Oral / Redacció 45


Aquest videojoc per al mòbil acumula ja més de 20 milions d’usuaris actius
al dia només als Estats Units, fins i tot més que Twitter
 

Pokémon GO va arribar a Espanya el 15 de juliol passat, deu dies després del seu llançament als Estats Units. Aquest videojoc per a mòbil ha
revolucionat aquest estiu els usuaris de totes les edats i ja acumula
més de 20 milions d’usuaris actius al dia només al país
nord-americà. El joc ha superat el rècord previ de Candy Crush i té
més usuaris fins i tot que Twitter.


Característiques

Aquest lliurament de la saga segueix els conceptes bàsics de l’univers
Pokémon. El jugador assumeix el rol d'”entrenador” de
pokémons, una sèrie de criatures repartides per tot el món, i
l’objectiu en el joc és atrapar-ne tantes com pugui. Després, en
ubicacions designades i conegudes com “gimnasos”, els
entrenadors enfronten els seus pokémons entre si en batalles.

La gran novetat de Pokémon GO en relació amb els títols anteriors, i
una de les raons per les quals s’ha fet tan popular, és que els
pokémons no es busquen en un mapa virtual com el de qualsevol altre
videojoc, sinó al món real. Utilitzant la tecnologia de realitat
augmentada i el geoposicionament, el videojoc combina els seus
gràfics propis amb la imatge que el mòbil estigui enfocant en
aquell moment amb la càmera, cosa que fa la sensació que el pokémon
existeix i és davant del jugador.

Al llarg del joc, els entrenadors van pujant de nivell i guanyant nous
privilegis a mesura que progressen (per exemple, la possibilitat
d’entrar als gimnasos en el nivell 5). Així mateix, els pokémons
també poden evolucionar, creixent en força i obtenint nous poders.

L’objectiu final del joc és col.leccionar i evolucionar fins al seu nivell
màxim tots els pokémons de l’anomenada Pokédex, una mena
d’enciclopèdia que engloba totes les espècies que hi ha d’aquestes
criatures.


Les raons de l’èxit

És probable que aquest èxit de Pokémon GO sigui degut a una combinació
de factors. Per començar, l’ús de la tecnologia de realitat
augmentada converteix Pokémon GO en un joc molt atractiu, fins i tot
per a aquells que no juguen a videojocs. Ha aconseguit convertir una
activitat que en general es desenvolupa assegut i davant d’una
pantalla en una mena d’aventura d’exploració que es viu en primera
persona i al mateix barri del jugador.

L’activitat física que requereix aquest joc també està tenint conseqüències
positives en les generacions més joves. Nens que abans es passaven
la tarda asseguts al sofà jugant amb el mòbil, ara passen aquest
temps caminant per la ciutat, explorant racons que no coneixien
d’aquesta i socialitzant-se amb altres infants. Fins i tot hi ha
exemples de superació a través d’aquest joc, com el d’una mare que
va explicar a Facebook com el seu fill diagnosticat d’autisme va
començar a comunicar-se més i a relacionar-se amb altres nens
gràcies al joc.

Per la seva banda, alguns negocis, com bars o cafeteries, han vist com
l’afluència de públic pujava de forma exponencial els últims dies
per haver estat assignats com a pokeparades per l’algorisme del joc.

Però també s’han donat situacions inversemblants i perilloses. Per
exemple, una dona als Estats Units va trobar un cadàver mentre
buscava pokémons i un altre ciutadà del mateix país va encastar el
seu cotxe contra un arbre per anar caçant pokémons mentre conduïa.

En qualsevol cas, el que és innegable és l’impacte social que ha
tingut aquest joc i això només les dues primeres setmanes després
del seu llançament. Encara que la millor part se l’ha emportat
Nintendo, que des del llançament de Pokémon GO ha pujat un 76% en
la Borsa.

Per un consum responsable

La barreja d’elements clàssics de la saga amb les novetats de Pokémon
GO, inclòs l’ús de la realitat augmentada, explica l’èxit del joc
entre usuaris de totes les edats. Tot i això, convé recordar la
importància de fer un consum responsable de la tecnologia i
aplicar-ho també als videojocs per no convertir una afició en un
problema de salut.

Tal com recorden els experts, els videojocs consumits amb prudència i
moderació tenen nombrosos beneficis: el desenvolupament de la
capacitat lògica, l’estimulació de l’agudesa visual i la millora
dels reflexos, entre d’altres. I encara que Pokémon GO, per la seva
naturalesa, evita el sedentarisme associat a la majoria de videojocs,
una combinació equilibrada de temps de joc amb altres activitats,
com la lectura o els esports, permetrà gaudir d’aquests beneficis
sense por de patir els perills d’un consum excessiu.
Així, en el cas de nens i adolescents, és recomanable establir amb ells
una sèrie de pautes per a limitar el temps de joc. Aquestes normes
són especialment importants en les hores prèvies al moment d’anar
al llit, per tal d’evitar possibles trastorns de son.
 

 

 
____________________
____________________

Barcelona: la invasió dels ‘segways’

Els veïns de Ciutat Vella denuncien les molèsties que creen els
vehicles motoritzats que circulen per la vorera i exigeixen solucions
a Colau

 

Un grup de persones amb casc circulant per la vorera sobre un vehicle
motoritzat format per un manillar i dues rodes. Aquesta imatge que
fins fa pocs anys era inimaginable ha passat a formar part del
paisatge de Barcelona. Segways, patins elèctrics, GoCars
(vehicles petits i grocs), Solowheels (rodes amb motor) o tricicles
han envaït els carrers de la ciutat -especialment de Ciutat Vella- i
s’han convertit en un dels vehicles preferits dels turistes per
desplaçar-se per Barcelona.

Tot i tenir motor, la majoria d’aquests vehicles circulen per la
vorera, al costat dels vianants. Aquest fet ha provocat les queixes
dels veïns de Ciutat Vella, que han vist com any rere any aquests
artefactes han anat fent seves les voreres. “No pots caminar
tranquil·lament pel barri. Has d’estar vigilant tota l’estona”,
explica Maria Mas, de la Xarxa Veïnal de Ciutat Vella. Tot i que
segons la normativa vigent les passejades organitzades poden estar
formades per un màxim de tres integrants, Mas denuncia que els grups
multitudinaris de segways són habituals.

Sovint passen per carrers estrets i impossibiliten el pas als veïns”,
afegeix. Com a solució proposa que els vehicles motoritzats
segueixin uns circuits prèviament determinats per evitar així que
passin pels carrers estrets. “És un escàndol el que està
passant”, assegura. La normativa vigent obliga l’empresa que
organitzi aquestes activitats a suspendre la circulació quan la
densitat de vianants sigui elevada o en moments d’aglomeració.
També l’obliga a vetllar perquè es garanteixi “la integritat
física dels usuaris de l’espai públic, així com dels béns
públics” i a mantenir una distància mínima de 100 metres entre
els diferents grups que vagin en 
segway.
Sobre la taula” de l’Ajuntament
Pel que fa a l’usuari, la normativa obliga a mantenir una distància
d’1,5 metres amb el vianant i a no interferir en la mobilitat dels
altres usuaris de la via pública. Precisament, aquest va ser un dels
punts que van denunciar els assistents en la trobada oberta que va
celebrar la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, amb els veïns a
finals de juliol a la rambla de Santa Mònica. Els veïns van demanar
a Pin que vetllés perquè els segways complissin la
normativa i van reclamar solucions extres. La regidora va respondre
que és un dels temes que el govern municipal “té sobre la taula”
i que estudiaran quines són les solucions que hi poden aportar. En
la mateixa línia s’han pronunciat les fonts municipals consultades
per l’ARA, que han assegurat que el govern està treballant per
resoldre la problemàtica.
També en l’assemblea que van celebrar els veïns de la Barceloneta el 12
d’agost passat -tot just un any després de l’inici de la revolta
veïnal contra els pisos turístics- van reclamar més control
d’aquests vehicles motoritzats.
A l’assemblea hi va assistir la regidora Gala Pin -que és veïna de
la Barceloneta- per “solidaritzar-se” amb les diferents
problemàtiques del barri. “Els segways són com
mosquits: es posen per tot arreu sense respectar les normes de
circulació”, denuncia el portaveu de La Barceloneta Diu Prou,
Sergio Arnás. En aquest sentit, afegeix que es tracta d’una moda
“molt perillosa” perquè circulen per la vorera a una velocitat
“molt elevada”.
És una bomba de rellotgeria, ja hi ha hagut diverses topades amb els
veïns del barri”, insisteix. No obstant, la normativa actual
obliga els conductors de tots aquests vehicles (
segways,
patinets i tricicles, entre d’altres) a no superar els 10 km/h i a
adequar la velocitat al pas dels vianants que es trobin al voltant.
A més, els obliga a mantenir un metre de distància amb la línia de
les façanes. Arnás també es mostra preocupat per l’estat en què
circulen alguns dels conductors d’aquests vehicles. “Recentment
he vist diversos nois que bevien cervesa mentre conduïen”, apunta
el portaveu de La Barceloneta Diu Prou.
Els conductors dels segways o d’altres artefactes
similars estan subjectes a les mateixes normatives pel que fa al
consum d’alcohol o substàncies estupefaents que els vehicles que
circulen per la carretera.
Una normativa “laxa”
Arnás -que assegura que ha vist moltes vegades la Guàrdia Urbana i els
agents cívics actuar contra les infraccions dels conductors
dels segways – considera que la normativa és molt
laxa. “És evident que els que es dediquen a aquest negoci en són
conscients i se n’aprofiten”, opina. En aquest sentit, assegura
que es pot observar com les botigues deixen els vehicles a l’espai
públic durant tot el dia.
Precisament, en la manifestació que van dur a terme els veïns de la Barceloneta
després de l’assemblea del 12 d’agost, un dels participants es
va encarar amb una botiga de patinets elèctrics. Lamentava la
proliferació d’aquest tipus de negoci i els acusava de no vetllar
pel compliment de la normativa.

El govern de Colau -de la mateixa manera que ho feia el de Trias- dóna
permisos temporals a les empreses que compleixin amb els requisits
exigits. “La problemàtica dels segways és un de
tants temes que volem estudiar i intentar solucionar”, asseguren
fonts municipals.

També:

 

L’Ajuntament de Barcelona vol eradicar l’ús de patinets elèctrics de les voreres i prohibir-los als menors de 16 anys

 

__________________
__________________
 
 
 
 
 

Més del 67% dels compradors a Espanya afirma que llegeix la informació
de l’etiquetatge dels productes alimentaris que adquireix, segons el
Baròmetre AECOC Shopper View (l’associació de fabricants i
distribuïdors), que el 2015 va analitzar els hàbits de compra dels
consumidors espanyols. I una de les informacions a les quals presten
més atenció és a la nutricional. També EROSKI CONSUMER va
consultar sobre aquest tema un miler de persones majors d’edat el
2013 i, entre altres conclusions, va poder verificar que el 81% dels
qui afirmaven que es fixaven en l’etiquetatge llegia sempre la
informació nutricional.


Aquestes dades proven l’interès dels consumidors pel valor nutricional de
tots els aliments que s’emporten a casa. Tant és així que, a partir
del 13 de desembre d’aquest any, el Reglament Europeu sobre
Etiquetatge d’Aliments (Reglament (UE) Núm. 1169/2011) obligarà a
incloure aquesta informació en les etiquetes dels productes
alimentaris, si bé alguns fabricants ja l’han incorporat de forma
voluntària.


EROSKI CONSUMER ha analitzat la normativa en profunditat amb l’objectiu de proporcionar als consumidors una guia sobre el que trobaran en
relació amb la informació nutricional en les etiquetes dels
productes alimentaris que adquireixin a partir de l’últim mes de
l’any. Per a fer-ho, s’han utilitzat diverses fonts: l’Agència
Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN), la
Federació Espanyola d’Indústries de l’Alimentació i Begudes
(FIAB), la Fundació Basca per a la Seguretat Agroalimentària
(Elika) i la Confederació de Consumidors i Usuaris (CECU).

Excepcions
a la norma

 

En línies generals, els aliments, també aquells destinats a una
alimentació especial, hauran d’incloure informació nutricional en
les etiquetes.
 
Ara bé, la llei incorpora algunes excepcions: les aigües minerals i els
complements alimentaris, perquè ja disposen de la seva pròpia
normativa, i també les begudes amb un grau alcohòlic volumètric
superior a 1,2%. Altres aliments lliures d’incorporar la informació
nutricional obligatòria són:

 

  • Productes sense transformar que incloguin un sol ingredient.

 

Productes transformats l’única transformació dels quals hagi consistit a ser curats i que incloguin un sol ingredient.

 

Aigua destinada al consum humà, inclosa aquella a la qual s’ha afegit
anhídrid carbònic o aromes.

 

Una herba aromàtica, una espècia o la barreja d’aquestes.

 

Sal i succedanis de la sal.

 

Edulcorants  de taula.

 

Extractes de cafè i de xicoira, grans de cafè sencers o mòlts i grans de
cafè descafeïnats sencers o mòlts.

 

Infusions d’herbes i fruites, te, te descafeïnat, te instantani o soluble,
extracte de te o extracte de te descafeïnat que no continguin més
ingredients afegits que aromes que no modifiquin el valor
nutricional del te.

 

Vinagres fermentats i els seus succedanis, inclosos aquells que tinguin com a únics ingredients afegits les aromes.

 

Aromes, additius, enzims alimentaris i coadjuvants tecnològics.

 

Gelatines.

 

Compostos per a espessir melmelades.

 

Llevat.

 

Xiclet.

 

Aliments en envasos que tinguin una superfície màxima inferior a 25 cm2.

 

Aliments subministrats directament pel fabricant en petites quantitats al
consumidor final o a establiments minoristes.
Per la seva banda, encara que en les begudes amb contingut alcohòlic i
en els aliments no envasats la informació nutricional no serà
obligatòria, els fabricants podran incorporar-la si així ho
desitgen. Fins i tot se’ls permet limitar-se al valor energètic o,
en el segon cas, afegir a aquesta dada la quantitat de greixos, àcids
grassos saturats, sucres i sal.
 

Oral / Redacció 44


L’OCDE avisa que els deures alimenten la desigualtat escolar

Ni
ministeri ni Generalitat han dictat regulacions sobre les tasques del
col·legi

Alguns països ja apliquen fórmules per evitar que la bretxa educativa
s’ampliï

Només cal mencionar la paraula deures perquè un nen -qualsevol nen- posi
els ulls en blanc, s’encongeixi d’espatlles i deixi anar: «¡Quin
rotllo!». Les tasques escolars, a les quals els estudiants espanyols
dediquen una mitjana de sis hores i mitja setmanals, encara són un
suplici per als alumnes, una creu per als pares (que han de bregar
diàriament amb els fills, per aconseguir que els acabin abans d’anar
a jugar o d’asseure’s a navegar per internet) i un maldecap per als
mestres. Ara, a més, un informe de l’Organització per al
Desenvolupament i la Cooperació Econòmica (OCDE) ha constatat que
els deures contribueixen a ampliar -encara més si això pot ser- la
bretxa entre els estudiants de nivell socioeconòmic alt i mitjà i
els alumnes que pertanyen a famílies més desafavorides.

Encara que no és la primera vegada que es llança l’alerta, fins al moment
ni el Ministeri d’Educació ni la Conselleria d’Ensenyament han
intervingut en l’assumpte. «En això dels deures, cada escola, fins
i tot cada mestre, aplica el seu propi criteri», indica Ismael
Palacín, director de la fundació Jaume Bofill, entitat dedicada a
l’anàlisi del sistema educatiu. Ni el Govern central ni l’autonòmic
preveuen mecanismes per regular els deures, fins al punt que la
LOMCE, -«tant reglamentista com és», observa el psicòleg i
educador Jaume Funes- tampoc ha entrat a determinar com i en quina
mesura s’han de posar deures als estudiants.

El debat, al qual altres països ja van reaccionar fa temps adoptant
mesures compensatòries, s’ha reduït aquí a discutir sobre si els
estudiants suporten ja massa càrrega acadèmica o no. Per a l’OCDE,
no es tracta tant d’una qüestió de quantitat, sinó de qualitat.
«El nombre mitjà d’hores que els estudiants passen fent tasques o
altres estudis tendeix a no estar relacionat amb el rendiment», diu
l’organització. Sí que hi afecten, en canvi, «altres factors com
la qualitat d’instrucció o l’organització escolar», afegeix.
¿Per què són els deures motiu de desigualtat entre els alumnes rics i
els alumnes pobres? Malgrat que molts pedagogs asseguren que hi ha
raons de pes per defensar les tasques escolars a casa, el problema és
que quan no estan ben plantejades, els estudiants que tenen ajuda a
casa (dels pares o de professors particulars) parteixen amb avantatge
respecte als alumnes que no compten amb aquest suport, «ja sigui
perquè les seves famílies no tenen el nivell educatiu requerit o
perquè no poden pagar-ho».


 

FINS I TOT A FINLÀNDIA / «Fins i tot Finlàndia, que és un país al
qual tothom va prendre com a referència en temes d’educació, es va
adonar del problema ja fa uns anys i en l’actualitat disposa de
programes de compensació per als alumnes que tenen dificultats per
fer els deures a casa», explica Funes, autor del llibre Cal fer deures?,que es publicarà el mes de març que ve.
Els deures, que en altres països, com França, estan regulats per llei, haurien d’estar concebuts com una manera d’ajudar els estudiants de baix rendiment a reforçar el que han après en classe i permetre a
l’alumne consolidar els coneixements adquirits en l’anomenada memòria
a llarg termini, argumenten els que els defensen. «Però això,
sempre que hi hagi mecanismes per compensar els alumnes que viuen en
una família en crisi, temporal o permanent, perquè ells tenen
moltes més dificultats per ocupar-se de les tasques escolars»,
precisa Funes.
També l’OCDE avisa d’aquest risc i recomana que, si un col·legi o un
professor opten per posar deures als seus alumnes, tinguin com a
mínim en compte que hi ha estudiants que «poden trobar grans
dificultats per fer-los si no disposen d’un espai relaxat i ordenat
per a això, si compten amb altres responsabilitats familiars o, fins
i tot, si els pares no estan preparats per guiar-los o motivar-los en
aquest procés a causa d’obligacions laborals o per falta de
recursos». En aquest cas, afegeix l’organització a partir de les
dades recollides en el seu Informe PISA, «els deures poden portar,
sense voler, a l’ampliació de la bretxa de rendiment entre
estudiants de diferents ambients socioeconòmics».
«El tema, si es tracta d’equitat, no és tant si s’han de demanar o no
demanar deures o de quin límit han de tenir aquestes tasques… El
tema és determinar quin suport reben de l’escola aquests alumnes amb
pocs recursos», adverteix Jaume Aguilar, president de la Federació
de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
«Hi ha països, com Alemanya, Suïssa o França, que al detectar que
s’estava obrint una bretxa entre els alumnes que rebien ajuda a casa
per fer deures o per assistir a activitats extraescolars i els que no
en tenien, han apostat per la senzilla fórmula d’obrir les escoles
fora de l’horari lectiu», explica Aguilar.
Es tracta, prossegueix, «de col·legis que exerceixen com a lloc de
trobada perquè hi hagi una acció educativa permanent més enllà de
les classes pròpiament dites».
Així, com també recomana l’OCDE, als alumnes se’ls proporcionen «unes
instal·lacions escolars, un lloc adient per treballar» i amb els
recursos materials i els monitors dels quals no disposen a casa seva.
__________________________
__________________________

 

 

_________________________________
_________________________________

 

Els humans conduïm pitjor que les màquines”

L’inventor del cotxe autònom de Google parla d’un futur sense taxistes

Brad Templeton (Torontó, 1960) està considerat un dels pares d’Internet, i un dels primers que va pensar en la distribució de contingut. Va ser el creador d’Usenet al començament dels noranta, un lloc on compartir notícies anterior a l’HTML i del fet que els navegadors canviessin per sempre la manera de moure’s per Internet.


El 2011 va decidir donar una sorpresa als alumnes de la Singularity University, la institució acadèmica de Silicon Valley per a la formació de líders tecnòlegs. Es va presentar assegut al seient de l’acompanyant d’un Lexus tot terreny que no tenia conductor. Va ser una de les primeres aparicions de la seva creació: el cotxe autònom
de Google. Durant dos anys, després de rebre la trucada de Larry Page, va estar treballant en els laboratoris del cercador fins a fer-ho una realitat.

Pregunta.
Qui guanyarà la batalla del cotxe sense conductor?

Resposta. No ho sé. Lamentablement, gairebé mai ho fa el primer que arriba.
Acostuma a guanyar el segon. En tot cas, els que més perden són els
que s’apunten tard a la festa.
 
P.
Com serà el negoci que es creu?
R. Es cobrarà com un servei, la mobilitat on demand [a
petició]. En el cas dels cotxes de luxe canviarà una mica el
panorama. No és el mateix voler anar d’un punt a un altre de la
ciutat que deixar-se veure amb un BMW de gamma alta. Veurem com,
segons l’ocasió, s’apostarà per una cosa o una altra. En la meva
imaginació, albiro un sistema que, com passa una mica amb Uber, et
digui: “Si vols un cotxe de luxe són 10 minuts, si vols el primer
disponible, només has d’esperar-ne dos”. També n’hi haurà que
seran, en part, subvencionats. A Espanya, amb una taxa tan alta de
desocupació juvenil, sense poder aspirar a la compra d’un cotxe, es
pot començar a proposar l’experiment com a lloc pilot.
 
P.
Què passarà amb els taxistes?
R.
No conec cap nen que de gran vulgui ser taxista. No és una professió
per a la qual et preparis durant 10 anys. És un servei temporal,
alguna cosa que fas perquè et val per aconseguir uns diners.
Desapareixerà com una cosa fruit de la disrupció tecnològica que
vivim.

P.
Què passarà amb la nostra privadesa en un món de cotxes
connectats?

R. Al Vell Món, el taxista no acostumava a saber qui eres. Caldrà
acceptar que les dades dels moviments d’aquests cotxes s’emmagatzemin
i es facin servir perquè les ciutats siguin més eficients.
 
P.
Creu que es podran utilitzar per fer negocis? Oferir un viatge a
canvi de comprar alguna cosa, veure anuncis relacionats amb els
gustos del passatger durant el trajecte…
R. Es podria fer. Saber on vas i posar anuncis, però crec que és una
suposició incorrecta. Ara mateix, el cost d’un cotxe circulant és
d’entre 13 i 18 euros per hora. El preu d’un anunci que fos efectiu,
que donés retorn, seria d’un parell d’euros, com a màxim tres per
hora. És més alt el cost del cotxe en moviment que el de la teva
atenció, així que no quadren els comptes. S’especula amb el fet que
Google faci alguna cosa en aquesta línia, però no m’encaixa el del
cotxe anunci.
 
P.
Vostè aposta pel cotxe connectat, sense conductor, però hi ha una
tendència que advoca per alguna cosa diferent: en lloc d’equipar el
cotxe, fer que les carreteres siguin intel·ligents i dotar-les de
sensors.
R. És una mala idea, perquè els pots tenir o no, però si són necessaris,
significa que els cotxes sense conductor no podrien anar a un lloc
sense una carretera adaptada. Imagina’t que cal tallar les carreteres
per fer-hi obres. Seria un desastre, faria que el canvi anés molt
més lent. Qualsevol alteració en les estructures sempre resulta
molt més complexa que en vehicles. Això sí, les ciutats han
d’implicar-s’hi instal·lant semàfors intel·ligents, per exemple.
 
P.
Tindrà sentit robar un cotxe connectat?

R. Cap. De fet, robar un telèfon mòbil, si els fabricants volguessin, seria
una ximpleria similar. Qui pugi al cotxe que ha robat ja estarà
capturat des del primer moment. Les càmeres el gravaran i el
reconeixeran.


P.
Hi haurà cotxe sense conductor públic?
R. Crec que sí. Potser no siguin part del sistema, però sí que crec que
les ciutats arribaran a acords amb Uber, Lyft o Sidecar, que en un
futur tampoc tindran conductors. Vaticino una col·laboració molt
forta entre les autoritats municipals i aquest tipus d’empreses. Cal
aprofitar les rutes compartides.
 
P.
Llavors, també desapareixeran els conductors d’Uber, Lyft…?
R. Per descomptat, són una cosa temporal. També ho farà la pujada de preu
que posen per atreure més conductors quan hi ha més demanda. Ja no
tindrà sentit, sinó que es crearan rutes més eficients. Es pagarà
més o menys segons el temps que estiguis disposat a esperar pel teu
viatge en els moments de més demanda.
 
P.
Molts veuen estrany compartir viatge amb desconeguts…
R. És cert, algunes dones han tingut experiències desagradables. Cal ser
veritablement idiota per assetjar una noia en un viatge compartit.
N’hi ha prou que denunciï que s’ha sentit molesta perquè sàpiguen
qui ha estat.
 
P.
Ja, però pot saber on viu.

R. Acostumen a tenir bona resposta davant queixes i situacions molestes. Segur que
aviat afegeixen un sistema per valorar altres passatgers i evitar
problemes.


P.
I què passarà amb la cultura americana, amb aquella estampa que
simbolitzava la llibertat amb un home al volant?
R. Sí, molts diuen que els americans estimen els seus cotxes, i en cert
sentit és cert, però també és una societat molt pràctica. A qui
els encanti el cotxe, el continuaran conduint de manera esportiva,
com una afició. Fins i tot, pot ser que els col·leccionin, però no
serà la norma, com va passar amb els cavalls… No tindrà sentit
tenir un cotxe per a cada membre de la llar, com passa ara.
 
P.
Comprarem cotxes compartits amb veïns?
R. Sí, és un bon exemple. El meu germà té una avioneta comprada amb amics
que també són aficionats. Serà la manera de fer-ho rendible.
 
P.
Hi haurà menys cotxes?

 

R. Sí,
ara mateix la quantitat és ingent. Amb una cinquena part dels que
tenim actualment, ja ens sobraria.
 
 
___________________________
___________________________
 

Apps en benefici de la salut

Les aplicacions mòbils i els seus accessoris també s’han integrat al
món de la salut. En l’actualitat hi ha més de
165.000 
apps relacionades amb aquesta matèria, segons l’últim informe de l‘Institute for Healthcare Informatics (IHM),
“Patient Adoption of mHealth: Use, Evidence and Remaining
Barriers to Mainstream Acceptance”: un 70% correspon a
aplicacions de benestar i exercici físic i l’altre 30% es dirigeix a
professionals de la salut i als seus pacients.

La publicació de l’IHM afegeix que una de cada deu aplicacions es pot
connectar a un dispositiu o sensor que en facilita l’ús i que permet
a l’usuari recollir dades. Encara més, els últims dos anys, el
percentatge d’aplicacions de salut amb la possibilitat de
connectar-se a les xarxes ha augmentat d’un 26% a un 34%.

Des de la perspectiva de salut pública, aquest escenari suposa una
oportunitat en la promoció d’hàbits de vida saludables, alhora que
potencia la cultura de la prevenció i de la responsabilitat
individual, tant en la salut com en el control de malalties.


Menys sedentarisme

EndomondoStravaRuntasticPedometerMySwimPro o Google
Fit
 són algunes de les aplicacions més populars per a portar un control de
l’activitat física regular. La majoria són gratuïtes, encara que
disposen també d’opcions avançades de pagament. Al mercat també hi
ha diferents accessoris -com les polseres de 
fitness o
els rellotges intel·ligents- que faciliten la tasca de posar-se o de
mantenir-se en forma.

Aquest tipus d’aplicacions mòbils, dirigides a l’esport en general o
especialitzades en una modalitat esportiva, registren dades com el
temps, la distància, la velocitat i l’altitud i, si l’activitat ho
permet, fan un mapa del recorregut. D’altres disposen de plans
d’entrenament o rutines establertes. Per a aconseguir que l’usuari es
mantingui actiu, inclouen elements de motivació com ara missatges
d’ànim -mitjançant veu o missatge escrit-. La majoria, a més,
permet compartir el rànquing personal en xarxes socials o enviar-los
mitjançant altres aplicacions com WhatsApp o correu electrònic.
Alguns estudis científics destaquen la utilitat d’aquestes
aplicacions i dispositius. És el cas de la revisió “L’ús de
podòmetres per a incrementar l’activitat física en la població
adulta” (2015), duta a terme per experts de la Universitat de
València, la Xarxa d’Excel.lència de Promoció de la Salut Mental
(PROMOSAM), la Universitat Jaume I de Castelló i el CIBER de
Fisiopatologia, Obesitat i Nutrició (CIBEROBN) de l’Instituto Carlos
III, que conclou que són una eina eficaç en la lluita contra el
sedentarisme i l’obesitat, a més que faciliten l’autocontrol i
augmenten la motivació de l’usuari per a aconseguir objectius.


Altres hàbits de vida saludables

Així mateix, s’han desenvolupat aplicacions que ajuden a adquirir o
mantenir un altre tipus d’hàbits saludables diferents de la pràctica
d’exercici físic. Un exemple són aquelles que animen a deixar de
fumar o que consciencien sobre la importància d’un bon descans
nocturn -controlen quant i com es dorm i calculen el millor moment
per a despertar-se-. D’altres ajuden a mantenir a ratlla l’estrès,
com 
Checking Stress, a través de la qual l’usuari pot visualitzar el grau d’estrès que té.

Per la seva banda, les aplicacions dissenyades per a portar una
alimentació sana i controlar el pes tenen molta acceptació. Si bé
cal tenir clar que no substitueixen les pautes dietètiques dels
dietistes nutricionistes o altres professionals de la salut, sí que
són útils per a portar un control diari dels àpats. Això sí,
s’ha de fugir d’aquelles que prometen perdre pes de forma fàcil i en
pocs dies, ja que aquestes dietes miracle poden comprometre la salut.

En definitiva, la llista d’aplicacions que poden ser beneficioses per a
cuidar la salut és interminable. N’hi ha per a totes les edats i
condicions: per a l’embaràs, la lactància materna -de l’Associació
Espanyola de Pediatria- i, fins i tot, per a estimular la higiene
dental entre el públic infantil.

Control de malalties cròniques

Els professionals de la salut i les societats científiques mostren cada
cop més interès per aquests programes per ser eines útils,
sobretot, en aspectes de control i tractament de malalties cròniques.
Això sí, cal tenir en compte que, malgrat el valor afegit que
suposen, mai no reemplacen el paper dels professionals de la salut.

Així, la Societat Espanyola d’Alergol·logia i Immunologia Clínica ha
creat 
Polen Control i Pólenes Móvil, que permeten saber en tot moment la quantitat de pol·len que hi ha en l’ambient i evitar els atacs d’al·lèrgia. Al seu torn, el professional mèdic pot seguir l’evolució dels símptomes dels
pacients i relacionar-los amb els nivells pol·línics.
Per a la diabetis, s’han desenvolupat algunes aplicacions -com
SocialDiabetes -que permeten controlar, entre altres aspectes, les
ingestes, el nivell de glucèmia i les pautes d’insulina. D’aquesta
manera, l’usuari pot tenir més control i autonomia.
N’hi ha d’altres, com Instant Heart Rate, que són capaces de mesurar la freqüència cardíaca a través de la pantalla i analitzar-la. A més, moltes ofereixen l’opció que el registre quedi inclòs en la història clínica del pacient.
En l’àmbit de la pediatria també s’han creat programes adreçats a la
salut infantil, com les desenvolupades per professionals de
l’Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona) o les recomanades per
l’Acadèmia Americana de Pediatria: 
iPediatric -amb
un identificador pràctic de símptomes del nadó- o 
Kids
Doc
.

 

 

Oral / Redacció 43


L’OMS aconsella augmentar en un 20% els impostossobre les begudes ensucrades

L’organisme pretén reduir els índexs de
sobrepès, obesitat, diabetis i càries

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha publicat un nou informe en
què recomana augmentar en un 20% els impostos sobre
les begudes ensucrades per reduir-ne el consum i, per tant, disminuir
el risc d’obesitat, diabetis tipus 2 i la càries dental.

I és que, segons assenyala l’informe, titulat ‘Les polítiques
fiscals per a la dieta i la Prevenció de Malalties no Transmissibles
(ENT)’, reduir el consum d’aquestes begudes provocarà una
disminució de la ingesta de ‘sucres lliures’ i calories, millorarà
la nutrició de la població i reduirà els índexs de sobrepès,
obesitat, diabetis i càries.

Els sucres lliures són els monosacàrids (com la glucosa o
fructosa) i els disacàrids (com la sacarosa o sucre de taula), que
són afegits
als aliments i les begudes pels
fabricants, cuiners o consumidors. A més, també són presents de
forma natural
en la mel, els xarops, els sucs de fruita i
els sucs concentrats de fruita.

“El consum de sucres lliures, incloent-hi les begudes
ensucrades, és un factor important de l’augment global del nombre de
persones que pateixen obesitat i diabetis. Per això, si s’augmenten
els impostos sobre aquests productes es podran salvar vides,
reduir els costos sanitaris i augmentar els
ingressos per revertir-los en els serveis de salut”, ha
assenyalat el director del departament de l’OMS per a la prevenció
de les malalties no transmissibles, Douglas Bettcher.

SOBREPÈS INFANTIL

Aquesta recomanació se sustenta en el fet que l’any 2014 el
39% de les persones més grans de 18 anys tenien sobrepès i que
entre els anys 1980 i 2014 es va duplicar la prevalença d’homes i
dones amb obesitat. A més, l’any 2015 uns 42 milions de menors de 5
anys tenien sobrepès o obesitat, fet que suposa un augment d’11
milions de nens en els últims 15 anys, dels quals el 48% vivien
a l’Àsia, i el 25%, a l’Àfrica.

Però no només han augmentat els índexs d’obesitat i sobrepès,
sinó que també s’ha produït un increment notable dels casos de
diabetis, que han passat de 108 milions el 1980 a 422 milions
el 2014. Una malaltia que, al mateix temps, va ser responsable
d’1,5 milions de morts a tot el món l’any 2012.

ABARATIR ELS PREUS DE FRUITES I VERDURES

D’altra banda, l’OMS, després de reunir-se amb experts mundials i
analitzar 11 estudis sistemàtics sobre com influeixen les mesures
fiscals a l’hora de millorar la dieta i prevenir les malalties no
transmissibles, aconsella reduir en un 10% o un 30% els preus de les
fruites i verdures fresques; augmentar els impostos en els aliments
amb alt contingut en greixos saturats, trans i sal; i incrementar el
preu del tabac.

Alguns països ja han adoptat mesures fiscals per
evitar que els ciutadans consumeixin productes no saludables. Per
exemple, Mèxic ha augmentat els impostos de les begudes ensucrades i
Hongria dels productes envasats amb alt contingut en sucre, sal o
cafeïna. Les Filipines, Sud-àfrica, el Regne Unit i Irlanda del
Nord han anunciat ja la seva intenció d’aplicar impostos sobre les
begudes ensucrades.

 

___________________________
___________________________

Els 8aliments i begudes més poc saludables

A
Etselquemenges fem un rànquing amb els 8 aliments i begudes més
perillosos pel que fa a la nutrició. Vols descobrir quins són, per
què i com podem apartar-los de la nostra vista per sempre?

Segur que alguns ja els coneixes, però potser no sabries explicar als teus
contactes per què no són unes opcions saludables. Atenció, doncs,
a aquest resum:

1. Sucs de fruites envasats

A Catalunya, el consum de sucs de fruita ha augmentat gairebé el doble en 10 anys (estudi). Encapçala la primera posició del nostre rànquing perquè de suc de
fruita en té més aviat poc. El procés és molt més complex que no
pas el que ens ensenyen certs anuncis. S’utilitza fruita…:

  1. de baixa qualitat, que ja no serveix per vendre sencera
  2. molt triturada
  3. pasteuritzada
  4. conservada en grans tancs durant mesos
  5. barrejada amb aigua
  6. amb sabors artificials, sucre, edulcorants diversos i conservants

El resultat és: poca quantitat de vitamines, per no dir nul·la, i una gran quantitat de
sucres (externs i propis de la fructosa). Així doncs, donar un suc
als nostres fills per acompanyar un entrepà o prendre un suc al bar
no és una opció sana.

2. Cereals per esmorzar

Un bol de sucre emmascarat”, així l’hem volgut batejar. Estan carregats de
vitamines aïllades i químiques perquè contenen
cereals
molt refinats i de baixa qualitat
.
Menjar cereals envasats per esmorzar ha estat la campanya de
màrqueting més reeixida del món. I com que no són integrals −i
si ho són és perquè porten segó, que ens irrita l’intestí−
no ens sacien i n’hem de menjar més quantitat i, per tant, més
sucres.
Si us fixeu en els envasos, les racions que recomanen són de 30-40
g, quan realment el que equival a una ració és 60-80 g. Si coneixeu
algú que prengui els especials per a dieta o el superintegrals,
digueu-li que miri l’etiqueta del seu producte i d’un altre
d’herbodietètica o de supermercat ecològic sense
sucre
. El temps que trigarà a agafar-li gana després d’haver-ne
menjat d’un tipus o d’un l’altre variarà considerablement.

3. Crema de xocolata i avellana

Tot i que al món se’n consumeixen 9 quilos per segon,
és molt poc saludable (encara que ens sapiguem de memòria els seus
“quatre” ingredients gràcies a la seva famosa cançó).

Conté moltíssim sucre, greix saturat, glutamat monosòdic, lecitina
de soja 
genèticament modificada i olis vegetals com
el de palma. La meravella dels additius saludables, vaja.

4. Hamburgueses

Us heu fixat mai en les etiquetes de les hamburgueses? Si ho feu veureu que de carn n’hi ha poca. “Jo no menjo mai soja” em diuen a la consulta, però en prenen cada dia sense saber-ho a través de les hamburgueses, salsitxes o mandonguilles. La majoria
d’hamburgueses, són un producte molt processat, gairebé sense qualitats nutritives i plenes de
colorants, aromes, emulsionants i conservants.

5. Refrescos amb sucre o edulcorants

Quan surto a la tarda-nit i no vull alcohol, no sé mai què demanar”.
“Però un dia a la setmana sí que en puc prendre, no?”. Un cop a
la setmana ja és un consum habitual. I no, no s’haurien de prendre
mai.
Una llauna de cola, taronja o llimona pot contenir entre 8 i 9 cullerades de
sucre.
Quan em diuen allò de “jo no prenc mai sucre” els podria explicar el
munt de productes amb sucre que prenen, sobretot durant el cap de
setmana, però clar, això no ho comptem, perquè és el cap de
setmana, oi?

Si eliminem les begudes ensucrades podem reduir molt el risc d’obesitat, sobrepès i diabetis tipus 2, segons recull un estudi de la Universitat de Harvard.

I què passa amb les begudes edulcorades? Potser no engreixen però s’ha
vist
que el cos rep més o menys el mateix missatge insulínic i
ens fa més addictes a tot el que sigui dolç.

6. Vi i cervesa

La industria del alcohol está detrás de la percepción equivocada que tiene buena
parte de la sociedad y de la idea de que tomar dos vasos de vino
diarios va bien para el corazón, o que beber una cerveza favorece el
sistema nervioso o para los deportistas, cuando, en realidad, tiene
muchos más efectos adversos que beneficiosos.”

Julio Basulto, dietista-nutricionista reconegut per l’AEDN.

L’alcohol és el problema, perquè no només genera una sobrecàrrega hepàtica
sinó que pot desencadenar problemes hormonals. L’OMS explica que
és
neurotòxic, addictiu, immunosupressor, perillós per al sistema cardiovascular,
cancerigen i que augmenta el risc de mort
, encara que sigui en forma de cervesa o vi.

7. Pa de motlle

Una solució ràpida i que dura molt a casa? El pa de motlle. A canvi de què? De contenir olis vegetals hidrogenats (greixos trans) + greixos saturats de la llet + alta quantitat en sodi + emulsionants i conservants com l’E471, que genera una mala absorció de greixos i danys hepàtics + sucre.

8. Iogurts desnatats edulcorats

Amb poc substrat nutritiu, ja que quan es treu el greix també es fan malbé les vitamines liposolubles com les vitamines A, D i E, i també contenen menys
quantitat de calci. 
A més a més, el iogurt desnatat edulcorat més consumit a Espanya conté els dos edulcorants més polèmics: aspartam i acesulfam k (hi ha indicis que és pitjor que la sacarina i l’aspartam).

I les alternatives saludables?

Fer sucs vegetals a casa amb un extractor de sucs lent, comprar fruita i verdura ecològica en la mesura que puguis, prendre cereals sense sucre, fer una crema de
garrofa casolana (amb cacau pur, garrofa en pols, vainilla, ametlles
i avellanes mòltes i melassa d’arròs), un àpat amb carn blanca a
la setmana i ecològica, demanar als bars aigua, te, cafè o una
cervesa sense alcohol, comprar pa integral de massa mare en un forn
de pa bo i disminuir la quantitat de lactis (i si se’n prenen, que
siguin ecològics, i millor de cabra o ovella).



___________________________

___________________________



La nova realitat augmentada afavoreix el quiròfan global

Dispositius i aplicacions connectats a internet assisteixen el metge en proves
diagnòstiques, permeten gravar operacions i milloren la formació de
futurs cirurgians. L’Hospital Clínic prepara el primer
trasplantament de ronyó retransmès amb unes Google Gla

Les ulleres de realitat augmentada ja s’han convertit en alguna
cosa més que el nou instrumental de moda als quiròfans. Empreses i
centres mèdics col·laboren per desenvolupar dispositius i
aplicacions que permetin millorar la pràctica mèdica, la formació
dels nous professionals i l’accés a la informació rellevant sobre
el pacient gràcies a càmeres en miniatura, l’accés a internet i la
simulació dels passos a fer en la taula d’operacions. Però també
tenen moltes altres aplicacions per ajudar els pacients, com es va
poder veure en el recent congrés Health 2.0 a Barcelona, que tornarà
a celebrar-se el maig del 2016.

Els dispositius més populars, per mediàtics, són les Google
Glass, que Google va llançar com a prototip el 2011 i que ha venut
de manera intermitent des d’aleshores. Però n’hi ha d’altres, com
les Epson Moverio, les R6 d’ODG i les Vuzix, a més a més d’altres
models pensats per a la indústria. Gràcies a una càmera, un
micròfon i un pes lleuger, entre altres característiques, permeten
als metges retransmetre operacions de cirurgia oberta a una audiència
més àmplia i mostrar-les des del punt de vista del cirurgià i no
com ho faria una càmera externa. El cirurgià, a més, pot «disposar
d’informació sobre l’historial del pacient directament a la
pantalla, mentre té les mans lliures. O simular opcions en una
operació abans de posar-les en pràctica», apunta Aline Norzet,
impulsora de Health 2.0, que analitza empreses tecnològiques
relacionades amb l’àmbit sanitari a tot el món. «Hi ha un bon
nivell d’empreses a Espanya, amb gent que fa coses molt interessants
i metges que són early adopters (els primers a adoptar una
tecnologia)», assenyala.

PIONERS A MÚRCIA

Espanya ha sigut un dels països pioners a
utilitzar la realitat augmentada gràcies, sobretot, a una empresa de
Múrcia, Droiders, que va aconseguir ser un dels primers socis de
Google en el desenvolupament d’app per a les seves ulleres.
«Vam ser els primers a retransmetre una operació quirúrgica. Els
residents, quan van amb un metge, es queden enrere i no veuen
exactament què és el que fa, sinó el que fan les infermeres. La
realitat virtual els permet veure la perspectiva del metge», explica
Ignacio Navarro, responsable de desenvolupament de negoci a Droiders,
que li va proposar l’experiència a un especialista mundial en
lesions de genoll, el doctor Pedro Guillén, que va ser el primer
metge del món a retransmetre una operació amb el dispositiu.

«Vam retransmetre l’operació amb un artroscopi sense cable de la
meva invenció a un pacient a qui vam aplicar un empelt amb cèl·lules
cultivades per regenerar un cartílag. Així que va ser una doble
innovació», recorda el doctor Guillén, que ha treballat amb el
dispositiu dues vegades. «Les Google Glass, que llavors pesaven 30
grams, no molestaven ni feien mal de cap i anaven captant el que jo
veia. La segona operació que vam fer va ser retransmesa a 276
universitats d’arreu del món i especialistes de Stanford (EUA),
Basilea (Suïssa) i Kobe (Japó) podien fer-me preguntes sobre el que
feia. Era el quiròfan global», diu.

Guillén no veu tan clar, en canvi, altres aplicacions de les
ulleres, com ara l’accés a l’historial del pacient. «El més
important és la seva aplicació en l’ensenyament de la medicina. Un
traumatòleg està sempre mirant diverses coses alhora. Encara que
seria molt útil en medicina militar, on es necessita consultar un
especialista en directe, o en llocs remots».

L’Hospital Clínic de Barcelona es prepara per retransmetre en
directe, al juliol, el primer trasplantament de ronyó des de la
perspectiva del metge a través de les Google Glass. Ho farà el
doctor Antonio Alcaraz, que ja ha treballat amb el dispositiu. «Els
especialistes podran fer preguntes sobre el que fem, per text. Primer
ho provem amb una gravació, perquè els pacients no són conillets
d’índies».

La formació mèdica també se serveix de la realitat augmentada
per simular les incisions i la resposta dels òrgans a través de
models en 3D. «En un trencament de clavícula, per exemple, les
ulleres poden anar indicant els passos que ha de realitzar el
cirurgià si fa temps que no els practica», assenyala Navarro.

O solucionar situacions en què la postura del metge és forçada
i no mira el pacient perquè ha de controlar l’operació a través de
l’ordinador, com en les laringoscòpies o les endoscòpies. També,
simplement, recordar el procediment i l’instrumental necessari per a
una operació o per revisar la pauta dels medicaments amb imatges.

APLICACIONS PER A UROLOGIA

«Davant de determinades formes, les
ulleres reconeixen i inicien una acció, com un àudio o un vídeo
que va guiant el doctor», explica Arthur Bretonnet, responsable de
desenvolupament de negoci de l’empresa catalana Soft For You (SFY),
que amb els laboratoris Almirall i metges del Clínic de Barcelona
han desenvolupat les app per a urologia.

Una altra app permet, amb unes ulleres de realitat virtual,
ajudar al diagnòstic mèdic, a base de presentar-li les accions
possibles davant de les respostes del pacient, sense que aquest se
n’adoni.

Però la realitat augmentada també ajuda pacients que amb prou
feines poden veure o recordar. La Universitat d’Oxford treballa en
una app per a pacients amb baixa visió a qui les Epson
Moverio interpreten els contorns dels objectes, i hi ha qui fa servir
les ulleres com a xivato per a pacients amb Alzheimer o altres
demències.

 

 

PROVES DE LA JQCV NOVEMBRE 2016

LA PLAÇA DEL LLIBRE


Podeu passar-hi aquest cap de setmana!
“La Plaça del Llibre és la major mostra de literatura en valencià a la ciutat de València. Un punt d’encontre per a editorials que editen en català, llibreries, autors, il·lustradors i bibliotecaris.

La 4a Plaça del Llibre reunirà la major oferta de llibres en valencià que s’ha vist mai a la ciutat, amb set llibreries i 36 editorials que treballaran conjuntament per oferir als lectors les últimes novetats i també els imprescindibles de la literatura en la nostra llengua.

L’encontre compta amb la col·laboració de les biblioteques públiques i les universitats valencianes, que tenen en la plaça un important punt de trobada.”

 

Oral / Redacció 42




Videojocs per a majors

 

Els adults també hi juguen



La mitjana d’edat dels usuaris de consoles s’acosta als 25 anys, fet que impulsa el naixement de nous jocs més elaborats intel·lectualment



Els qui juguen davant una pantalla compleixen anys i creixen en nombre. Al 2010, es preveu que a tot el món seran 80 milions els adults que utilitzaran regularment la consola o l’ordinador per entretenir-se, i gaudir així d’un món que fins ara es considerava propi de la infància i l’adolescència. L’ampliació i l’extensió de la franja d’edat dels aficionats als videojocs es deu a dos factors: d’una banda, el procés natural pel qual els adolescents dels anys vuitanta, aquells que jugaven als salons recreatius, són avui adults que no han perdut el costum de jugar. D’altra banda, noves generacions d’adults nouvinguts a l’oci digital descobreixen un nou entreteniment, més actiu i fins i tot social del que abans es creia, amb títols específicament dissenyats per a ells.

I no són una minoria. Segons el Centre d’Anàlisis de la Societat de la Informació i les Telecomunicacions, Enter, l’usuari mitjà espanyol no és un xiquet: té entre 13 i 35 anys. La indústria del videojoc també situa l’edat mitjana dels 20 als 30 anys. Les empreses del sector han descobert, a més, que el perfil de l’aficionat adult no se centra en un únic tipus de videojoc i que la seua demanda varia amb l’edat.

Ningú no pot negar l’atractiu hiperrealisme dels principals videojocs de moda. Els elaboradíssims entorns gràfics i el so envoltant fan sentir el jugador com si estigués en una baralla als carrers de Los Angeles o assegut sobre una motocicleta en la més trepidant de les carreres de la categoria MotoGP. Però més realista no té per què ser sinònim de més divertit o més reptador. Per això, molts fabricants ja obren línies de mercat amb videojocs en què la creativitat i la reflexió són un component essencial per a atreure aquest nou públic. El factor socialitzador també té importància: jugar amb la consola no té per què significar només jugar: aquí es troba l’èxit de programes com Singstar, que converteix la consola Playstation en un karaoke per jugar amb els amics.

Retorn al Pong

Molts dels adults no se senten atrets pels jocs de mecànica excessivament complexa, prefereixen un joc directe, senzill i ràpid d’aprendre. Així, no sorprèn que al 2005 molts usuaris elegissen com el seu joc favorit el Pong dels setanta, el primer videojoc de la història, (un “tenis virtual” en blanc i negre en què la bola rebota una vegada i una altra). Potser per això triomfa la consola Wii de Nintendo (les seues vendes al Japó superen de sis a un les del seu rival Playstation 3), que compensa els gràfics espartans (a anys llum de les consoles modernes com la Xbox 360 o la Playstation 3, i fins i tot de la Playstation 2) amb un nou comandament per control remot que detecta el moviment i que ha revolucionat la forma de relacionar-se amb els videojocs. Entretenir-se amb la Wii no requereix més perícia que moure el comandament en l’aire com si fos una raqueta de tenis, un bat de beisbol o un pal de golf. Recentment s’ha provat aquesta consola en geriàtrics dels Estats Units amb resultats excel·lents, tant en l’entreteniment dels ancians com en la seua millora física.

L’univers dels mons virtuals

On més s’ha notat l’entrada dels adults en el món dels videojocs és en el camp dels mons virtuals o “metaversos”. Es tracta de programes que desenvolupen universos dins de l’ordinador i als quals l’usuari juga sol i aïllat, o connectat a Internet i en comunitat amb altres persones. Per exemple, el joc “The Sims” exigeix una alta dosi de creativitat, exercici mental i sentit estètic. En aquest joc, l’usuari recrea una vida paral·lela amb tots els seus elements. Un altre exemple d’universos virtuals curiós és el de VATSIM i IVAO, en què milers d’usuaris juguen simultàniament amb els seus simuladors de vol. Els pilots virtuals tenen així un espai comú per “volar” al costat de molts altres usuaris pels “cels” de la xarxa, imitant fins a l’última coma els procediments d’operacions reals. Així, en aquests jocs no és rar que alguns usuaris facen un “vol” de Madrid a Nova York en temps real.

CONTINUA…

________________________________

________________________________

Anàlisi documental per a conèixer els hàbits d’ús de les xarxes socials per part de la població infantil i adolescent


Nens i adolescents captivats per les xarxes

Les xarxes socials a Internet han canviat de forma radical la nostra forma d’interactuar amb les persones. Segons IAB Spain, l’associació que representa al sector de la publicitat en mitjans digitals a Espanya, més de 15,4 milions de persones amb una edat d’entre 16 i 55 anys fan servir habitualment les xarxes socials al nostre país. En canvi, per als anomenats “nadius digitals”, aquells que han nascut connectats a la xarxa de xarxes, aquestes plataformes en línia no són cap novetat. Encara més, ni tan sols diferencien entre la vida en línia i la vida fora de línia.
EROSKI CONSUMER ha volgut conèixer la forma en què els més joves s’acosten a les xarxes socials i l’ús que en fan. Ha fet servir, per a aquest fi, diverses fonts d’informació: l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el Ministeri d’Interior, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, l’Associació per a la Recerca de Mitjans de Comunicació (AIMC), la xarxa de recerca de la Comissió Europea (EU Kids Online), l’Institut de la Joventut (Injuve), el Centre de Seguretat d’Internet per als Menors a Espanya (Protégelos), PantallasAmigas i IAB Spain; a més de diversos estudis elaborats per investigadors de l’àmbit universitari.
 

Evolució en l’ús

Fa temps que els nens i els adolescents han incorporat les noves tecnologies al seu dia a dia: segons l’INE, el 94% de la població infantil d’entre 10 i 15 anys fa servir Internet. Dins d’aquest món virtual immens, les xarxes socials ocupen un lloc prioritari entre les activitats digitals dels més joves.
El 2011, EU Kids Online, una recerca feta amb més de 1.000 menors espanyols d’entre 9 i 16 anys que feien servir Internet, va detectar que el 59% d’ells també utilitzava les xarxes socials, encara que només fos una visita als perfils d’uns altres.
Un altre estudi sobre els “Hàbits d’ús a Internet i a les xarxes socials dels adolescents espanyols”, publicat el 2013 en la revista científica Comunicar, confirmava aquest ús elevat de les xarxes socials. En l’estudi, els professors Antonio García, Mª Cruz López d’Ayala i Beatriz Catalina García, de la universitat Rey Juan Carlos de Madrid, van enquestar més de 2.000 adolescents d’entre 12 i 17 anys. Van detectar que un 75% es connectava amb molta freqüència a aquestes plataformes. Per edats, els de més edat hi accedien amb més assiduïtat: el 84% dels enquestats d’entre 15 i 17 anys, enfront del 68% que tenien entre 12 i 14 anys.
El 2014, segons l'”Enquesta sobre hàbits d’ús i seguretat a Internet de menors i joves a Espanya”, elaborada pel Ministeri d’Interior a més de 1.500 nens i adolescents de 10 a 17 anys, el 94% assegurava haver vist vídeos a Youtube l’últim mes, el 82% feia servir la missatgeria instantània i el 68% visitava perfils de xarxes socials (el seu o el d’una altra persona).
Al final de 2014, la penetració de les xarxes socials entre adolescents de 14 a 17 anys era del 97%, segons IAB Spain (va enquestar 105 persones amb aquesta edat). Per regla general, accedeixen a aquestes plataformes virtuals amb l’ordinador a mitja tarda i amb el mòbil a mitjanit.
Facebook és la seva xarxa social preferida, seguida de Twitter i Instagram. Tanmateix, aquesta classificació no es correspon del tot amb les xarxes socials més utilitzades entre aquests adolescents: primer és Facebook, després Youtube i, finalment, Twitter. Els segueixen Instagram i Tuenti (aquesta última va desaparèixer com a xarxa social al febrer de 2016) i, a la cua, hi ha Spotify, Google+, Badoo, LinkedIn i Pinterest.
 

Construir identitat

La combinació xarxes socials i menors és inseparable, i el motiu, en part, té a veure amb la mateixa idiosincràsia de ser adolescent. Les investigadores Belinda de Frutos i Tamara Vázquez (de les universitats de Valladolid i CEU Sant Pablo, respectivament) van elaborar un estudi qualitatiu titulat “Les xarxes socials en adolescents i joves: un aprenentatge cap a l’autoregulació”, basat en la informació proporcionada per grups de discussió amb joves d’entre 15 i 19 anys. Segons el parer de les dues expertes, les xarxes socials són importants per als adolescents perquè es perceben com “una eina que cristal.litza la seva necessitat d’interacció, els possibilita construir la seva pròpia imatge personal i expressar així la seva identitat, al marge del món dels adults”.
També ho creu així Lucía Merino en l’anàlisi feta per Injuve, “Joves en xarxes socials: significats i pràctiques d’una sociabilitat digital”, en la qual enquestava més de 300 joves d’entre 14 i 17 anys: “Estar en contacte és una part crucial del procés dinàmic de construcció de la seva identitat i les noves tecnologies els permeten estar en contacte constant amb els seus amics, per mitjà de les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània”.

 

__________________________________
__________________________________

L’alternativa alemanya per al reciclatge d’envasos

La campanya Envàs, on vas? ha fet sortir a la llum els problemes de l’actual sistema de reciclatge d’envasos. Alemanya ha aconseguit reciclar més i millor gràcies al sistema de retorn implantat fa deu anys.

El sistema de reciclatge d’envasos que hi ha actualment a l’estat espanyol té alternativa, i no és una alternativa només teòrica, sinó que ja està en marxa en països com Alemanya. És el sistema de retorn, que estableix que els consumidors han de pagar un dipòsit per cada envàs i retornar els envasos a la botiga per recuperar els dipòsits. Aquest incentiu fa que augmenti la taxa de recollida selectiva, i aquesta recollida també millora qualitativament.
El sistema de retorn alemany ha fet 10 anys aquest mes de gener, i els seus impulsors celebren que hi hagi arribat amb bons resultats. Thomas Fischer, un dels responsables de l’organització ecologista Deutsche Umwelthilfe, destaca que la taxa de recollida selectiva dels envasos que formen part del sistema ha arribat al 98,5%. “Hi ha molt retorn, els materials són de molta qualitat i el reciclatge també és de molta qualitat, ja que a partir d’una ampolla s’acaba produint el mateix tipus d’ampolla”, detalla.
Un informe de la consultora Price Waterhouse Coopers elaborat per a Deutsche Umwelthilfe va corroborar, el juny del 2011, que el sistema de retorn és més eficaç que el del contenidor groc, que continua existint per als residus que no formen part del sistema de retorn. “Els costos dels dos sistemes són pràcticament iguals, però la taxa de reciclatge, que és aproximadament el triple, i la millor qualitat d’aquest reciclatge fan que el sistema de retorn sigui significativament més eficaç”, diu textualment l’informe.
Holanda, Dinamarca, Noruega, Suècia o Finlàndia també tenen sistemes de retorn, però Europa encara té molt camí per recórrer en aquest àmbit. Ho diu Domingo Jiménez Beltrán, exdirector de l’Agència Europea de Medi Ambient, que critica la influència dels interessos econòmics: “A nivell comunitari, en qualsevol informe de la situació del medi ambient hi ha progressos però no una millora generalitzada, i en el tema dels residus la cosa va fatal. El sistema de retorn no s’imposa per falta de voluntat política, ja que la política es doblega als interessos econòmics”.
La lluita per importar-lo a l’Estat
Jiménez Beltran és president honorífic de l’associació Retorna, integrada per entitats ecologistes i el Gremi de Recuperadors de Catalunya, que des de l’any 2010 treballen conjuntament perquè el sistema de retorn s’implanti a l’estat espanyol. “El sistema del contenidor groc estatal està estancat en un nivell molt baix: només un de cada quatre envasos de plàstic va al contenidor groc”, lamenta Víctor Mitjans, director d’estudis de Retorna, que justifica així la necessitat del canvi.
Sobre la discrepància entre les seves dades i les que aporta Ecoembes, l’associació d’empreses envasadores que gestiona el sistema del contenidor groc a l’Estat, Mitjans argumenta que “Ecoembes dóna les dades globals, que inclouen totes les caixes de cartró del contenidor blau”. Miquel Roset, director executiu de Retorna, va més enllà i acusa els envasadors de calcular malament la taxa de reciclatge: “Hi ha una descompensació entre el numerador i el denominador. Compten el total de la recollida en relació amb un univers limitat (la producció de les seves empreses), molt més petit que l’univers total”.
Deixant de banda les xifres actuals, els envasadors admeten que el sistema de retorn donaria més bons resultats. Consideren, però, que no és viable implantar-lo a l’Estat: un estudi de Sismega Consultores per a Ecoembes considera que exigiria una inversió inicial massa alta i que el seu funcionament seria també massa car. En canvi, un estudi de la consultora britànica Eunomia per a Retorna ha avaluat els costos que tindria el sistema per als diversos actors implicats, i ha arribat a la conclusió que seria sostenible econòmicament.
Opció a nivell autonòmic
Retorna assegura que una reforma de la llei de residus aprovada el 19 de desembre “ha donat a les comunitats autònomes capacitat legal per implantar un sistema de retorn propi”. L’associació interpreta que la llei de residus és una llei de mínims, que les comunitats poden desenvolupar, i creu que la nova redacció dels supòsits en què es pot implantar un sistema de retorn ha deixat prou marge per fer-ho. Admeten, però, que la implantació a nivell autonòmic presenta reptes pràctics importants. Josep Maria Tost, director de l’Agència de Residus de Catalunya, només concep una reforma estatal. Tot i així, Retorna i l’agència ja preparen una prova pilot del sistema a Catalunya.

 

ara.cat

Oral / Redacció 41


Tolerància urbana



MARIA BUHIGAS – URBANISTA

A moltes ciutats del món quan un barri es posa de moda o millora per una intervenció urbanística es produeix un efecte pervers que en anglès es coneix com gentrification i que implica l’expulsió de la població que fins ara hi havia viscut. Avui vull parlar d’un tipus de gentrification diferent i que em sembla molt il·lustratiu dels temps en què vivim: la gentrificació de la pròpia ciutat, de l’essència de la ciutat. La ciutat ha estat sempre associada a una imatge de bullici, de moviment, de gent i mercaderies amunt i avall, en una coexistència o convivència entre el caos i l’ordre. Un espai de promiscuïtat, no de mixtura, on tot és possible, on tothom hi té cabuda. Quan es diu d’una ciutat “aquí pots trobar de tot” s’està resumint en una sola frase el que intento transmetre. Però aquesta essència està en perill de gentrificació. Qui és el seu botxí? La resposta fàcil sempre apunta als sospitosos habituals: especuladors sense escrúpols, lobbies econòmics i grups de poder. Però aquest cop no es troba entre ells. El botxí és més difícil de classificar, d’empaitar i de desemmascarar. El botxí som nosaltres, ciutadans de peu, els que habitem les ciutats.

Fa temps que no volem veure-ho però som nosaltres els que fem la ciutat, no són els sospitosos. Som nosaltres els que decidim on anar a comprar, si a la botiga de barri o al centre comercial; som nosaltres els que decidim deixar el cotxe i anar caminant; som nosaltres els que ens queixem quan tenim turistes a l’escala, però ocupem una escala de veïns quan els turistes som nosaltres; som nosaltres que si lloguem un pis preferim els turistes als veïns; som nosaltres que exigim cobrir els carrers plens de cotxes, però el nostre és un d’aquests; som nosaltres que ens queixem per la música dels bars però ens la baixem pirata d’Internet.

Londres, la ciutat de la música en viu, ha tancat més de la meitat dels seus locals nocturns per les queixes dels veïns. L’essència de la ciutat és la convivència entre el caos i l’ordre. Potser els uns hauran d’abaixar el volum, però els altres hauran de comprendre que viure a la ciutat té una bona dosi de tolerància, de tolerància urbana, o l’acabarem gentrificant!

 

_______________

_______________

Gentrificació



La gentrificació –ennobliment– és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n’acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres.

És un fenomen que s’està donant al centre de moltes ciutats d’Occident, especialment a Europa, canviant una tendència ja secular de llurs classes dirigents, que n’abandonaven els centres en benefici d’eixamples més salubres o suburbis distingits.

El terme (traducció de l’anglès gentrification) fou inventat per la sociòloga Ruth Glass el 1964, tot descrivint el que passava al districte londinenc d’Islington:

Un per un, molts dels barris obrers de Londres han estat envaïts per classe mitjanes. Cases rònegues i modestes -dues habitacions a dalt i dues a baix- han estat comprades, un cop els seus arrendaments s’han acabat, esdevenint residències elegants (…). Un cop aquest procés de ‘gentrificació’ comença en un barri, progressa ràpidament fins que tots els seus antics habitants de classe obrera n’han estat foragitats i tot el caràcter social del barri capgirat.

Una variant no urbana ni exactament amb les mateixes característiques es dóna als pobles de muntanya que sobtadament passen de l’abandó a una renaixença com a nucli de segones residències (cases restaurades).

Arguments a favor

La gentrificació s’ha justificat per part dels governs local, normalment sota polítiques de “reestructuració urbana”. El que aquestes polítiques busquen, però, és que els residents de classe més obrera surtin del centre de la ciutat i vagin cap als afores o suburbis, i també es busca reestructurar la ciutat per millorar la circulació entre el centre i les zones residencials dels voltants de la ciutat. A nivell econòmic, la ciutat es beneficia de l’augment de taxes i de preus del lloguer com a conseqüència de la gentrificació.

Es pot argumentar a favor de la gentrificació al·legant que la rehabilitació dels edificis és una bona alternativa a l’expansió de la ciutat, ja que la ubicació dels barris gentrificats sol ser cèntrica i es beneficia de transport públic i altres comoditats urbanes. Un argument pervers, però, seria el que diu que el procés de gentrificació és bo perquè dóna veu a les comunitats més desafavorides que així tenen una manera de fer escoltar les seves reivindicacions.

Arguments en contra

L’argument predominant en contra de la gentrificació rau en l’obligació moral d’inhibir els efectes adversos que el procés pot tenir per les comunitats gentrificades. “La gentrificació és només l’aleta que veiem sobre l’aigua. A sota hi ha la resta del tauró: una nova economia americana en la qual la majoria de nosaltres serem més pobres, una minoria serà molt més rica, i on tot anirà més ràpid, més homogeni i més controlat o controlable”–Rebecca Solnit (2000) [1]

Chester Hartman afirma que el “dret a desplaçar” de la societat actual és un fet aclaparador; els propietaris de residències poden desplaçar els seus inquilins d’una manera o d’una altra. Un canvi de casa forçat sobre persones que tenen pocs recursos per afrontar-ho, juga en contra dels individus i les famílies i té costos socials.

Hi ha estudis que mostren que aquells que solen ser desplaçats són en gran proporció no-blancs, d’edat avançada, pobres i de famílies nombroses. El desplaçament els empeny a un mercat immobiliari esbiaixat que els força cap a unes residències més cares i menys adequades per les seves necessitats.

L’increment de les taxes fa que els propietaris de les cases hagin de triar entre pagar i quedar-se (a través de l’increment del preu del lloguer) o bé vendre la propietat i marxar de la comunitat gentrificada.

Un altre argument en contra diu que la gentrificació redueix el capital social de l’àrea afectada. Les comunitats tenen uns vincles molts forts amb la història i la cultura del seu barri. Si es provoca que els veïns d’una zona gentrificada hagin de marxar, el capital social de l’àrea se’n ressent.

______________________

______________________

Papers moneda i finances: rèquiem o nova onada?



Les monedes tenen tres funcions principals: exercir com a unitat de mesura (denominació de preus, mesura del comerç i transaccions financeres internacionals), com a mitjà de pagament (divisa vehicle, divisa refugi, obligacions financeres i pagaments del comerç internacional) i com a dipòsit de valor

JOAN TORRENT-SELLENS – PROFESSOR DE LA UOC

En teoria, una moneda no és res més que una part infinitesimal i proporcional de la riquesa d’una economia. Però, el valor de la moneda és intangible. No té equivalència física. La força d’una divisa rau en el fet que tots ens creiem que el tros de paper o la moneda que tenim a les mans val el que diu el paper o el tros de metall, cosa que, en realitat, no és cert. Precisament i, per cert, molt poc comentat, aquest és el punt feble del sistema. Si de cop deixéssim de creure en la validesa de la intangible moneda, aquestes deixarien de tenir valor. Tot sembla indicar que estem a les portes d’una tempesta perfecta. Encara s’ha de veure si la tempesta prendrà forma d’huracà i s’ho emportarà tot, o bé si tindrà efectes de destrucció creativa, i encetarem una nova onada. Però anem a pams.

Primer. Les monedes tenen tres funcions principals: exercir com a unitat de mesura (denominació de preus, mesura del comerç i transaccions financeres internacionals), com a mitjà de pagament (divisa vehicle, divisa refugi, obligacions financeres i pagaments del comerç internacional) i com a dipòsit de valor (instruments financers i reserves internacionals). Una moneda es consolida a mesura que les persones la utilitzen per a aquestes tres funcions.

Segon. En origen, els mercats i el sector financer són vitals per al flux econòmic perquè són els encarregats de canalitzar l’estalvi cap a la inversió o el consum. Són el vehicle, la corretja de transmissió, a través del qual s’articula el creixement econòmic i el benestar material.

Tercer. Durant les últimes dues dècades, i impulsats per la globalització financera, els mercats financers han adquirit unes fonts de creixement que no li són del tot pròpies i que, progressivament, els han allunyat de l’economia real. Aquest model de generació de valor es caracteritza per sis coses. Primera: un increment espectacular dels fluxos financers. Segona: les dues variables clau de l’economia financera, el tipus d’interès i el tipus de canvi, ja no es determinen sobre la base de l’economia real. Tercera: una activitat altament innovadora, que ha consolidat un procés de concentració d’entitats i una supressió alarmant de les condicions de competència. Quarta: una operativa basada en les expectatives d’informació, altament volàtils, i que s’allunyen progressivament del seu substrat real. Cinquena: uns models de negoci basats en el curt termini, amb una supremacia dels operadors privats i una voraç capacitat de fagocitar altres mercats. I sisena: una creixent importància estratègica del sector financer dins de les economies nacionals, amb augment notable del seu poder econòmic, polític i mediàtic. Les entitats financeres són els principals campions nacionals de la globalització.

Quart. Per bé que la generació de valor en el sistema financer global ocupa moltes persones i genera quotes creixents del PIB, una part creixent de la població mundial creu que aquest model del creixement s’associa amb la pitjor versió del capitalisme global: curtterminisme, especulació, opacitat, abús de poder i restriccions de les condicions de competència.



Socialització de pèrdues.

Cinquè. La gestió de la darrera crisi financera internacional ha aguditzat aquesta sensació. S’han socialitzat pèrdues, s’han salvat entitats, s’ha prioritzat l’economia financera al davant de l’economia real, s’ha prioritzat la política monetària expansiva i uns tipus d’interès més que baixos i, a través de la nova onada tecnològica, la volatilitat del sistema no para de créixer.

En aquest context d’incertesa i volatilitat, tipus d’interès negatius, especulació i allunyament de l’economia real, no és estrany que apareguin noves monedes, per exemple el bitcoin, i nous models del negoci financer. Els incentius a l’operativa alternativa ja estan sobre la taula.

I si els intercanvis de coneixement per coneixement no paren de créixer, les persones necessitaran noves unitats de valor, nous mitjans de pagament, nous dipòsits de valor. També noves entitats financeres que responguin a la nova economia de l’intercanvi i que siguin socialment responsables. El canvi de les entitats tradicionals ha d’anar molt més enllà que establir nous canals de comunicació amb els clients. S’han de canviar els fonaments del model i els valors del negoci. Rèquiem o nova onada?

 

 

BITCOIN A CLASSESDEVALENCIA

________________________

________________________



Moneda de canvi



The Social Coin, convertida en divisa virtual del 4YFN, preveu tancar l’any amb una ronda de finançament de fins a quatre milions



Al juny rebran a Singapur un premi de l’ONU a la millor innovació digital amb gran impacte social



Una idea que combina emprenedoria i vocació social ha començat a posar-se en marxa de veritat. The Social Coin, convertida en la moneda “oficial” del saló de les ‘start-ups’ 4Years From Now (4YFN), celebrat en paral·lel al Mobile World Congress (MWC) a Barcelona, espera tancar aquest any amb una ronda de finançament d’entre dos i quatre milions d’euros, explica el seu fundador, Iván Caballero.

Creada a partir d’una moneda simulada amb un valor de 10 euros que inicia cadenes d’accions desinteressades durant un període de temps que es poden seguir i mesurar a través de la seva web, la companyia ha aconseguit unes 30 empreses com a clients, així com una quinzena d’universitats de tot el món. Al 4YFN s’ha utilitzat aquesta ‘divisa’ per promoure els principis d’aquest saló: “connectar, inspirar i propulsar”. Qui ajuda entrega la moneda al receptor del suport i se segueix la cadena fins a plantar la ‘divisa’, que és biodegradable i conté unes llavors, de les quals naixerà un arbre o una planta.

Els seus clients adquireixen la llicència per a l’ús de la seva plataforma a través de la qual estimulen accions socials per part del seu personal. Una de les companyies que contractarà aviat el servei és Schneider Electric per al programa de ‘wellness’ per als 175.000 treballadors que té a tot el món.

Però l’empresa d’aquest antic alumne d’Esade s’està transformant cap a un negoci social mitjançant el qual les ciutats poden fer un seguiment de les actituds altruistes i desinteressades de la seva població o les seves inquietuds i aplicar polítiques que estimulin o primin determinades actuacions. Barcelona és la primera ciutat que han aconseguit com a client, però negocia amb Santander, Tel Aviv (Israel), Palo Alto i Berkeley (Califòrnia, EUA) i Nova York.



UN MILIÓ D’EUROS D’EUROPA



La idea els va permetre accedir a un milió d’euros de finançament a través del programa europeu SME Instrument. Es tracta d’utilitzar la informació recopilada als sensors disseminats per la ciutat, els comentaris dels ciutadans a les xarxes socials i altres plataformes per analitzar i classificar les seves preocupacions i, via intel·ligència artificial, proposar-los reptes. Un exemple: “Si avui el ciutadà va a la feina a peu perquè hi ha molta contaminació, tindrà dades sobre l’impacte que té aquest comportament en el medi ambient i es podran adoptar mesures per primar-lo, sigui a través de les ajudes socials que rep, reduccions d’impostos o en el consum dels serveis de la ciutat”, explica Caballero.