Oral / Redacció 8


ARGUMENTS A FAVOR DE LA REFORMA DEL SISTEMA DE PENSIONS
Jubilar-se als 67
Carles Boix / Catedràtic de política i afers públics de la Universitat de Princeton

La darrera proposta econòmica del govern espanyol ha agafat l’opinió pública per sorpresa. La mesura sembla sortida del no res i, de moment, no forma part de cap programa integral, racional i sistemàtic per reformar l’economia espanyola. L’oposició que ha concitat entre la classe política, inclosa una part del PSOE, i els sindicats fa improbable la seva aprovació. Tot i això, l’anunci d’endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys és una bona notícia per al país, per raons fiscals, d’eficiència econòmica i d’equitat social.

DES DE LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA, la política espanyola ha girat al voltant de dos eixos centrals. En primer lloc, el principi de la solidaritat, que, convertit en la idée-force de la democràcia entre els espanyols, juga el mateix paper que tenen el principi de fraternitat a França o el de la llibertat entre els nord-americans: cap polític s’atreveix a posar-lo en dubte i els guardians de les essències constitucionals l’invoquen per matar qualsevol reforma (econòmica o política) de pes. En segon lloc, la força dels sindicats, sostinguda, malgrat una afiliació més aviat esquifida, per una llei, l’Estatut dels Treballadors, que es pactà per preservar la pau social d’aquella transició: la realitat d’una vaga general acabà desarborant el govern González i la seva amenaça fou suficient per aigualir tot programa de reforma laboral del govern Aznar (si és que aquell govern va tenir algun propòsit flexibilitzador al cap, cosa que dubto, atesa l’autèntica naturalesa, estatista i gens liberal, de la dreta espanyola).

NAVEGANT ENTRE L’ESCIL·LA DE LA SOLIDARITAT i el Caribdis sindical, els governs dels anys vuitanta van acabar gestionant la crisi econòmica i la integració a la Unió Europea mitjançant la famosa estratègia de “reconversió industrial” que ha marcat l’economia espanyola des d’aleshores. Com que desmantellar el sistema de contractes permanents heretat del franquisme (i reforçat a l’Estatut dels Treballadors) era políticament inviable, els governs Calvo Sotelo i González van apostar per fer prejubilacions massives (i per avançar l’edat de jubilació), sobretot al món de les empreses públiques. Jubilar-se resulta psicològicament menys feridor que passar a l’atur. Des d’un punt de vista electoral, aquesta estratègia es pot vendre com un mecanisme efectiu per distribuir treball cap als més joves: sembla que no importi el fet que les empreses tanquin (cosa que converteix la idea d’un traspàs de feines en una ficció) i que els joves hagin de pagar les pensions dels retirats. Aquest impàs polític continua ben viu: la recent reconversió de TVE n’és un exemple. La impossibilitat d’acabar de reformar el mercat de vivenda de lloguer (la regulació del qual va ser un altre invent franquista) n’és un altre.

COM QUE EL PROGRAMA DE JUBILACIONS i prejubilacions sistemàtiques no va poder absorbir els nouvinguts, això és, joves i dones, el govern González optà per establir contractes de curta durada. Com és ben sabut, el mercat laboral espanyol prengué una estructura dual, amb un nucli dur de contractes permanents (justificats pel principi de la solidaritat) i una massa, creixent, de treballs flexibles. L’estructura dual del mercat espanyol caigué com una llosa sobre una bona part dels treballadors amb contractes a curt termini: per evitar els contractes permanents, força onerosos (sobretot pels costos de pactar l’acomiadament), les empreses van preferir fer rotar els treballadors a invertir en la seva formació. De fet, com que els contractes flexibles i la rotació constant són especialment apropiats per al turisme, la construcció i l’agricultura, bona part de la generació d’empreses i treball migrà cap aquells sectors (certament ajudada per una desregulació absurda i una explotació curtterminista del sòl), tot exacerbant el tipus d’economia de segon ordre que preval en bona part d’Espanya.

L’EDUCACIÓ DE LA POBLACIÓ HA MILLORAT extraordinàriament, almenys en quantitat: fa quaranta anys només el 8 per cent de la població entre 25 i 64 anys tenia estudis universitaris; ara és ja el 24 per cent. En la banda baixa de la població els resultats són, però, lamentables: la taxa de fracàs escolar és del 29 per cent, el doble que a Europa. Diuen que això es deu al funcionament de l’escola. Jo crec que es deriva del fet que, atès el tipus de mercat laboral i de feines que s’hi ofereixen, els incentius per estudiar són més aviat baixos entre un estrat important del país. Això reprodueix un nivell de qualificacions baixes i, tot plegat, un atur extraordinari quan el cicle econòmic canvia de signe. I, en definitiva, ens porta al punt clau de l’article: les línies mestres de la política econòmica espanyola (i aquí no diferencio entre esquerres i dretes espanyoles) han sostingut un sistema de transferències massives (i injustes) de les generacions més joves (i dels sectors més dinàmics) cap a les generacions més grans ( i els territoris menys competitius).

LA REFORMA DEL SISTEMA DE JUBILACIONS ÉS, per tant, bona per raons estructurals de pes. A més de revaloritzar el concepte del treball i reduir el dèficit públic, és un primer pas cap a un canvi del model fiscal espanyol: abaixa la pressió tributària sobre els joves, abarateix els costos de contractació i, necessàriament, dinamitza la creació de treball. A més, és un senyal positiu: ens indica que el govern aposta per deixar les polítiques d’estímul keynesià (potser útils a curt termini) i que abandona, per fi!, la socialdemocràcia clàssica, feta a base de gastar a tapar i destapar sots de carretera.

NATURALMENT, L’ANUNCI ÉS SOLAMENT un primer moviment cap al que hauria de ser un conjunt de reformes estructurals dirigides a crear més oportunitats i, al capdavall, ajudar els menys afavorits. I aquí és on jo demanaria als nostres polítics (catalans) que intervinguin liderant el canvi, recolzant l’endarreriment de la jubilació i, alhora, proposant quatre reformes: l’abolició dels contractes de curta durada conjuntament amb la reducció dels costos d’acomiadament dels permanents; un nou sistema de negociació salarial que faci possible una major flexibilitat (i, sí, desigualtat) salarial; una reforma educativa, que restableixi el concepte de formació professional i que insisteixi en l’esforç de l’alumne; i una reforma universitària que apugi les matrícules a preu de cost (i a canvi ofereixi un sistema de beques de primer nivell en funció de necessitats econòmiques i resultats individuals).

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dimarts, 2 de febrer del 2010

____________________________________________________________

El vessament de petroli de Louisiana, sense control
Els experts estimen que el pou obert vessa 4 milions de litres de cru · Podria superar en cinc vegades el d’Alaska del 1989 · Tanquen tres plataformes més al golf de Mèxic

La marea negra provocada per l’accident en una plataforma petroliera del golf de Mèxic podria ser molt més greu que l’originada per l’accident de l’Exxon Valdez el 1989 si les estimacions d’alguns experts es confirmen. Asseguren que el vessament de cru és cinc vegades més gran del que assegura la companyia British Petroleum (BP), i el que és pitjor, que se’n continua vessant.

Els geòlegs i oceanògrafs pronostiquen que no són 800.000 litres de petroli els que deixa escapar el pou d’extracció obert a alta mar, sinó que el vessament és de quatre milions diaris. Altres experts redueixen aquesta estimació que, no obstant, situen en els 2,5 milions.

De moment, cap pronòstic ha estat rebutjat per l’Agència Estatal de l’Oceà i l’Atmosfera. Això, juntament amb les paraules d’un directiu de BP que ha afirmat que la xifra dels 800.000 litres diaris amb la qual treballa la companyia és “altament imprecisa”, ha encès totes les alarmes.

Mentrestant, i malgrat que la meteorologia no acompanya, l’administració nord-americana i la companyia BP estan destinant tots els mitjans –molts dels quals excepcionals– per lluitar contra la taca de cru. Tot i que es projecta desplegar una cúpula per cobrir l’entrada del pou, la prioritat continua sent tancar la vàlvula de seguretat del pou amb l’ajuda de submarins robotitzats.

També s’estan abocant productes dispersants en alta mar i una flota de vaixells fa treballs de recuperació del petroli ja barrejat amb aigua de mar. A més, s’està desviant aigua del riu Mississipí per empènyer la taca de cru i que no arribi als aiguamolls, ja molt malmesos pels efectes devastadors de l’huracà Katrina.

Les mesures preventives també van afectar ahir tres plataformes situades en la zona de la catàstrofe. Dues van interrompre la seva activitat i una tercera va ser evacuada. Segons el servei de gestió de minerals del govern dels EUA, no es descarten més tancaments davant la important presència de cru en el golf de Mèxic.

De moment, la taca té ja l’extensió de l’illa de Puerto Rico i tothom està pendent de la seva evolució i creixement davant del temor que afecti a importants ecosistemes. De moment, els Estats de Louisiana, Florida i Alabama continuen en emergència.

La zona serà visitada avui de forma fugaç pel president Barack Obama. Segons la Casa Blanca, serà una visita ràpida perquè “no es vol destorbar els treballs per posar fi al vessament”.

A més de les conseqüències que la marea negra podria tenir sobre l’administració Obama, la companyia BP també centra tota l’atenció. Per això, el conseller delegat de la petroliera britànica, Tony Hayward, va viatjar ahir als Estats Units per supervisar personalment les mesures posades en marxa per solucionar el vessament. A més, Hayward va declarar al Financial Times que pagaran totes les reclamacions “legítimes” pels danys de la marea negra.

BP està en el punt de mira perquè la mateixa administració dels EUA considera que estan trigant molt a segellar el pou obert. A més, s’hi suma la circumstància que la companyia no té una assegurança internacional.

ARTICLES PUBLICATS AL DIARI AVUI 

___________________________________________________________________________

Us deixe també l’enllaç de la Viquipèdia sobre l’accident de l’Exxon Valdez, que ha estat considerat com un dels pitjors vessaments de cru de la història ja que afectà una zona quasi verge, Alaska. També us deixe un altre artícle que parla sobre Nigèria i com afecten els vessaments continus i incontrolats a una població i a un país.

Mig segle de vessaments de cru mantenen Nigèria en una catàstrofe ecològica permanent

La fuita de BP al golf de Mèxic té un gran ressò mundial per la catàstrofe mediambiental que provoca i els milers de famílies que afecta. Però hi ha altres parts del món oblidades que pateixen des de fa anys desastres similars. Un dels casos més flagrants: Nigèria. A l’àrea del delta del riu Níger, on hi ha els principals pous petroliers, són molt habituals els vessaments. Segons xifres del govern, n’hi ha hagut més de 7.000 entre el 1970 i el 2000. Els ecologistes asseguren que la xifra és molt superior i denuncien la impunitat amb la qual hi treballen les multinacionals estrangeres.

A Nigèria, el petroli és el primer generador de riquesa, però també de tragèdia. Més de 50 anys de vessaments de petroli al mar estan provocant una catàstrofe ecològica i han deixat sense subsistències més de 20 milions de persones. A l’àrea del delta del Níger hi ha vessament cada any, i investigacions independents estimen que les fuites anuals equivaldrien a un desastre com el de l'”Exxon Valdez”, més de 13 milions de barrils.

Això perjudica els pescadors, que es lamenten que al riu ja no hi ha peixos. La població pesquera d’Ogoni en culpa la petroliera Shell i el govern del país. Asseguren que Shell no ha revisat l’oleoducte que recorre la zona des de fa temps i que s’ha rebentat. Els ecologistes denuncien que el govern del país no vol veure’s implicat directament o políticament en el que fan les companyies petrolieres perquè el seu negoci és el que alimenta gran part de la població. “Hi ha una gran diferència entre Nigèria i els Estats Units; a Nigèria, si hi ha un vessament, s’aplica la llei del silenci, i si ho denuncies trobaran la manera de buscar-te problemes.” Ja fa anys que Tom Akenke lidera una lluita contra el govern i les companyies petrolieres que operen a Nigèria.

La companyia es defensa perquè en part els vessaments són originats per factors externs a les empreses. Primer, els lladres de petroli, que foraden el conducte per robar combustible. I segon, els sabotatges dels militants a les instal·lacions petrolieres. És una manera de lluitar contra el govern i els seus aliats occidentals, que es queden amb el benefici que genera el petroli.

Nigèria és el primer productor de petroli de l’Àfrica però no es pot dir que la immensa majoria de la població se’n beneficiï, sinó al contrari, viuen en la pobresa. Aquests dies, al delta del Níger no poden evitar les comparacions amb el desastre del golf de Mèxic. Aquí, els afectats no han rebut cap compensació, les companyies continuen actuant amb total impunitat i de la seva tragèdia, diuen, ningú en parla.

Publicat al 3cat24.cat, el 13/06/2010

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: