontament francoanglès al Sudan, el 1898. _____________________________________________________ Mapes: Emmanuelle Bournay, Philippe Rekacewicz Fonts Per als mapes: “Els que el mar amenaça”. A: Climate Research, vol. 12, núm. 2–3. Alemanya: Inter-Research, Oldedorf/Luhe, 1999; Universitat de Dacca; World Resources Institute (WRI), Washington D.C; Groupement intergouvernemental per l’étude du climat (GIEC), Ginebra; Oppenheimer, Michael. Polar Ice Sheets, Melting and Sea Level Change. Universitat de Princetown; Organització Meteorològica Mundial (OMM), Ginebra; base de dades cartogràfiques del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP) i el seu centre associat GRID-Arendal (Noruega). La modelització pel delta del Nil ha estat realitzada per Otto Simonett (PNUE/GRID, Arendal) a la primeria dels anys noranta. Els altres mapes i gràfics s’han extret del diari Environment and Poverty Times, núm. 3, publicat pel PNUE/GRID, en ocasió de la Conferència Mundial sobre la Prevenció de Catàstrofes Naturals de Kobe (el Japó) (gener del 2005), i han estat adaptats pel Monde diplomatique.

___________________________________________

A banda d’aquesta notícia, també podeu consultar l’entrada de la Viquipèdia sobre les catàstrofes naturals per tal de tenir una visió més esquemàtica sobre aquests fenòmens:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Catàstrofe_natural

___________________________________________

Generació «ni-ni»?

És massa fàcil acusar la joventut de ser indolent i no tenir valors o carregar totes les culpes a l’escola. Cal abordar el fenomen, però sense magnificar-lo ni perdre de vista de quines xifres estem parlant

07/02/10 02:00 -Eugeni Villalbí Godes Eugeni Villalbí GodesEugeni Villalbí Godes email protegit

Sembla que la imatge mediàtica dels i les joves troba la seva màxima difusió quan s’associa a situacions conflictives o problemàtiques. I a còpia d’insistir a vendre imatges en clau negativa, es va estenent la desconfiança envers la gent jove

Els joves que es desentenen dels estudis i el treball representen un sector minoritari de població juvenil que en els darrers temps ha anat augmentant. Segons dades de l’enquesta a la població activa, a Catalunya hi ha 105.500 joves de 15 a 29 anys inactius (no treballen ni busquen feina) i que tampoc no cursen estudis. Són els que els sociòlegs han batejat com a joves ni–ni. Tant el fenomen com la seva tendència a l’alça ens han de preocupar ja que denoten un fracàs social col·lectiu, amb responsabilitats que comencen pels mateixos joves però que inclouen molts altres agents: les administracions, el sistema educatiu, les famílies i l’entorn d’aquests joves… I quan parlo d’entorn també em refereixo als mitjans de comunicació. Aquí tothom ha d’assumir la part que li correspon. És massa fàcil acusar la joventut de ser indolent i no tenir valors o carregar totes les culpes a l’escola. Cal abordar el fenomen, però sense magnificar-lo ni perdre de vista de quines xifres estem parlant. Per això no s’hi val a posar tothom al mateix sac i utilitzar tan a la lleugera etiquetes com generació ni–ni. I, d’altra banda, no s’hauria de frivolitzar aquest fenomen, com està fent La Sexta amb el programa Generación ni-ni, un reality show que converteix aquest problema social en un espectacle televisiu emès en prime time. Els seus participants són joves amb trajectòries de fracàs escolar i laboral, que es troben en situació de risc d’exclusió i que en alguns casos provenen d’entorns familiars desestructurats.

Insult a la intel·ligència

Resulta un insult a la intel·ligència que La Sexta vulgui vendre el seu programa com «un procés d’acompanyament i monitoratge terapèutic». Recorda aquell intent fallit de disfressar d’experiment sociològic la primera edició de Gran Hermano. La Sexta vol fer-nos creure que el seu programa contribuirà a transmetre valors i aptituds socials a aquests joves i que servirà per motivar-los i aconseguir que es responsabilitzin del seu futur. Però a ningú no se li escapa que l’únic paràmetre que té en compte són els índexs d’audiència. I per aconseguir la màxim quota cal espectacle. Això és incompatible amb cap mena de procés socioeducatiu d’acompanyament. La Sexta simplement utilitza aquests joves i, en el millor dels casos, aconseguirà dur-los a la fama (efímera). Però què té a veure això amb el desenvolupament del sentit de la responsabilitat o amb la transmissió de valors com l’esforç o la disciplina de treball? Que no ens prenguin el pèl! És vergonyós que un mitjà de comunicació, encara que sigui privat, caigui en la frivolitat (i la irresponsabilitat) de fer de tot això un depriment producte televisiu. A més, no perdem de vista que la televisió crea imatges i influeix en l’imaginari social. Generación ni-ni pot contribuir a distorsionar la ja prou deformada percepció social sobre la joventut. Perquè, lamentablement, sembla ser que la imatge mediàtica dels i les joves troba la seva màxima difusió quan s’associa a situacions conflictives o problemàtiques. I a còpia d’insistir a vendre imatges en clau negativa, es va estenent la desconfiança envers la gent jove. Massa sovint s’equipara joventut a irresponsabilitat, immaduresa, falta de valors, incivisme… D’altra banda, la televisió crea tendències i programes com aquest poden popularitzar el fenomen ni–ni ja que, segons com, en venen una imatge simpàtica, desenfadada i guai. Vull confiar en el sentit crític de la gent jove i no tinc cap dubte que la immensa majoria són prou madurs i tenen prou sentit comú com per no deixar-se condicionar per un determinat programa o icona mediàtics. Però no podem negar que la televisió té incidència, especialment entre els adolescents. I en persones vulnerables i influïbles, els ni–ni podrien representar un model a emular. Naturalment, també es pot donar la volta a aquest argument i utilitzar la influència de la televisió per crear referents juvenils en clau positiva. Emplaço La Sexta i la resta de mitjans de comunicació a fer-ho. D’exemples de joves que s’esforcen dia a dia per donar el màxim d’ells mateixos no els en faltaran. Sigui en el camp dels estudis, a la feina o en el món del voluntariat. O potser tot això no és digne de ser emès en prime time?

Darrera actualització ( Diumenge, 7 de febrer del 2010 02:00 )

Publicat a

El Punt Comarques Gironines 07-02-2010 Pàgina

Mengeu taronges


Aquesta entrada té a veure amb la salut, les malalties, el País Valencià, el camp, etc. Podeu veure que abasta quasi tot. Us vull parlar de les taronges, en especial de les clemenvilles. Són les mandarines que més ens agraden i a més a més són les que conreem.

Sobre aquestes he pogut llegir diferents coses, la primera que és tracta d’un híbrid que també anomenen Nova. Sembla provenir del Tangelo, una mescla entre l’aranja (pomelo) i la tangerina, una mandarina de color més aviat rogenc. Segons la Viquipèdia, la mandarina “és un fruit pobre en lípids i proteïnes i ric en sucres, fòsfor, calci, ferro i magnesi. Té un alt contingut en vitamines A, B(B1,B2, B3 i B6) i C”.

Nutritional value per 100 g (3.5 oz)
Energy 50 kcal   220 kJ
Carbohydrates   13.34 g
– Sugars  10.58 g
Dietary fiber  1.8 g
Fat 0.31 g
Protein 0.81 g
Thiamine (Vit. B1)  0.058 mg 4%
Riboflavin (Vit. B2)  0.036 mg 2%
Niacin (Vit. B3)  0.376 mg 3%
Pantothenic acid (B5)  0.216 mg 4%
Vitamin B6  0.078 mg 6%
Folate (Vit. B9)  16 μg 4%
Vitamin C  26.7 mg 45%
Calcium  37 mg 4%
Iron  0.15 mg 1%
Magnesium  12 mg 3%
Phosphorus  20 mg 3%
Potassium  166 mg 4%
Sodium  2 mg 0%
Zinc  0.07 mg 1%
Percentages are relative to US
recommendations for adults.
Source: USDA Nutrient database

Aquesta és una taula d’anàlisi de la tangerina on explica breument quines propietats té. La pàgina de la Wikipedia té un enllaç cap a una pàgina dels Estats Units, del Departament d’Agricultura on  podeu cercar la informació nutricional de diferents aliments.

Ací al final teniu un pdf on apareixen les dues taules, de la tangerina i de l’aranja. És interessant veure com en una fruita es troba tanta riquesa.

Al País Valencià hi ha una agricultura ben forta i té una gran producció de citrics, sobretot en la zona on vivim. Ací la producció de mandarina és la més important:
“A l’estat espanyol hi ha unes 75.000 ha conreades de mandarina el 90% al País Valencià (sobretot al nord) i el 66% de la producció va a l’exportació, les dues terceres parts del total exportat pertanyen del grup varietal de les clementines. El principal productor és el Japó amb un 30% del total mundial.” (Viquipedia dixit)

El govern, l’OMS i la resta d’autoritats recomanen prendre Vitamina C per les diferents propietats que presenta i també és un bon reforçament contra la grip :

Us penge les taules de taules de propietats de l’aranja i la tarengina, en teoria la clemenvilla, en ser un híbrid té propietats de totes dues. També un article de la Revista Eroski que parla sobre la grip, i tot i ser un article del 2008,  la informació i les recomanacions continuen essent igual de vàlides. Fixeu-vos que tampoc hi canvien tant les coses, siga grip normal o grip A, només cal tindre compte i prendre les precaucions que recomanen.

Grip                                                                                                                                                

Tangerines, (mandarin oranges), raw____Grapefruit juice, pink, raw                                                                                                                                              

Oral / Redacció 3


Aquesta vegada un tema menys agradable : les malalties (que ningú diga *enfermetats).
Aquesta darrera malaltia que prové de Mèxic s’esdevé quan manca un mes i escaig per als exàmens i és d’un interés general. Aleshores és ben possible que aparega a la redacció o a l’oral, a qualsevol nivell, sempre tractat de forma diferent. És possible que al mitjà i al superior tingueu un tema que hi parle sobre les pandèmies o les malalties en general o en concret una que siga coneguda: anorèxia, grip del porc, ludopatia, etc. A la resta dels nivells podeu tindre temes relacionats amb la salut i la prevenció: refredats, estrés, prevenció, etc. Açò no vol dir que allò que puga aparéixer a un elemental no pugueu utilitzar-ho també a un mitjà, com per exemple la prevenció dels accidents laborals.
Primer us deixe unes quantes definicions i despres uns articles. Recordeu els vocabularis i els diferents temes que hem relacionat amb ells.

Salut!

¿Què és una pandèmia?

El temor de l’OMS que el fort brot de grip porcina localitzat a Mèxic es converteixi en una pandèmia suposa que el món sencer podria veure’s afectat per aquesta malaltia. Tècnicament, una pandèmia pot afectar tot el planeta i tota la seva població.

Perquè una malaltia es converteixi en pandèmia, aquesta ha de tenir la capacitat de propagar-se d’un vast territori a un altre amb un alt grau d’infectabilitat. El grau de letalitat no té res a veure amb el terme. Segons recull Viquipèdia, en l’actualitat el virus de la sida és considerat com una pandèmia, ja que ha matat a tot el món més de 20 milions de persones.

Amb anterioritat, l’anomenada “grip espanyola” va matar entre el 1918 i el 1918 25 milions de persones en països com EUA, Índia o Anglaterra. Un altre exemple de pandèmia és el del còlera, que va viure entre el 1816 i el 1966 fins a set brots a tot el món.

Epidèmia

Una epidèmia, no obstant, és l’aparició d’una malaltia en un territori o comunitat definida. Dit d’una altra manera, és un increment significativament elevat en el nombre de casos d’una malaltia respecte al nombre de casos habituals.

Una epidèmia pot estar restringida a una àrea local, en canvi, no comprèn una extensió més àmplia com un país (endèmia) o el món sencer (pandèmia).

Pandèmia

Una pandèmia (del grec pan tot + demos poble) és l’afectació per una malaltia de persones o animals al llarg d’una àrea geogràficament extensa.

Cal tenir en compte que el fet que una malaltia mati a molta gent no la converteix en una pandèmia. Moltes malalties, el càncer per exemple, maten a un gran nombre de persones, però són de fet un conjunt de malalties agrupades per conveniència.

Pandèmies històriques

Ha hagut un nombre d’importants pandèmies a la història de la humanitat, totes elles generalment zoonosis que han arribat amb la domesticació d’animals, com ara la verola, la diftèria, la grip i la tuberculosi. Ha hagut un nombre de epidèmies particularment importants que mereixen un esment per sobre de la mera destrucció de pobles:

  • Guerra del Peloponès, 430 aC. Un agent desconegut va matar la quarta part de les tropes ateneses i una quarta part de la població al llarg de quatre anys. Això va afeblir fatalment la preeminència d’Atenes, però la virulència absoluta de la malaltia va evitar una major expansió.
  • Pesta antonina, 165180. Possiblement verola portada del Pròxim Orient; va matar una quarta part dels infectats i fins cinc milions en total. En el moment més actiu d’un segon brot (251266) es va dir que a Roma morien 5.000 persones per dia.
  • Pesta de Justinià, va començar el 541. El primer brot registrat de la pesta bubònica. Va començar en Egipte i va arribar Constantinoble a la següent primavera, matant (segons el cronista bizantí Procopi) 10.000 persones per dia en el seu moment més actiu i potser un 40 per cent dels habitants de la ciutat. Va continuar fins destruir fins la quarta part dels habitants del Mediterrani oriental.
  • La pesta negra, va començar en el segle XIV. Vuit-cents anys després de l’últim brot, la pesta bubònica tornava a Europa. Començant a Àsia, la malaltia va arribar al Mediterrani i a Europa occidental el 1348 (possiblement per mercaders italians que fugien de la guerra a Crimea), i va matar vint milions d’europeus en sis anys, una quarta part de la població total i fins a la meitat en les zones urbanes més afectades.
  • Còlera
    • Primera pandèmia 18161826. Prèviament restringida al subcontinent indi, la pandèmia va començar en Bengala, es va expandir a través de la Índia cap a 1820. Es va estendre fins la Xina i el Mar Caspi abans de disminuir.
    • La segona pandèmia (18291851) va arribar Europa, Londres en 1832, Nova York en el mateix any, i la costa del Pacífic a Nord Amèrica per 1834.
    • La tercera pandèmia (18521860) principalment va afectar Rússia, amb més d’un milió de morts.
    • La quarta pandèmia (18631875) es va estendre en la seva major part per Europa i Àfrica.
    • La sisena pandèmia (18991923) va tenir pocs efectes a Europa gràcies als progressos en salut pública, però Rússia va anar greument afectada de nou.
    • La setena pandèmia va començar en Indonèsia el 1961, anomenada El Tor pel soca, i va arribar Bangla Desh el 1963, a l’Índia el 1964, i a l’URSS el 1966
  • La “grip espanyola“, 19181919. Va començar a l’agost de 1918 a tres llocs allunyats uns d’uns altres: Brest, Boston i Freetown. Una greu i mortífera soca de grip es va expandir pel món. La malaltia va matar 25 milions de persones en el curs de sis mesos; alguns estimen posar el total dels morts per tot el món en més del doble d’aquest nombre. Uns 17 milions s’estima que van morir a l’Índia, 500.000 als EUA i 200.000 a Anglaterra. Es va esvair en 18 mesos i la soca concreta mai va ser determinada.

La malaltia epidèmica en temps de guerra era el tifus, anomenada algunes vegades “febre dels campaments” a causa del seu patró d’esclatar en temps de penalitats. Emergint durant les Croades, va tenir el seu primer impacte a Europa el 1489 a Espanya. Durant la lluita entre els espanyols cristians i els almoràvits a Granada, els espanyols van perdre 3.000 efectius per baixes de guerra i 20.000 per tifus. El 1528 els francesos van perdre 18.000 efectius de les seves tropes a Itàlia i van perdre la supremacia a Itàlia en favor dels espanyols. El 1542, 30.000 persones van morir de tifus mentre combatien els Otomans en els Balcans. La malaltia també va jugar un paper d’importància a la destrucció de la gran armée de Napoleó a Rússia el 1811.

Les trobades entre els exploradors europeus i les poblacions de la resta del món van introduir freqüentment epidèmies locals d’extraordinària virulència. La meitat de la població nadiua de l’illa Hispaniola el 1518 va morir per la verola. La verola també va destrossar Mèxic en la dècada de 1520, matant a 150.000 persones només a Tenochtitlan, incloent l’emperador, i a Perú en la dècada de 1530, ajudant els conquistadors espanyols. El xarampió va matar dos milions més de nadius mexicans a la dècada de 1600. I encara el 18481849, tant com 40.000 de 150.000 nadius hawaians s’estima que van morir de xarampió, tos ferina i grip.

Hi ha també un nombre de malalties desconegudes que van anar extremament greus però que ara s’han esvaït, de manera que la seva etiologia no pot ser establerta. Els exemples inclouen la pesta abans esmentada de Grècia el 430 aC i l’English Sweat de l’Anglaterra del segle XVI que fulminava la gent en un instant i que va ser molt més temut que la pesta bubònica.

Futures pandèmies

La malalties que poden arribar a possiblement proporcions pandèmiques inclouen la febre de Lassa, la febre de la Vall del Rift, el virus de Marburg, el virus d’Ebola i la febre hemorràgica boliviana. Des de 2002, no obstant això, la recent emergència d’aquestes malalties en la població humana significa que la seva virulència és tal que tendeixen a “esgotar-se” en zones geogràficament delimitades, o que el seu efecte en humans és actualment limitat.

La SIDA pot ser considerada una pandèmia mundial però la seva major extensió és actualment a l’Àfrica subsahariana i de l’est. Està restringit a un petita proporció de la població en altres països on només s’expandeix lentament. Si fora a haver una veritable pandèmia destructora de la vida seria probablement semblant a la SIDA, és a dir, una malaltia sempre canviant.

Els “supermicrobis” resistents a antibiòtics poden també fer reviscolar malalties considerades actualment controlades.

El 2003 va haver preocupacions que la pneumònia asiàtica, una forma nova de pneumònia altament contagiosa es pogués convertir en pandèmia.

Al febrer de 2004, el virus de la grip del pollastre va ser detectat en porcs en Vietnam, incrementant els temors que emergissin noves variants de les soques. Es tem que si el virus de la grip del pollastre sofreix una mutació antigènica amb un virus de la grip humana, el nou subtipus creat podria ser molt contagiós i molt letal en humans. Tal subtipus podria causar una pandèmia de grip de proporcions mundials, similar a la “grip espanyola”.

Trastorns alimentaris

Eulàlia Solé / Sociòloga i periodista

En una carta a la Bústia de l’AVUI, una noia de 16 anys es declarava anorèxica i es lamentava de la pressió social que l’ha portada a haver d’estar ingressada en un hospital. Bravo per la seva valentia al fer pública una situació que també afecta moltes altres dones; i confiança plena que se’n sortirà. Quan algú pot reconèixer el problema en què està immers, quan és capaç d’analitzar les causes, la batalla la té pràcticament guanyada. Denuncia aquesta malalta que tant els missatges publicitaris, com les revistes de bellesa i moda, com els programes de televisió fomenten l’admiració per uns cossos la massa corporal dels quals no és saludable sinó tot el contrari. No exagera gens ni descobreix res de nou, atès que fa anys que es parla d’aquest tema i es reclamen mesures per part de l’administració. El panorama, però, no canvia; i pitjor encara, s’agreuja.

FA UNS MESOS, A L’AGOST DE L’ANY PASSAT, una nova cadena de TV, la Cuatro, es va sumar al conjunt de despropòsits amb què algunes cadenes solen obsequiar-nos. A Supermodelo 2006 es dedicaven a seleccionar entre 13 candidates la representant d’Espanya al concurs internacional New Look of the Year. Una primera condició per ser admesa a concursar era tenir unes mides corporals de 90-60-90. Una segona, estar d’acord amb el lema del programa: “¿Qui diu que la bellesa és a l’interior?” A partir d’aquest principi, totes les aberracions resulten possibles, i no és la menys important la manipulació mental i moral de molta gent. L’extensió de la comunicació audiovisual a tots els nivells hauria pogut donar excel·lents fruits culturals, però no ha estat així, sinó que la trajectòria s’enfanga cada vegada més. La cosmovisió que es preconitza no parla de qualitats interiors, ja ho acabem de dir, sinó d’aparences que sovint deriven en conductes malsanes. Entre elles, la de submergir-se, sense esperit crític, en la frivolitat d’uns cànons de bellesa imposats no se sap ben bé per què.

AQUESTA DIFUSIÓ DE LES PAUTES SOCIALS a totes les capes de la societat ha trastocat el sa criteri de les classes baixes segons el qual la seva vida millorava quan podien comprar tot el menjar que volien i alimentar-se bé. Fins no fa gaire, una noia podia rebre una bufa de la seva mare si no engolia tot el que tenia al plat. Tenir una cara de “pometa” era tot un goig, i lluir un escot en què no sobresortissin els ossos un remarcable atractiu. Van ser les classes mitjans i altes les primeres a combregar amb els models d’esquifiment. Gaudir de suficient menjar no els representava cap bé de Deu, de tan comú com ho trobaven, de manera que les classes benestants van ser les primeres a adscriure’s a la nova moda i a comprendre el desig d’aprimar-se de les noies. A la fi tot s’ha desbarrat. I sense que ningú ho pretengués com a finalitat, la conseqüència ha estat la presència i l’increment interclassista de casos d’anorèxia, i també de bulímia.

QUE S’HAURIEN DE DICTAR LLEIS que regulessin els anuncis, els reportatges i els espais televisions, d’acord; que se’n han fet algunes, també. Però esdevé difícil detectar el seu compliment. Tanmateix, més enllà de mesures externes, el remei rauria a veure-hi clar, a poder deslliurar-se de la manipulació mental -de fet gens subtil- que exerceixen aquests gurus que dicten la moda i els costums per mer interès. Només cal observar el creixement de la indústria dels cosmètics, per una banda, i de la cirurgia estètica, per l’altra.

ENS CAL LA HIGIENE MENTAL DE PENSAR per nosaltres mateixos, de preguntar-nos el perquè dels missatges que rebem i com repercuteixen en la nostra salut física i anímica. Un exemple de llibertat personal el trobem, no sense sorpresa, tot s’ha de dir, en Arielle Dombasle, esposa del filòsof francès Henri Lévy. A despit o no del seu famós marit, això no ho sabem, s’ha presentat com a nova estrella del cabaret Crazy Horse. Arielle ha fet 53 anys, i val a jugar-se el que sigui que no té un cos de model, cosa que no impedeix que canti lleugera de roba i amb posat temptador. No és indispensable convertir-se en cantant de cabaret, és clar, però seria força saludable prescindir de tots els preceptes alienants.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dilluns, 11 de juny del 2007