Oral / Redacció 42




Videojocs per a majors

 

Els adults també hi juguen



La mitjana d’edat dels usuaris de consoles s’acosta als 25 anys, fet que impulsa el naixement de nous jocs més elaborats intel·lectualment



Els qui juguen davant una pantalla compleixen anys i creixen en nombre. Al 2010, es preveu que a tot el món seran 80 milions els adults que utilitzaran regularment la consola o l’ordinador per entretenir-se, i gaudir així d’un món que fins ara es considerava propi de la infància i l’adolescència. L’ampliació i l’extensió de la franja d’edat dels aficionats als videojocs es deu a dos factors: d’una banda, el procés natural pel qual els adolescents dels anys vuitanta, aquells que jugaven als salons recreatius, són avui adults que no han perdut el costum de jugar. D’altra banda, noves generacions d’adults nouvinguts a l’oci digital descobreixen un nou entreteniment, més actiu i fins i tot social del que abans es creia, amb títols específicament dissenyats per a ells.

I no són una minoria. Segons el Centre d’Anàlisis de la Societat de la Informació i les Telecomunicacions, Enter, l’usuari mitjà espanyol no és un xiquet: té entre 13 i 35 anys. La indústria del videojoc també situa l’edat mitjana dels 20 als 30 anys. Les empreses del sector han descobert, a més, que el perfil de l’aficionat adult no se centra en un únic tipus de videojoc i que la seua demanda varia amb l’edat.

Ningú no pot negar l’atractiu hiperrealisme dels principals videojocs de moda. Els elaboradíssims entorns gràfics i el so envoltant fan sentir el jugador com si estigués en una baralla als carrers de Los Angeles o assegut sobre una motocicleta en la més trepidant de les carreres de la categoria MotoGP. Però més realista no té per què ser sinònim de més divertit o més reptador. Per això, molts fabricants ja obren línies de mercat amb videojocs en què la creativitat i la reflexió són un component essencial per a atreure aquest nou públic. El factor socialitzador també té importància: jugar amb la consola no té per què significar només jugar: aquí es troba l’èxit de programes com Singstar, que converteix la consola Playstation en un karaoke per jugar amb els amics.

Retorn al Pong

Molts dels adults no se senten atrets pels jocs de mecànica excessivament complexa, prefereixen un joc directe, senzill i ràpid d’aprendre. Així, no sorprèn que al 2005 molts usuaris elegissen com el seu joc favorit el Pong dels setanta, el primer videojoc de la història, (un “tenis virtual” en blanc i negre en què la bola rebota una vegada i una altra). Potser per això triomfa la consola Wii de Nintendo (les seues vendes al Japó superen de sis a un les del seu rival Playstation 3), que compensa els gràfics espartans (a anys llum de les consoles modernes com la Xbox 360 o la Playstation 3, i fins i tot de la Playstation 2) amb un nou comandament per control remot que detecta el moviment i que ha revolucionat la forma de relacionar-se amb els videojocs. Entretenir-se amb la Wii no requereix més perícia que moure el comandament en l’aire com si fos una raqueta de tenis, un bat de beisbol o un pal de golf. Recentment s’ha provat aquesta consola en geriàtrics dels Estats Units amb resultats excel·lents, tant en l’entreteniment dels ancians com en la seua millora física.

L’univers dels mons virtuals

On més s’ha notat l’entrada dels adults en el món dels videojocs és en el camp dels mons virtuals o “metaversos”. Es tracta de programes que desenvolupen universos dins de l’ordinador i als quals l’usuari juga sol i aïllat, o connectat a Internet i en comunitat amb altres persones. Per exemple, el joc “The Sims” exigeix una alta dosi de creativitat, exercici mental i sentit estètic. En aquest joc, l’usuari recrea una vida paral·lela amb tots els seus elements. Un altre exemple d’universos virtuals curiós és el de VATSIM i IVAO, en què milers d’usuaris juguen simultàniament amb els seus simuladors de vol. Els pilots virtuals tenen així un espai comú per “volar” al costat de molts altres usuaris pels “cels” de la xarxa, imitant fins a l’última coma els procediments d’operacions reals. Així, en aquests jocs no és rar que alguns usuaris facen un “vol” de Madrid a Nova York en temps real.

CONTINUA…

________________________________

________________________________

Anàlisi documental per a conèixer els hàbits d’ús de les xarxes socials per part de la població infantil i adolescent


Nens i adolescents captivats per les xarxes

Les xarxes socials a Internet han canviat de forma radical la nostra forma d’interactuar amb les persones. Segons IAB Spain, l’associació que representa al sector de la publicitat en mitjans digitals a Espanya, més de 15,4 milions de persones amb una edat d’entre 16 i 55 anys fan servir habitualment les xarxes socials al nostre país. En canvi, per als anomenats “nadius digitals”, aquells que han nascut connectats a la xarxa de xarxes, aquestes plataformes en línia no són cap novetat. Encara més, ni tan sols diferencien entre la vida en línia i la vida fora de línia.
EROSKI CONSUMER ha volgut conèixer la forma en què els més joves s’acosten a les xarxes socials i l’ús que en fan. Ha fet servir, per a aquest fi, diverses fonts d’informació: l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el Ministeri d’Interior, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, l’Associació per a la Recerca de Mitjans de Comunicació (AIMC), la xarxa de recerca de la Comissió Europea (EU Kids Online), l’Institut de la Joventut (Injuve), el Centre de Seguretat d’Internet per als Menors a Espanya (Protégelos), PantallasAmigas i IAB Spain; a més de diversos estudis elaborats per investigadors de l’àmbit universitari.
 

Evolució en l’ús

Fa temps que els nens i els adolescents han incorporat les noves tecnologies al seu dia a dia: segons l’INE, el 94% de la població infantil d’entre 10 i 15 anys fa servir Internet. Dins d’aquest món virtual immens, les xarxes socials ocupen un lloc prioritari entre les activitats digitals dels més joves.
El 2011, EU Kids Online, una recerca feta amb més de 1.000 menors espanyols d’entre 9 i 16 anys que feien servir Internet, va detectar que el 59% d’ells també utilitzava les xarxes socials, encara que només fos una visita als perfils d’uns altres.
Un altre estudi sobre els “Hàbits d’ús a Internet i a les xarxes socials dels adolescents espanyols”, publicat el 2013 en la revista científica Comunicar, confirmava aquest ús elevat de les xarxes socials. En l’estudi, els professors Antonio García, Mª Cruz López d’Ayala i Beatriz Catalina García, de la universitat Rey Juan Carlos de Madrid, van enquestar més de 2.000 adolescents d’entre 12 i 17 anys. Van detectar que un 75% es connectava amb molta freqüència a aquestes plataformes. Per edats, els de més edat hi accedien amb més assiduïtat: el 84% dels enquestats d’entre 15 i 17 anys, enfront del 68% que tenien entre 12 i 14 anys.
El 2014, segons l'”Enquesta sobre hàbits d’ús i seguretat a Internet de menors i joves a Espanya”, elaborada pel Ministeri d’Interior a més de 1.500 nens i adolescents de 10 a 17 anys, el 94% assegurava haver vist vídeos a Youtube l’últim mes, el 82% feia servir la missatgeria instantània i el 68% visitava perfils de xarxes socials (el seu o el d’una altra persona).
Al final de 2014, la penetració de les xarxes socials entre adolescents de 14 a 17 anys era del 97%, segons IAB Spain (va enquestar 105 persones amb aquesta edat). Per regla general, accedeixen a aquestes plataformes virtuals amb l’ordinador a mitja tarda i amb el mòbil a mitjanit.
Facebook és la seva xarxa social preferida, seguida de Twitter i Instagram. Tanmateix, aquesta classificació no es correspon del tot amb les xarxes socials més utilitzades entre aquests adolescents: primer és Facebook, després Youtube i, finalment, Twitter. Els segueixen Instagram i Tuenti (aquesta última va desaparèixer com a xarxa social al febrer de 2016) i, a la cua, hi ha Spotify, Google+, Badoo, LinkedIn i Pinterest.
 

Construir identitat

La combinació xarxes socials i menors és inseparable, i el motiu, en part, té a veure amb la mateixa idiosincràsia de ser adolescent. Les investigadores Belinda de Frutos i Tamara Vázquez (de les universitats de Valladolid i CEU Sant Pablo, respectivament) van elaborar un estudi qualitatiu titulat “Les xarxes socials en adolescents i joves: un aprenentatge cap a l’autoregulació”, basat en la informació proporcionada per grups de discussió amb joves d’entre 15 i 19 anys. Segons el parer de les dues expertes, les xarxes socials són importants per als adolescents perquè es perceben com “una eina que cristal.litza la seva necessitat d’interacció, els possibilita construir la seva pròpia imatge personal i expressar així la seva identitat, al marge del món dels adults”.
També ho creu així Lucía Merino en l’anàlisi feta per Injuve, “Joves en xarxes socials: significats i pràctiques d’una sociabilitat digital”, en la qual enquestava més de 300 joves d’entre 14 i 17 anys: “Estar en contacte és una part crucial del procés dinàmic de construcció de la seva identitat i les noves tecnologies els permeten estar en contacte constant amb els seus amics, per mitjà de les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània”.

 

__________________________________
__________________________________

L’alternativa alemanya per al reciclatge d’envasos

La campanya Envàs, on vas? ha fet sortir a la llum els problemes de l’actual sistema de reciclatge d’envasos. Alemanya ha aconseguit reciclar més i millor gràcies al sistema de retorn implantat fa deu anys.

El sistema de reciclatge d’envasos que hi ha actualment a l’estat espanyol té alternativa, i no és una alternativa només teòrica, sinó que ja està en marxa en països com Alemanya. És el sistema de retorn, que estableix que els consumidors han de pagar un dipòsit per cada envàs i retornar els envasos a la botiga per recuperar els dipòsits. Aquest incentiu fa que augmenti la taxa de recollida selectiva, i aquesta recollida també millora qualitativament.
El sistema de retorn alemany ha fet 10 anys aquest mes de gener, i els seus impulsors celebren que hi hagi arribat amb bons resultats. Thomas Fischer, un dels responsables de l’organització ecologista Deutsche Umwelthilfe, destaca que la taxa de recollida selectiva dels envasos que formen part del sistema ha arribat al 98,5%. “Hi ha molt retorn, els materials són de molta qualitat i el reciclatge també és de molta qualitat, ja que a partir d’una ampolla s’acaba produint el mateix tipus d’ampolla”, detalla.
Un informe de la consultora Price Waterhouse Coopers elaborat per a Deutsche Umwelthilfe va corroborar, el juny del 2011, que el sistema de retorn és més eficaç que el del contenidor groc, que continua existint per als residus que no formen part del sistema de retorn. “Els costos dels dos sistemes són pràcticament iguals, però la taxa de reciclatge, que és aproximadament el triple, i la millor qualitat d’aquest reciclatge fan que el sistema de retorn sigui significativament més eficaç”, diu textualment l’informe.
Holanda, Dinamarca, Noruega, Suècia o Finlàndia també tenen sistemes de retorn, però Europa encara té molt camí per recórrer en aquest àmbit. Ho diu Domingo Jiménez Beltrán, exdirector de l’Agència Europea de Medi Ambient, que critica la influència dels interessos econòmics: “A nivell comunitari, en qualsevol informe de la situació del medi ambient hi ha progressos però no una millora generalitzada, i en el tema dels residus la cosa va fatal. El sistema de retorn no s’imposa per falta de voluntat política, ja que la política es doblega als interessos econòmics”.
La lluita per importar-lo a l’Estat
Jiménez Beltran és president honorífic de l’associació Retorna, integrada per entitats ecologistes i el Gremi de Recuperadors de Catalunya, que des de l’any 2010 treballen conjuntament perquè el sistema de retorn s’implanti a l’estat espanyol. “El sistema del contenidor groc estatal està estancat en un nivell molt baix: només un de cada quatre envasos de plàstic va al contenidor groc”, lamenta Víctor Mitjans, director d’estudis de Retorna, que justifica així la necessitat del canvi.
Sobre la discrepància entre les seves dades i les que aporta Ecoembes, l’associació d’empreses envasadores que gestiona el sistema del contenidor groc a l’Estat, Mitjans argumenta que “Ecoembes dóna les dades globals, que inclouen totes les caixes de cartró del contenidor blau”. Miquel Roset, director executiu de Retorna, va més enllà i acusa els envasadors de calcular malament la taxa de reciclatge: “Hi ha una descompensació entre el numerador i el denominador. Compten el total de la recollida en relació amb un univers limitat (la producció de les seves empreses), molt més petit que l’univers total”.
Deixant de banda les xifres actuals, els envasadors admeten que el sistema de retorn donaria més bons resultats. Consideren, però, que no és viable implantar-lo a l’Estat: un estudi de Sismega Consultores per a Ecoembes considera que exigiria una inversió inicial massa alta i que el seu funcionament seria també massa car. En canvi, un estudi de la consultora britànica Eunomia per a Retorna ha avaluat els costos que tindria el sistema per als diversos actors implicats, i ha arribat a la conclusió que seria sostenible econòmicament.
Opció a nivell autonòmic
Retorna assegura que una reforma de la llei de residus aprovada el 19 de desembre “ha donat a les comunitats autònomes capacitat legal per implantar un sistema de retorn propi”. L’associació interpreta que la llei de residus és una llei de mínims, que les comunitats poden desenvolupar, i creu que la nova redacció dels supòsits en què es pot implantar un sistema de retorn ha deixat prou marge per fer-ho. Admeten, però, que la implantació a nivell autonòmic presenta reptes pràctics importants. Josep Maria Tost, director de l’Agència de Residus de Catalunya, només concep una reforma estatal. Tot i així, Retorna i l’agència ja preparen una prova pilot del sistema a Catalunya.

 

ara.cat

Oral / Redacció 41


Tolerància urbana



MARIA BUHIGAS – URBANISTA

A moltes ciutats del món quan un barri es posa de moda o millora per una intervenció urbanística es produeix un efecte pervers que en anglès es coneix com gentrification i que implica l’expulsió de la població que fins ara hi havia viscut. Avui vull parlar d’un tipus de gentrification diferent i que em sembla molt il·lustratiu dels temps en què vivim: la gentrificació de la pròpia ciutat, de l’essència de la ciutat. La ciutat ha estat sempre associada a una imatge de bullici, de moviment, de gent i mercaderies amunt i avall, en una coexistència o convivència entre el caos i l’ordre. Un espai de promiscuïtat, no de mixtura, on tot és possible, on tothom hi té cabuda. Quan es diu d’una ciutat “aquí pots trobar de tot” s’està resumint en una sola frase el que intento transmetre. Però aquesta essència està en perill de gentrificació. Qui és el seu botxí? La resposta fàcil sempre apunta als sospitosos habituals: especuladors sense escrúpols, lobbies econòmics i grups de poder. Però aquest cop no es troba entre ells. El botxí és més difícil de classificar, d’empaitar i de desemmascarar. El botxí som nosaltres, ciutadans de peu, els que habitem les ciutats.

Fa temps que no volem veure-ho però som nosaltres els que fem la ciutat, no són els sospitosos. Som nosaltres els que decidim on anar a comprar, si a la botiga de barri o al centre comercial; som nosaltres els que decidim deixar el cotxe i anar caminant; som nosaltres els que ens queixem quan tenim turistes a l’escala, però ocupem una escala de veïns quan els turistes som nosaltres; som nosaltres que si lloguem un pis preferim els turistes als veïns; som nosaltres que exigim cobrir els carrers plens de cotxes, però el nostre és un d’aquests; som nosaltres que ens queixem per la música dels bars però ens la baixem pirata d’Internet.

Londres, la ciutat de la música en viu, ha tancat més de la meitat dels seus locals nocturns per les queixes dels veïns. L’essència de la ciutat és la convivència entre el caos i l’ordre. Potser els uns hauran d’abaixar el volum, però els altres hauran de comprendre que viure a la ciutat té una bona dosi de tolerància, de tolerància urbana, o l’acabarem gentrificant!

 

_______________

_______________

Gentrificació



La gentrificació –ennobliment– és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n’acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres.

És un fenomen que s’està donant al centre de moltes ciutats d’Occident, especialment a Europa, canviant una tendència ja secular de llurs classes dirigents, que n’abandonaven els centres en benefici d’eixamples més salubres o suburbis distingits.

El terme (traducció de l’anglès gentrification) fou inventat per la sociòloga Ruth Glass el 1964, tot descrivint el que passava al districte londinenc d’Islington:

Un per un, molts dels barris obrers de Londres han estat envaïts per classe mitjanes. Cases rònegues i modestes -dues habitacions a dalt i dues a baix- han estat comprades, un cop els seus arrendaments s’han acabat, esdevenint residències elegants (…). Un cop aquest procés de ‘gentrificació’ comença en un barri, progressa ràpidament fins que tots els seus antics habitants de classe obrera n’han estat foragitats i tot el caràcter social del barri capgirat.

Una variant no urbana ni exactament amb les mateixes característiques es dóna als pobles de muntanya que sobtadament passen de l’abandó a una renaixença com a nucli de segones residències (cases restaurades).

Arguments a favor

La gentrificació s’ha justificat per part dels governs local, normalment sota polítiques de “reestructuració urbana”. El que aquestes polítiques busquen, però, és que els residents de classe més obrera surtin del centre de la ciutat i vagin cap als afores o suburbis, i també es busca reestructurar la ciutat per millorar la circulació entre el centre i les zones residencials dels voltants de la ciutat. A nivell econòmic, la ciutat es beneficia de l’augment de taxes i de preus del lloguer com a conseqüència de la gentrificació.

Es pot argumentar a favor de la gentrificació al·legant que la rehabilitació dels edificis és una bona alternativa a l’expansió de la ciutat, ja que la ubicació dels barris gentrificats sol ser cèntrica i es beneficia de transport públic i altres comoditats urbanes. Un argument pervers, però, seria el que diu que el procés de gentrificació és bo perquè dóna veu a les comunitats més desafavorides que així tenen una manera de fer escoltar les seves reivindicacions.

Arguments en contra

L’argument predominant en contra de la gentrificació rau en l’obligació moral d’inhibir els efectes adversos que el procés pot tenir per les comunitats gentrificades. “La gentrificació és només l’aleta que veiem sobre l’aigua. A sota hi ha la resta del tauró: una nova economia americana en la qual la majoria de nosaltres serem més pobres, una minoria serà molt més rica, i on tot anirà més ràpid, més homogeni i més controlat o controlable”–Rebecca Solnit (2000) [1]

Chester Hartman afirma que el “dret a desplaçar” de la societat actual és un fet aclaparador; els propietaris de residències poden desplaçar els seus inquilins d’una manera o d’una altra. Un canvi de casa forçat sobre persones que tenen pocs recursos per afrontar-ho, juga en contra dels individus i les famílies i té costos socials.

Hi ha estudis que mostren que aquells que solen ser desplaçats són en gran proporció no-blancs, d’edat avançada, pobres i de famílies nombroses. El desplaçament els empeny a un mercat immobiliari esbiaixat que els força cap a unes residències més cares i menys adequades per les seves necessitats.

L’increment de les taxes fa que els propietaris de les cases hagin de triar entre pagar i quedar-se (a través de l’increment del preu del lloguer) o bé vendre la propietat i marxar de la comunitat gentrificada.

Un altre argument en contra diu que la gentrificació redueix el capital social de l’àrea afectada. Les comunitats tenen uns vincles molts forts amb la història i la cultura del seu barri. Si es provoca que els veïns d’una zona gentrificada hagin de marxar, el capital social de l’àrea se’n ressent.

______________________

______________________

Papers moneda i finances: rèquiem o nova onada?



Les monedes tenen tres funcions principals: exercir com a unitat de mesura (denominació de preus, mesura del comerç i transaccions financeres internacionals), com a mitjà de pagament (divisa vehicle, divisa refugi, obligacions financeres i pagaments del comerç internacional) i com a dipòsit de valor

JOAN TORRENT-SELLENS – PROFESSOR DE LA UOC

En teoria, una moneda no és res més que una part infinitesimal i proporcional de la riquesa d’una economia. Però, el valor de la moneda és intangible. No té equivalència física. La força d’una divisa rau en el fet que tots ens creiem que el tros de paper o la moneda que tenim a les mans val el que diu el paper o el tros de metall, cosa que, en realitat, no és cert. Precisament i, per cert, molt poc comentat, aquest és el punt feble del sistema. Si de cop deixéssim de creure en la validesa de la intangible moneda, aquestes deixarien de tenir valor. Tot sembla indicar que estem a les portes d’una tempesta perfecta. Encara s’ha de veure si la tempesta prendrà forma d’huracà i s’ho emportarà tot, o bé si tindrà efectes de destrucció creativa, i encetarem una nova onada. Però anem a pams.

Primer. Les monedes tenen tres funcions principals: exercir com a unitat de mesura (denominació de preus, mesura del comerç i transaccions financeres internacionals), com a mitjà de pagament (divisa vehicle, divisa refugi, obligacions financeres i pagaments del comerç internacional) i com a dipòsit de valor (instruments financers i reserves internacionals). Una moneda es consolida a mesura que les persones la utilitzen per a aquestes tres funcions.

Segon. En origen, els mercats i el sector financer són vitals per al flux econòmic perquè són els encarregats de canalitzar l’estalvi cap a la inversió o el consum. Són el vehicle, la corretja de transmissió, a través del qual s’articula el creixement econòmic i el benestar material.

Tercer. Durant les últimes dues dècades, i impulsats per la globalització financera, els mercats financers han adquirit unes fonts de creixement que no li són del tot pròpies i que, progressivament, els han allunyat de l’economia real. Aquest model de generació de valor es caracteritza per sis coses. Primera: un increment espectacular dels fluxos financers. Segona: les dues variables clau de l’economia financera, el tipus d’interès i el tipus de canvi, ja no es determinen sobre la base de l’economia real. Tercera: una activitat altament innovadora, que ha consolidat un procés de concentració d’entitats i una supressió alarmant de les condicions de competència. Quarta: una operativa basada en les expectatives d’informació, altament volàtils, i que s’allunyen progressivament del seu substrat real. Cinquena: uns models de negoci basats en el curt termini, amb una supremacia dels operadors privats i una voraç capacitat de fagocitar altres mercats. I sisena: una creixent importància estratègica del sector financer dins de les economies nacionals, amb augment notable del seu poder econòmic, polític i mediàtic. Les entitats financeres són els principals campions nacionals de la globalització.

Quart. Per bé que la generació de valor en el sistema financer global ocupa moltes persones i genera quotes creixents del PIB, una part creixent de la població mundial creu que aquest model del creixement s’associa amb la pitjor versió del capitalisme global: curtterminisme, especulació, opacitat, abús de poder i restriccions de les condicions de competència.



Socialització de pèrdues.

Cinquè. La gestió de la darrera crisi financera internacional ha aguditzat aquesta sensació. S’han socialitzat pèrdues, s’han salvat entitats, s’ha prioritzat l’economia financera al davant de l’economia real, s’ha prioritzat la política monetària expansiva i uns tipus d’interès més que baixos i, a través de la nova onada tecnològica, la volatilitat del sistema no para de créixer.

En aquest context d’incertesa i volatilitat, tipus d’interès negatius, especulació i allunyament de l’economia real, no és estrany que apareguin noves monedes, per exemple el bitcoin, i nous models del negoci financer. Els incentius a l’operativa alternativa ja estan sobre la taula.

I si els intercanvis de coneixement per coneixement no paren de créixer, les persones necessitaran noves unitats de valor, nous mitjans de pagament, nous dipòsits de valor. També noves entitats financeres que responguin a la nova economia de l’intercanvi i que siguin socialment responsables. El canvi de les entitats tradicionals ha d’anar molt més enllà que establir nous canals de comunicació amb els clients. S’han de canviar els fonaments del model i els valors del negoci. Rèquiem o nova onada?

 

 

BITCOIN A CLASSESDEVALENCIA

________________________

________________________



Moneda de canvi



The Social Coin, convertida en divisa virtual del 4YFN, preveu tancar l’any amb una ronda de finançament de fins a quatre milions



Al juny rebran a Singapur un premi de l’ONU a la millor innovació digital amb gran impacte social



Una idea que combina emprenedoria i vocació social ha començat a posar-se en marxa de veritat. The Social Coin, convertida en la moneda “oficial” del saló de les ‘start-ups’ 4Years From Now (4YFN), celebrat en paral·lel al Mobile World Congress (MWC) a Barcelona, espera tancar aquest any amb una ronda de finançament d’entre dos i quatre milions d’euros, explica el seu fundador, Iván Caballero.

Creada a partir d’una moneda simulada amb un valor de 10 euros que inicia cadenes d’accions desinteressades durant un període de temps que es poden seguir i mesurar a través de la seva web, la companyia ha aconseguit unes 30 empreses com a clients, així com una quinzena d’universitats de tot el món. Al 4YFN s’ha utilitzat aquesta ‘divisa’ per promoure els principis d’aquest saló: “connectar, inspirar i propulsar”. Qui ajuda entrega la moneda al receptor del suport i se segueix la cadena fins a plantar la ‘divisa’, que és biodegradable i conté unes llavors, de les quals naixerà un arbre o una planta.

Els seus clients adquireixen la llicència per a l’ús de la seva plataforma a través de la qual estimulen accions socials per part del seu personal. Una de les companyies que contractarà aviat el servei és Schneider Electric per al programa de ‘wellness’ per als 175.000 treballadors que té a tot el món.

Però l’empresa d’aquest antic alumne d’Esade s’està transformant cap a un negoci social mitjançant el qual les ciutats poden fer un seguiment de les actituds altruistes i desinteressades de la seva població o les seves inquietuds i aplicar polítiques que estimulin o primin determinades actuacions. Barcelona és la primera ciutat que han aconseguit com a client, però negocia amb Santander, Tel Aviv (Israel), Palo Alto i Berkeley (Califòrnia, EUA) i Nova York.



UN MILIÓ D’EUROS D’EUROPA



La idea els va permetre accedir a un milió d’euros de finançament a través del programa europeu SME Instrument. Es tracta d’utilitzar la informació recopilada als sensors disseminats per la ciutat, els comentaris dels ciutadans a les xarxes socials i altres plataformes per analitzar i classificar les seves preocupacions i, via intel·ligència artificial, proposar-los reptes. Un exemple: “Si avui el ciutadà va a la feina a peu perquè hi ha molta contaminació, tindrà dades sobre l’impacte que té aquest comportament en el medi ambient i es podran adoptar mesures per primar-lo, sigui a través de les ajudes socials que rep, reduccions d’impostos o en el consum dels serveis de la ciutat”, explica Caballero.

Proves de la JQCV 2016

Oral / Redacció 40


La col kale, les llavors de xia, les algues o les fruites vermelles són alguns dels ingredients de moda per les seves propietats nutricionals: recollim els secrets del seu èxit i també les veus que el matisen

TRINITAT GILBERT Barcelona ACTUALITZADA EL 14/02/2016 00:00

Hi ha un corrent en el camp de la nutrició que anomena superaliments els aliments que tenen un valor nutricional molt alt malgrat que se’n mengi una quantitat petita. Alguns superaliments són els vegetals de fulla verda, els germinats, el pol·len d’abella, les llavors de xia, llinet i cànem, les fruites silvestres i les algues, entre d’altres.

La dietista nutricionista Carla Zaplana, que acaba de publicar a l’editorial Cossetània un llibre dedicat íntegrament a explicar els superaliments, recomana menjar diàriament vegetals de fulla verda. “Es poden incorporar des de primera hora, a l’esmorzar, en un batut verd, i després als àpats, ja sigui en amanides o en cremes de verdures”, comenta. El pigment que els atorga el color verd fa que siguin aliments rics en clorofil·la, “de propietats oxigenadores i depuratives de la sang, a més de ser rics en aminoàcids, fibra i antioxidants”.

Saludables i versàtils

Zaplana explica que, en el cas dels brots i els germinats, “són superaliments crus i plens de vitalitat”. Aporten les mateixes propietats que “els vegetals de fulla verda més una àmplia gamma d’enzims actius”. El cas és que els brots i els germinats són llavors que estan en procés de germinació, i d’aquí que l’organisme n’absorbeixi fàcilment els nutrients, saludables, i li siguin fàcils de digerir. Com els vegetals de fulla verda, es poden integrar a tots els àpats, des del batut de l’esmorzar fins a l’acompanyament de cremes, d’amanides o fins i tot de peixos.

Al restaurant Rasoterra, a Barcelona, el copropietari Daniel Rossi afirma que són coneixedors de les propietats nutritives que tenen tant els vegetals de fulla verda com els brots. “Al migdia sempre tenim amanides, i al vespre, plats que acabem amb germinats”. Les amanides les preparen amb una base de fulla verda, abundant, i al damunt fruita seca (ametlles i nous) i fruita fresca. Per amanir, una vinagreta feta amb oli, vinagre i gingebre, que hi aporta un gust picant i refrescant alhora. Un altre plat de vegetals de fulla verda són els calçots, amb què fan trinxat amb patates i espigalls (floració d’un tipus de col, conreada habitualment al Garraf i al Penedès). “Confitem el calçot al forn, amb oli, a 40-45º, fins que agafa una textura melosa”.

Ara, a la carta d’hivern, el Rasosterra també aposta pel xató, fet amb les fulles verdes de l’escarola, i el reinventen amb daikon fumat i algues. “Està triomfant; agrada molt la combinació innovadora que hi hem posat”.

Mentrestant, Zaplana remarca altres superaliments, petits físicament i que poden integrar-se a tots els plats. “El pol·len d’abella és ric en antioxidants, té vitamines A, B, C i E i és una bona font de proteïna”. Més. “Les llavors de lli, xia i cànem: “Són uns altres superaliments molt rics en fibra, però sobretot en destaquem l’aportació en àcids grassos essencials omega-3”.

Les llavors de llinet, xia i cànem “també redueixen els nivells de colesterol dolent [LDL] i augmenten el bo [HDL]”, a més de contribuir al bon funcionament del sistema nerviós perquè millora les connexions neuronals. Les llavors es poden integrar en tota mena de plats, per damunt de mil i una preparacions. Fins i tot a les infusions o al pa o en una pizza.

Encara un altre grup de superaliments serien les algues, font de iode, magnesi, calci, zinc i seleni. “Les algues les podrem afegir a les cremes de verdures, guisats i amanides o utilitzar-les com a embolcall en wraps [enrotllats], en el cas de les fulles d’alga nori”, diu Zaplana. Malgrat les propietats saludables, la dietista nutricionista alerta sobre la seva ingesta, sobretot en persones que pateixen hipotiroïdisme.

Les fruites silvestres, com les móres, els nabius i els gerds, que “es poden menjar entre hores, per exemple” o integrar-los en tots els plats, també són superaliments. “Petits i poderosos”, ressalta Zaplana.

El contrapunt

Per la seva banda, el dietista nutricionista Marc Vergés sosté que els superaliments certament engloben ingredients que tenen unes propietats clares i molt interessants, però afegeix: “Els han posat de moda les marques de suplementació, del sector de l’alimentació natural”. És, per tant, un corrent impulsat expressament perquè aliments sobretot exòtics s’incorporin a la dieta habitual. “Això no vol dir que no siguin beneficiosos, però sí que estan sobrevalorats, i cal situar-los al seu lloc”. Un dels superaliments de moda és la col kale, una varietat de col que prové dels Estats Units, concretament de Califòrnia. “Esclar que és un aliment amb un alt potencial nutritiu, però a Catalunya tenim les nostres cols arrissades, que tampoc provoquen gasos, igual que no ho fan les cols, i que també tenen les mateixes propietats”.

El cacau també seria un superaliment, antic i molt conegut, que està ben integrat en la nostra alimentació. En canvi, “ara s’impulsa i es promociona més la marca com a superaliment afavoridor de l’absorció de calci, que està de moda com a ingredient dels batuts per als esportistes”.

Un altre superaliment “de moda”, com diu Vergés, és el llevat de cervesa, que es cultiva expressament per al consum i que té un alt contingut en vitamines del grup B. “S’ha convertit en un substitut dels lactis”. Així que una manera de fer-ne ús a la cuina és com a substitut del formatge en els plats de pasta, per exemple. “Dins de l’àmbit de la terapèutica, són aliments coneguts que nosaltres prescrivim segons les dolences, però que ara el màrqueting els difon per a la població en general”, diu Vergés. Segons el dietista nutricionista, “la difusió està bé, però cal conèixer-ne bé les propietats i l’ús correcte, perquè no a tothom li pot anar bé i perquè no totes les quantitats són acceptades”.

Hi ha veus, dins del sector dels nutricionistes, encara més contundents que apunten que no hi ha cap aliment que hagi de ser denominat com a súper, ja que tots són bons i dolents alhora. “Alimentació saludable vol dir menjar molta fruita i verdura diàriament de forma variada”, sosté la dietista nutricionista Núria Guillén, de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus. Una aposta per l’equilibri dietètic que defensen molts nutricionistes.

Com fem un germinat a casa?

Xavi Casanova fa un any que es va llançar a l’aventura de fer germinats per vendre’ls. Els comercialitza amb el nom de The Brot, i a hores d’ara és proveïdor de restaurants. Per fer-ne a casa, el Xavi recomana partir de llavors ecològiques. Caldrà fer servir recipients de plàstic, rectangulars i no gaire alts. Allà s’hi posarà primer una capa de substrat, la fibra de coco. “És coco triturat, sec, que cal hidratar quan el col·loquem com a base perquè sostingui les llavors”. Un cop fet això, s’hi posen les llavors, amb aigua. “Segons la varietat, al cap d’un o tres dies ja poden haver germinat”. N’hi ha, com els pèsols i el coriandre, que triguen fins a 25 dies a germinar. “Són les que triguen més i, en canvi, les llavors de blat, rave o ruca germinen de seguida”. Actualment, The Brot prepara deu varietats de germinats.

______________________________________________

Afrodisíac natural o engany comercial? Tot el que volies saber sobre la maca

L’arrel de maca s’ha posat de moda per les seves possibles propietats afrodisíaques. Són certes, o es tracta només de màrqueting?

ISIDRE ESTÉVEZ Barcelona ACTUALITZADA EL 06/03/2016

Vivim en l’època dels superaliments. Com més urbana és la nostra societat més aliats busquem que ens permetin conservar una salut amenaçada per un estil de vida estressant i allunyat de la natura. Els superaliments han vingut a omplir aquesta necessitat de tornar a connectar amb un passat arcàdic, no contaminat per la indústria. Baies de goji, quinoa, llavors de ‘chía’, espelta… s’han posat de moda envoltats d’una aura que els presenta com a ancestrals, autèntics, i molt beneficiosos per a la salut. Un dels últims descobriments a Occident ha estat el de la maca andina, que arrasa a farmàcies i herboristeries perquè, asseguren productors i venedors, té propietats afrodisíaques. Veritat, o mite?

La maca és una planta que creix als Andes, a 4.000 metres d’altitud. És, de fet, l’única herba comestible que creix a tants metres del nivell del mar. La planta sobreviu en un territori inhòspit (temperatures extremes durant el dia i la nit, vents forts…), acumula nutrients del sòl i, com a conseqüència, és molt rica en minerals i vitamines. Els habitants de la zona en consumeixen l’arrel des de fa centenars d’anys, i són ells els primers que van crear el mite que associa la planta (l’arrel, en concret) amb tota de mena de beneficis: aporta energia, combat l’ anèmia, la depressió i la tuberculosi, és bona contra l’ osteoporosi, permet viure més anys…

Però, després de segles de consum intern, la maca s’ha convertit en una mina d’or per al Perú, on se’n genera el 90% de la producció mundial. El que abans consumien un reduït nombre d’habitants es ven ara arreu del món, de Nova York a Berlín, de Barcelona a Sidney. En càpsules, pastilles, líquido pols ratllada, la maca ha arribat a les farmàcies i herboristeries d’Occident, que en compra en quantitats industrials i a un ritme creixent. L’èxit ha estat tan gran que el govern peruà ha creat un ens dedicat específicament a la maca, amb l’objectiu d’incrementar la producció i impulsar-ne la distribució arreu del món. La maca s’ha convertit en un dels principals actius del país. Tant, que ja ha despertat l’interès de la Xina, que ha començat a produir-ne.

L’èxit, el sexe

Part d’aquest èxit s’explica per la simple passió occidental per tot allò natural i autèntic, exòtic i nou però a la vegada ancestral. Però aquest interès per les modes no és suficient per entendre la magnitud del fenomen. Diuen que combat la fragilitat i la fatiga, però per combatre aquests símptomes ja hi ha al mercat tota mena de productes també naturals, des de la gelea reial fins al gingseng. I si el que es busca és un suplement ric en vitamines i minerals, les farmàcies ofereixen una àmplia gama de possibilitats. Com s’explica, doncs, l’èxit desbordant de la maca, convertida en un petit miracle econòmic al Perú? La resposta és simple: sexe.

Poques coses interessen més i, a la vegada, generen més ansietat que el sexe. Això fa que tot allò relacionat amb el sexe sigui, des de la roba fins a les joguines, un gran negoci. També ho són els afrodisíacs, però en aquest terreny les coses són especialment difícils. Una simple cerca a internet ens dóna una inacabable varietat de píndoles que prometen acabar amb la manca de desig i aconseguir estimular la libido. També els sex shops venen tota mena de productes amb propietats suposadament afrodisíaques. Es tracta de productes fraudulents, un negoci lucratiu que ven placebos molt cars. L’arribada de la Viagra va canviar les coses, però no del tot, perquè la necessitat de tenir una recepta en limita l’ús a un col·lectiu relativament reduït, i estimula el mercat negre.

Tot això vol dir que estimular l’activitat sexual amb una pastilla ha estat sempre complicat. Fins que va arribar la maca. De sobte, un producte que promet el tan desitjat augment de la libido es pot comprar a les farmàcies i a les herboristeries, amb tota garantia i sense haver de tenir recepta. A més, tant serveix per als homes com per a les dones. La publicitat ha explotat aquest fet al màxim. Algunes marques i botigues s’han limitat a presentar-la com un suplement que estimula la libido. D’altres, però, la presenten obertament com ‘la Viagra natural’. Ho és realment?

Estudis poc concloents

D’estudis sobre la maca se n’han fet, però la majoria amb animals i en laboratoris. Tots ells afirmen que la maca és, certament, un superaliment, perquè conté un gran nombre de minerals i vitamines. Hi ha menys dades disponibles sobre l’efecte en els humans, però alguns estudis apunten al fet que, efectivament, millora el desig sexual, tant en homes com en dones. A més, asseguren que augmenta el nombre i la mobilitat dels espermatozoides, cosa que, a la vegada, contribuiria a millorar la fertilitat. Vol dir això que és realment una Viagra natural i que permet acabar amb les disfuncions erèctils?

La resposta a la pregunta és incerta, perquè hi ha estudis contradictoris. En una mostra feta amb un miler d’habitats dels Andes que sempre havien pres maca es va arribar a la conclusió que els homes amb problemes d’erecció no experimentaven cap millora apreciable. Segons aquests estudis, si es ven com a Viagra a moltes herboristeries d’Occident és, senzillament, per atreure clients. D’altres treballs, en canvi, han conclòs que el consum de maca sí que es tradueix en un augment en el nombre d’ereccions. I alguns apunten que pot millorar els casos d’impotència, però només lleument.

En definitiva, tot i l’interès que la mítica arrel ha despertat en els investigadors hi ha versions per a tots els gustos, la qual cosa impedeix clarificar si la maca és o no una Viagra natural. Sí, no, una mica, potser… la ciència no es posa d’acord. En un punt sí que semblen coincidir la majoria d’estudis, però, i és a l’hora d’afirmar que incrementa el desig sexual. Als Andes, sense cap estudi científic, fa segles que així ho creuen.

_________________________________________

Els fraus per WhatsApp, mites o realitat?

Els últims mesos, el servei de missatgeria WhatsApp ha estat protagonista de diverses històries falses.

La història comença al mòbil d’una persona a través d’un contacte, que al seu torn diu que l’ha rebut d’un altre contacte; així, s’estén entre el seu grup i cobra versemblança. La major part de les vegades alerten de perills, però també al·ludeixen a protestes o oportunitats de negoci. De vegades, és tan gran la difusió que fins i tot s’han conegut fraus recents comesos a través d’aquesta xarxa de missatgeria, i s’ha transmès la sensació que el delinqüent pot colar-se entre els nostres contactes. Tot això, les estafes han tingut lloc per una via paral·lela i no dins de WhatsApp.

La ingenuïtat de l’usuari

A mesura que els telèfons mòbils es fan més sofisticats, el seu nivell de seguretat es fa més feble, ja que accepten programes complexos, com ho són molts dels desenvolupaments de programari maliciós que han operat durant molt de temps als ordinadors: cucs, troians, espies, bloquejadors del sistema, etc. L’objectiu és el mateix en totes dues plataformes: obtenir informació de manera il·legal per reportar als cibercriminals un benefici econòmic.

No tots els sistemes operatius estan igual de protegits davant del programari maliciós. Android, per acceptar descàrregues de programes de plataformes no oficials, és més propens als atacs. No obstant això, tots registren el mateix punt feble: la ingenuïtat de l’usuari. El delinqüent ho sap i ho explota en profit seu. Per fer-ho, juga amb sentiments com la por, la cobdícia o la curiositat, amb la finalitat d’obtenir de la víctima una informació que li permeti distreure els seus diners.

L’enginy dels estafadors no té límit i han desenvolupat nombroses estratègies per a tenir les nostres dades bancàries o obligar-nos a transferir-los una quantitat monetària, des de la pesca o phishing fins a la subscripció involuntària als SMS Premium. Precisament, aquesta última modalitat és la que s’ha utilitzat en els últims casos d’estafes relacionades amb WhatsApp.

WhatsApp, una xarxa tancada

La polèmica al voltant de la seguretat d’aquest sistema de missatgeria instantània ha fet córrer rius de tinta en el passat, i el servei ha respost sempre amb millores en la seva plataforma. No obstant això, fins ara mai s’ha parlat de la possibilitat d’estafes per missatges de persones que no estiguin en la nostra llista de contactes. WhatsApp és una xarxa tancada, on només es comuniquen usuaris que es tenen en la pròpia agenda de telèfons.

Ara bé, pot arribar-nos un missatge des d’un número desconegut (que la plataforma no identifiqui), però el sentit comú ha de portar-nos a rebutjar-lo sempre i a no acceptar la transferència d’arxius, encara que aquests només poden ser multimèdia (imatge, àudio o vídeo). No poden portar a la descàrrega de cap programa vinculat que no passi per les botigues oficials dels sistemes operatius respectius.

És fonamental, sobretot, evitar obrir enllaços compartits en aquest sistema de missatgeria instantània des de telèfons desconeguts, ja que és per aquesta via per on ens sol arribar l’estafa, per obrir en el navegador del mòbil pàgines de phishing. Tampoc hem de fiar-nos de missatges que ens arribin per SMS fent referència a WhatsApp, perquè quan els responguem podrem estar inscrivint-nos en un servei de SMS Premium, on ens cobraran entre 0,35 i més de 7 euros per cada missatge enviat. Aquesta és l’estratègia utilitzada en els fraus més recents. De tota manera, és important constatar que ni el cas del phishing ni el dels SMS Premium tenen lloc dins de WhatsApp.

Espiar els contactes?

Potser el cas més espectacular de frau relacionat amb aquest sistema de missatgeria és el d’un jove de Múrcia que promocionava a les xarxes socials -va accedir de forma il·lícita a 11.000 perfils de Facebook- un programa en descàrrega per espiar els contactes de WhatsApp; és a dir, que el suposat programa permetia conèixer tots els missatges que l’espiat intercanviava amb altres persones.

Milers d’usuaris van accedir a la pàgina des de la qual en principi es descarregava el programa al seu mòbil. Per fer-ho possible, aquest programa havia de tenir el nostre número i la nostra contrasenya del servei. Tanmateix, no es produïa una descàrrega real i sí una inscripció del telèfon en un servei SMS Premium que carregava els costos a l’usuari en benefici de l’estafador.

La majoria dels usuaris s’adonaven immediatament de l’estafa, però pràcticament no es va denunciar perquè implicava reconèixer que s’havia intentat descarregar un programa d’espionatge, un fet il·legal. D’aquesta manera, el jove va arribar a recaptar de les seves víctimes més de 40.000 euros, fins que la policia el va detenir.

Un altre cas semblant és el del missatge SMS rebut en alguns mòbils des del número 25568 amb el següent text: “T’estic escrivint per wasap. Digue’m si t’arriben els meus missatges. Em vas agregar l’altre dia?” o “Deu ser un error del meu mòbil amb el wassap. Xp no paro d’enviar-te la foto! L’has vist? Vaig pensar k podria agregar-te al face o wassap. O veure’t en smsduo Q faig??”. Alguns usuaris van respondre al SMS sense saber que es tractava d’un servei Premium, amb la consegüent sobrecàrrega en la seva factura telefònica.

– See more at: http://revista.consumer.es/web/ca/20140401/internet/77806.php#sthash.QnY74F6n.dpuf

 

“L’Ovidi: el making of de la pel·lícula que mai no es va fer” a l’Aragó Cinema


Aquesta és la història d’una pel·lícula que no es féu, ja sabeu per què, i que n’és una d’aquestes que tota terra, tota casa com Déu mana hauria de tindre.

Sempre he pensat una cosa: si escoltes l’Ovidi i no t’emociones, no tens sang a les venes, hi tens orxata!

M’aclame a tu, mare de terra sola. 

Arrape els teus genolls amb ungles brutes. 

Invoque un nom o secreta consigna, 

mare de pols, segrestada esperança.



Mentre el gran foc o la ferocitat 

seguix camins, segueix foscos camins, 

m’agafe a tu, os que més estimava 

i cante el jorn del matí il·limitat.



El clar camí, el pregon idioma 

un alfabet fosforescent de pedres, 

un alfabet sempre amb la clau al pany, 

el net destí, la sendera de llum, 

sempre, a la nit, il·luminant, enterc, 

un bell futur, una augusta contrada!



Seràs el rent que fa pujar el pa, 

seràs el solc i seràs la collita, 

seràs la fe i la medalla oculta, 

seràs l’amor i la ferocitat.



Seràs la clau que obre tots els panys, 

seràs la llum, la llum il·limitada, 

seràs confí on l’aurora comença, 

seràs forment, escala il·luminada!



Seràs l’ocell i seràs la bandera, 

l’himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l’emblema que puja.



Jo pujaré piament els graons 

i en arribar al terme entonaré 

el prec dels béns que em retornaves sempre.

Lletra Vicent Andrés i Estellés

Música Ovidi Montllor


Àlbum 4.02.42

Any 1980

Discogràfica Ariola

Àlbum

A l’Aragó Cinema


Sinopsis

“L’Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer” ens descobreix al cantant, actor i poeta alcoià des del punt de vista d’un actor, Eduard Fernández, i d’una directora, Rosana Pastor, que estan preparant-se per a realitzar un film sobre la seva vida.Al llarg del procés conversaran amb persones importants per a l’Ovidi entre els que destaquen Toni Miró, Toti Soler, Toni Xuclà, Marta Molins, Helena Monllor i Jana Montllor.

Aquest camí durà a Eduard i a Rosana a conèixer l’Ovidi mes enllà del personatge públic, l’Ovidi com a home.

SETMANA DEL 29 DE GENER AL 4 DE FEBRER

fes clic sobre la sessió per comprar l’entrada

SETMANA DEL 5 AL 11 DE FEBRER

Mor a 53 anys el cantant Black, creador de «Wonderful life»


Mor a 53 anys el cantant Black, 

creador de «Wonderful life»

 L’artista estava en coma des del 10 de gener a causa d’un accident de trànsit

 https://youtu.be/uMXz3TQOS_c
El músic anglès Colin Vearncombe (Liverpool, 1962), conegut artísticament com a Black, ha mort aquest dimarts a l’edat de 53 anys com a conseqüència d’un accident de trànsit que va patir el 10 de gener i que el va deixar en coma. Des de llavors estava ingressat a la unitat de cures intensives de l’Hospital Universitari de Cork (Irlanda).



“Va morir pacíficament, envoltat de la seva família -la seva dona Camila i els seus tres fills- que l’ha acompanyat cantant”, han explicat en un missatge publicat a la seva pàgina de Facebook, on han confirmat la la notícia.

 


https://youtu.be/zWhAklVviqc
La família ha traslladat el seu agraïment als serveis mèdics de l’hospital on estava ingressat i ha anunciat que se celebrarà una missa en honor de Colin Vearncombe a Liverpool, tot i que encara no hi ha data. 



“No hi ha necessitat de riure o plorar. La vida és meravellosa”, conclou el missatge de Facebook citant la cançó amb més èxit de Black: Wonderful Life (1978). A l’abril de 2015 va divulgar el seu darrer treball, Blind Faith, que va sorgir d’un projecte de finançament col·lectiu que el cantant havia iniciat mesos abans. El britànic també va versionar en català el seu hit per un disc de La Marató de TV3.



Oral / Redacció 39


Aquest any s’han perdut el doble de persones que el 2014

Entre l’1 de gener i el 31 d’agost, els Bombers
de la Generalitat han fet 182 recerques, mentre que en el mateix període
de l’any passat en van fer 94

 

Al Ripollès i a la Val d’Aran és on s’han fet més salvaments al medi natural

 

Per poc que el temps ho afavoreixi, en les pròximes setmanes sortiran
al bosc gairebé tants bolets com boletaires, un col·lectiu que cada any
contribueix a fer créixer el nombre de persones perdudes al medi
natural. L’any passat, fins al 30 de setembre –quan pràcticament es va
donar per acabada una magra temporada–, els Bombers de la Generalitat
van fer 50 actuacions relacionades amb boletaires, la meitat de les
quals concentrades en dues comarques: el Berguedà (12) i l’Alt Urgell
(11). “El que fa el boletaire, que sovint va sol, normalment és fugir
del camí i mirar sempre a terra, sense pensar a buscar punts
d’orientació”, argumenta Francesc Martínez, sergent del Grae, l’equip de
rescat de muntanya dels Bombers de la Generalitat.

 Més afluència de gent al medi natural implica més salvaments
 El 50% dels rescats es deuen a lesions menors d’excursionistes


El nombre de persones extraviades a la natura no remet. Ben al
contrari: fins al 31 d’agost –quan els caçadors de bolets encara eren
escassos–, el nombre de recerques fetes ja havia doblat les del mateix
període de l’any passat. Si en els primers vuit mesos del 2014 en van
haver de fer 94, en el mateix període del 2015 n’han fet 182. Per
comarques, el Ripollès (14) i el Berguedà (10) lideren el rànquing de
zones on s’ha esgarriat més gent, amb Queralbs (6) i Saldes (6),
respectivament, al capdavant.

Moisès Masanas, alcalde de Saldes, reconeix que al Parc Natural del Cadí-Moixeró i al Pedraforca en concret –massís que l’any passat va ser coronat per 23.000 persones– és on es concentren la majoria de les incidències, per la gran afluència de gent
que hi ha. “El Pedraforca és una muntanya pròxima que, degudament
equipat i assessorat, pots fer sense gaires problemes. De tota manera,
una cosa que ens sobta molt és que, en hores intempestives, quan ja s’ha
d’haver baixat de la muntanya, la gent tot just demani per pujar-hi”,
comenta Masanas, que recomana informar-se sempre primer al refugi.

Rescats de muntanya

A diferència dels rescats en medi fluvial (32, fins al 31 d’agost del
2015) o marítim (47), i dels rescats en coves i pous (8), que es
mantenen als mateixos nivells, o gairebé, respecte al mateix període de
l’any passat, el que ha augmentat força són els rescats de muntanya: 559
en els vuit primers mesos d’enguany en comparació dels 478 del mateix
període del 2014. Els municipis on s’han fet més rescats d’aquest tipus
són Naut Aran (35 fins a l’agost, 12 més que l’any passat), Setcases
(24, 13 més que el 2014) i Saldes (17,8 més). Juan Miguel Riu,
responsable del grup de rescats del Grae de la Val d’Aran, confirma que
aquest agost han notat que ha pujat el volum de feina, tot i que a
l’estiu “són rescats més facilets, de gent no tan preparada que fa algun
dels diversos itineraris que hi ha a la Val d’Aran com ara la ruta dels
llacs de Colomers”.

L’increment del nombre de rescats de muntanya ha afavorit que, fins
al mes passat, s’hagin comptabilitzat a Catalunya un total de 828
salvaments al medi natural, quan l’any passat se’n van registrar 649
fins a l’agost. El Ripollès (76), la Val d’Aran (55), el Berguedà (46) i
l’Alt Empordà (38) lideren el rànquing de comarques on enguany s’han
fet més salvaments en general. Tenint en compte les dades totals de
l’any passat (vegeu gràfic), el Bages (54) també figura entre les zones vermelles, amb les muntanyes de Montserrat com a principal reclam d’escaladors i, cada cop més entre setmana, d’excursionistes.

“El servei clàssic dels bombers –extinció d’incendis, accidents de
trànsit…– ja fa anys que més aviat té una tendència a la baixa i, en
canvi, el nombre de salvaments al medi natural creix any rere any”,
reconeix Martínez. Segons ell, la principal explicació és que ara “hi ha
molta afluència de gent i un ús més intens del medi natural que fa uns
anys”. Si, a això, hi afegim que les activitats que s’hi practiquen
s’han diversificat moltíssim, i que no sempre es va prou preparat, la
possibilitat de fer una actuació s’amplia. “Abans la gent que anava a la
muntanya feia alpinisme, escalada o espeleologia. Ara tens des dels que
fan parapent fins als que fan barranquisme amb grampons o corren de nit
amb frontals.”

Amb tot, el 50% dels salvaments o rescats que fan els bombers se
solen correspondre a excursionistes o gent que surt a passejar i es fa
lesions menors (torçades de turmell, fractura de tíbia i peroné…). El
rescat tècnic, que exigeix tot un dispositiu més complex, és força
residual. “Els dos tipus de serveis que necessiten més mitjans, i on el
procediment ja ens determina que hi haurem d’enviar més gent, són les
allaus a l’hivern i els rescats en coves i avencs”, diu el sergent del
Grae, que recorda que l’helicòpter els dóna molta rapidesa d’actuació,
però és una cèl·lula de treball molt petita, formada per cinc persones
(un pilot, un operador de grua, dos rescatadors del Grae i un sanitari).

Dos serveis cobrats, el 2014

La factura que els arribarà, si han de sufragar el seu propi salvament, es calcula d’acord amb els preus vigents següents: 39,75 euros per unitat i hora pel que fa als bombers, 51,60 euros per unitat i hora per ús de vehicles, i 3.000,10 euros per unitat i hora per l’helicòpter que es faci servir.
Aquesta taxa, en vigor des de l’1 d’octubre del 2009, només es cobra,
però, en tres supòsits: si el rescat té lloc en una zona senyalada com a
perillosa, si les persones salvades no duien l’equipament adequat per
fer aquella activitat, i si se sol·licita el servei sense motius objectivament justificats.En sis anys, la taxa tan sols s’ha aplicat en cinc casos: el 2011, en el rescat d’un esquiador per una allau fora pistes amb accés tancat, a la muntanya de Tossa (2.393,57 euros); el 2011, en el rescat de tres persones que volien creuar el riu Muga tot i que la passarel·la estava barrada (507,82 euros); el 2013, en el rescat d’un vehicle que travessava el riu Segre (988,42); el 2014,
en la recerca de dues persones a Queralbs sense motius justificats
(838,98), i en el rescat al canal esquerre del riu Ebre, sense motius
(366,37).

______________________________________________

 

L’obsolescència del telèfon mòbil

El mòbil té els dies comptats. El sector ja fa temps que treballa en solucions molt més
còmodes i en aplicacions professionals revolucionàries.

 

En el futur, el mòbil serà substituït per una xarxa de ginys que durem posats a sobre. Són els ‘wearables’ o portables

S’acosta l’hora d’anar-se acomiadant d’aquesta baluerna que portem
tots a sobre anomenada telèfon mòbil. Per a alguns pot ser encara una
novetat, però en el futur els dispositius mòbils que ens acompanyaran
deixaran de tenir forma de telèfon. De fet, segons un estudi de
l’operadora O2 a la Gran Bretanya, les trucades telefòniques ja
representen menys del 10% de l’ús de telèfons intel·ligents. Els seus
usos principals són la navegació per internet i xarxes socials, els jocs
i altres formes de comunicació menys intrusives, com els missatges de
text via SMS, e-mail o whatsapps.

S’ha de reconèixer que aquestes funcionalitats, altament requerides, resulten francament incòmodes amorrats sobre una petita pantalla que, a la vegada, fa les funcions de teclat. Per això, la indústria del mòbil que
aquests dies es reuneix a Barcelona al Mobile World Congress ja fa temps
que treballa en solucions molt més còmodes que faran passar a la
història aquests aparells tan valorats que portem a les nostres
butxaques. En lloc seu s’obren les portes a una nova categoria
anomenada portableswearables en anglès, que significa «que es porten posats», com fem amb la roba.

És d’esperar que, en un futur no gaire llunyà, el telèfon mòbil serà substituït per una xarxa de gadgets que durem posats a sobre i que es comunicaran a través d’una PAN (xarxa d’àrea personal, per les seves sigles en anglès) connectada amb tecnologia bluetooth o wi-fi. L’exemple més evident és el del rellotge, la diminuta pantalla del qual serà més que suficient per a funcions habituals com alertar-nos de l’arribada d’un nou missatge i altres de menys comunes com mesurar-nos les pulsacions, les passes o les hores de son. El rellotge intel·ligent Galaxy Gear de Samsung, el Pebble o el rumorejat iWatch d’Apple són els primers noms d’una nova
categoria, amb una mida que s’espera que es tripliqui al llarg d’aquest
any.

Però el verdader repte està en la presentació de la
informació gràfica. En aquest cas, ens trobem amb un bon exemple de
pensament lateral: tot sembla indicar que les pantalles mòbils del futur
no seran les més grans, tal com es podria deduir de l’actual tendència
cap als phablets (barreja de les paraules telèfon i tauleta
en anglès), sinó tot al contrari. La millor experiència la viurem a
través de diminutes pantalles incloses en ulleres com les Google Glass o
les Moverio d’Epson, que projectaran imatges i informació de manera que
aprofitin tot el nostre espai visual sense envair cap espai físic.

Més enllà dels rellotges i les ulleres, també podem trobar una infinitat
d’altres dispositius d’èxit més dubtós, com ara els rellotges d’ungla de
Timex, els anells amb funcionalitats de ratolí de Genius o la roba amb
plaques solars per carregar bateries que ja es pot comprar a
Chinavasion.com. La imaginació d’enginyers i emprenedors no té límit,
però al final la dictadura del consumidor decidirà quins accessoris
digitals acaben complementant la nostra forma de vestir i quins vénen i
van com una moda passatgera.

Per això, el que és verdaderament revolucionari d’aquesta nova tendència no resideix solament en l’estètica o la comoditat amb què gestionarem informació a nivell personal, sinó en algunes de les seves aplicacions professionals més revolucionàries. Tres mereixen ser destacades:

1. En un extrem es troben les aplicacions relacionades amb la salut. Des de la visita mèdica fins a la cirurgia assistida, alliberar les mans del metge
de dispositius electrònics i augmentar la informació al seu abast pot
representar un veritable avanç. Per aquest motiu, empreses com AugMedix, a Stanford (Califòrnia), ja estan concentrant tots els seus esforços en aquesta direcció.

2. A l’altre extrem dels possibles usos de la tecnologia que podem portar posada hi ha les aplicacions bèl·liques. L’exèrcit dels EUA fa anys que desenvolupa un programa anomenat Land Warrior amb
l’objectiu de dotar la seva infanteria de tecnologia capaç d’integrar
al màxim l’armament disponible amb el seu usuari, de la forma més
precisa i menys intrusiva possible.

3. En tercer lloc, no hem d’oblidar les aplicacions que van més enllà de l’ésser humà. Els wearables o portables també poden ser duts pels animals. Com a exemple, el cas de Dairymaster, a Irlanda, que ha desenvolupat un equip per monitoritzar els mugits de cada vaca i així poder identificar el moment ideal per impregnar-la.
Igual que tot avenç tecnològic, els wearables o portables tenen dues cares molt diferents. Com hem vist, poden servir tant per curar com per matar. Poden augmentar la nostra productivitat o les nostres distraccions. Poden ajudar a connectar-nos o a aïllar-nos.
Però una cosa està clara: per bé o per mal, alguns d’aquests portables
vénen per quedar-se. Per això, aquest mòbil que portes a la butxaca té
els dies comptats.

_________________________________________________________

 

Deu consells per als pares sobre els grups de WhatsApp de l’escola

L’ús que fan els pares dels grups escolars de WhatsApp pot perjudicar l’autonomia i la responsabilitat dels fills

 

Hi ha ningú que em pugui dir quins són els deures de matemàtiques?
En Pau no sap quins exercicis s’han de fer.’ Una conversa d’un grup de
WhatsApp de pares i mares d’una escola pot començar així. Francesc
Núñez, sociòleg i professor dels estudis d’arts i humanitats de la UOC,
diu que en un cas com aquest la responsabilitat dels fills queda
relegada.

D’aquesta manera, els nens resolen el dubte i els pares
esdevenen una mena d’agenda escolar i assumeixen, totalment o parcial,
les responsabilitats dels infants. ‘El procés educatiu i maduratiu l’han
de fer els nens i els pares han d’acompanyar-los, guiar-los, però no
fer-los la feina’, explica Nati Cabrera, professora d’educació i
psicologia de la UOC.

Els pares poden pensar que ajuden els nens perquè els faciliten el
camí, però en realitat els impedeixen que assumeixen les
responsabilitats que els pertoquen. ‘Evitar la caiguda no acostuma a ser
bo. Si un dia s’equivoquen, l’endemà estaran més atents. Tot allò que
envolta les tasques educatives també són accions, actituds que els fan
créixer i madurar, i els educa’, diu Cabrera.

Entendre els usos de WhatsApp

Els pares, segons Núñez, han d’entendre bé els usos i pràctiques del
WhatsApp. Aquests nous espais de comunicació són ‘persistents’, és a
dir, no s’hi esborra allò que es diu, es reenvia fàcilment de mòbil a
mòbil i no se sap mai qui ho pot acabar veient. Són eines molt útils per
a comunicar-se, organitzar-se i mantenir-se al dia, però també poden
ser una via per a expressar la indignació, la crítica irreflexiva contra
professors o bé discussions i generalitzacions que poden crear mal
ambient.

Núñez proposa un decàleg perquè els pares facin un bon ús dels grups de WhatsApp de l’escola:

1) Ser respectuós: no fer comentaris ofensius de cap mena.

2) No fer comentaris precipitats: deixar passar un temps prudencial abans de respondre; no respondre missatges a cop calent.

3) Posar en dubte la credibilitat dels continguts: escatir-ne la veracitat i no fer judicis de valor previs.

4) Evitar alarmes innecessàries: una cosa que afecta un individu no ha d’afectar necessàriament tothom.

5) Vigilar amb les etiquetes: no crear imatges falses de les persones (professors, estudiants, mares o pares).

6) Tenir present la descontextualització: donar importància al
context de producció, recepció i reproducció de les notícies o
comentaris.

7) No explicar qüestions personals ni enviar missatges brossa (fotos, acudits o ‘mems’ que a nosaltres ens semblen divertits).

8) Evitar discussions personalitzades.

9) Tenir present ‘l’efecte grandària’: un comentari irrespectuós en
un espai públic (com WhatsApp) pren una dimensió que fuig del nostre
control.

10) Pensar en la imatge personal i familiar que es transmet.
Nati Cabrera ho resumeix així: ‘El problema no és l’instrument sinó
l’ús que se’n fa: una cosa és mantenir bones relacions amb la comunitat
de pares i una altra convertir la relació entre pares en una agenda
paral·lela que eviti que els nens facin l’esforç que han de fer per a
assumir les seves responsabilitats.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 342 other followers