Oral / Redacció 44


L’OCDE avisa que els deures alimenten la desigualtat escolar

Ni
ministeri ni Generalitat han dictat regulacions sobre les tasques del
col·legi

Alguns països ja apliquen fórmules per evitar que la bretxa educativa
s’ampliï

Només cal mencionar la paraula deures perquè un nen -qualsevol nen- posi
els ulls en blanc, s’encongeixi d’espatlles i deixi anar: «¡Quin
rotllo!». Les tasques escolars, a les quals els estudiants espanyols
dediquen una mitjana de sis hores i mitja setmanals, encara són un
suplici per als alumnes, una creu per als pares (que han de bregar
diàriament amb els fills, per aconseguir que els acabin abans d’anar
a jugar o d’asseure’s a navegar per internet) i un maldecap per als
mestres. Ara, a més, un informe de l’Organització per al
Desenvolupament i la Cooperació Econòmica (OCDE) ha constatat que
els deures contribueixen a ampliar -encara més si això pot ser- la
bretxa entre els estudiants de nivell socioeconòmic alt i mitjà i
els alumnes que pertanyen a famílies més desafavorides.

Encara que no és la primera vegada que es llança l’alerta, fins al moment
ni el Ministeri d’Educació ni la Conselleria d’Ensenyament han
intervingut en l’assumpte. «En això dels deures, cada escola, fins
i tot cada mestre, aplica el seu propi criteri», indica Ismael
Palacín, director de la fundació Jaume Bofill, entitat dedicada a
l’anàlisi del sistema educatiu. Ni el Govern central ni l’autonòmic
preveuen mecanismes per regular els deures, fins al punt que la
LOMCE, -«tant reglamentista com és», observa el psicòleg i
educador Jaume Funes- tampoc ha entrat a determinar com i en quina
mesura s’han de posar deures als estudiants.

El debat, al qual altres països ja van reaccionar fa temps adoptant
mesures compensatòries, s’ha reduït aquí a discutir sobre si els
estudiants suporten ja massa càrrega acadèmica o no. Per a l’OCDE,
no es tracta tant d’una qüestió de quantitat, sinó de qualitat.
«El nombre mitjà d’hores que els estudiants passen fent tasques o
altres estudis tendeix a no estar relacionat amb el rendiment», diu
l’organització. Sí que hi afecten, en canvi, «altres factors com
la qualitat d’instrucció o l’organització escolar», afegeix.
¿Per què són els deures motiu de desigualtat entre els alumnes rics i
els alumnes pobres? Malgrat que molts pedagogs asseguren que hi ha
raons de pes per defensar les tasques escolars a casa, el problema és
que quan no estan ben plantejades, els estudiants que tenen ajuda a
casa (dels pares o de professors particulars) parteixen amb avantatge
respecte als alumnes que no compten amb aquest suport, «ja sigui
perquè les seves famílies no tenen el nivell educatiu requerit o
perquè no poden pagar-ho».


 

FINS I TOT A FINLÀNDIA / «Fins i tot Finlàndia, que és un país al
qual tothom va prendre com a referència en temes d’educació, es va
adonar del problema ja fa uns anys i en l’actualitat disposa de
programes de compensació per als alumnes que tenen dificultats per
fer els deures a casa», explica Funes, autor del llibre Cal fer deures?,que es publicarà el mes de març que ve.
Els deures, que en altres països, com França, estan regulats per llei, haurien d’estar concebuts com una manera d’ajudar els estudiants de baix rendiment a reforçar el que han après en classe i permetre a
l’alumne consolidar els coneixements adquirits en l’anomenada memòria
a llarg termini, argumenten els que els defensen. «Però això,
sempre que hi hagi mecanismes per compensar els alumnes que viuen en
una família en crisi, temporal o permanent, perquè ells tenen
moltes més dificultats per ocupar-se de les tasques escolars»,
precisa Funes.
També l’OCDE avisa d’aquest risc i recomana que, si un col·legi o un
professor opten per posar deures als seus alumnes, tinguin com a
mínim en compte que hi ha estudiants que «poden trobar grans
dificultats per fer-los si no disposen d’un espai relaxat i ordenat
per a això, si compten amb altres responsabilitats familiars o, fins
i tot, si els pares no estan preparats per guiar-los o motivar-los en
aquest procés a causa d’obligacions laborals o per falta de
recursos». En aquest cas, afegeix l’organització a partir de les
dades recollides en el seu Informe PISA, «els deures poden portar,
sense voler, a l’ampliació de la bretxa de rendiment entre
estudiants de diferents ambients socioeconòmics».
«El tema, si es tracta d’equitat, no és tant si s’han de demanar o no
demanar deures o de quin límit han de tenir aquestes tasques… El
tema és determinar quin suport reben de l’escola aquests alumnes amb
pocs recursos», adverteix Jaume Aguilar, president de la Federació
de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
«Hi ha països, com Alemanya, Suïssa o França, que al detectar que
s’estava obrint una bretxa entre els alumnes que rebien ajuda a casa
per fer deures o per assistir a activitats extraescolars i els que no
en tenien, han apostat per la senzilla fórmula d’obrir les escoles
fora de l’horari lectiu», explica Aguilar.
Es tracta, prossegueix, «de col·legis que exerceixen com a lloc de
trobada perquè hi hagi una acció educativa permanent més enllà de
les classes pròpiament dites».
Així, com també recomana l’OCDE, als alumnes se’ls proporcionen «unes
instal·lacions escolars, un lloc adient per treballar» i amb els
recursos materials i els monitors dels quals no disposen a casa seva.
__________________________
__________________________

 

 

_________________________________
_________________________________

 

Els humans conduïm pitjor que les màquines”

L’inventor del cotxe autònom de Google parla d’un futur sense taxistes

Brad Templeton (Torontó, 1960) està considerat un dels pares d’Internet, i un dels primers que va pensar en la distribució de contingut. Va ser el creador d’Usenet al començament dels noranta, un lloc on compartir notícies anterior a l’HTML i del fet que els navegadors canviessin per sempre la manera de moure’s per Internet.


El 2011 va decidir donar una sorpresa als alumnes de la Singularity University, la institució acadèmica de Silicon Valley per a la formació de líders tecnòlegs. Es va presentar assegut al seient de l’acompanyant d’un Lexus tot terreny que no tenia conductor. Va ser una de les primeres aparicions de la seva creació: el cotxe autònom
de Google. Durant dos anys, després de rebre la trucada de Larry Page, va estar treballant en els laboratoris del cercador fins a fer-ho una realitat.

Pregunta.
Qui guanyarà la batalla del cotxe sense conductor?

Resposta. No ho sé. Lamentablement, gairebé mai ho fa el primer que arriba.
Acostuma a guanyar el segon. En tot cas, els que més perden són els
que s’apunten tard a la festa.
 
P.
Com serà el negoci que es creu?
R. Es cobrarà com un servei, la mobilitat on demand [a
petició]. En el cas dels cotxes de luxe canviarà una mica el
panorama. No és el mateix voler anar d’un punt a un altre de la
ciutat que deixar-se veure amb un BMW de gamma alta. Veurem com,
segons l’ocasió, s’apostarà per una cosa o una altra. En la meva
imaginació, albiro un sistema que, com passa una mica amb Uber, et
digui: “Si vols un cotxe de luxe són 10 minuts, si vols el primer
disponible, només has d’esperar-ne dos”. També n’hi haurà que
seran, en part, subvencionats. A Espanya, amb una taxa tan alta de
desocupació juvenil, sense poder aspirar a la compra d’un cotxe, es
pot començar a proposar l’experiment com a lloc pilot.
 
P.
Què passarà amb els taxistes?
R.
No conec cap nen que de gran vulgui ser taxista. No és una professió
per a la qual et preparis durant 10 anys. És un servei temporal,
alguna cosa que fas perquè et val per aconseguir uns diners.
Desapareixerà com una cosa fruit de la disrupció tecnològica que
vivim.

P.
Què passarà amb la nostra privadesa en un món de cotxes
connectats?

R. Al Vell Món, el taxista no acostumava a saber qui eres. Caldrà
acceptar que les dades dels moviments d’aquests cotxes s’emmagatzemin
i es facin servir perquè les ciutats siguin més eficients.
 
P.
Creu que es podran utilitzar per fer negocis? Oferir un viatge a
canvi de comprar alguna cosa, veure anuncis relacionats amb els
gustos del passatger durant el trajecte…
R. Es podria fer. Saber on vas i posar anuncis, però crec que és una
suposició incorrecta. Ara mateix, el cost d’un cotxe circulant és
d’entre 13 i 18 euros per hora. El preu d’un anunci que fos efectiu,
que donés retorn, seria d’un parell d’euros, com a màxim tres per
hora. És més alt el cost del cotxe en moviment que el de la teva
atenció, així que no quadren els comptes. S’especula amb el fet que
Google faci alguna cosa en aquesta línia, però no m’encaixa el del
cotxe anunci.
 
P.
Vostè aposta pel cotxe connectat, sense conductor, però hi ha una
tendència que advoca per alguna cosa diferent: en lloc d’equipar el
cotxe, fer que les carreteres siguin intel·ligents i dotar-les de
sensors.
R. És una mala idea, perquè els pots tenir o no, però si són necessaris,
significa que els cotxes sense conductor no podrien anar a un lloc
sense una carretera adaptada. Imagina’t que cal tallar les carreteres
per fer-hi obres. Seria un desastre, faria que el canvi anés molt
més lent. Qualsevol alteració en les estructures sempre resulta
molt més complexa que en vehicles. Això sí, les ciutats han
d’implicar-s’hi instal·lant semàfors intel·ligents, per exemple.
 
P.
Tindrà sentit robar un cotxe connectat?

R. Cap. De fet, robar un telèfon mòbil, si els fabricants volguessin, seria
una ximpleria similar. Qui pugi al cotxe que ha robat ja estarà
capturat des del primer moment. Les càmeres el gravaran i el
reconeixeran.


P.
Hi haurà cotxe sense conductor públic?
R. Crec que sí. Potser no siguin part del sistema, però sí que crec que
les ciutats arribaran a acords amb Uber, Lyft o Sidecar, que en un
futur tampoc tindran conductors. Vaticino una col·laboració molt
forta entre les autoritats municipals i aquest tipus d’empreses. Cal
aprofitar les rutes compartides.
 
P.
Llavors, també desapareixeran els conductors d’Uber, Lyft…?
R. Per descomptat, són una cosa temporal. També ho farà la pujada de preu
que posen per atreure més conductors quan hi ha més demanda. Ja no
tindrà sentit, sinó que es crearan rutes més eficients. Es pagarà
més o menys segons el temps que estiguis disposat a esperar pel teu
viatge en els moments de més demanda.
 
P.
Molts veuen estrany compartir viatge amb desconeguts…
R. És cert, algunes dones han tingut experiències desagradables. Cal ser
veritablement idiota per assetjar una noia en un viatge compartit.
N’hi ha prou que denunciï que s’ha sentit molesta perquè sàpiguen
qui ha estat.
 
P.
Ja, però pot saber on viu.

R. Acostumen a tenir bona resposta davant queixes i situacions molestes. Segur que
aviat afegeixen un sistema per valorar altres passatgers i evitar
problemes.


P.
I què passarà amb la cultura americana, amb aquella estampa que
simbolitzava la llibertat amb un home al volant?
R. Sí, molts diuen que els americans estimen els seus cotxes, i en cert
sentit és cert, però també és una societat molt pràctica. A qui
els encanti el cotxe, el continuaran conduint de manera esportiva,
com una afició. Fins i tot, pot ser que els col·leccionin, però no
serà la norma, com va passar amb els cavalls… No tindrà sentit
tenir un cotxe per a cada membre de la llar, com passa ara.
 
P.
Comprarem cotxes compartits amb veïns?
R. Sí, és un bon exemple. El meu germà té una avioneta comprada amb amics
que també són aficionats. Serà la manera de fer-ho rendible.
 
P.
Hi haurà menys cotxes?

 

R. Sí,
ara mateix la quantitat és ingent. Amb una cinquena part dels que
tenim actualment, ja ens sobraria.
 
 
___________________________
___________________________
 

Apps en benefici de la salut

Les aplicacions mòbils i els seus accessoris també s’han integrat al
món de la salut. En l’actualitat hi ha més de
165.000 
apps relacionades amb aquesta matèria, segons l’últim informe de l‘Institute for Healthcare Informatics (IHM),
“Patient Adoption of mHealth: Use, Evidence and Remaining
Barriers to Mainstream Acceptance”: un 70% correspon a
aplicacions de benestar i exercici físic i l’altre 30% es dirigeix a
professionals de la salut i als seus pacients.

La publicació de l’IHM afegeix que una de cada deu aplicacions es pot
connectar a un dispositiu o sensor que en facilita l’ús i que permet
a l’usuari recollir dades. Encara més, els últims dos anys, el
percentatge d’aplicacions de salut amb la possibilitat de
connectar-se a les xarxes ha augmentat d’un 26% a un 34%.

Des de la perspectiva de salut pública, aquest escenari suposa una
oportunitat en la promoció d’hàbits de vida saludables, alhora que
potencia la cultura de la prevenció i de la responsabilitat
individual, tant en la salut com en el control de malalties.


Menys sedentarisme

EndomondoStravaRuntasticPedometerMySwimPro o Google
Fit
 són algunes de les aplicacions més populars per a portar un control de
l’activitat física regular. La majoria són gratuïtes, encara que
disposen també d’opcions avançades de pagament. Al mercat també hi
ha diferents accessoris -com les polseres de 
fitness o
els rellotges intel·ligents- que faciliten la tasca de posar-se o de
mantenir-se en forma.

Aquest tipus d’aplicacions mòbils, dirigides a l’esport en general o
especialitzades en una modalitat esportiva, registren dades com el
temps, la distància, la velocitat i l’altitud i, si l’activitat ho
permet, fan un mapa del recorregut. D’altres disposen de plans
d’entrenament o rutines establertes. Per a aconseguir que l’usuari es
mantingui actiu, inclouen elements de motivació com ara missatges
d’ànim -mitjançant veu o missatge escrit-. La majoria, a més,
permet compartir el rànquing personal en xarxes socials o enviar-los
mitjançant altres aplicacions com WhatsApp o correu electrònic.
Alguns estudis científics destaquen la utilitat d’aquestes
aplicacions i dispositius. És el cas de la revisió “L’ús de
podòmetres per a incrementar l’activitat física en la població
adulta” (2015), duta a terme per experts de la Universitat de
València, la Xarxa d’Excel.lència de Promoció de la Salut Mental
(PROMOSAM), la Universitat Jaume I de Castelló i el CIBER de
Fisiopatologia, Obesitat i Nutrició (CIBEROBN) de l’Instituto Carlos
III, que conclou que són una eina eficaç en la lluita contra el
sedentarisme i l’obesitat, a més que faciliten l’autocontrol i
augmenten la motivació de l’usuari per a aconseguir objectius.


Altres hàbits de vida saludables

Així mateix, s’han desenvolupat aplicacions que ajuden a adquirir o
mantenir un altre tipus d’hàbits saludables diferents de la pràctica
d’exercici físic. Un exemple són aquelles que animen a deixar de
fumar o que consciencien sobre la importància d’un bon descans
nocturn -controlen quant i com es dorm i calculen el millor moment
per a despertar-se-. D’altres ajuden a mantenir a ratlla l’estrès,
com 
Checking Stress, a través de la qual l’usuari pot visualitzar el grau d’estrès que té.

Per la seva banda, les aplicacions dissenyades per a portar una
alimentació sana i controlar el pes tenen molta acceptació. Si bé
cal tenir clar que no substitueixen les pautes dietètiques dels
dietistes nutricionistes o altres professionals de la salut, sí que
són útils per a portar un control diari dels àpats. Això sí,
s’ha de fugir d’aquelles que prometen perdre pes de forma fàcil i en
pocs dies, ja que aquestes dietes miracle poden comprometre la salut.

En definitiva, la llista d’aplicacions que poden ser beneficioses per a
cuidar la salut és interminable. N’hi ha per a totes les edats i
condicions: per a l’embaràs, la lactància materna -de l’Associació
Espanyola de Pediatria- i, fins i tot, per a estimular la higiene
dental entre el públic infantil.

Control de malalties cròniques

Els professionals de la salut i les societats científiques mostren cada
cop més interès per aquests programes per ser eines útils,
sobretot, en aspectes de control i tractament de malalties cròniques.
Això sí, cal tenir en compte que, malgrat el valor afegit que
suposen, mai no reemplacen el paper dels professionals de la salut.

Així, la Societat Espanyola d’Alergol·logia i Immunologia Clínica ha
creat 
Polen Control i Pólenes Móvil, que permeten saber en tot moment la quantitat de pol·len que hi ha en l’ambient i evitar els atacs d’al·lèrgia. Al seu torn, el professional mèdic pot seguir l’evolució dels símptomes dels
pacients i relacionar-los amb els nivells pol·línics.
Per a la diabetis, s’han desenvolupat algunes aplicacions -com
SocialDiabetes -que permeten controlar, entre altres aspectes, les
ingestes, el nivell de glucèmia i les pautes d’insulina. D’aquesta
manera, l’usuari pot tenir més control i autonomia.
N’hi ha d’altres, com Instant Heart Rate, que són capaces de mesurar la freqüència cardíaca a través de la pantalla i analitzar-la. A més, moltes ofereixen l’opció que el registre quedi inclòs en la història clínica del pacient.
En l’àmbit de la pediatria també s’han creat programes adreçats a la
salut infantil, com les desenvolupades per professionals de
l’Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona) o les recomanades per
l’Acadèmia Americana de Pediatria: 
iPediatric -amb
un identificador pràctic de símptomes del nadó- o 
Kids
Doc
.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: