>Oral / Redacció 13


Anonymous, una legió de ciberactivistes sense rostre

Per Felip Gordillo   11/06/2011“Som anònims, som legió, no perdonem, no oblidem, espereu-nos”. Això és Anonymous, un grup de persones sense rostre, sense afiliació política, sense cap lideratge… només guiats pels mateixos objectius. Van néixer amb internet, formen part de la xarxa, però han pres consciència de la seva força des de fa quatre anys. Es troben en fòrums i xats, intercanvien opinions i es fixen objectius: lluita contra el racisme, llibertat d’expressió, defensa dels usuaris d’internet, suport a les revoltes àrabs, al moviment 15-M… Entre els activistes hi ha de tot: persones amb una alta formació tecnològica -hackers fins i tot-, però també usuaris d’internet que hi veuen una manera de lluitar en allò que creuen.

Anonymous és un moviment d’internet i el seu origen s’ha de buscar a la xarxa. Van sorgir de taulons d’imatges com 4chan, uns fòrums on es pengen fotografies i els usuaris intercanvien opinions. Allà van guanyar la batalla de l’anonimat per poder opinar. Allà van esdevenir “anonymous”.

La seva primera acció data del 2006, a l’hotel virtual Habbo, on es van reunir per protestar contra una decisió d’un parc d’atraccions d’Alabama on es va prohibir banyar-se un nen que tenia la sida.

El següent pas d’Anonymous tenia a veure amb el racisme. A finals del 2006 van fer servir per primer cop un DDoS, un atac de denegació de servei distribuït, que consisteix a llançar nombroses peticions perquè un servidor que allotja una pàgina web no pugui suportar el tràfic. L’objectiu era un locutor de ràdio favorable a la supremacia racial.

Anonymous també va estar al darrere de la detenció d’un ciberassetjador de menors al desembre del 2007. Un grup de cibervigilants que es van identificar com a Anonymous van denunciar els moviments del pederasta a la policia.

El 2008 van més enllà. Després que l’Església de la Cienciologia va demanar a Yotube que retiressin una entrevista a Tom Cruise, Anonymous crea el projecte Chantology. Volien denunciar el que consideraven censura i es van proposar exposar l’església a la xarxa amb atacs DDoS. Per primer cop van sortir al carrer. Van aconseguir reunir més de 8.000 persones en diverses ciutats nord-americanes. El moviment prenia consciència de la seva força.

El 2009, Anonymous marca un altre dels seus objectius: la defensa dels usuaris d’internet. Per denunciar la retirada de vídeos musicals de Youtube, diverses persones van pujar imatges de contingut pornogràfic a la xarxa.

Drets d’autor, Wikileaks i protestes àrabs

Els drets d’autor són també un tema molt sensible. Des del 2010, Anonymous ha protagonitzat DDoS contra diverses associacions que defensen el copyright i ataquen les xarxes de distribució d’arxius. La SGAE i el Ministeri de Cultura n’han estat víctimes després de l’anomenada llei Sinde. L’acció més destacada és l’anomenada “operació Goya”, que va boicotejar els premis de l’Acadèmia del Cinema Espanyol.

Wikileaks marca una altra fita. Anonymous va reaccionar amb l'”operació Payback” per atacar les webs d’Amazon, PayPal, MasterCard, Visa perquè havien bloquejat els comptes de suport econòmic al portal.

Anonymous també ha lluitat per garantir la llibertat d’informació als països àrabs. Així, van atacar pàgines oficials de Tunísia i Egipte en plena revolta, i també han atacat Líbia.

Moviment 15-M

A Espanya, Anonymous ha donat suport al moviment dels indignats. En algunes concentracions es poden veure els seus símbols. A més, han fet accions en contra del bipartidisme i han atacat algunes webs com la de la Junta Electoral Central, els Mossos d’Esquadra o la UGT.

A banda, el col·lectiu ha atacat altres països i institucions. Nova Zelanda, Colòmbia, Xile, Algèria, el BBVA, Bankia, Enel o Sarah Palin són algunes de les seves víctimes per diversos motius.

Per què Anonymous?

“Anonymous” vol dir anònim en anglès. És la seva principal característica: sense rostres i sense líders. Són, des de la seva gènesi, un grup desestructurat i obert a tothom. Entre els membres hi ha “hackers”, però no tots ho són. Només cal internet i voluntat.

Els seus símbols són un vestit d’home sense cara i la màscara de V de Vendetta. Aquesta darrera s’ha fet famosa en nombroses protestes al carrer, és la careta de Guy Fawkes rere la qual s’amaga l’antiheroi de còmic d’Alan Moore.


_________________________________________________________________________

Wikileaks i la llibertat 
VICENT PARTAL

Reconec que encara no tinc clar què pense de Julian Assenge, de Wikileaks i dels seus mètodes. Però d’una cosa no en tinc cap dubte: l’atac desencadenat pels Estats Units contra ells és un atac frontal a totes les nostres llibertats. En conseqüència això no ho pot tapar la discussió, legítima i important, sobre si les coses s’han de fer a la manera que ho fa Wikileaks o no. Hi ha qui s’indigna pel fet que es facen públics informes que són, d’entrada, confidencials. Hi ha qui dubta que això puga ser usat periodísticament. I hi ha qui alerta que es posen en perill les bases de la diplomàcia entre els estats o fins i tot la pau mundial. Tots ells són arguments que mereixen ser considerats. Personalment no crec que es puga criticar que es facen públics documents confidencials. La història sencera del periodisme no és res més que un permanent joc entre qui vol amagar informació i qui intenta publicar-la. I el nucli del problema es va aclarir fa segles, quan va quedar clar que el criteri no era la discussió sobre si són confidencials sinó sobre si són rellevants o no. I ho són. L’ús periodístic dels mateixos és un poc més complicat. Perquè Wikileaks al cap i a la fi el que ha fet és crear una forma fàcil de filtrar informació. És un intermediari, en definitiva, que protegeix millor que mai abans l’autor de la filtració. Però aquesta protecció també veta l’accés a la font i el contrast i ací és on jo tinc els dubtes més grans sobre l’eficàcia del mètode. Si bé és cert que la reacció dels Estats Units confirma de forma indubtable que aquells documents són reals, no hi ha cap gola profunda al darrere amb qui contrastar, a qui preguntar. L’argument que erosiona la base de la convivència o amenaça la pau mundial em sembla finalment ridícul, aquest sí. Els diplomàtics no són babaus i més val que no els tractem com a tals. Dit tot això, mai s’havia vist a internet un intent tan brutal i coordinat de fer fora de la xarxa algú. I en un espai que és sinònim de llibertat i lliure circulació d’idees i informació, la gravetat de l’atac estalvia dubtes. Defensar Wikileaks és ara mateix per això un imperatiu moral. Fins i tot si s’equivoquen en els seus mètodes.

________________________________________________________________

WikiLeaks: sobre nosaltres  
(traducció de la presentació oficial)
Article de Revolta Gloval.   WikiLeaks és un servei públic multi-jurisdiccional concebut per a protegir denunciants, periodistes i activistes que posseeixen informacions sensibles per a fer-les de coneixement públic. Des del juliol del 2007, treballem arreu del món per tal d’obtenir, publicar i protegir aquestes dades, i, també, per lluitar en els cercles legals i polítics pels principis generals en els quals es basa la nostra feina: la integritat del nostre registre històric col·lectiu i el dret de tothom a fer nova història. Creiem que la transparència en les activitats dels governs contribueix a la reducció de la corrupció, a un millor govern i a unes democràcies més fortes. Tots els governs poden treure profit d’una atenta i creixent observació per part de la societat mundial, així com del seu propi poble. Pensem que cal informació per tirar endavant aquesta observació acurada. Històricament, aquesta informació ha estat costosa – en termes de vides i drets humans. Amb els avenços tecnològics, però, – la xarxa internet i la criptografia – els riscos de transmetre informacions importants es poden reduir. A la seva històrica sentència sobre els Papers del Pentàgon, el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que “només una premsa lliure i sense restriccions pot desenmascarar de manera efectiva els enganys del govern.” Nosaltres hi estem d’acord. Pensem que no és només la gent d’un país la que imposa la sinceritat al govern, sinó també la gent d’altres països que vigila aquest govern. És per això que ha arribat l’hora d’un mitjà global anònim per difondre documents que el públic hauria de conéixer. 
….. 
Què és WikiLeaks?. Com funciona? 
WikiLeaks combina la protecció i l’anonimat de les tecnologies criptogràfiques d’avantguarda amb el fàcil estil d’exposició de la Wikipèdia, encara que aquestes dues característiques no guarden relació entre elles. La nostra xarxa recull també informacions en persona i per correu postal. També disposem d’un equip d’advocats per tal de protegir la nostra feina i les nostres fonts. La informació de WikiLeaks es distribueix a través de moltes jurisdiccions, organitzacions i persones. Un cop que un document s’ha fet públic és bàsicament impossible de censurar.

Com s’ho fa WikiLeaks per a verificar l’autencitat d’un document? 
L’equip de WikiLeaks examina tots els documents i assenyala qualsevol sospita d’inautenticitat basant-se en una anàlisi forense del document, mitjans, motivació i oportunitat, cost d’una falsificació, al·legacions de l’organitzatió autora, etc. Hem esdevingut líders mundials en aquestes qüestions i estem en possessió d’un rècord envejable: que se sàpiga, encara no hem comès cap error. Això no vol dir que no poguem cometre mai cap error, però fins ara, la nostra metodologia funciona i tenim una reputació que hem de protegir. Donat que molts dels més prestigiosos diaris, incloent-hi el New York Times [Judith Miller, 2003], han publicat informacions basedes en documents falsificats, WikiLeaks creu que la millor manera de determinar veritablement si una història és autèntica, no és pas la nostra perícia, sinó el fet de difondre àmpliament el document font íntegre – especialment entre el grup més interessat en el document. Per exemple, suposem que un document de WikiLeaks revela violacions dels drets humans i aparentment prové d’un govern regional xinès. Entre els individus més capacitats per analitzar-ne la veracitat tindrem la comunitat local de dissidents, els grups de drets humans i experts regionals (com els estudiosos). Aquesta gent pot estar particularment interessada en aquesta mena de document. Evidentment, però, WikiLeaks restarà obert a qualsevol altra opinió. Els periodistes i els governs són enganyats sovint per documents falsificats. Per a molts reporters és difícil detectar els fraus tan hàbils de les agències d’intel·ligència. WikiLeaks, mitjançant la seva experiència col·lectiva en milers de documents políticament importants desenmascararà aquests fraus com mai no s’ha fet fins ara. WikiLeaks és una font excel·lent pels periodistes, tant de documents originals com d’anàlisis i opinions. WikiLeaks facilitarà als periodistes la seva feina d’aconseguir informacions importants per al públic. Disposar de documents originals serà també força útil pels acadèmics, en particular els historiadors.
…. 
Quan i de quina manera va sorgir la idea de WikiLeaks? 
Va començar amb un diàleg on line entre activistes de diferents parts del món. L’abrumadora preocupació d’aquella gent era que bona part del patiment humà (relacionat amb la fam, l’atenció mèdica, l’educació i altres necessitats bàsiques) prové de que els recursos governamentals són desviats per la corrupció. Això és especialment cert en el cas dels règims no democràtics i repressius. Els fundadors de WikiLeaks van pensar-hi molt, en les solucions d’aquests problemes, i particularment en com les tecnologies de la informació technologies podrien contribuir a la solució d’abast mundial. És interessant de remarcar que un comentarista on line es va acusar d’ingenus per tenir uns objectius tan elevats. I això és, precisament, un elogi. Cal tenir una mica d’ingenuïtat per tal d’intentar fer alguna cosa que, d’una altra manera, semblaria impossible. Molts avenços importants en ciència, tecnologia i cultura es caracteritzen per una certa una ingenuïtat als seus començaments. Recordem el cas de Phil Zimmerman, el creador de PGP, el primer programa d’encriptació lliure i gratuït a l’abast de tothom. A principis dels anys noranta, quan es va fer públic PGP , la encriptació era un monopoli de les agències d’espionatge. Els governs la consideraven com un arma. Hi va haver un gran clamor quan Zimmerman va gosar publicar aquesta “perillosa” tecnologia a l’abast de tothom. Amb prou feines una dècada i mitja després: virtualment tothom a la xarxa fa servir l’encriptació tota l’estona, per qualsevol cosa, des d’una comanda segura, fins a la banca on line o l’enviament de cartes privades d’amor. La visió una mica ingènua d’un solitari programador informàtic a Boulder, Colorado, va ser l’origen d’una revolució global, funcional i pràctica, en les tecnologies de la privacitat. WikiLeaks podria ser l’origen d’una nova revolució global pel que fa a una millor responsabilització dels governs i altres institucions. Pensem que aquest document sobre tècniques de filtració augmentarà de manera efectiva els seus nivells arreu del món. Esperem que engresqui la ciutadania conscient de les conseqüències d’unes pràctiques antiètiques a reconèixer el valor dels denunciants, encara que no ho hagin fet mai abans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: