Oral / Redacció 46


Aquest oli, com el de coco, és ric en greix saturat i el seu ús s’ha
generalitzat entre la indústria alimentària per a l’elaboració de
brioixeria, rebosteria o pastisseria industrial

L’oli de palma és un oli vegetal que s’obté del fruit d’un tipus de palmera. És ric en vitamines A i E i s’ha utilitzat des de fa anys, fins i tot en alguns països el fan servir per a cuinar.

Juntament amb el de coco, aquest tipus d’oli no comparteix la composició saludable ni tampoc les propietats beneficioses de la resta d’olis vegetals, ja que concentren en la seua composició àcids grassos saturats. Mentre que en l’oli d’oliva i en el de llavors (com el de gira-sol o el blat de moro) els greixos saturats pràcticament no arriben al 10% o 13% del total del seu greix, en el de coco representen el 90% i en el de palma, un 50% (sobretot palmític). També es compon d’un 37% o un 46% d’àcids grassos monoinsaturats (principalment oleic) i d’un 10% d’àcids grassos poliinsaturats.

En la majoria dels casos, els fabricants fan servir aquest tipus de greix pel seu baix cost i perquè els productes elaborats amb greixos hidrogenats poden aguantar més temps, ja que aquests greixos triguen més a enrancir-se.

Diferents veus s’han alçat les darreres setmanes contra l’ús d’oli de palma en la indústria alimentària, fet que ha generat certa controvèrsia sobre aquest producte. Fins i tot països com Bèlgica o França han dut a terme campanyes molt agressives contra aquest oli vegetal.

Greix no saludable
La indústria de l’alimentació va descobrir que l’oli de palma, pel fet de contenir un greix molt saturat, és un ingredient molt apropiat per a aportar gust i textura a molts productes que, a més, es conserven millor. Per això, el seu ús s’ha estés sobretot en l’elaboració de brioixeria, rebosteria, pastisseria industrial, snacks i productes precuinats i gelats.

En l’etiqueta apareixien fins fa poc com a “olis vegetals”, fet que podia confondre el consumidor perquè s’arribava a associar vegetal amb saludable. I no ho és, almenys en aquest cas. I és que aquest greix és l’anomenat “greix dolent”, ja que el seu consum a l’excés té la capacitat d’augmentar els nivells de colesterol sanguini i està relacionat també amb les malalties cardiovasculars perquè, com que és un greix saturat, obstrueix les artèries.

Per tant, és un producte que s’ha de prendre amb moderació a causa del seu percentatge elevat d’àcids grassos saturats. Així que s’ha d’anar amb compte, tal com aconsellen l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En concret, aquesta última creu convenient limitar el consum de greix al 30% de la ingesta calòrica diària i admet que els greixos no saturats (presents en l’oli de peix, els alvocats, la fruita seca o l’oli d’oliva) són preferibles als greixos saturats (presents en la mantega, l’oli de palma i de coco o la nata).

Etiquetatge

Un altre dels problemes associats a aquest producte és l’etiquetatge. Si el consumidor vol conéixer quin tipus d’oli conté un aliment determinat, trobarà que en la majoria dels casos s’esmenta de manera molt genèrica: oli vegetal, greix vegetal, greix vegetal totalment hidrogenat o olis vegetals hidrogenats.

Al final de 2014, la legislació alimentària va fer un pas endavant en l’etiquetatge d’aliments que contenen oli de palma. Fins llavors era complicat conéixer quin tipus d’oli contenia un producte, perquè en la llista d’ingredients apareixien denominacions com “oli vegetal”. Amb el nou reglament s’intentava posar fi a aquesta llacuna i es va obligar a especificar el tipus d’oli: d’oliva, de gira-sol o de palma, per exemple. Així, amb els canvis legislatius l’oli de palma va deixar de quedar ocult sota la denominació d'”oli vegetal”.

Però si l’etiqueta encara no especifica el tipus d’oli (les empreses tenen fins a aquest any 2017 per a adaptar-se a la legislació), el consumidor pot fer servir com a pista el contingut de greixos saturats. Si és superior al 40% del total de greixos, gairebé segur que s’ha elaborat amb oli de palma.

Sobre aquest tipus d’oli s’acaba de publicar un estudi en la revista Nature, en el qual han participat investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB), on s’indica que l’oli palmític, el principal component de l’oli de palma, augmenta el risc de metàstasi.

Com que és molt difícil eliminar per complet l’oli de palma de la dieta, els experts aconsellen reduir-ne el consum en la mesura que es puga i, amb aquest objectiu, hi ajudarà l’etiquetatge.

Impacte mediambiental
Segons diferents organitzacions ambientals, l’ús massiu de l’oli de palma també perjudica el medi ambient, ja que es destrueixen grans àrees de boscos tropicals per instal·lar-hi monocultius de palma en països com Malàisia i Indonèsia, que concentren el 85% de la producció mundial.

Les conseqüències són nefastes tant per a la flora com per a la fauna del lloc, ja que animals com els rinoceronts, els elefants o els tigres es troben en perill perquè es destrossen els seus hàbitats naturals. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa, es calcula que en menys de deu anys Indonèsia perdrà el 98% dels boscos com a conseqüència de la destrucció indiscriminada que es fa per obtenir aquest oli.

S’ha de tenir en compte que, a més de l’ús alimentari, els derivats de l’oli de palma també han trobat altres sortides com la indústria cosmètica (cremes, sabons o pasta de dents) i per a la producció de biodièsel. En general, es calcula que el 80% de la producció mundial es destina al sector alimentari i el 20% restant, a les altres indústries.

 



_______________________________________________

L’ANELL
CICLISTA

“Per les seues dimensions, l’orografia i el clima, València és una ciutat ideal per a moure’s amb bici”. Durant anys, les valencianes hem escoltat esta afirmació com un mantra, però la realitat que eixa sentència transmet no es veia acompanyada pel fet que el nombre de ciclistes i de desplaçaments a la ciutat s’incrementara com correspon a eixes característiques.
El motiu és que eixa afirmació no descrivia la realitat completa: l’orografia de la ciutat, el seu clima, les seues “distàncies”, són ideals per a moure’s amb bici, però el disseny urbà desenvolupat als carrers de València, que afavorix una gran acumulació de cotxes als carrers i espenta vianants i ciclistes a refugiar-se als seus extrems, no ho era. Moure’s amb bicicleta per València, enmig del trànsit rodat era, per una qüestió de disseny, cosa de valents.
No obstant això, eixa manera d’entendre la ciutat com una gran carretera és ja història, i l’Ajuntament de València fa mesos que treballa perquè la ciutadania, les persones, recuperem els nostres carrers com un espai de convivència, usat per a gaudir i també desplaçar-se, afavorint per a això la mobilitat que genere menys impacte: la mobilitat sostenible.
En eixe pla s’inclouen els 20 nous quilòmetres de carrils bici que s’estan construint estos dies a la ciutat. Carrils amplis per a acollir amb seguretat un gran nombre de persones, emplaçats en calçada (abaixant les bicis de les voreres i portant-les al seu espai natural) i segregats dels vehicles de motor perquè no els usen només les persones valentes, sinó totes les que ho desitgen, independentment de la seua habilitat, velocitat i gosadia.
I entre tots estos, un serà l’estrella, l’Anell Ciclista que vos presentem ací. Perquè l’Anell Ciclista, que abraça tot el perímetre del centre històric de la ciutat, serà no sols la via per a evidenciar que la bicicleta és el vehicle més ràpid i còmode per a desplaçar-se per València, sinó que per la seua centralitat, l’enorme utilitat per a tota la ciutadania i la seua capacitat com a palanca de canvi cap a la sostenibilitat que en els pròxims mesos viurem i gaudirem, està cridat a convertir-se en una de les fites de la nova València.
Per això posem en marxa este espai, perquè aneu familiaritzant-vos amb la seua forma, aneu seguint la seua construcció, coneixent el seu entorn i descobrint quan podreu començar a utilitzar cada un dels seus trams.
Benvinguts a l’Anell Ciclista, el del compromís de València amb la sostenibilitat i el benestar dels seus veïns i les generacions futures.

 

________________________________________________

L’Espill negre del poder tecnològic

Sota l’aparença d’una sèrie de televisió d’humor negre, Black Mirror (Espill negre) és un projecte dels productors anglesos Charlie Brooker i Annabel Jones que eriça els cabells en veure alguns dels seus capítols. Sàtira, paròdia, humor, divertiment sense pretensions, diuen els seus creadors. Tanmateix, la sèrie, que ja ha estrenat tres temporades, és una distòpia sobre les noves tecnologies, les xarxes socials, la realitat virtual i la societat electrònica de la informació, al cap i a la fi, que pot causar fins i tot una justificada angoixa per la punyent actualitat dels guions de les seues històries.

L’últim ciberatac del randsomware dels pirates informàtics i el primer amb una afectació mundial ha causat 200.000 víctimes/usuaris de 150 països. El poder està ara a les xarxes informàtiques, sens dubte. El president de Rússia, Vladimir Putin, i la seua presumpta implicació a través dels pirates informàtics que entraren a les xarxes del Partit Demòcrata per a desprestigiar Hillary Clinton a favor de Donald Trump, és una aclaparadora realitat política. La guerra està ara a les xarxes i les noves tecnologies de la comunicació.

Però més enllà d´esta tangible realitat política, Black Mirror ha posat sobre la taula altres interessants i pertorbadores qüestions sociològiques. Cal viatjar per les capitals d´arreu del món occidental per a veure les persones –joves, majors i fins i tot infants– caminant pels carrers, asseguts a les terrasses o als establiments comercials mirant fixament les pantalles dels mòbils. És una ferotge addicció mundial.

En un dels capítols d´esta punyent sèrie, la protagonista viu obsessionada per obtindre el suport de la gent a través de les estrelles que atorga una xarxa –incisiu sarcasme que s’assembla molt al Facebook– que és la base del prestigi i el reconeixement públic. En un món perfecte, uniforme, gregari, despersonalitzat, postís, el nivell de popularitat i d´influència social està definit per les xarxes socials. I el nivell de popularitat i acceptació depén de banalitats tan grans com fotografiar i pujar a la xarxa un café amb llet i un dònut.

En altres capítols, la distòpia abasta terrenys vertaderament àcids i candents. El protagonista és un soldat que ha patit un implant al cervell que el fa veure monstres (homes/ panderola) en persones pobres i desgraciades que algú ha decidit classificar perversament com a non gratas i convertir-les en carn d’extermini, per tant. Res és veritat, tot és mentida, la manipulació del poder és infinita. La màscara, que és el nom de l´implant, permet que els soldats maten sense escrúpols ni consideracions morals, permet que facen allò que no volen fer.

Tampoc no es deslliura del sarcasme més corrosiu una xarxa semblant al Twiter amb una argúcia intel·ligent que serveix també per a denunciar el canvi climàtic. Un pirata informàtic introdueix un virus en un projecte d’abelles/drons que substitueixen les naturals (s´han extingit) i que ataquen i maten els personatges més impopulars de la xarxa. Paradoxalment, l’atac, que sembla un complot dels usuaris contra aquells que són denigrats per comportaments políticament incorrectes, va adreçat en realitat a tots els que insulten i humilien arrecerats en l’anonimat.

El món de la política, convertida en espectacle de masses, és un altre dels temes parodiats en Black Mirror. Waldo, un ós de peluix animat per ordinador, s’introdueix en el debat polític amb els seus comentaris bròfecs, pornogràfics i malparlats. La verborrea de Waldo, convertida en un espectacle d’humor, demagògia i entreteniment, capta l’interés dels votants i s’hi presenta a les eleccions al Regne Unit entre laboristes i conservadors.

És ciència ficció, no cal dir-ho, però cal valorar el missatge que llança als espectadors esta sèrie d’humor negre sobre la societat electrònica de la informació i les noves tecnologies. Els seus guions són hipèrboles plenes d’actualitat. Malgrat la manca de pretensions dels seus creadors, segons diuen, eriça els cabells mirar-nos en l’espill negre del poder tecnològic.


 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: