Oral / Redacció 3


Aquesta vegada un tema menys agradable : les malalties (que ningú diga *enfermetats).
Aquesta darrera malaltia que prové de Mèxic s’esdevé quan manca un mes i escaig per als exàmens i és d’un interés general. Aleshores és ben possible que aparega a la redacció o a l’oral, a qualsevol nivell, sempre tractat de forma diferent. És possible que al mitjà i al superior tingueu un tema que hi parle sobre les pandèmies o les malalties en general o en concret una que siga coneguda: anorèxia, grip del porc, ludopatia, etc. A la resta dels nivells podeu tindre temes relacionats amb la salut i la prevenció: refredats, estrés, prevenció, etc. Açò no vol dir que allò que puga aparéixer a un elemental no pugueu utilitzar-ho també a un mitjà, com per exemple la prevenció dels accidents laborals.
Primer us deixe unes quantes definicions i despres uns articles. Recordeu els vocabularis i els diferents temes que hem relacionat amb ells.

Salut!


¿Què és una pandèmia?

El temor de l’OMS que el fort brot de grip porcina localitzat a Mèxic es converteixi en una pandèmia suposa que el món sencer podria veure’s afectat per aquesta malaltia. Tècnicament, una pandèmia pot afectar tot el planeta i tota la seva població.

Perquè una malaltia es converteixi en pandèmia, aquesta ha de tenir la capacitat de propagar-se d’un vast territori a un altre amb un alt grau d’infectabilitat. El grau de letalitat no té res a veure amb el terme. Segons recull Viquipèdia, en l’actualitat el virus de la sida és considerat com una pandèmia, ja que ha matat a tot el món més de 20 milions de persones.

Amb anterioritat, l’anomenada “grip espanyola” va matar entre el 1918 i el 1918 25 milions de persones en països com EUA, Índia o Anglaterra. Un altre exemple de pandèmia és el del còlera, que va viure entre el 1816 i el 1966 fins a set brots a tot el món.

Epidèmia

Una epidèmia, no obstant, és l’aparició d’una malaltia en un territori o comunitat definida. Dit d’una altra manera, és un increment significativament elevat en el nombre de casos d’una malaltia respecte al nombre de casos habituals.

Una epidèmia pot estar restringida a una àrea local, en canvi, no comprèn una extensió més àmplia com un país (endèmia) o el món sencer (pandèmia).

Pandèmia

Una pandèmia (del grec pan tot + demos poble) és l’afectació per una malaltia de persones o animals al llarg d’una àrea geogràficament extensa.

Cal tenir en compte que el fet que una malaltia mati a molta gent no la converteix en una pandèmia. Moltes malalties, el càncer per exemple, maten a un gran nombre de persones, però són de fet un conjunt de malalties agrupades per conveniència.

Pandèmies històriques

Ha hagut un nombre d’importants pandèmies a la història de la humanitat, totes elles generalment zoonosis que han arribat amb la domesticació d’animals, com ara la verola, la diftèria, la grip i la tuberculosi. Ha hagut un nombre de epidèmies particularment importants que mereixen un esment per sobre de la mera destrucció de pobles:

  • Guerra del Peloponès, 430 aC. Un agent desconegut va matar la quarta part de les tropes ateneses i una quarta part de la població al llarg de quatre anys. Això va afeblir fatalment la preeminència d’Atenes, però la virulència absoluta de la malaltia va evitar una major expansió.
  • Pesta antonina, 165180. Possiblement verola portada del Pròxim Orient; va matar una quarta part dels infectats i fins cinc milions en total. En el moment més actiu d’un segon brot (251266) es va dir que a Roma morien 5.000 persones per dia.
  • Pesta de Justinià, va començar el 541. El primer brot registrat de la pesta bubònica. Va començar en Egipte i va arribar Constantinoble a la següent primavera, matant (segons el cronista bizantí Procopi) 10.000 persones per dia en el seu moment més actiu i potser un 40 per cent dels habitants de la ciutat. Va continuar fins destruir fins la quarta part dels habitants del Mediterrani oriental.
  • La pesta negra, va començar en el segle XIV. Vuit-cents anys després de l’últim brot, la pesta bubònica tornava a Europa. Començant a Àsia, la malaltia va arribar al Mediterrani i a Europa occidental el 1348 (possiblement per mercaders italians que fugien de la guerra a Crimea), i va matar vint milions d’europeus en sis anys, una quarta part de la població total i fins a la meitat en les zones urbanes més afectades.
  • Còlera
    • Primera pandèmia 18161826. Prèviament restringida al subcontinent indi, la pandèmia va començar en Bengala, es va expandir a través de la Índia cap a 1820. Es va estendre fins la Xina i el Mar Caspi abans de disminuir.
    • La segona pandèmia (18291851) va arribar Europa, Londres en 1832, Nova York en el mateix any, i la costa del Pacífic a Nord Amèrica per 1834.
    • La tercera pandèmia (18521860) principalment va afectar Rússia, amb més d’un milió de morts.
    • La quarta pandèmia (18631875) es va estendre en la seva major part per Europa i Àfrica.
    • La sisena pandèmia (18991923) va tenir pocs efectes a Europa gràcies als progressos en salut pública, però Rússia va anar greument afectada de nou.
    • La setena pandèmia va començar en Indonèsia el 1961, anomenada El Tor pel soca, i va arribar Bangla Desh el 1963, a l’Índia el 1964, i a l’URSS el 1966
  • La “grip espanyola“, 19181919. Va començar a l’agost de 1918 a tres llocs allunyats uns d’uns altres: Brest, Boston i Freetown. Una greu i mortífera soca de grip es va expandir pel món. La malaltia va matar 25 milions de persones en el curs de sis mesos; alguns estimen posar el total dels morts per tot el món en més del doble d’aquest nombre. Uns 17 milions s’estima que van morir a l’Índia, 500.000 als EUA i 200.000 a Anglaterra. Es va esvair en 18 mesos i la soca concreta mai va ser determinada.

La malaltia epidèmica en temps de guerra era el tifus, anomenada algunes vegades “febre dels campaments” a causa del seu patró d’esclatar en temps de penalitats. Emergint durant les Croades, va tenir el seu primer impacte a Europa el 1489 a Espanya. Durant la lluita entre els espanyols cristians i els almoràvits a Granada, els espanyols van perdre 3.000 efectius per baixes de guerra i 20.000 per tifus. El 1528 els francesos van perdre 18.000 efectius de les seves tropes a Itàlia i van perdre la supremacia a Itàlia en favor dels espanyols. El 1542, 30.000 persones van morir de tifus mentre combatien els Otomans en els Balcans. La malaltia també va jugar un paper d’importància a la destrucció de la gran armée de Napoleó a Rússia el 1811.

Les trobades entre els exploradors europeus i les poblacions de la resta del món van introduir freqüentment epidèmies locals d’extraordinària virulència. La meitat de la població nadiua de l’illa Hispaniola el 1518 va morir per la verola. La verola també va destrossar Mèxic en la dècada de 1520, matant a 150.000 persones només a Tenochtitlan, incloent l’emperador, i a Perú en la dècada de 1530, ajudant els conquistadors espanyols. El xarampió va matar dos milions més de nadius mexicans a la dècada de 1600. I encara el 18481849, tant com 40.000 de 150.000 nadius hawaians s’estima que van morir de xarampió, tos ferina i grip.

Hi ha també un nombre de malalties desconegudes que van anar extremament greus però que ara s’han esvaït, de manera que la seva etiologia no pot ser establerta. Els exemples inclouen la pesta abans esmentada de Grècia el 430 aC i l’English Sweat de l’Anglaterra del segle XVI que fulminava la gent en un instant i que va ser molt més temut que la pesta bubònica.

Futures pandèmies

La malalties que poden arribar a possiblement proporcions pandèmiques inclouen la febre de Lassa, la febre de la Vall del Rift, el virus de Marburg, el virus d’Ebola i la febre hemorràgica boliviana. Des de 2002, no obstant això, la recent emergència d’aquestes malalties en la població humana significa que la seva virulència és tal que tendeixen a “esgotar-se” en zones geogràficament delimitades, o que el seu efecte en humans és actualment limitat.

La SIDA pot ser considerada una pandèmia mundial però la seva major extensió és actualment a l’Àfrica subsahariana i de l’est. Està restringit a un petita proporció de la població en altres països on només s’expandeix lentament. Si fora a haver una veritable pandèmia destructora de la vida seria probablement semblant a la SIDA, és a dir, una malaltia sempre canviant.

Els “supermicrobis” resistents a antibiòtics poden també fer reviscolar malalties considerades actualment controlades.

El 2003 va haver preocupacions que la pneumònia asiàtica, una forma nova de pneumònia altament contagiosa es pogués convertir en pandèmia.

Al febrer de 2004, el virus de la grip del pollastre va ser detectat en porcs en Vietnam, incrementant els temors que emergissin noves variants de les soques. Es tem que si el virus de la grip del pollastre sofreix una mutació antigènica amb un virus de la grip humana, el nou subtipus creat podria ser molt contagiós i molt letal en humans. Tal subtipus podria causar una pandèmia de grip de proporcions mundials, similar a la “grip espanyola”.

Trastorns alimentaris

Eulàlia Solé / Sociòloga i periodista

En una carta a la Bústia de l’AVUI, una noia de 16 anys es declarava anorèxica i es lamentava de la pressió social que l’ha portada a haver d’estar ingressada en un hospital. Bravo per la seva valentia al fer pública una situació que també afecta moltes altres dones; i confiança plena que se’n sortirà. Quan algú pot reconèixer el problema en què està immers, quan és capaç d’analitzar les causes, la batalla la té pràcticament guanyada. Denuncia aquesta malalta que tant els missatges publicitaris, com les revistes de bellesa i moda, com els programes de televisió fomenten l’admiració per uns cossos la massa corporal dels quals no és saludable sinó tot el contrari. No exagera gens ni descobreix res de nou, atès que fa anys que es parla d’aquest tema i es reclamen mesures per part de l’administració. El panorama, però, no canvia; i pitjor encara, s’agreuja.

FA UNS MESOS, A L’AGOST DE L’ANY PASSAT, una nova cadena de TV, la Cuatro, es va sumar al conjunt de despropòsits amb què algunes cadenes solen obsequiar-nos. A Supermodelo 2006 es dedicaven a seleccionar entre 13 candidates la representant d’Espanya al concurs internacional New Look of the Year. Una primera condició per ser admesa a concursar era tenir unes mides corporals de 90-60-90. Una segona, estar d’acord amb el lema del programa: “¿Qui diu que la bellesa és a l’interior?” A partir d’aquest principi, totes les aberracions resulten possibles, i no és la menys important la manipulació mental i moral de molta gent. L’extensió de la comunicació audiovisual a tots els nivells hauria pogut donar excel·lents fruits culturals, però no ha estat així, sinó que la trajectòria s’enfanga cada vegada més. La cosmovisió que es preconitza no parla de qualitats interiors, ja ho acabem de dir, sinó d’aparences que sovint deriven en conductes malsanes. Entre elles, la de submergir-se, sense esperit crític, en la frivolitat d’uns cànons de bellesa imposats no se sap ben bé per què.

AQUESTA DIFUSIÓ DE LES PAUTES SOCIALS a totes les capes de la societat ha trastocat el sa criteri de les classes baixes segons el qual la seva vida millorava quan podien comprar tot el menjar que volien i alimentar-se bé. Fins no fa gaire, una noia podia rebre una bufa de la seva mare si no engolia tot el que tenia al plat. Tenir una cara de “pometa” era tot un goig, i lluir un escot en què no sobresortissin els ossos un remarcable atractiu. Van ser les classes mitjans i altes les primeres a combregar amb els models d’esquifiment. Gaudir de suficient menjar no els representava cap bé de Deu, de tan comú com ho trobaven, de manera que les classes benestants van ser les primeres a adscriure’s a la nova moda i a comprendre el desig d’aprimar-se de les noies. A la fi tot s’ha desbarrat. I sense que ningú ho pretengués com a finalitat, la conseqüència ha estat la presència i l’increment interclassista de casos d’anorèxia, i també de bulímia.

QUE S’HAURIEN DE DICTAR LLEIS que regulessin els anuncis, els reportatges i els espais televisions, d’acord; que se’n han fet algunes, també. Però esdevé difícil detectar el seu compliment. Tanmateix, més enllà de mesures externes, el remei rauria a veure-hi clar, a poder deslliurar-se de la manipulació mental -de fet gens subtil- que exerceixen aquests gurus que dicten la moda i els costums per mer interès. Només cal observar el creixement de la indústria dels cosmètics, per una banda, i de la cirurgia estètica, per l’altra.

ENS CAL LA HIGIENE MENTAL DE PENSAR per nosaltres mateixos, de preguntar-nos el perquè dels missatges que rebem i com repercuteixen en la nostra salut física i anímica. Un exemple de llibertat personal el trobem, no sense sorpresa, tot s’ha de dir, en Arielle Dombasle, esposa del filòsof francès Henri Lévy. A despit o no del seu famós marit, això no ho sabem, s’ha presentat com a nova estrella del cabaret Crazy Horse. Arielle ha fet 53 anys, i val a jugar-se el que sigui que no té un cos de model, cosa que no impedeix que canti lleugera de roba i amb posat temptador. No és indispensable convertir-se en cantant de cabaret, és clar, però seria força saludable prescindir de tots els preceptes alienants.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dilluns, 11 de juny del 2007

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: