Oral / Redacció 18


Ja sabeu que teniu publicats els resultats de les proves a la pàgina de la JQCV, mireu-los si teniu cap dubte.
 Una altra cosa, pel que fa als temes per a les redaccions i els orals heu de mirar els missatges que estan encapçalats per les etiquetes “Orals” / “Redaccions“. Hi ha 18 entrades al bloc amb informacions de diferents mitjans i que heu de fer servir per a preparar la prova pràctica.
Si voleu saber res més o no enteneu com funciona açò del bloc😥 , dieu-m’ho.

Comprar per llençar

Les bombetes estan dissenyades per durar mil hores quan podrien fer-ho més de cent anys i un xip limita el temps de vida útil de les impressores. Aquests són alguns dels exemples que es mostren en el documental Compar, llençar, comprar, que TV3 emet dins la franja Sense ficció (23.55 h), i que denuncia l’obsolescència programada per les empreses per incentivar el consum. “Aquesta pràctica empresarial s’ha convertit en la base de l’economia moderna, malgrat les terribles conseqüències mediambientals d’un sistema que genera tones de residus inútilment”, va indicar la realitzadora del film, Cosima Dannoritzer, durant la presentació del documental, una producció de Media 3.14 (Mediapro) i Article Z en coproducció amb Arte France, TVC i TVE, que l’emetrà el 9 de gener per La 2 a les deu de la nit. El documental també s’estrenarà pròximament a diferents canals internacionals; entre altres d’Irlanda, França, Anglaterra, Bèlgica, Suïssa, Finlàndia i Àustria. Comprar, llençar, comprar demostra que el cicle producció-consum-deixalla és cada vegada més ràpid, però no és nou.

L’obsolescència programada va néixer els anys vint quan les principals empreses de producció de bombetes van crear un cartell per limitar-ne la vida a un màxim de mil hores. Abans d’aquest acord, les bombetes duraven molt més, com demostra la bombeta que segueix encesa des de fa més de cent anys en un parc de bombers dels Estats Units. Un altre exemple revelador és el cas de les mitges de niló a prova de carreres, que van triomfar entre les dones en els anys cinquanta i després van desaparèixer misteriosament del mercat. Els exemples se succeeixen fins als nostres dies, en què els casos més clars es troben en els productes electrònics, com impressores o els Ipod. El cas dels Ipod va ser portat als tribunals per una advocada de San Francisco (Estats Units) que va denunciar que Apple havia aplicat l’obsolescència programada a les bateries, amb la intenció que els Ipod duressin poc i el consumidor es veiés obligat a comprar-ne un altre al cap d’un any.

“El documental no va en contra de cap empresa en concret perquè l’obsolescència programada és una pràctica generalitzada”, segons el productor executiu del film, Joan Úbeda, que va aclarir que “el problema es troba en la filosofia del sistema que actua d’una manera clarament insostenible obligant els enginyers a crear productes poc duradors quan podrien ser molt millors”. “No només posem el problema sobre la taula, sinó que també mostrem algunes sortides o solucions que ja s’estan debatent”, ha afegit Cosima Dannoritzer.

_______________________________________________________________________
El perill dels neuroproductes
Juan Nácher (*) Càtedra de Divulgació de la Ciència UCC
En els darrers temps hem vist com una gran quantitat de productes dirigits al nostre sistema nerviós es poden trobar tant a les farmàcies com als herbolaris, als supermercats i per Internet. Alguns es pretén que són per a relaxar-nos, per a induir-nos al son o per a efectes antidepressius, i n’hi ha d’altres amb efectes estimulants o que suposadament incrementen la nostra memòria. Ja són uns quants anys que estic estudiant l’efecte de diferents substàncies sobre el nostre sistema nerviós i, després d’haver vist com en modifiquen l’estructura i el funcionament, estic francament preocupat pels problemes que poden sorgir de l’abús o l’ús inadequat d’aquests “neuroproductes”.
El primer problema amb què ens enfrontem és que la major part d’aquestes substàncies o preparats no han estat testats adequadament ni en animals de laboratori ni en humans, al contrari del que és habitual amb qualsevol medicament. La majoria d’aquests preparats d’herbes, complements multivitamínics, begudes relaxants, etc. no tenen cap efecte comprovat. Els medicaments han de passar controls perquè se’n demostre l’eficàcia, però això no ocorre amb aquests productes, perquè no es venen com a medicaments, sinó com a aliments o complements dietètics. Si un en llegeix amb detall els prospectes o els envasos, o si fa una cerca ràpida per Internet dels efectes dels seus components, s’adonarà que en la major part del casos no hi ha estudis seriosos que en demostren les suposades propietats. Encara més: hi ha estudis independents que han comprovat que en molts les substàncies anunciades pels fabricants es troben en una quantitat menor que la indicada o que aquestes substàncies es degraden ràpidament i, per tant, només una quantitat reduïda arribaria al nostre sistema nerviós. És especialment preocupant el fet que alguns d’aquests productes es venguen a les farmàcies, perquè això els fa adquirir un estatus semblant al dels medicaments.
El segon problema és encara més greu. Hi ha productes que duen com a components substàncies amb efectes provats sobre el nostre sistema nerviós. En alguns d’aquests es troben neurotransmissors (les molècules que empren les nostres neurones per a comunicar-se) com ara el glutamat, el GABA o la taurina, o hormones, com per exemple la melatonina, que tenen un efecte poderós sobre el nostre cervell. El fet de no tenir un control sobre la dosi o la quantitat de principi actiu que hi ha en aquests productes pot generar problemes greus de salut. En aquest sentit, els preparats d’herbes semblen especialment preocupants. En la major part dels casos no sabem encara quins són tots els principis actius d’un determinat vegetal. A més, encara que un d’aquests principis fóra segur i efectiu, el preparat podria contenir-ne altres que no ho foren. El fet que un preparat d’herbes estiga fet de substàncies “naturals” no és cap garantia que no tinga efectes adversos per a la nostra salut. Una bona part dels medicaments que es fan servir per tractar malalties neurològiques i psiquiàtriques han estat obtinguts o desenvolupats a partir de substàncies que es troben en les plantes, però sense assessorament mèdic ningú no prendria aquests medicaments en la dosi i amb l’assiduïtat que volguera. Fixem-nos, per exemple, en els preparats de valeriana que es venen com a relaxants. Sorprenentment, no hi ha dades fiables sobre si són de veres efectius: una revisió publicada recentment ha posat de manifest que l’efectivitat d’aquest preparat en el tractament de l’insomni no ha estat demostrada amb mesures objectives o quantitatives.
La valeriana té més de 15 substàncies que podrien interaccionar amb el sistema gabaèrgic (el que controla la inhibició del nostre sistema nerviós), però no se sap quina o quines són les que promouen l’efecte relaxant. Diversos estudis assenyalen que el seu consum no és tòxic, però en dosis elevades pot causar desorientació i mareig. A més, atesa la seua interacció amb el sistema inhibidor, no hauria de combinar-se’n el consum amb l’ús de substàncies depressives, com ara els tranquil·litzants i anxiolítics més emprats. Per si tot això no fóra prou, també hi ha evidències amb animals d’experimentació que els preparats de valeriana tenen efectes sobre el sistema nerviós dels fetus, per la qual cosa la seua utilització en dones embarassades hauria d’estar completament prohibida fins que no es determine que és completament segura.
S’hauria de tenir una cura especial quan es fan servir aquests “neuroproductes”, perquè rere la seua façana innòcua es poden amagar efectes perniciosos. El nostre sistema nerviós no és com un ordinador, en què les connexions són invariables; prendre sense control substàncies que modifiquen el funcionament o l’estructura de les nostres connexions neuronals pot donar lloc a canvis profunds, els quals podrien modificar la nostra conducta, afavorir el desenvolupament d’algun trastorn relacionat amb el nostre cervell o agreujar els símptomes en persones que pateixen alguna malaltia psiquiàtrica.
El consum d’aquests preparats també pot ser especialment perillós en joves i adolescents, perquè sabem que durant aquesta etapa de la vida fins i tot alteracions lleus del sistema nerviós a causa d’algunes substàncies poden predisposar al desenvolupament en alguns individus de malalties mentals greus, com ara la depressió o l’esquizofrènia. És clar que el risc no és elevat, però per mínima que en siga la possibilitat, les autoritats haurien de fer un esforç per controlar aquest mercat i fer que els “neuroproductes” també se sotmeten a un control semblant al que passen els medicaments. I no sols per demostrar que no són tòxics, sinó també per deixar clar que són efectius en allò que prometen fer.
(*) Juan Nácher és professor titular de Biologia Cel·lular i Parasitologia de la Universitat de València


______________________________________________________________________

Televisió intel·ligent

La televisió intel·ligent (“Smart TV” o també traduït com “Televisió híbrida“) descriu la integració d’Internet i de les característiques Web 2.0 a la televisió digital i al set-top box (TDT), així com la convergència tecnològica entre els ordinadors i aquests televisors i STB. Aquests dispositius es centren en els mitjans interactius en línia, en la televisió per Internet, i en altres serveis com el vídeo a la carta.[1]
La tecnologia dels televisors intel·ligents no només s’incorpora en els aparells de televisió, sinó també en altres dispositius com ara la set-top box, reproductors Blu-ray, consoles de videojocs i Home cinemas, entre d’altres. Aquests dispositius permeten als espectadors buscar i trobar vídeos, pel·lícules, fotografies i altres continguts online, en un canal de televisió per cable, en un canal de televisió per satèl·lit o emmagatzemat en un disc dur local. [2][3]
És un concepte paral·lel al de smartphone, referent a la integració d’Internet, widgets web i aplicacions de programari en elstelèfons mòbils, d’on prové el nom.

Serveis

La televisió intel·ligent permet als usuaris veure serveis avançats al seu televisor de pantalla plana, a través d’un únic dispositiu. A més d’una gamma més àmplia dels continguts dels proveïdors de televisió – que van des de la televisió tradicional de difusió, vídeo a la carta i serveis de catch-up TV, com BBC iPlayer – aquests nous dispositius també ofereixen als consumidors accés al contingut generat pels propis usuaris (ja sigui emmagatzemat en una disc dur extern, o emmagatzemat en un núvol), i una àmplia gamma de serveis interactius avançats i pàgines de continguts en Internet, com YouTube. [13] Les set-top boxes de la televisió intel·ligent són cada vegada més comunes entre els operadors de televisió de pagament, ja que busquen satisfer les tendències de consum de mitjans de contingut de vídeo, interactivitat i aplicacions avançades a Internet, com les xarxes socials.

Televisió a la carta

Els televisors intel·ligents ofereixen a l’usuari la possibilitat d’interacció amb serveis televisius que ofereixin el servei de vídeo a la carta, com TV3 o Antena 3, de forma que el teleespectador pugui escollir el moment en què vol veure un determinat programa. També disposa de l’opció de gravar-lo en un dispositiu d’emmagatzematge, com podria ser un disc dur.

Xarxes socials

Les plataformes de televisió intel·ligents es poden ampliar amb tecnologies que permeten la interacció del dispositiu amb les xarxes socials, amb les quals els usuaris poden veure les actualitzacions i publicar les seves pròpies actualitzacions a alguns dels serveis de xarxes socials (com ara les xarxes socials Boxee, o les interfícies de Facebook, Last.fm, Tumblr i Twitter, entre d’altres serveis similars), incloent publicacions relacionades amb el contingut que s’està reproduint a temps real. [14] L’addició de la sincronització amb les xarxes socials proporciona una interacció entre els continguts en pantalla i els espectadors que no està actualment disponible per a la majoria dels televisors. És a dir, els usuaris poden comentar els continguts del servei que estan visualitzant en directe en un moment determinat mitjançant les xarxes socials amb altres teleespectadors.

Aplicacions

Els televisors intel·ligents permeten a l’usuari descarregar-se d’Internet i instal·lar una variada gamma d’aplicacions. Els televisors tenen una pàgina d’inici que permet a l’usuari accedir a totes les diferents funcions, i també apareixen els enllaços a les botigues d’aplicacions individuals. De moment, totes les aplicacions disponibles en els televisors intel·ligents són gratuïtes, però els fabricants tenen planejat treure a la venda properament les aplicacions de pagament més populars creades pelssmartphones. En alguns fabricants, com és el cas de Sony, les noves aplicacions es descarreguen automàticament quan estan disponibles, i es poden seleccionar des de la pàgina principal. Les aplicacions disponibles inclouen jocs, ràdio per Internet, informació meteorològica i entreteniment. Cada televisor té el seu propi entorn operatiu, pel que no és possible traduir aplicacions d’un dispositiu a un altre.[15]

Visualització en tres dimensions

La majoria de televisors intel·ligents reprodueixen continguts 3D que es veuen en la pantalla mitjançant les ulleres 3D. També poden comptar amb un conversor de continguts 2D a 3D, per tal d’adaptar els continguts previs.
Alguns també reprodueixen so en 3D,que se sincronitza automàticament amb la imatge en 3D i els continguts, de forma que s’avança mitjançant moviments laterals i s’adquireix sensació de profunditat.[16]

CONTINUA EN LA VIQUIPÈDIA


______________________________________________________________________


Navegar per la Xarxa des del televisor

Quan arribarà la televisió 2.0?

Les propostes per fer de la pantalla del televisor la porta d’Internet són encara molt limitadesS’anomeni “Web TV” o “Televisió 2.0”, l’invent sembla a hores d’ara una cosa “natural”: unir el televisor del saló amb l’ordinador del despatx i navegar tranquil.lament amb un comandament a distància sense moure’s del sofà. Aquesta seria la forma més còmoda de tenir tots els continguts de la Xarxa a mà mentre estem en la posició més relaxada. No obstant això, aquesta unió trigarà a arribar a Espanya i, de moment, només hi ha algunes iniciatives als Estats Units que ja han penetrat entre els usuaris amb èxit.
És un matrimoni de conveniència que també obté el vistiplau des de l’àmbit econòmic, ja que el negoci publicitari que en podria resultar seria enorme. Com a mostra n’hi ha prou de dir que la publicitat televisiva genera als Estats Units més de 70.000 milions de dòlars a l’any . Si aquests es multipliquen pels 4.000 milions d’espectadors potencials que tindria una futura “Televisió 2.0”, a més de afegir-hi la possible segmentació per gustos, edats, països, etc., és clar que hi ha base per a un negoci molt pròsper i que pot interessar a moltes empreses. Per què, llavors, no plouen les propostes en aquesta direcció des de tots els racons del planeta?

Només per als grans

El problema es troba en la universalitat del projecte, perquè quan es parla d’unir televisió i Xarxa no es poden limitar els projectes a un determinat model de televisor o a una certa regió de la Xarxa, sinó que s’han d’abordar íntegrament perquè de debò puguin ser rendibles. Una proposta d’aquestes dimensions ni pot limitar els continguts ni els ha de discriminar en funció del tipus de televisor que s’utilitzi. Ha d’oferir-ho tot i per a tothom, i això és una cosa que molt poques empreses estan en condicions d’aconseguir.
En l’argot de l’economia tecnològica es diu que “hi ha molt pocs actors amb múscul financer per a aconseguir-ho”, en referència als gegants del sector: Google, Apple o Sony. De fet , són aquestes empreses les que participen en les experiències que hi ha en l’actualitat, cadascuna a la seva manera. Google i Sony, juntament amb altres empreses, han apostat per llançar un sistema operatiu per a centres multimèdia anomenat Google TV, mentre que Apple ha optat pel seu dispositiu Apple TV, que funciona d’una manera similar a l’iPod , l’iPhone i l’iPad en relació amb les botigues de descàrrega de música i aplicacions iTunes Store. A aquestes s’uneix un projecte pioner i amb èxit que, si bé no és exactament una “Televisió 2.0”, no hi ha dubte que és el que millor ha arribat als usuaris.

Google TV: fusió total

Google i Sony són els que més han apostat amb el seu projecte Google TV per la fusió entre el televisor i la Xarxa. No es tracta d’un aparell en concret, sinó d’un projecte en què Google ha posat el programari i Sony el maquinari, és a dir, la caixa que organitza els continguts i el televisor adaptat, anomenat Sony Internet TV Disc Player. El desenvolupament de Google es basa en el mateix sistema operatiu que governa nombrosos telèfons mòbils d’última generació, Android. Es tracta d’un sistema molt estès, la qual cosa permet que s’adapti bé a altres fabricants d’aparells que vulguin unir-se al club.
A més, l’eina que fa servir Google TV per trobar els continguts desitjats és el navegador Chrome, un desenvolupament de la casa que combina bé amb Android. Com a resultat, si es disposa d’un telèfon amb aquest sistema operatiu, es pot usar com a comandament a distància i teclat. D’altra banda , la caixa dissenyada per Sony va connectada tant al televisor com a la xarxa per mitjà de cable. Entre els avantatges del sistema destaquen la navegació sense límits per qualsevol contingut i la reproducció de vídeos de Youtube en format Flash gràcies a la col.laboració de l’empresa Adobe, propietària de la tecnologia, en el projecte. Això és una cosa que no es pot fer en la tauleta iPad d’Apple, per exemple. Els usuaris poden veure sèries o pel.lícules, ja sigui llogades en els serveis disponibles o bé d’altres pàgines web que les ofereixin en obert, llegir els mitjans en línia i els blocs o participar a les xarxes socials. A canvi, Google TV finança el projecte inserint publicitat contextual en la pantalla.
De moment l’experiència, que porta uns pocs mesos en funcionament als Estats Units, ha tingut un èxit variable segons el tipus de públic. Els analistes n’han destacat els avantatges però també que el sistema funciona encara de manera molt lenta i maldestra, amb massa errors. A més, ja carreguen amb una demanda del lobby de cadenes de cable, molt important en aquell país, que els acusa de pirateria i competència deslleial per donar accés a continguts que en teoria són tancats.

Apple TV

Apple insisteix des de fa temps en un model de continguts televisius via Internet, però sempre segons el seu model tancat i sota el seu estricte control, tal com ha ocorregut amb la música en l’iPod, les aplicacions en l’iPhone o els continguts periodístics en l’iPad. Ha preferit no associar-se amb ningú i seguir amb el seu desenvolupament de 2007 Apple TV, que ja va tenir un antecessor el 1995 anomenat Apple Interactive Television Box.
Apple TV és una caixa negra i lleugera amb el gruix d’un paquet de tabac i el doble d’ample, la qual cosa vol dir que entra en una mà. Es connecta a la Xarxa d’una banda i a l’ordinador -sempre un Mac- o al televisor d’una altra, encara que també es pot connectar a l’iPad o emetre els continguts sense fils. Aquests continguts, que solament es poden adquirir via Apple TV, s’aconsegueixen d’una botiga en línia i hi destaquen les pel.lícules i les sèries. També permet veure vídeos de Youtube i fotografies de Flickr, encara que no deixa navegar amb llibertat.

Netflix

Netflix no és cap desenvolupament específic sinó més aviat una plataforma de lloguer de vídeos en temps real i sota demanda a la Xarxa que ha aconseguit destacar-se sobre altres serveis similars amb què competeix. Als Estats Units té un gran èxit pels seus preus competitius i per l’àmplia oferta. No obstant això, encara que s’anuncia periòdicament, la seva arribada a Europa es demora. En l’actualitat també ofereix en reproducció en temps real programes de televisió en col.laboració amb les seves productores, per la qual cosa comença a assemblar-se més a una “Televisió 2.0” que Apple TV.

  


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: