Oral / Redacció 20



Tres estats dels EUA votaran si despenalitzen la marihuana


RICARDO MIR DE FRANCIA
DENVER

La fulla de marihuana és des de fa anys una presència familiar als carrers de Colorado, un dels 17 estats dels EUA, a més del Districte de Colúmbia, que han legalitzat la marihuana mèdica. Envasada en pots de vidre o comercialitzada en pastissos i caramels, la marihuana es ven en botigues amb una creu verda de farmàcia a l’aparador. Aquests dispensaris semblen més boutiques o estancs de disseny. També despatxen roba o bijuteria, amb l’aparent intenció de fugir de tota reminiscència d’antre clandestí.

Dispensari de marihuana amb finalitats terapèutiques a Seattle (Washington). AP / TED S. WARREN

I això podria ser només el principi, perquè tant Colorado com Oregon i Washington celebraran el 6 de novembre, dia de les eleccions, referèndums per legalitzar la marihuana d’ús lúdic. La reforma s’ha batejat com a Amendment 64 i, si prosperés, autoritzaria la venda a les botigues i despenalitzaria tant la tinença de fins a 28 grams per a consum personal entre els més grans de 21 anys com el cultiu de fins a sis plantes a casa. El que no es planteja és que es pugui consumir en públic o en coffee shops, com fan els holandesos. Els seus partidaris busquen essencialment que s’hi apliqui la mateixa regulació que s’aplica a l’alcohol.
«¿Quin sentit té mantenir la prohibició si tots els estudis independents, inclosos els del Govern federal, conclouen que és menys perjudicial que l’alcohol per a l’usuari i la societat?», diu Mason Tvart, portaveu de la campanya Regulate Marijuana Like Alcohol. «Cada any moren als Estats Units 35.000 persones per malalties derivades de la beguda, mentre que la marihuana no ha matat mai a ningú», afegeix.
DIVISIÓ SOCIAL
 Al carrer, el debat va en augment. «Hi ha divisió social, però la discussió és bastant civilitzada. Al capdavall, a la gent la preocupen més les presidencials que el referèndum», diu John Engold, reporter del Denver Post que cobreix el tema. L’última enquesta del seu diari atorga als partidaris de la legalització un lleuger avantatge de cinc punts.
Com en el debat de Rasquera, els beneficis econòmics de la despenalització són un dels grans arguments dels seus partidaris. Especialment quan estats com Colorado estan aplicant importants retallades socials per complir la llei que els obliga a equilibrar el dèficit. No prometen només llocs de treball i nous ingressos per a l’estat en forma d’impostos, sinó també un estalvi significatiu en el que es gasta perseguint traficants i consumidors o confinant-los en unes presons on no sobra l’espai.
Les anàlisis oficials estimen que la legalització podria suposar entre 5 i 20 milions de dòlars (entre 3,8 i 15,4 milions d’euros) anuals per a les arques estatals, una xifra que els partidaris de la moció eleven a 60 milions. La campanya de Colorado promet destinar més de dos terços dels ingressos a construir escoles públiques, mentre que l’esmena de Washington preveu destinar la meitat de la recaptació a la sanitat, la prevenció de l’abús de les drogues i la investigació. «No té sentit que aquests diners es quedin en el mercat negre i acabin en mans de les màfies, perquè està demostrat que és impossible eradicar l’ús de les drogues», diu Tvart.
ELS OBSTACLES
  Però no a tothom li surten els números o està disposat a acceptar la normalització de la marihuana. Els que s’oposen a la mesura sostenen que facilitaria l’accés dels joves a la marihuana, els obriria la via a altres estupefaents més perjudicials i augmentaria el risc a les carreteres. I també discuteixen els números perquè asseguren que la legalització implicaria costoses regulacions burocràtiques i permanents batalles legals.
I és que encara que el referèndum triomfés en algun dels tres estats, hi ha bastantes possibilitats que el Govern federal acabés obviant el resultat. Al capdavall, és l’autoritat última pel que fa a la regulació de les drogues. «Quan Califòrnia va plantejar [sense èxit] un referèndum similar el 2010, Washington ja va amenaçar d’arrestar els que venguessin marihuana i perseguir-los amb la llei federal», recorda Sam Kamis, professor de Dret de la Universitat de Denver.

_____________________________________________________________________________

El finançament per petites aportacions porta a l’èxit

El model de contribucions sorgit com l’alternativa per la falta de crèdit és vàlid en diversos projectes

El moviment punk de la dècada dels setanta del segle passat que va tenir tant d’impacte va adoptar el lema “No future”, que els Sex Pistols bramaven a God save the queen. El punk, les crestes i les cadenes han passat de moda però trenta anys més tard sembla que aquella poca esperança en el futur que Sid Vicious clamava tant torna a fer forrolla. En una època en què la crisi econòmica amenaça d’escapçar i portar al fracàs qualsevol iniciativa de negoci, la dificultat per trobar finançament s’acusa més que de costum. La teoria parla dels àngels inversors i de mecenes milionaris que, quan detecten que una idea és bona, obren la cartera i fan dringar els euros perquè el creador rebi la primera empenta però la realitat és que, per si cas, mentre s’espera l’arribada del salvador, valdrà més buscar-hi alternatives. Una d’aquestes és el micromecenatge (crowdfunding), un sistema de finançament a base de petites aportacions i que il·lustra la dita del “de mica en mica s’omple la pica”. No és res més que modernitzar el sistema recaptatori a còpia de guardioles i de voluntaris que, durant tants anys, entitats amb fins més o menys solidaris han usat per aconseguir donacions.
Les noves tecnologies i la forta penetració de les xarxes socials han ajudat a sobredimensionar la xarxa d’aportadors potencials ja que s’arriba a més gent a través d’internet que no pas passant un matí en un semàfor.
Ha estat en l’àmbit de la cultura en què, originalment, el micromecenatge s’ha usat més però com que funciona i no suposa gaire esforç ni cap inversió prèvia, hi ha sectors ben diversos que proven sort fent aquest pràctica.
Un exemple és la Intermon Oxfam Trailwalker, una cursa a peu de 100 quilòmetres de distància i que exigeix que cada equip participant aporti 1.500 euros d’inscripció. Els equips estan formats per quatre corredors que se les han d’empescar per aconseguir el finançament i els diners van destinats a la construcció de pous d’aigua a Etiòpia.
El periodista Xavier Bonastre és un dels participants en la prova i explica que, pel preu de la inscripció, els corredors han d’idear fórmules per aconseguir els diners que donen dret a participar-hi. “És cert que hi ha gent que s’hi inscriu i que ho fa en nom d’empreses i que aquestes empreses ja abonen els diners” però diu que molts d’altres s’han d’espavilar per trobar-ne els recursos. La web de la cursa ja dóna una guia per ajudar els participants a recaptar fons i obre una pàgina a cada equip per fer possible que, qui ho vulgui, hi pugui fer aportacions. “Això ja genera una primera competició entre els participants” explica Bonastre i afegeix que “hi ha qui és molt actiu per internet i en les xarxes socials però també qui munta xocolatades i dinars per recaptar els diners”. La Trailwalker 2012 ha aconseguit 561.000 euros.

anuari media.cat.
Una altra iniciativa filla del micromecenatge és l’Anuari Mèdia.cat, un projecte basat en el periodisme d’investigació amb què es busca analitzar a fons casos que han estat tractats de manera més o menys superficial en els mitjans d’informació convencionals.El periodista Sergi Picazo és un dels coordinadors del projecte –que es va presentar en societat dijous passat– i diu que la resposta ha estat excepcional ja que “calien 3.200 euros per finançar els 12 reportatges que ens vam proposar tractar i els diners els vam recaptar en 12 hores”. De fet, la quantitat que finalment es va recollir a base de petites aportacions (més de 2.600 mecenes) ha estat el doble i ha permès ampliar fins a 15 els temes investigats i portar la presentació de l’anuari a més ciutats dels Països Catalans de les que estaven previstes en un principi.
Sergi Picazo explica que “la nostra visió era pessimista perquè pensàvem que això del periodisme ja no interessa ningú i que cada vegada costa més que la gent pagui per la informació rigorosa” i tot i que destaca que la tasca de difusió feta per molta gent (per exemple el Grup Barnils, el Col·legi de Periodistes i la Universitat Autònoma) ha convertit l’anuari en un èxit, “no crec que el microfinançament sigui la solució per al futur del periodisme”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: