>Oral / Redacció 11


 

El 10% dels adolescents pateixen malalties cròniques

Les millores mèdiques que augmenten la supervivència són una de les causes,

Els experts també consideren els mals hàbits socials com l’alimentari, el consum de drogues o, inclús, l’ús d’internet

Els joves d’avui en dia poden aspirar a viure 100 anys amb qualitat. Però, en canvi, “si no es cuida, morirà abans” que la generació que ara és adulta. Així ho ha alertat aquest dijous el cap del servei de pediatria de l’Hospital de Sant Joan de Déu i professor de la UB, Santiago García-Tornel, en la presentació d’un informe del centre sobre l’adolescència a inicis del segle XXI.
El treball destaca que un 10% dels adolescents pateixen alguna malaltia crònica, i la xifra creix. L’augment de la supervivència d’infants amb problemes que han propiciat les millores mèdiques n’és una causa. Però hàbits com l’alimentari, el consum de drogues o, inclús, l’ús d’internet, en són una altra.
És una de les conclusions del cinquè informe de l’Observatori de Salut de la Infància i l’Adolescència de l’hospital infantil de Sant Joan de Déu. L’organisme, conegut com a Faros, ha recopilat les contribucions de diversos metges especialitzats i sociòlegs sobre quins són els reptes sanitaris i psíquics d’una generació d’adolescents que està creixent en un món on internet ha modificat ràpidament els canals de socialització de les persones. Són els joves que han vist néixer Facebook.
“La mortalitat del recent nascut és cada cop menor”, i major la supervivència al càncer
I estan més malalts que les generacions precedents. D’una banda, perquè han nascut i passat la seva infància envoltats de millors tècniques mèdiques. “La mortalitat del recent nascut és cada cop menor: els nens tenen menys problemes durant el naixement”, ha recordat García-Tornel. Alguns d’aquests infants prematurs, però, arrosseguen seqüeles de per vida. García-Tornel ha afegit que altres infants que pateixen cardiopaties, problemes digestius o fibrosi quística, per exemple, abans patien una mort prematura que ara es pot evitar en més casos.
El doctor Jaume Pérez ha afegit que passa quelcom similar amb el càncer. Un de cada 1.000 infants són supervivents d’aquesta dolença, ha assegurat Pérez. I ha afegit que “segurament estaran guarits del seu càncer, però a vegades cal tractar les conseqüències del tractament que han patit”.
Els mals hàbits de la societat creen “uns malalts que podríem evitar”
Les millores mèdiques, però, no són la única causa de l’augment de les malalties cròniques entre els adolescents. Els hàbits socials en són l’altra. “Estem creant uns malalts que podríem evitar”, ha alertat García-Tornel. “La joventut d’ara, si no es cuida, morirà abans que nosaltres”, ha advertit.
Un exemple que ha posat és el de l’obesitat que, ha dit, “està augmentant d’una forma exponencial2 a causa dels mals hàbits alimentaris. I que pot comportar dolences afegides com la diabetis o problemes cardiovasculars.
Augmenten les depressions
Les físiques no són, amb tot, les úniques malalties causades per aquests mals hàbits. “El 25% dels joves tenen algun procés depressiu”, ha assegurat Pérez, i ha citat dades que empren alguns organismes sanitaris com l’OMS: “en els propers 15 o 20 anys el percentatge de joves amb possibles problemes mentals augmenta moltíssim i pot arribar al 40%”.

 

Conseqüències del cànnabis i la cocaïna
El consum de drogues n’és una causa. “A les escoles trobem joves que han pres i estan prenent de forma habitual productes tòxics com el cànnabis i la cocaïna”, ha recordat el sociòleg de la Universitat de Deusto Javier Elzo. En el cas del segon estupefaent, el nombre de nois i noies que el consumeixen “s’apropa ja als dos dígits”, ha afegit el professor, tot recordant l’auge d’aquesta droga en el temps immediatament anterior a la crisi econòmica.
El consum de drogues ja està causant ara malalts, però també pot causar-ne més en el futur: les patologies poden aparèixer en la futura generació, la dels fills dels actuals adolescents amb problemes addictius, ha assenyalat Josep Maria Lailla, cap de ginecologia de Sant Joan de Déu.
Assetjament i addiccions per Internet
Les noves formes de vida de la generació del Facebook és una altra causa de les seves dolences mentals, han afegit els autors de l’informe. El text subratlla que, fins ara, totes les generacions podien aprendre les tècniques emprades per la seva societat dels seus pares. Ara, contraposa el document, són els pares els que aprenen dels nens el nou entorn cibernètic que està sorgint.
I en el qual existeixen fenòmens com l’assetjament a través de la xarxa, que afecta alguns joves. I en el qual sorgeixen, també, noves addiccions. “Tota la patologia del joc, totes les addiccions que fins ara estaven reduïdes a les drogues físiques, poden traslladar-se a un altre lloc com Internet”, ha indicat García-Tornel.
García-Tornel, però, també ha subratllat els usos positius que pot tenir la xarxa entre els joves. I també entre aquells que pateixen malalties cròniques i que, pel fet d’anar en cadira de rodes, per exemple, poden patir problemes d’exclusió. En aquests casos, les noves formes de comunicació 2.0 poden ser una ajuda, ha confiat García-Tornel. “Encara sabem molt poc” sobre aquest camp, ha conclòs, però, Elzo.

_______________________________________________________________________________

Nuclear? No, (des) gràcies


Hi ha un clàssic periodístic que sol complir-se quan hi ha un esdeveniment global que corprèn tothom. Es tracta de buscar les relacions del fet amb el món de la ficció. Aquests articles provoquen l’esgarrifança de veure com la ficció pot assemblar-se tant a la realitat, cosa que vol dir que la realitat sempre és la inspiració de la fantasia. Ni que sigui una fantasia que encara no s’ha materialitzat. Aquest dies el tema és el tsunami i el desastre nuclear que ha implicat, situació perfecte per activar la memòria documental de totes les produccions japoneses que tenen com a ànima argumental la por d’un cataclisme, que tant pot ser natural com provocat per l’especie humana.
Jo tampoc m’he pogut resistir a fer l’exercici de reflexionar sobre la realitat mitjançant la ficció. El còmic Akira i la seva adaptació en dibuixos animats dels noranta és un exemple de la por i les conseqüències del perill nuclear. Aquesta obra ha alimentat la moderna cinematografia de ciència-ficció que avança mons futurs que ens sorprenen quan vivim la ficció, però que ens fan confirmar la seva lucidesa quan veiem que la realitat pren forma de cartell de cinema, de pàgina de llibre, de vinyeta de còmic o de videojoc. L’inventari de produccions japoneses que tracten de desastres és tan fantàstic com els monstres antediluvians que reneixen a causa de les radiacions atòmiques i que han estat protagonistes del cinema de desastres, del qual els japonesos tenen el mèrit fundacional. També és podria fer la brometa del darrer àlbum de Mortadel·lo, Chernobil… ¡Qué cuchitril!, en què els dos investigadors fan de les seves a l’escenari d’una de les últimes tragèdies nuclears, fins ara, mentre esperem el desenllaç de la central nuclear de Fukushima
En una línia més poètica, però, el que m’ha vingut al cap arran del tsunami i de l’amenaça nuclear que n’ha derivat, és una història en forma de còmic d’un sobrevivent de la bomba atòmica que va llançar l’Enola Gaya Hiroshima. El dibuixant Keiji Nakazawa era un marrec quan va tenir lloc l’atac aeri dels nord-americans. Es trobava a uns dos quilòmetres de l’indret on es va produir l’explosió. Una paret de formigó el va salvar, però el pare i dos germans van quedar atrapats entre les runes de casa seva. La mare va embogir en l’intent de salvar sense èxit la família. La dona va morir uns anys més tard com a conseqüència de les radiacions atòmiques. En fer-se adult, Nakazawa és va professionalitzar com a autor de manga, i el 1973 va crearHiroshima, que explica aquella vivència. L’obra ha esdevingut un clàssic del còmic japonès. Cal rellegir-lo de tant en tant per no oblidar les conseqüències dels desastres nuclears, provocats o naturals. Una lectura recomanada als pronuclears. Clar que tinc els meus dubtes sobre si els partidaris de l’energia nuclear llegeixen manga.
_______________________________________________________________________________

Assegurances i tsunami


Últimament, em fa l’efecte que estic aprenent a escoltar millor allò que diuen els altres. Potser és que, amb el pas dels anys, he tingut la sort d’acumular una sèrie d’amics, coneguts i saludats que tenen coses a dir i que les diuen molt bé. I, naturalment, ens resulta molt enriquidor d’assimilar les coses que diuen, i m’agrada adherir-me a les seves opinions. Això és exactament el que em va passar la setmana passada en sentir a la ràdio unes declaracions del meu bon amic Josep Maria Galilea, president de la corredoria d’assegurances que porta el seu nom. Parlava del terratrèmol i del tsunami del Japó i de les conseqüències que la tragèdia podria tenir en el terreny de les assegurances. Mentre el sentia, em passava allò de dir: “M’agrada perquè t’expliques”. El que deia Galilea era d’una evidència claríssima, i si agradava era perquè estava fonamentat en un gran coneixement de la matèria i formulat en termes entenedors.
La lliçó va ser magistral. Tot escombrant, lògicament, pro domo sua, va fer pedagogia sobre el que, en l’àmbit interior, representa el Consorci de Compensació d’Assegurances pel que fa a les catàstrofes i del que, en l’àmbit internacional, signifiquen les grans companyies reasseguradores, com per exemple la Munich Re, la Swiss Re o la Hanover Re. De fet, es va anticipar al que dirien més tard els experts, que van pronosticar unes pèrdues econòmiques inferiors a les causades pel conjunt de la crisi econòmica global (10% de caiguda del PIB del Japó el 2008 i el 2009) i un impacte de 60.000 M pel que fa als asseguradors. El problema és només que ja hem tingut les inundacions d’Austràlia i els terratrèmols de Nova Zelanda. Però, al capdavall, sempre queden els governs com a asseguradors d’última instància. Cosa que vol dir, per exemple, que el deute públic es pot convertir en un mecanisme perquè els japonesos es deguin diners a ells mateixos mentre esperen que passi a ser un augment d’impostos o una erosió inflacionista. En tot cas, el Japó és el primer creditor mundial, amb uns actius exteriors equivalents al 60% del PIB. Per cert, les grans reasseguradores han baixat a la borsa, des de divendres passat, entre un 10% de Swiss i un 4% de Berkshire Hathaway. I sembla una alarma excessiva, atès que ningú no vol que es repeteixin les pèrdues de 100.000 milions de dòlars del 2005 a causa dels huracansKatrinaRita i Wilma i que la cobertura de centrals nuclears no s’aplica als “acts of rod”, és a dir, causes de força major naturals. De fet, després de les últimes divuit catàstrofes, les RE han cotitzat per sobre de l’índex borsari general.
Les assegurances són, per tant, un mecanisme que pot fer front a grans desastres sempre que siguin relativament previsibles. Els terratrèmols i la seva magnitud o freqüència encaixen perfectament en el càlcul de probabilitats. Però les desgràcies que no tenen cap mena de regularitat situen les coses en el terreny de l’atzar. Qui podia imaginar-se les conseqüències de les indemnitzacions per l’asbestosi dels treballadors de l’amiant? O dels fraus del sector financer? Qui gosaria apostar sobre el futur de la zona euro? Bé, vaja, que les matemàtiques de la probabilitat no acaben de lligar amb allò que pensa la gent. En això rau precisament la intel·ligència de combinar la noció que una cosa pot passar amb la que no és altament probable que passi. En realitat, els grans terratrèmols del Japó sempre han tingut conseqüències. El del 1855 que va destruir Edo (avui Tòquio) va acabar dos segles d’aïllament. El del 1923 va acabar un període democràtic. I el de Kobe del 1995 va acabar el prodigi de l’expansió industrial i va anunciar l’entrada en la deflació. Uns mesos abans, el govern japonès havia enviat experts a estudiar l’últim terratrèmol de Califòrnia. I aquesta setmana ningú no ha parlat d’un sisme de 5,6 graus a l’escala de Richter a Santiago de Xile.
Atès que Josep Maria Galilea ens ha familiaritzat amb l’estratègica importància de l’assegurança i de la seva solidesa, voldria recordar algunes altres coses que ell ja havia dit anteriorment. La queixa dels asseguradors contra els bancs i les caixes grans on els seus clients tenen domiciliats els rebuts i que fan ofertes de rebaixes sense que Defensa de la Competència intervingui contra aquest deslleial abús de confiança i manipulació basada en informació privilegiada. Sovint s’ha queixat també que es tracti de preservar l’espanyolitat de la banca, però no la de les companyies d’assegurances. Riu avall han passat a mans estrangeres Plus Ultra, Vitalicio, La Estrella i tantes altres. A part dels qui compren o participen en una asseguradora per fer l’aprenentatge i després es venen tot el Segurcaixa (menys el departament de vida) ni més ni menys que a la Mutua Madrileña després d’haver dut a terme l’operació de col·locar Adeslas a Aigües de Barcelona. Potser convindria evitar que maniobres com aquestes de comprar i vendre entitats garantia fessin trontollar la confiança en un sistema assegurador que és més exigible que mai en temps d’adversitat i de catàstrofes planetàries.

AVUI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: