Oral / Redacció 48


Millennials contra generació X

Als anys seixanta, el 77% de les dones i el 65% dels homes que en aquell moment tenia trenta anys havia acabat els estudis, estava casat, tenia un fill, era independent econòmicament i vivia fora de casa. L’any 2010, només el 13% de les dones i el 10% dels homes de 30 anys havia aconseguit aquests cinc objectius. Els temps canvien i les generacions també; ara, els millennials o generació Y, nascuts entre el 1980 i el 2000, són capdavanters en influència social, en formació acadèmica i tenen un major poder adquisitiu en comparació dels seus antecessors. Suposen una revolució en tots els àmbits i nivells, però són escèptics respecte a tot el que està encotillat en el passat, a tot el que, fins ara, la generació X (1960-1980) ha tirat endavant.

076-millennials-infografia-cat

Dues generacions que viuen i conviuen. A l’Estat, els que pertanyen a la generació X representen una població de dotze milions de persones, i els mil·lennistes ja superen els nou milions de persones. Es calcula que la potència productiva i de consum d’aquesta generació és, només als Estats Units, de 33.000 milions d’euros. I segons alguns estudis, l’any 2020 representaran el 50% de la força laboral del món i hauran arribat a la maduresa professional. Però qui són els millennials i quines són les diferències que els separen de la generació X?
El gran repte: entendre el comprador millennials

Saber com consumeixen els milllennials és la clau de l’èxit. «Consumeixen més per l’experiència que els ofereix el producte que per l’estatus», afirma Eleni Papaoikonomou, psicosociòloga del consum i professora col·laboradora de la UOC. Són la generació amb més poder adquisitiu —des d’una òptica històrica— en comparació de totes les altres generacions. Per això, les empreses que vulguin arribar als millennials, afirma Gemma Segura, professora col·laboradora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, n’hauran de despertar el compromís amb «campanyes per a dispositius mòbils i processos de compra fàcils». Hauran de tenir en compte que «el preu i la multifuncionalitat del que adquireixen és tan important com l’experiència de compra, l’atenció al client o la usabilitat web».
Curiosament, amb els millennials, el procés de compra és fa més llarg. «S’inicia en un canal, per exemple per mitjà del mòbil, i continua en d’altres, com la tauleta o l’ordinador», exemplifica Segura. Aquest comportament exigeix que les empreses «alineïn els seus canals i conservin informació perquè els clients no es vegin obligats a repetir passos». La generació X, per la seva banda, «confia més en el contacte personal que en la tecnologia, són immigrants digitals, els agrada comparar preus entre marques i prefereixen pagar al comptat, encara que agraeixen les facilitats de crèdit», afegeix Segura, que conclou: «Són grans estalviadors».
La importància de creure en el venedor
«El 32% dels millennials es basen en opinions i ressenyes d’internet abans de fer una compra», són «prosumidors», és a dir, productors i alhora consumidors, «cocreen productes amb les empreses i participen en la creació del valor», mitjançant les xarxes socials, per exemple, explica Papaoikonomou. Actualment, la generació X amb un nivell de consum més alt «confia en aquests prescriptors, encara que ells no ho són»; només un 8% d’aquest grup d’edat deixa comentaris sobre els productes, comenta Segura.
Els millennials «són optimistes i creuen en la responsabilitat social de les empreses», explica Papaoikonomou. Segons un estudi de PwC (2015), més d’un terç dels mil·lennistes compren a la seva botiga preferida per l’afinitat amb la marca. Tot i això, «els missatges de les marques els creen desconfiança», explica Segura. «Odien la publicitat —l’entenen com un element més de l’establishment—, però adoren les marques». Si un anunci els agrada, «serà percebut com un contingut més, independentment del seu missatge persuasiu», afirma Sònia Valiente, experta en publicitat i professora col·laboradora de la UOC. De fet, ja són moltes les marques que fan servir l’humor friqui com a recurs per a millorar el compromís (engagement) amb el seu públic jove: Fanta, Self Bank, Just Eat, Mixta, etc.
Una visió completament diferent per a la generació X, que «aprecia molt les marques, però busca un altre tipus de missatge». Un màrqueting eficient per a aquest col·lectiu s’ha de basar a «enviar missatges autèntics i rellevants, adreçats a la identitat, l’èxit, la família i la llibertat», afirma Segura. Són, segons Papaoikonomou, «una generació força ignorada en les investigacions de mercat».
Els «arrogants» i sobreeducats arriben a l’empresa
Els mil·lennistes són la generació més formada des d’una òptica històrica i, segons Deloitte, en menys d’una dècada representaran el 75% de la força laboral del món. Són «nadius digitals, pensen en clau digital i estan “sobreeducats”», explica Gina Aran, professora col·laboradora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. En l’àmbit professional «són exigents, impacients i ambiciosos i, per a alguns, arrogants». A diferència de la generació X, no busquen la seguretat laboral ni la reputació, «ni tenen estructures jeràrquiques verticals; són individus que treballen d’una manera transversal». La generació X és més corporativista; el 30% dels adults són membres actius d’organitzacions professionals, de negocis o sindicals i se’ls caracteritza com a «cínics, liberals i autosuficients».
Aran indica que els millennials practiquen la cerca constant de feina (job shopping): canvien de feina cada tres anys, aproximadament. El 43% dels joves que actualment treballen declaren que estan oberts a altres ofertes i «quan aparegui una empresa que els sedueixi més, no dubtaran a fer el salt», afirma l’experta en recursos humans. Una tendència disruptiva en comparació de les generacions anteriors, la generació baby boomer o la generació X, que en general tenen «extenses experiències laborals en una sola empresa», explica Aran.
La conciliació com a prioritat laboral, i acceleradors de la transformació digital
«Poder conciliar la vida laboral i la personal» és una de les prioritats principals de la generació Y o millennials, i també ho és «la claredat en les expectatives laborals i una ràpida progressió en la carrera professional». Si les empreses no s’adapten, «estan condemnades», afirma Aran. «L’organització ha de ser conscient que ven a mil·lennistes i que els contracta»; l’entrada de la generació Y a l’empresa és «un impuls cap a la transformació digital i la innovació tecnològica».
Aquesta transformació digital també ha empès la banca tradicional. L’arribada dels mil·lennistes al mercat de treball els converteix en clients interessants per a qualsevol sector, però sobretot per al sector financer. Amb tot, són un segment de població difícil de captar: el 71% dels mil·lennistes prefereix anar al dentista abans que escoltar un banc. «El seu escepticisme envers les institucions també s’estén al món de la banca», afirma Josep Lladós, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. I la reputació dels bancs és baixa entre la gent d’aquest grup d’edat: «En els últims anys, moltes entitats financeres han evidenciat valors i comportaments allunyats dels que busca aquesta generació: transparència, integritat i compromís social».
Alguns estudis confirmen que el 80% dels millennials no trepitjarà mai una oficina bancària, res estrany, segons Papaoikonomou, «el 87% dels joves d’aquesta edat fa servir entre dos i tres dispositius tecnològics al dia». La relació amb la banca es farà per mitjà del mòbil, però «el repte va més enllà d’oferir serveis de banca mòbil o m-banking», indica Lladós: cerquen «simplicitat, transparència, qualitat en la provisió de serveis i estàndards de seguretat elevats». En cas que no es compleixin aquests factors, «canviaran ràpidament d’entitat financera». A diferència d’altres generacions anteriors, tenen «més responsabilitat en les finances personals, però menys dependència de les entitats», afirma Lladós.
Els millennials voten la “nova política”, els X als “vells” partits
Segons un sondeig del CIS sobre les últimes eleccions a Espanya, els millennials tendeixen a un vot que mira clarament cap a la «nova política» i s’allunya de la vella. De la franja que inclou els joves de 18 a 35 anys, només el 7,7% va optar per votar el PP o el PSOE, mentre que gairebé el 49% dels joves es va decantar per la «nova política»: Podem i Ciutadans. Una conducta política que difereix del comportament de la generació X, en què el 32,15% de les persones que tenen entre 36 i 55 anys va votar el PP o el PSOE i només el 28,2% es va decantar per la «nova política».
Internet explica part d’aquesta diferència en el comportament polític: «L’exposició a la xarxa fa el votant més crític i, en conseqüència, tendeix a votar partits més minoritaris o més confrontats amb l’establishment». Aquesta diferència generacional s’explica, segons Ismael Peña, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, «perquè l’ús d’internet a Espanya és, encara, decreixent amb l’edat».
Menys tabús, més debat polític
Fa uns quants anys, la resposta a la pregunta «A qui votes?» era una revelació secreta i fins i tot incòmoda. Ara, els millennials «tenen més necessitat de fer-ho saber o menys tabús per a expressar les seves opinions polítiques». Aquesta generació, afirma Peña, «va néixer en democràcia i no veuen tabús o riscos a l’hora de parlar sobre política, a diferència de la generació X o els baby boomers». Afegeix que, a més, «no senten tan seva la Transició (o la Constitució), perquè no hi van participar directament», fet que els permet prendre una certa distància crítica.

Són individus que «s’alimenten de les xarxes socials per tal d’arribar a moltes més opinions i més diferents», a diferència del «limitat ecosistema informatiu (un diari, una emissora de ràdio, un canal de televisió) que va viure la generació X, per exemple». Així, doncs, se sumen les dues tendències: «Parlem més de política, però també ens arriba més i millor el debat polític», conclou Peña.

 
 

Si us interessa, podeu consultar la informació sobre la següent generació (la generació Z) en aquest enllaç:

Generació Z: publico a Internet, llavors existeixo

 
 
______________________________________________
 

El teleespectador infidel

Espanya és el país d’Europa on més s’evita la parella per veure sèries,
segons un informe mundial de Netflix

¿Ha sigut infidel a la seva parella amb… una sèrie de televisió?
Aquesta és la peculiar pregunta que ha fet la plataforma Netflix als seus abonats per saber quina passió desperten les seves produccions.
I el resultat és que sí, que solen ser infidels i, a més, que els espanyols, amb un 55% del total d’enquestats, són els més infidels de tot Europa. A més, els abonats espanyols són els més 
reincidents: el 42% afirma haver sigut infidel a la seva parella en quatre ocasions o més. I una vegada comesa la infidelitat, el 41% no té remordiments i el 61% seria infidel més vegades si sabés que no serà descobert. Segons l’original estudi, l’’infide és incapaç de resistir-se a veure com més aviat millor la seva sèrie favorita i no espera a ningú.
A partir del seu informe, Netflix ha elaborat quatre nivells d’infidelitat audiovisual: l’infidel noctàmbul (el que veu episodis quan la seva parella dorm), l’infidel viatger (aprofita viatges en solitari), l’infidel irredempt (té assumit que veurà sèries sense la seva parella) i l’infidel seriat (el que repeteix més d’una vegada al mes). Les sèries que més infidelitat provoquen són: ‘The walking dead’, ‘American horror story’, ‘Narcos’ i ‘Breaking bad’.
A l’altre extrem també hi ha el denominat «company fidel de ‘streaming’», que «compleix amb el compromís de veure tots els capítols junts». Els holandesos (el 73%), els alemanys (65%) i els polonesos (60%) són els que més encaixen en aquesta figura. La comèdia (‘The Big Bang…’, ‘Modern Family’) és el gènere preferit per compartir en parella.
_____________________________________________

El poder incert de la lluna

Diversos experts expliquen la influència real de la lluna en el nostre comportament, l’agricultura, els parts i els tractaments de bellesa

 



La lluna protagonitza una gran quantitat d’expressions populars. Algunes asseguren que la lluna plena ens fa més agressius, mentre que d’altres recomanen sembrar la collita en lluna creixent i collir-la en minvant. A més, entre les dones embarassades, matrones i personal sanitari també es pot sentir dir que la lluna afecta els parts i alguns experts en bellesa defensen l’efectivitat de seguir el calendari lunar per a estar més guapos.Tantes són les creences sobre la lluna, que diversos experts expliquen tot seguit la vertadera influència de la lluna en els éssers humans, l’agricultura o la bellesa.



ComportamentHomes llop, persones “llunàtiques”… Molt s’ha parlat al llarg de la història i en països i cultures molt diferents sobre la influència de la lluna en el comportament dels éssers humans. Articles en revistes científiques com el Brititsh Journal o l’American Journal de Psiquiatria han assenyalat casos de persones amb episodis psicòtics coincidint amb les fases lunars, i fins i tot durant el segle XX es podien trobar asils per a “llunàtics”.

Jesús de la Gándara, cap del servei de psiquiatria de l’Hospital Universitari de Burgos i expert en la influència dels fenòmens meteorològics i el clima en la salut, assegura que no es pot atribuir a la lluna aquesta influència: “L’explicació és mig biològica, mig sociològica. És cert que aquestes persones són malalts mentals greus, que es comporten de manera agressiva o estranya i la seva forma més alterada coincidint amb les fases lunars. Però, en realitat, són persones amb trastorns mentals que els relacionen a la lluna, no perquè la lluna canvia alguna cosa en el cervell de les persones”.

José Miguel Viñas, meteoròleg, divulgador científic i consultor de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), explica que antigament, en un món eminentment rural, les persones estaven al corrent de la fase lunar i la seva influència era molt més gran. Avui només ens recordem de la lluna quan algun dia ens sorprèn veure-la ben gran (l’anomenada il·lusió lunar).



AgriculturaMolts agricultors segueixen les fases de la lluna en les seves activitats i fins i tot la denominada “agricultura biodinàmica” l’inclou en els seus principis. De fet, una de les pràctiques més esteses és sembrar en lluna creixent i collir en minvant.

Però la lluna no afecta el comportament de les plantes, com assenyala José Miguel Mulet, professor de biotecnologia a la Universitat Politècnica de València (UPV), on dirigeix una línia de recerca en l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes per a desenvolupar plantes tolerants a la sequera o al fred.

L’expert assegura que per a aconseguir aquesta influència, les plantes haurien de tenir algun receptor capaç d’activar-se per la llum de la lluna, com el tenen per a les diferents longituds d’ona de la llum solar. Però no disposen d’aquest mecanisme. La llum de la lluna (llum del sol reflectida) no té prou intensitat per a desencadenar una resposta en les plantes. Si això fos cert, implicaria que una nit ennuvolada l’efecte de la lluna plena es perdria. I tampoc s’espera que es descobreixi en un futur, ja que ja s’ha seqüenciat tot el genoma de moltes plantes.

Com que la lluna sí que té un efecte real en el moviment de les marees, s’ha arribat a pensar que també podria influir en les plantes. Mulet indica que aquesta argumentació tampoc se sosté de manera científica, ja que la lluna influeix en les marees per l’atracció gravitatòria que depèn de la massa dels cossos implicats (el sol, la lluna, la terra i l’aigua).

Per tant, l’única atracció que influeix en la planta és la terra, per mitjà del gravitropisme, un procés que fa que l’arrel vagi cap avall i la tija cap amunt (si els girs es reorienten). A nivell gravitatori, influeix més en la planta la vaca que pastura al costat o el cos de l’agricultor. La lluna no importa per a sembrar, recollir o podar.



PartsUn altre dels efectes més populars que s’han atribuït a la lluna és el d’influir en els parts. Tanmateix, els estudis més seriosos sobre la qüestió, basant-se en dades estadístiques, no hi han trobat resultats concloents. Com explica José Miguel Viñas, “per sobre de qualsevol possible influència lunar en el bebè en néixer, actuen molts més factors físics, com el ginecòleg o la matrona”.

També s’ha escrit molt sobre la regla de la dona i el cicle lunar, ja que semblava haver-hi una correlació. En aquest cas tampoc hi ha base científica. “La suposada influència es desmunta amb facilitat quan s’analitza la freqüència del període fèrtil en les femelles d’altres mamífers, ja que en la majoria dels casos no és de 27 dies”, explica.



Tractaments de bellesaAlguns suposats experts en bellesa, diversos llibres i pàgines web en Internet defensen l’efectivitat dels tractaments basats en el calendari lunar. Tanmateix, tampoc no tenen una base científica. Es troba en la mateixa línia que el tema dels cultius, però aplicat als éssers humans. “El més segur és que tot es comencés a plantejar en l’antiguitat. La lluna exercia una influència tan gran en els nostres ancestres, que es van establir tota mena de relacions sobre els seus efectes, tant benefactors com de signe contrari”, conclou Viñas.
 
 

Oral / Redacció 47


Nous serveis orientats a la mobilitat, el ressorgiment de la bicicleta i d’altres nous vehicles, el vehicle elèctric, els vehicles autònoms, el Big Data o la recuperació de l’espai urbà per al vianant són algunes de les tendències que s’analitzen en aquest article.

El món de la mobilitat urbana està canviant a gran velocitat. Gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació, però també gràcies als canvis d’hàbits del conjunt de la societat estem veient que cada dia apareixen noves iniciatives i tendències que ens mostren com podria ser la mobilitat del futur.

Ja fa uns anys que sentim a parlar de les Smart Cities (enteses com un conjunt de tecnologies emergents i vinculades a la informació i la comunicació que s’apliquen en l’àmbit urbà). Potser n’hem parlat massa, i potser per això, sembla que hi comença a haver un cert escepticisme en aquesta idea tecnòcrata de les Smart Cities.

Per això darrerament estem veient que el concepte de Smart City està derivant cap a un altre concepte que el podríem anomenar com la “Smart Policy” i que es podria definir com la recerca de les noves formes d’organitzar la ciutat i els seus recursos per a donar resposta als reptes de la societat actual.



Smart City vs Smart Policy, amb dos exemples, Niça i NYC

En l’àmbit de la mobilitat podríem dos exemples per exemplificar la diferència entre Smart City i Smart Policy, ho farem amb les ciutats de Niça i Nova York. Fa uns anys la ciutat de Niça, al sud de França, va ser una de les pioneres a ciutat europees implementar una de les solucions Smart que més estaven en boca de tothom: l’aparcament intel·ligent. La ciutat es va gastar aproximadament uns 10 M€ per tal d’habilitar un sistema de sensors a la via pública que havia de permetre que l’usuari, mitjançant el seu telèfon mòbil, sàpigues en tot moment on estaven les places lliures d’aparcament al centre de la ciutat i això havia de facilitar molt la recerca d’aparcament i, segons els promotors de la iniciativa, reduir molt el trànsit d’agitació del centre urbà.

Des del primer moment el sistema no va acabar de funcionar correctament i presentava uns grans maldecaps de manteniment i gestió per als responsables municipals. A més a més, l’efecte crida de l’expectativa de trobar una plaça d’aparcament ràpid encara atreia més vehicles al centre, cosa que complicava, encara més, la gestió del sistema. Finalment, aquest any 2016, les autoritats locals han decidit aturar el servei.

Aquest exemple de Niça ens pot servir de lliçó per entendre que el mer acte d’aplicar tecnologia per intentar solucionar un problema no és garantia que tal solució s’arribi a produir.

Val a dir que tampoc hom pot caure en la conclusió fàcil de donar totes les culpes a la tecnologia. Hi ha d’altres ciutats on el sistema d’aparcament intel·ligent amb sensors s’ha aplicat i funciona correctament com per exemple la ciutat de San Francisco amb el sistema SFPArk. La gran diferència és que a Niça es va aplicar la tecnologia sense aplicar mesures addicionals per a millorar la gestió de l’aparcament. En canvi a San Francisco, la tecnologia permet ajustar els preus de l’aparcament en funció de la demanda, així en els moments de més demanda d’aparcament, la tarifa puja i això actua com un fre a l’arribada de nous vehicles al centre urbà. En resum, a l’aplicació de la tecnologia s’hi ha afegit mesures de gestió encaminades a reduir la presència de vehicles al centre urbà.

A l’extrem oposat de Niça hi podem trobar la ciutat de Nova York. Poques ciutats al món encarnen tant bé la imatge de ciutat dominada pel vehicle privat i el trànsit. Potser per trencar amb aquesta imatge i per a recuperar una mica d’espai per al vianant per a usos més socials i amables, la ciutat va impulsar un seguit d’actuacions que s’han convertit en la icona de la ciutat pel que fa a la mobilitat.

L’actuació te molt poc d’Smart City, de fet s’utilitza una tecnologia coneguda de fa milers d’anys: la pedra. En canvi l’actuació té molt d’Smart Policy, ja que trenca radicalment el concepte del carrer en favor del vianant i de l’ús social. Com es pot veure en la fotografia, l’actuació només va consistir en la instal·lació d’uns elements urbans per tal de limitar el trànsit de determinats carrers i recuperar-los per a un ús ciutadà. L’actuació no va requerir grans inversions ni de tecnologies punteres, però és una actuació d’una gran valentia i intel·ligència, que, suposa una transformació radical del carrer.

A diferència de Niça, que l’actuació de l’aparcament va tenir un recorregut ben curt, Nova York, gràcies a l’actuació principal realitzada a Times Square, ha iniciat el programa NYC Plaza per tal de continuar recuperant espais urbans per a un ús ciutadà a tota la ciutat. Un programa que, a més a més, compta amb el suport i la complicitat de les organitzacions veïnals de cada barri.

La conclusió que podem extreure d’aquests dos exemples, és que en la mobilitat que ve, en la mobilitat del futur, ja no hem de pensar tant en quines seran les tecnologies que utilitzarem, sinó en quina és la mobilitat que volem i com les tecnologies ens poden ajudar a arribar-hi.

Des d’aquesta perspectiva presentem algunes de les tendències que més s’estan consolidant en l’àmbit de la mobilitat

Tendència #1: Comprar un cotxe? … i per què?

L’any 2014 es feia públic un estudi a nivell mundial de la consultora KPMG en el que es constatava un desinterès creixent dels joves per a tenir un vehicle propi. Si ens posem en la pell d’un jove urbà, aquest desinterès es pot entendre clarament. Si els joves de finals del segle XX el primer que feien amb els seus estalvis era comprar-se un cotxe, o treure’s el carnet de conduir, els joves del segle XXI segurament prefereixen invertir els seus primers estalvis en un telèfon mòbil.

Aquesta tendència només es pot entendre com la suma de diversos factors:

 

  • els costos importants que suposa tenir un cotxe en propietat (uns 3500 € / any),
  • el poc ús que se li dóna en àmbits metropolitans (es calcula que només un 5% del temps un cotxe està en funcionament, la resta del temps està aparcat)
  • el nombre creixent de possibilitats de desplaçament en els entorns metropolitans (transport públic, bicicleta, bici pública, taxi, cotxe compartit, carsharing, lloguer de vehicles, etc.)

Tot això fa que els ciutadans dels àmbits urbans comencin a plantejar-se seriosament si és una decisió racional tenir un cotxe en propietat o si es pot viure sense cotxe i utilitzar indistintament els diferents serveis de mobilitat, depenent de la necessitat de cada moment.

Precisament agafant aquesta idea de “consumir” mobilitat i no “consumir” vehicles, s’està consolidant un nou enfocament de la mobilitat que, en anglès seria Mobility as a Service (MaaS). Aquest nou concepte es basa en integrar en una única plataforma tots els serveis de mobilitat disponibles (transport públic local, transport públic regional i nacional, taxi, carsharing, bici pública, lloguer de vehicles, etc.) i a partir d’aquesta plataforma l’usuari pot utilitzar els paquets de mobilitat que més s’adapten a les seves necessitats. Aquest concepte està concebut precisament per a aquelles persones o famílies que opten per a no tenir cotxe en propietat i pretén facilitar-los l’ús de totes les opcions de mobilitat disponibles.

El primer país que ha desenvolupat un servei d’aquest tipus ha estat Finlàndia, que ha implementat una plataforma MaaS a nivell nacional. i que s’ha presentat el mes de juny de 2016. Tot i això ja són diverses les ciutats i països que estan preparant estratègies per a implementar serveis d’aquest estil.

No cal dir, que el fet que hi hagi un mercat creixent per als serveis de mobilitat, també obre les portes a la creació de nous serveis. En pocs anys hem vist, per exemple, com a diferents ciutats apareixen nous serveis de mobilitat com:

Bicing elèctric (Barcelona) – Sistema públic de préstec de bicicletes elèctriques

Motit – servei de moto sharing que opera a Barcelona, Milan i Paris

Autolib’ – Un servei de préstec públic de cotxe elèctric que opera a l’àrea metropolitana de Paris des de l’any 2007. Actualment compta amb uns 3800 vehicles elèctrics i unes 1.000 estacions.

Car2go – Un servei de carsharing que opera sense punts d’aparcament fixos i que permet més flexibilitat a l’usuari per als seus desplaçaments, ja que podrà deixar els vehicles més proper al seu punt de destinació que amb un carsharing estàndard. Opera, sobretot a Nord-Amèrica, Alemania i, des de fa poc, a Madrid i Milà. Compta amb 13.000 vehicles repartits en 29 ciutat i 1.000.000 de clients

Uber, servei de lloguer de cotxes particulars amb conductor inclòs

Social Car o Drivy, que són plataformes de lloguer de vehicles entre particulars.



Tendència #2: La bicicleta, i altres maquinetes, estan de moda

Si fa uns anys el cotxe era un símbol de llibertat, d’atractiu i d’èxit, cada cop més la bicicleta qui està agafant aquest rol, especialment a les ciutats. Les empreses automobilístiques segueixen fent grans esforços en publicitat i màrqueting per tal de mantenir la imatge del cotxe com un objecte de desig, però en els darrers anys hem vist com la bicicleta ha anat guanyant terreny i ara ja se situa com un vehicle molt atractiu, especialment entre la classe jove i urbana.

Un bon exemple en són alguns dels models que estan desenvolupant les marques de bicicletes i les campanyes publicitàries que s’hi vinculen. Per exemple la marca de bicicletes VanMoof ha desenvolupat un model de bicicleta elèctrica (Electrified S), que compta amb un acurat disseny i amb el suport d’una campanya publicitària més propi de la indústria de l’automòbil que no pas de la bicicleta. Aquest només és un exemple, però la gran majoria de marques de bicicletes ja estan presentant models molt ambiciosos que aspiren a fer-se un lloc al creixent mercat de la bicicleta urbana.

No és només la bicicleta la que s’està posant de moda, sinó que cada vegada més apareixen nous ginys de mobilitat personal pensats per als desplaçaments urbans. En els últims anys no és estrany veure pels nostres carrers patinets elèctrics, patinets tipus hoverboard, rodes elèctriques, scooters plegables i un llarg nombre d’invents de diferent grau de fortuna i encert.

Tot això mostra clarament que la mobilitat urbana amb vehicle privat està canviant, cada cop més es qüestiona el cotxe com a alternativa al trànsit urbà, ja que és un vehicle car, poc versàtil, i poc adaptat a l’entorn urbà. En canvi nous vehicles molt més lleugers, econòmics, pràctics i sostenibles es van obrint pas com a alternativa al cotxe, sobretot entre els joves.

Aquest fenomen de mobilitat, tot i que pot aportar certs avantatges a la mobilitat urbana, sobretot pel que fa a la substitució del cotxe com a vehicle urbà, també presenta reptes importants per als gestors de la mobilitat, sobretot perquè la majoria d’aquests vehicles no tenen una reglamentació clara i això fa que encara quedin aspectes a regular, especialment pel que fa a la convivència amb el vianant que, no ho oblidem, segueix sent el transport més majoritari a les ciutats.

Tendència #3: La revolució elèctrica

No és cap novetat que el vehicle elèctric està destinat a ser el substitut natural del vehicle de combustió. L’important problema de contaminació de la majoria de ciutats arreu del món, i, també, l’esgotament dels combustibles fòssils fan que el pas cap al vehicle elèctric sigui inevitable a mitjà i llarg termini.

Tot i això, ja fa anys que sentim a parlar del vehicle elèctric i, malgrat tot, no acaba de consolidar-se com una alternativa real al cotxe de combustió. Tot i els esforços de les administracions públiques per incentivar la compra de vehicles elèctrics i de les ajudes i beneficis que es concedeixen a aquests vehicles, el nombre absolut de vehicles elèctrics venuts al conjunt de l’Estat segueix sent molt petit respecte al volum total de vendes (L’any 2015 es van vendre 1.461 vehicles elèctrics respecte a una mica més d’1.000.000 vehicles totals).

És obvi, doncs, que l’evolució del vehicle elèctric no ha seguit la tendència esperada (el 2009, un pla del govern de l’Estat preveia que l’any 2014 hi hagués 1.000.000 de vehicles elèctrics circulant per Espanya), però, per altra banda es comencen a veure símptomes que fan preveure que en els pròxims anys es pot produir un autèntic boom d’aquest tipus de vehicles. En citem alguns:

 

  • Augment de l’autonomia dels vehicles elèctrics, que ja està entre els 200 i els 300 km en els vehicles amb més autonomia del mercat. Una autonomia que permet realitzar la gran majoria de desplaçaments quotidians.
  • Increment dels punts de recàrrega a la via pública. Precisament aquest juny de 2016 s’ha presentat el Pla d’acció per al desplegament d’infraestructura dels vehicles elèctrics a Catalunya 2016-2019, que preveu, entre d’altres coses, la instal·lació de 21.000 punts de recàrrega en els propers 3 anys. Molts d’aquests punts seran de recàrrega ràpida, que permeten carregar la bateria del vehicle en uns 5 o 10 minuts.
  • Canvis legals que faciliten la instal·lació dels punts de recàrrega en habitatges privats i aparcaments comunitaris. Fins fa poc, per instal·lar un punt de recàrrega en un pàrquing privat comunitari feia falta l’acord de tots els propietaris de l’immoble. Amb la nova normativa, l’interessat a instal·lar el punt de recàrrega només ho ha de comunicar.
  • Beneficis fiscals per als vehicles elèctrics i penalització per als vehicles de combustió. Des de l’administració pública cada cop més s’aniran prenent mesures encaminades a beneficiar els usuaris del vehicle elèctric i penalitzar als del vehicle de combustió. De moment ja hem vist, per exemple, que els peatges de la xarxa de carreteres de la Generalitat són gratuïts per a tots els vehicles elèctrics i, ben aviat ja començarem a veure com els vehicles de combustió més contaminants tenen limitada la seva circulació en determinats punts de la ciutat (Zones Urbanes d’Atmosfera Protegida)
  • Models de cotxes més atractius, econòmics i competitius respecte al vehicle de combustió. Una prova d’aquesta aposta que està fent la indústria de l’automòbil la trobem en la presentació del Tesla Model 3, que només en una setmana va rebre més de 325.000 reserves de persones interessades a comprar-lo (i que van pagar 1.000 dòlars per a tenir dreta a la reserva), i que demostra que hi ha un mercat potencial molt ampli per al vehicle elèctric.
  • Les flotes de vehicles cada vegada estaran més regulades per tal que siguin de vehicles elèctrics. De fet, el govern de la Generalitat ja està preparant un decret per tal d’incentivar que les flotes de vehicles de les administracions públiques siguin de vehicles elèctrics.
  • L’exemple de Noruega, país del món amb més vehicles elèctrics, ens mostra que aquest vehicle té futur, no només a mig termini, sinó també a curt termini, però es requereix un esforç coordinat i clar per part de tots els agents del sector.



Tendència #4: On està el volant? I per què el necessites?

Quan Google va anunciar, l’any 2012, que estava treballant en un model de cotxe que podia funcionar de manera autònoma, és a dir, sense conductor, semblava més un projecte futurista, d’aquests que sovint llencen les companyies del sector tecnològic per cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, però no semblava pas una alternativa real de transport a curt termini.

Al cap de pocs anys, concretament el 2014, Google va presentar un prototip de cotxe totalment autònom i va anunciar la seva intenció de fer una prova pilot real del seu funcionament amb 100 vehicles en una ciutat dels Estats Units. Actualment ja s’han fet proves reals a 4 ciutats americanes: Austin, Mountain View, Kirkland i Phoenix. És cert que el vehicle 100% autònom encara no té el grau de fiabilitat desitjat, però s’hi apropa. Una dada, des del 2012, que el cotxe autònom de Google porta fent proves reals de funcionament només ha patit un accident causat pel propi cotxe de Google

Que l’aposta de Google és molt seriosa va començar a ser una evidència quan en pocs anys hem vist com un gran nombre de companyies han desenvolupat prototips de vehicles autònoms, per citar-ne algunes: Uber, Volvo, Apple, Tesla, Mercedes, Peugeot són algunes de les companyies que estan treballant en prototips de cotxes autònoms.

A ningú se li escapa pensar que la possibilitat que un vehicle es pugui conduir sense conductor obre les portes a grans possibilitats de canviar el model de mobilitat actual. Si aquests canvis són cap a positiu o cap a negatiu dependrà, com es deia al principi d’aquest article, de si apliquem polítiques de mobilitat que afavoreixin un model de ciutat on els vehicles vagin perdent pes per donar-lo a les persones.

Un altre repte important que planteja el vehicle autònom és l’afectació que aquest pot tenir sobre el mercat del treball del sector del transport. Sens anar més lluny, el cotxe autònom pot esdevenir un competidor directe al taxi, el transport públic i, també, al transport de mercaderies i pot generar tensions en aquests sectors del transport.

Per altra banda hi ha un segon debat a tenir en compte respecte al vehicle autònom. Imaginem un futur en el qual tots els vehicles fossin autònoms. Això vol dir que tothom podria utilitzar aquests vehicles, fins i tot aquelles persones que ara no poden conduir, per exemple els nens. A més a més, situacions pròpies de la mobilitat en vehicle privat que ara poden ser un fre a l’ús del cotxe com per exemple la manca d’aparcament, deixarien de ser-ho, ja que el cotxe autònom podria anar a l’aparcament sol.

No és estrany imaginar que això ens portaria a un increment de la mobilitat en vehicle dins de la ciutat i tampoc seria estrany imaginar que moltes persones podrien deixar de caminar per passar-se al vehicle autònom.

Un cop més cal tenir en compte quin és el model de ciutat que volem, com volem viure, com volem que siguin els nostres carrers i quin ús els hi volem donar. Hem de pensar i decidir si volem carrers plens de gent, carrers on es pugui passejar, jugar, trobar-se, parlar, o si seguim prioritzant la mobilitat en cotxe, encara que sigui el cotxe autònom. Si tenim un model clar de ciutat i mobilitat, el vehicle autònom pot aportar grans avantatges a la mobilitat urbana, sinó pot ser un accelerador important de la mobilitat en vehicle privat.

Tendència #5: De les dades a les decisions

Un altre concepte del que se sent parlar molt és l’Internet of Things (IoT), és a dir, Internet de les coses. Fins ara, qui ha utilitzat Internet hem estat les persones, ja sigui per a accedir a informació o bé per a comunicar-nos. La tendència actual és que cada vegada hi hagi més aparells electrònics que incorporin la possibilitat de connectar-se a internet i així aportar dades al núvol. Això no és pas una cosa del futur, sinó que ja és una realitat ben present.

Per exemple, l’empresa de GPS Tom Tom, utilitza dades anònimes dels seus aparells GPS per tal de fer un índex de congestió de les ciutats. Un altre exemple el podem trobar en el projecte Human Cities, on milers de persones de tot el món, han donat permís per tal d’enregistrar com es mouen durant el dia gràcies als seus telèfons mòbils. Aquesta informació permet reproduir un model de mobilitat per a cada ciutat. De moment potser no és molt filable a nivell estadístic, ja que no és una mostra molt àmplia de la població, però veient els models de mobilitat que s’obtenen, aquests no s’allunyen gaire de la realitat actual.
Altres exemples de la gran quantitat d’informació que es genera avui en dia els trobem en aplicacions com Waze o com Moovit que gràcies a les aportacions dels usuaris permeten saber el funcionament en temps real, tant del trànsit com del transport públic respectivament.

Aquests dos exemples només són una petita mostra d’una clara tendència que seguirà el món de la mobilitat en els propers anys. Cada cop més hi haurà dades disponibles sobre la mobilitat de les ciutats i en temps real. El repte que tenen els gestors de la mobilitat i el conjunt de la societat és ser capaços de transformar aquestes dades en quelcom de valor que ens permeti prendre decisions sobre la mobilitat que volem.

Per exemple, una bona informació de la mobilitat ens pot permetre planificar de manera més eficient l’oferta del transport públic, ens pot permetre aplicar mesures de limitació del trànsit en situacions de contaminació atmosfèrica, o ens pot permetre reordenar i optimitzar les rutes per dins la ciutat, tot en temps real.

Per tal que la informació passi a tenir valor calen determinades condicions. En primer lloc aquesta informació ha de ser fiable, per tant el proveïdor de la informació ha de ser alguna institució, pública o privada, amb prou solvència per a oferir dades amb un alt grau de fiabilitat i veracitat. En segon lloc aquestes dades han de ser, en la mesura del possible, dades obertes (Open Data). Només així assegurem una transparència i una igualtat d’oportunitats en l’accés a la informació per part de tots els agents socials. També és necessari desenvolupar mecanismes per incentivar la generació de noves idees i productes (apps) que fan ús d’aquestes dades, és a dir, productes amb valor.



Tendencia #5+1: la ciutat per a les persones

L’última tendència, la ciutat per a les persones, segurament ja fa temps que no ho hauria de ser. Ja fa temps que tots els agents implicats en la planificació de la mobilitat i de les ciutats en general, haurien hagut de fer una aposta seriosa per la ciutat de les persones i no dels vehicles. Si bé és cert que al llarg dels últims 10 anys el discurs de la mobilitat sostenible s’ha consolidat com el discurs més àmpliament acceptat, la traducció d’aquest discurs a la pràctica encara costa d’aplicar.

Tot i això els gestors de les ciutats han entès que el futur de les ciutats és que aquestes siguin espais de les persones i per a les persones. No podem concebre una ciutat oberta, amable, neta i atractiva si no fem una reinterpretació de l’espai públic i dissenyem carrers i places on els protagonistes siguin les persones.

Precisament un bon exemple d’aquesta tendència a recuperar espais públics per a les persones el trobem a la ciutat de Nova York. A l’inici d’aquest article comentàvem l’exitosa experiència que ha dut a terme la ciutat a Times Square, recuperant trams de carrers per a l’ús ciutadà. Un altre bon exemple de l’aposta que ha fet la ciutat per a potenciar els espais per a les persones és la High Line Park, la conversió d’una antiga línia de tren abandonada que s’havia construït sobre una estructura elevada, en un parc urbà completament singular i únic, ja que transcórrer durant 1,7 quilòmetres entre els carrers de Nova York, com un parc elevat.

L’actuació va servir per canviar la tendència decadent d’una part de la ciutat. Gràcies al parc, molta gent es va interessar pel barri i aquest ha tingut una transformació positiva cap a un espai postindustrial en abandonament cap a un barri residencial i familiar.

 

I també podeu consultar aquest article d’El País:

L’‘efecte Airbnb’ en el veïnat

L’excessiva concentració de pisos turístics en determinats barris contribueix a la pujada del preu mitjà dels lloguers residencials i a una transformació social

__________________________________________________________

La Balena blava, el “joc maligne” analitzat per experts

“És un joc, ben pensat, maligne”. Tres experts de tres especialitats diferents en psicologia analitzen el fenomen de la Balena blava per a El Nacional.

El psicòleg forense del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Javier Urra; el psicòleg infanto-juvenil Pere Alastrué; i Àlex Palau, membre del grup de treball de Joc patològic i altres addiccions del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, no aixequen la veu d’alerta perquè el fenomen no està tan estès com sembla. Ara bé, remarquen que és millor no silenciar-lo, sinó informar i formar els joves sobre el tema.

Els experts constaten que hi ha un “índex d’adhesió baixíssim a aquest joc”. “Hi ha joves que estan disposats a no passar de la tercera prova”, diu el psicòleg infanto-juvenil Pere Alastrué. Tot i que Alastrué admet que els adolescents “poden tenir curiositat per saber què és”, quan veuen el tipus de proves, “és difícil que un nano sense problemes” hi quedi atrapat.

“És molt escandalós i fa que molta gent en parli i el rebombori de xarxes i mitjans ha fet que sigui d’interès”, diu Àlex Palau, membre del grup de treball de Joc patològic i altres addiccions del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. “Jocs d’aquest tipus fa molts anys que n’hi ha”, afegeix Palau. Admet que el joc “pica i arrossega molts joves, però s’ha d’estar malament perquè no s’activi un mecanisme de defensa”, afegeix. És el que ell en diu un jove amb un “perfil psicopatològic danyat”.

“El que t’obliguen a fer té una connotació tan agressiva” que és difícil que el fenomen s’estengui ràpidament entre els joves, diu Alastrué. “Que això acabi avançant fins a la prova 30 o 50 és molt difícil”, apunta Palau. Sí que hi ha, però, el fet que “als adolescents els agraden els reptes i passen ràpid a l’acte”, diu el psicòleg forense de la Fiscalia, Javier Urra. Mentre que “els adults pensen més”, afegeix.

La majoria dels joves “fan una anàlisi de la realitat, n’hi ha altres que hi queden enganxats”, explica el psicòleg forense referint-se a joves que tenen un buit existencial. “En un cas de buit existencial pot enganxar molt aquest joc”, diu Urra.

Dues de les noies que van jugar a la Balena blava estan ingressades en centres. És una manera de prevenir el suïcidi però també és un fet habitual que joves amb “conductes autolesives” segueixin un tractament, en alguns casos farmacològic, i es decideixi l’ingrés hospitalari, explica el psicòleg infanto-juvenil.

Segons Javier Urra, l’ingrés en els centres és una mesura, també, “per evitar el risc”. I, segons Palau, “no tothom que hi juga ha d’ingressar”. I explica que quan es fa una valoració per una urgència es valora si hi ha hagut planificació o intents anteriors de treure’s la vida.

De fet, Palau creu força difícil que a Catalunya pugui haver algun suïcidi derivat de la Balena blava: “Gent jove que pugui entrar en un moment donat per gràcia, pel repte, per avorriment, sí, però avançar fins al suïcidi és poc probable”.

No hi ha coneixement d’aquest tipus de suïcidis a Catalunya fins ara. Almenys no de manera individual com planteja la Balena blava. Al Japó sí que es coneixen casos de grups que queden per suïcidar-se conjuntament, el que seria el suïcidi ampliat.

El perfil dels joves

Com són els joves que poden caure en el joc de la Balena blava?

Hi ha dos perfils: el que té un caràcter feble, amb autoestima baixa i problemes de sociabilització que veu en l’instructor del joc una aprovació constant pels seus actes que no té a la vida real. Això genera una relació clandestina que atrapa.

Es tracta d’adolescents que viuen en un buit existencial, remarca Urra. I en aquest sentit, “una utilitat que té la xarxa és la seva manera de relacionar-se amb els altres”, afegeix.

L’altre perfil recrea una excitació constant i intensa. És un perfil de jove extravertit i la seva conducta té molt a veure amb l’exposició pública dels seus actes. Es tracta de joves que es repten a ells mateixos i volen passar a la posteritat.

La Balena blava suposa un risc per als joves que tenen tendència a l’obsessió. En aquest cas sí que hi ha risc de quedar-hi enganxat. És també “un joc de seducció” que afecta persones vulnerables.

No amagar el fenomen

“Callar és pitjor”. Davant el silenci els joves indaguen pel seu compte pensant que se’ls amaga alguna cosa. I el missatge que poden donar els adults sobre el tipus de prova, risc i joc, fora del que és habitual, pot ajudar els adolescents a veure que no hi ha res d’intrèpid en jugar a la Balena blava.

“Parlar i fer pedagogia i poder donar la visió adulta del que passa és important”, diu el psicòleg infanto-juvenil Pere Alastrué. Perquè si no, la Balena blava “generarà més interès”.

L’educació és bàsica, segons Javier Urra, psicòleg forense de la Fiscalia. Cal educar a les escoles, a casa i també des de la xarxa, diu. I informar els joves del que es trobaran a les xarxes socials i a internet. I alguns exemples d’aquests nous riscos són més propers i més habituals que la Balena blava, destaca el psicòleg forense: “Et trobaràs pàgines de prostitució, de captació a la jihad, que promouen l’anorèxia, el bullying…”.

Del mateix parer és Àlex Palau expert en joc patològic i altres addiccions del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. I parla de llocs web on les “tortures físiques” són habituals. “És un joc més”, diu com els que hi ha que plantegen reptes d’anorèxia i bulímia.

“Els joves han de tenir criteri i formació molt bona per dir que no”, segons Urra, que insisteix que si se’ls expliquen bé les coses “ho entendran”.

“No parlar-ho és un error”, afegeix Àlex Palau. Palau treballa a l’hospital Sant Joan de Déu de Lleida i explica que al centre el tema ha sortit des dels mateixos menors ingressats. Els joves “se n’assabenten molt abans i distorsionen la realitat i és necessari parlar per aplicar el sentit comú”.

Com acabar amb la Balena blava

“Hi ha productes que s’han de perseguir perquè no estiguin a internet”, diu Javier Urra.

La Balena blava acaba amb la inducció al suïcidi, un delicte perseguit per la llei. Però Urra té els seus dubtes que pogués acabar fructificant, perquè finalment hi hagi inducció al suïcidi cal que aquest sigui directe i continuat. Per aquest motiu creu que per ser més eficaços, “s’hauria de prohibir l’aplicació”.

_____________________________________________________________________

Robots a la feina, ¿una amenaça o una oportunitat?

La quarta revolució industrial ja està en marxa i, amb ella, una profunda transformació del mercat de treball. En els últims mesos proliferen els estudis d’experts i d’organismes o ens econòmics que han alertat que l’automatització de processos acabarà amb milions de llocs de treball a tot el món. Espanya és un dels països que surten més malparats en aquestes projeccions, en afrontar un risc elevat que afecta el 12% dels llocs de treball, segons les xifres de l’OCDE. Però el debat s’està polaritzant entre les visions més apocalíptiques i nombrosos detractors que alerten del potencial de creació d’ocupació de la quarta revolució industrial i de la nova economia col·laborativa.


EL RISC I L’AVANTATGE / L’Associació Espanyola de Robòtica (AER) ha incorporat en la seua imatge pública el lema en positiu «Robots, create jobs!» (Robots, creeu feina!). El lema amb els avantatges de la robotització contrasta amb la publicació d’un recent informe al Fòrum Econòmic de Davos que advertia que l’automatització destruiria 5 milions de llocs de treball en els pròxims anys al món.
L’últim estudi de l’OCDE situa Espanya al podi dels països més exposats al risc de la quarta revolució industrial, juntament amb Àustria i Alemanya. El 12% de llocs de treball amb un elevat risc de ser automatitzats equivalen a més de dos milions de llocs de treball. Els autors de l’estudi arriben a aquesta conclusió identificant els perfils de llocs de treball de menys qualificació i que responen a processos rutinaris i repetitius en què seria més fàcil substituir els treballadors per màquines que porten a terme el 70% o més de les tasques.


Els sectors més exposats no són necessàriament els industrials, en què el grau de robotització voreja el 100% en algunes àrees de les fàbriques. «En les activitats de serveis administratius i fins i tot d’atenció al públic es pot produir un buidatge d’empleats substituïts per robots o programes informàtics», assegura Eva Rimbau, professora d’Economia i Empresa a la UOC.

ECONOMIA COL·LABORATIVA / Rimbau no és gens partidària de les prediccions taxatives que apunten a una destrucció massiva de llocs de treball, però tampoc s’alinea amb els més optimistes perquè «hi ha molts factors que es desconeixen: és evident que s’eliminaran molts llocs de treball, però també se’n crearan d’altres».
Un exemple d’aquesta tendència en positiu són les noves startups nascudes en els últims anys centrades en l’economia col·laborativa. Algunes d’aquestes noves empreses amb una base tecnològica molt important indicaven en el congrés Bizbarcelona que tenen una gran demanda de perfils com developers o friquis de les dades i l’ús de l’Excel per expandir el negoci i detectar oportunitats.


L’alt risc per a Espanya que apunta l’OCDE es basa en les tasques que porten a terme els treballadors més que en la seua preparació, segons la professora de la UOC, perquè «el problema principal és que moltes empreses a Espanya no inverteixen prou en innovació i formació».
Els llocs de treball de baixa qualificació arriben al 40% del mercat laboral de Catalunya, segons un estudi recent de Pimec. La població activa amb escassa formació arribava al 42%. En canvi, existeix una inflació d’universitaris i una escassetat endèmica de tècnics amb formació professional.


L’OCDE també adverteix que, més que la formació, el factor decisiu per identificar el risc per als llocs de treball és el seu caràcter rutinari i repetitiu, i afegeix que el procés d’automatització serà lent i també generarà oportunitats. L’organització recorda, en un altre informe, que el risc d’«atur tecnològic» ja va ser pronosticat per l’economista John Maynard Keynes el 1931, i assenyala contrapunts al catastrofisme, com les estimacions que per cada lloc de treball d’alta qualificació creat n’hi ha cinc de complementaris que depenen d’ell, així com una certa tendència a inflar l’impacte negatiu que després és possible que es modere pels «obstacles econòmics, legals i socials».

ERADICAR LA MALA IMATGE / L’Associació de Robòtica recorda que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, els països amb més densitat de robots a les seues empreses, disposen d’unes taxes d’atur del 3%, el 3,5% i el 4,7%, respectivament, fet que prova que «la robòtica no genera desocupació, sinó que dóna sostenibilitat a les plantes mitjançant la generació d’ocupació qualificada per a la millora de la productivitat».

 

Oral / Redacció 46


Aquest oli, com el de coco, és ric en greix saturat i el seu ús s’ha
generalitzat entre la indústria alimentària per a l’elaboració de
brioixeria, rebosteria o pastisseria industrial

L’oli de palma és un oli vegetal que s’obté del fruit d’un tipus de palmera. És ric en vitamines A i E i s’ha utilitzat des de fa anys, fins i tot en alguns països el fan servir per a cuinar.

Juntament amb el de coco, aquest tipus d’oli no comparteix la composició saludable ni tampoc les propietats beneficioses de la resta d’olis vegetals, ja que concentren en la seua composició àcids grassos saturats. Mentre que en l’oli d’oliva i en el de llavors (com el de gira-sol o el blat de moro) els greixos saturats pràcticament no arriben al 10% o 13% del total del seu greix, en el de coco representen el 90% i en el de palma, un 50% (sobretot palmític). També es compon d’un 37% o un 46% d’àcids grassos monoinsaturats (principalment oleic) i d’un 10% d’àcids grassos poliinsaturats.

En la majoria dels casos, els fabricants fan servir aquest tipus de greix pel seu baix cost i perquè els productes elaborats amb greixos hidrogenats poden aguantar més temps, ja que aquests greixos triguen més a enrancir-se.

Diferents veus s’han alçat les darreres setmanes contra l’ús d’oli de palma en la indústria alimentària, fet que ha generat certa controvèrsia sobre aquest producte. Fins i tot països com Bèlgica o França han dut a terme campanyes molt agressives contra aquest oli vegetal.

Greix no saludable
La indústria de l’alimentació va descobrir que l’oli de palma, pel fet de contenir un greix molt saturat, és un ingredient molt apropiat per a aportar gust i textura a molts productes que, a més, es conserven millor. Per això, el seu ús s’ha estés sobretot en l’elaboració de brioixeria, rebosteria, pastisseria industrial, snacks i productes precuinats i gelats.

En l’etiqueta apareixien fins fa poc com a “olis vegetals”, fet que podia confondre el consumidor perquè s’arribava a associar vegetal amb saludable. I no ho és, almenys en aquest cas. I és que aquest greix és l’anomenat “greix dolent”, ja que el seu consum a l’excés té la capacitat d’augmentar els nivells de colesterol sanguini i està relacionat també amb les malalties cardiovasculars perquè, com que és un greix saturat, obstrueix les artèries.

Per tant, és un producte que s’ha de prendre amb moderació a causa del seu percentatge elevat d’àcids grassos saturats. Així que s’ha d’anar amb compte, tal com aconsellen l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En concret, aquesta última creu convenient limitar el consum de greix al 30% de la ingesta calòrica diària i admet que els greixos no saturats (presents en l’oli de peix, els alvocats, la fruita seca o l’oli d’oliva) són preferibles als greixos saturats (presents en la mantega, l’oli de palma i de coco o la nata).

Etiquetatge

Un altre dels problemes associats a aquest producte és l’etiquetatge. Si el consumidor vol conéixer quin tipus d’oli conté un aliment determinat, trobarà que en la majoria dels casos s’esmenta de manera molt genèrica: oli vegetal, greix vegetal, greix vegetal totalment hidrogenat o olis vegetals hidrogenats.

Al final de 2014, la legislació alimentària va fer un pas endavant en l’etiquetatge d’aliments que contenen oli de palma. Fins llavors era complicat conéixer quin tipus d’oli contenia un producte, perquè en la llista d’ingredients apareixien denominacions com “oli vegetal”. Amb el nou reglament s’intentava posar fi a aquesta llacuna i es va obligar a especificar el tipus d’oli: d’oliva, de gira-sol o de palma, per exemple. Així, amb els canvis legislatius l’oli de palma va deixar de quedar ocult sota la denominació d'”oli vegetal”.

Però si l’etiqueta encara no especifica el tipus d’oli (les empreses tenen fins a aquest any 2017 per a adaptar-se a la legislació), el consumidor pot fer servir com a pista el contingut de greixos saturats. Si és superior al 40% del total de greixos, gairebé segur que s’ha elaborat amb oli de palma.

Sobre aquest tipus d’oli s’acaba de publicar un estudi en la revista Nature, en el qual han participat investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB), on s’indica que l’oli palmític, el principal component de l’oli de palma, augmenta el risc de metàstasi.

Com que és molt difícil eliminar per complet l’oli de palma de la dieta, els experts aconsellen reduir-ne el consum en la mesura que es puga i, amb aquest objectiu, hi ajudarà l’etiquetatge.

Impacte mediambiental
Segons diferents organitzacions ambientals, l’ús massiu de l’oli de palma també perjudica el medi ambient, ja que es destrueixen grans àrees de boscos tropicals per instal·lar-hi monocultius de palma en països com Malàisia i Indonèsia, que concentren el 85% de la producció mundial.

Les conseqüències són nefastes tant per a la flora com per a la fauna del lloc, ja que animals com els rinoceronts, els elefants o els tigres es troben en perill perquè es destrossen els seus hàbitats naturals. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa, es calcula que en menys de deu anys Indonèsia perdrà el 98% dels boscos com a conseqüència de la destrucció indiscriminada que es fa per obtenir aquest oli.

S’ha de tenir en compte que, a més de l’ús alimentari, els derivats de l’oli de palma també han trobat altres sortides com la indústria cosmètica (cremes, sabons o pasta de dents) i per a la producció de biodièsel. En general, es calcula que el 80% de la producció mundial es destina al sector alimentari i el 20% restant, a les altres indústries.

 



_______________________________________________

L’ANELL
CICLISTA

“Per les seues dimensions, l’orografia i el clima, València és una ciutat ideal per a moure’s amb bici”. Durant anys, les valencianes hem escoltat esta afirmació com un mantra, però la realitat que eixa sentència transmet no es veia acompanyada pel fet que el nombre de ciclistes i de desplaçaments a la ciutat s’incrementara com correspon a eixes característiques.
El motiu és que eixa afirmació no descrivia la realitat completa: l’orografia de la ciutat, el seu clima, les seues “distàncies”, són ideals per a moure’s amb bici, però el disseny urbà desenvolupat als carrers de València, que afavorix una gran acumulació de cotxes als carrers i espenta vianants i ciclistes a refugiar-se als seus extrems, no ho era. Moure’s amb bicicleta per València, enmig del trànsit rodat era, per una qüestió de disseny, cosa de valents.
No obstant això, eixa manera d’entendre la ciutat com una gran carretera és ja història, i l’Ajuntament de València fa mesos que treballa perquè la ciutadania, les persones, recuperem els nostres carrers com un espai de convivència, usat per a gaudir i també desplaçar-se, afavorint per a això la mobilitat que genere menys impacte: la mobilitat sostenible.
En eixe pla s’inclouen els 20 nous quilòmetres de carrils bici que s’estan construint estos dies a la ciutat. Carrils amplis per a acollir amb seguretat un gran nombre de persones, emplaçats en calçada (abaixant les bicis de les voreres i portant-les al seu espai natural) i segregats dels vehicles de motor perquè no els usen només les persones valentes, sinó totes les que ho desitgen, independentment de la seua habilitat, velocitat i gosadia.
I entre tots estos, un serà l’estrella, l’Anell Ciclista que vos presentem ací. Perquè l’Anell Ciclista, que abraça tot el perímetre del centre històric de la ciutat, serà no sols la via per a evidenciar que la bicicleta és el vehicle més ràpid i còmode per a desplaçar-se per València, sinó que per la seua centralitat, l’enorme utilitat per a tota la ciutadania i la seua capacitat com a palanca de canvi cap a la sostenibilitat que en els pròxims mesos viurem i gaudirem, està cridat a convertir-se en una de les fites de la nova València.
Per això posem en marxa este espai, perquè aneu familiaritzant-vos amb la seua forma, aneu seguint la seua construcció, coneixent el seu entorn i descobrint quan podreu començar a utilitzar cada un dels seus trams.
Benvinguts a l’Anell Ciclista, el del compromís de València amb la sostenibilitat i el benestar dels seus veïns i les generacions futures.

 

________________________________________________

L’Espill negre del poder tecnològic

Sota l’aparença d’una sèrie de televisió d’humor negre, Black Mirror (Espill negre) és un projecte dels productors anglesos Charlie Brooker i Annabel Jones que eriça els cabells en veure alguns dels seus capítols. Sàtira, paròdia, humor, divertiment sense pretensions, diuen els seus creadors. Tanmateix, la sèrie, que ja ha estrenat tres temporades, és una distòpia sobre les noves tecnologies, les xarxes socials, la realitat virtual i la societat electrònica de la informació, al cap i a la fi, que pot causar fins i tot una justificada angoixa per la punyent actualitat dels guions de les seues històries.

L’últim ciberatac del randsomware dels pirates informàtics i el primer amb una afectació mundial ha causat 200.000 víctimes/usuaris de 150 països. El poder està ara a les xarxes informàtiques, sens dubte. El president de Rússia, Vladimir Putin, i la seua presumpta implicació a través dels pirates informàtics que entraren a les xarxes del Partit Demòcrata per a desprestigiar Hillary Clinton a favor de Donald Trump, és una aclaparadora realitat política. La guerra està ara a les xarxes i les noves tecnologies de la comunicació.

Però més enllà d´esta tangible realitat política, Black Mirror ha posat sobre la taula altres interessants i pertorbadores qüestions sociològiques. Cal viatjar per les capitals d´arreu del món occidental per a veure les persones –joves, majors i fins i tot infants– caminant pels carrers, asseguts a les terrasses o als establiments comercials mirant fixament les pantalles dels mòbils. És una ferotge addicció mundial.

En un dels capítols d´esta punyent sèrie, la protagonista viu obsessionada per obtindre el suport de la gent a través de les estrelles que atorga una xarxa –incisiu sarcasme que s’assembla molt al Facebook– que és la base del prestigi i el reconeixement públic. En un món perfecte, uniforme, gregari, despersonalitzat, postís, el nivell de popularitat i d´influència social està definit per les xarxes socials. I el nivell de popularitat i acceptació depén de banalitats tan grans com fotografiar i pujar a la xarxa un café amb llet i un dònut.

En altres capítols, la distòpia abasta terrenys vertaderament àcids i candents. El protagonista és un soldat que ha patit un implant al cervell que el fa veure monstres (homes/ panderola) en persones pobres i desgraciades que algú ha decidit classificar perversament com a non gratas i convertir-les en carn d’extermini, per tant. Res és veritat, tot és mentida, la manipulació del poder és infinita. La màscara, que és el nom de l´implant, permet que els soldats maten sense escrúpols ni consideracions morals, permet que facen allò que no volen fer.

Tampoc no es deslliura del sarcasme més corrosiu una xarxa semblant al Twiter amb una argúcia intel·ligent que serveix també per a denunciar el canvi climàtic. Un pirata informàtic introdueix un virus en un projecte d’abelles/drons que substitueixen les naturals (s´han extingit) i que ataquen i maten els personatges més impopulars de la xarxa. Paradoxalment, l’atac, que sembla un complot dels usuaris contra aquells que són denigrats per comportaments políticament incorrectes, va adreçat en realitat a tots els que insulten i humilien arrecerats en l’anonimat.

El món de la política, convertida en espectacle de masses, és un altre dels temes parodiats en Black Mirror. Waldo, un ós de peluix animat per ordinador, s’introdueix en el debat polític amb els seus comentaris bròfecs, pornogràfics i malparlats. La verborrea de Waldo, convertida en un espectacle d’humor, demagògia i entreteniment, capta l’interés dels votants i s’hi presenta a les eleccions al Regne Unit entre laboristes i conservadors.

És ciència ficció, no cal dir-ho, però cal valorar el missatge que llança als espectadors esta sèrie d’humor negre sobre la societat electrònica de la informació i les noves tecnologies. Els seus guions són hipèrboles plenes d’actualitat. Malgrat la manca de pretensions dels seus creadors, segons diuen, eriça els cabells mirar-nos en l’espill negre del poder tecnològic.


 

Nou contacte, nou canal a Telegram i nou Twitter


Hola a tothom!😊

Us comente unes quantes novetats que tenim al bloc.

En primer lloc, us hi pose un nou enllaç de contacte del Telegram: https://t.me/salrire

Ací teniu el meu contacte en aquest programa de missatgeria.

En segon lloc, hem creat un canal al Telegram que es diu Classes de valencià. Hi comentarem coses interessants! Ací en teniu l’enllaç: https://t.me/classesdevalencia

I en tercer lloc, un perfil al Twitter que es diu Classes de valencià: https://twitter.com/Classesvalencia

 

Oral / Redacció 45


Aquest videojoc per al mòbil acumula ja més de 20 milions d’usuaris actius
al dia només als Estats Units, fins i tot més que Twitter
 

Pokémon GO va arribar a Espanya el 15 de juliol passat, deu dies després del seu llançament als Estats Units. Aquest videojoc per a mòbil ha
revolucionat aquest estiu els usuaris de totes les edats i ja acumula
més de 20 milions d’usuaris actius al dia només al país
nord-americà. El joc ha superat el rècord previ de Candy Crush i té
més usuaris fins i tot que Twitter.


Característiques

Aquest lliurament de la saga segueix els conceptes bàsics de l’univers
Pokémon. El jugador assumeix el rol d'”entrenador” de
pokémons, una sèrie de criatures repartides per tot el món, i
l’objectiu en el joc és atrapar-ne tantes com pugui. Després, en
ubicacions designades i conegudes com “gimnasos”, els
entrenadors enfronten els seus pokémons entre si en batalles.

La gran novetat de Pokémon GO en relació amb els títols anteriors, i
una de les raons per les quals s’ha fet tan popular, és que els
pokémons no es busquen en un mapa virtual com el de qualsevol altre
videojoc, sinó al món real. Utilitzant la tecnologia de realitat
augmentada i el geoposicionament, el videojoc combina els seus
gràfics propis amb la imatge que el mòbil estigui enfocant en
aquell moment amb la càmera, cosa que fa la sensació que el pokémon
existeix i és davant del jugador.

Al llarg del joc, els entrenadors van pujant de nivell i guanyant nous
privilegis a mesura que progressen (per exemple, la possibilitat
d’entrar als gimnasos en el nivell 5). Així mateix, els pokémons
també poden evolucionar, creixent en força i obtenint nous poders.

L’objectiu final del joc és col.leccionar i evolucionar fins al seu nivell
màxim tots els pokémons de l’anomenada Pokédex, una mena
d’enciclopèdia que engloba totes les espècies que hi ha d’aquestes
criatures.


Les raons de l’èxit

És probable que aquest èxit de Pokémon GO sigui degut a una combinació
de factors. Per començar, l’ús de la tecnologia de realitat
augmentada converteix Pokémon GO en un joc molt atractiu, fins i tot
per a aquells que no juguen a videojocs. Ha aconseguit convertir una
activitat que en general es desenvolupa assegut i davant d’una
pantalla en una mena d’aventura d’exploració que es viu en primera
persona i al mateix barri del jugador.

L’activitat física que requereix aquest joc també està tenint conseqüències
positives en les generacions més joves. Nens que abans es passaven
la tarda asseguts al sofà jugant amb el mòbil, ara passen aquest
temps caminant per la ciutat, explorant racons que no coneixien
d’aquesta i socialitzant-se amb altres infants. Fins i tot hi ha
exemples de superació a través d’aquest joc, com el d’una mare que
va explicar a Facebook com el seu fill diagnosticat d’autisme va
començar a comunicar-se més i a relacionar-se amb altres nens
gràcies al joc.

Per la seva banda, alguns negocis, com bars o cafeteries, han vist com
l’afluència de públic pujava de forma exponencial els últims dies
per haver estat assignats com a pokeparades per l’algorisme del joc.

Però també s’han donat situacions inversemblants i perilloses. Per
exemple, una dona als Estats Units va trobar un cadàver mentre
buscava pokémons i un altre ciutadà del mateix país va encastar el
seu cotxe contra un arbre per anar caçant pokémons mentre conduïa.

En qualsevol cas, el que és innegable és l’impacte social que ha
tingut aquest joc i això només les dues primeres setmanes després
del seu llançament. Encara que la millor part se l’ha emportat
Nintendo, que des del llançament de Pokémon GO ha pujat un 76% en
la Borsa.

Per un consum responsable

La barreja d’elements clàssics de la saga amb les novetats de Pokémon
GO, inclòs l’ús de la realitat augmentada, explica l’èxit del joc
entre usuaris de totes les edats. Tot i això, convé recordar la
importància de fer un consum responsable de la tecnologia i
aplicar-ho també als videojocs per no convertir una afició en un
problema de salut.

Tal com recorden els experts, els videojocs consumits amb prudència i
moderació tenen nombrosos beneficis: el desenvolupament de la
capacitat lògica, l’estimulació de l’agudesa visual i la millora
dels reflexos, entre d’altres. I encara que Pokémon GO, per la seva
naturalesa, evita el sedentarisme associat a la majoria de videojocs,
una combinació equilibrada de temps de joc amb altres activitats,
com la lectura o els esports, permetrà gaudir d’aquests beneficis
sense por de patir els perills d’un consum excessiu.
Així, en el cas de nens i adolescents, és recomanable establir amb ells
una sèrie de pautes per a limitar el temps de joc. Aquestes normes
són especialment importants en les hores prèvies al moment d’anar
al llit, per tal d’evitar possibles trastorns de son.
 

 

 
____________________
____________________

Barcelona: la invasió dels ‘segways’

Els veïns de Ciutat Vella denuncien les molèsties que creen els
vehicles motoritzats que circulen per la vorera i exigeixen solucions
a Colau

 

Un grup de persones amb casc circulant per la vorera sobre un vehicle
motoritzat format per un manillar i dues rodes. Aquesta imatge que
fins fa pocs anys era inimaginable ha passat a formar part del
paisatge de Barcelona. Segways, patins elèctrics, GoCars
(vehicles petits i grocs), Solowheels (rodes amb motor) o tricicles
han envaït els carrers de la ciutat -especialment de Ciutat Vella- i
s’han convertit en un dels vehicles preferits dels turistes per
desplaçar-se per Barcelona.

Tot i tenir motor, la majoria d’aquests vehicles circulen per la
vorera, al costat dels vianants. Aquest fet ha provocat les queixes
dels veïns de Ciutat Vella, que han vist com any rere any aquests
artefactes han anat fent seves les voreres. “No pots caminar
tranquil·lament pel barri. Has d’estar vigilant tota l’estona”,
explica Maria Mas, de la Xarxa Veïnal de Ciutat Vella. Tot i que
segons la normativa vigent les passejades organitzades poden estar
formades per un màxim de tres integrants, Mas denuncia que els grups
multitudinaris de segways són habituals.

Sovint passen per carrers estrets i impossibiliten el pas als veïns”,
afegeix. Com a solució proposa que els vehicles motoritzats
segueixin uns circuits prèviament determinats per evitar així que
passin pels carrers estrets. “És un escàndol el que està
passant”, assegura. La normativa vigent obliga l’empresa que
organitzi aquestes activitats a suspendre la circulació quan la
densitat de vianants sigui elevada o en moments d’aglomeració.
També l’obliga a vetllar perquè es garanteixi “la integritat
física dels usuaris de l’espai públic, així com dels béns
públics” i a mantenir una distància mínima de 100 metres entre
els diferents grups que vagin en 
segway.
Sobre la taula” de l’Ajuntament
Pel que fa a l’usuari, la normativa obliga a mantenir una distància
d’1,5 metres amb el vianant i a no interferir en la mobilitat dels
altres usuaris de la via pública. Precisament, aquest va ser un dels
punts que van denunciar els assistents en la trobada oberta que va
celebrar la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, amb els veïns a
finals de juliol a la rambla de Santa Mònica. Els veïns van demanar
a Pin que vetllés perquè els segways complissin la
normativa i van reclamar solucions extres. La regidora va respondre
que és un dels temes que el govern municipal “té sobre la taula”
i que estudiaran quines són les solucions que hi poden aportar. En
la mateixa línia s’han pronunciat les fonts municipals consultades
per l’ARA, que han assegurat que el govern està treballant per
resoldre la problemàtica.
També en l’assemblea que van celebrar els veïns de la Barceloneta el 12
d’agost passat -tot just un any després de l’inici de la revolta
veïnal contra els pisos turístics- van reclamar més control
d’aquests vehicles motoritzats.
A l’assemblea hi va assistir la regidora Gala Pin -que és veïna de
la Barceloneta- per “solidaritzar-se” amb les diferents
problemàtiques del barri. “Els segways són com
mosquits: es posen per tot arreu sense respectar les normes de
circulació”, denuncia el portaveu de La Barceloneta Diu Prou,
Sergio Arnás. En aquest sentit, afegeix que es tracta d’una moda
“molt perillosa” perquè circulen per la vorera a una velocitat
“molt elevada”.
És una bomba de rellotgeria, ja hi ha hagut diverses topades amb els
veïns del barri”, insisteix. No obstant, la normativa actual
obliga els conductors de tots aquests vehicles (
segways,
patinets i tricicles, entre d’altres) a no superar els 10 km/h i a
adequar la velocitat al pas dels vianants que es trobin al voltant.
A més, els obliga a mantenir un metre de distància amb la línia de
les façanes. Arnás també es mostra preocupat per l’estat en què
circulen alguns dels conductors d’aquests vehicles. “Recentment
he vist diversos nois que bevien cervesa mentre conduïen”, apunta
el portaveu de La Barceloneta Diu Prou.
Els conductors dels segways o d’altres artefactes
similars estan subjectes a les mateixes normatives pel que fa al
consum d’alcohol o substàncies estupefaents que els vehicles que
circulen per la carretera.
Una normativa “laxa”
Arnás -que assegura que ha vist moltes vegades la Guàrdia Urbana i els
agents cívics actuar contra les infraccions dels conductors
dels segways – considera que la normativa és molt
laxa. “És evident que els que es dediquen a aquest negoci en són
conscients i se n’aprofiten”, opina. En aquest sentit, assegura
que es pot observar com les botigues deixen els vehicles a l’espai
públic durant tot el dia.
Precisament, en la manifestació que van dur a terme els veïns de la Barceloneta
després de l’assemblea del 12 d’agost, un dels participants es
va encarar amb una botiga de patinets elèctrics. Lamentava la
proliferació d’aquest tipus de negoci i els acusava de no vetllar
pel compliment de la normativa.

El govern de Colau -de la mateixa manera que ho feia el de Trias- dóna
permisos temporals a les empreses que compleixin amb els requisits
exigits. “La problemàtica dels segways és un de
tants temes que volem estudiar i intentar solucionar”, asseguren
fonts municipals.

També:

 

L’Ajuntament de Barcelona vol eradicar l’ús de patinets elèctrics de les voreres i prohibir-los als menors de 16 anys

 

__________________
__________________
 
 
 
 
 

Més del 67% dels compradors a Espanya afirma que llegeix la informació
de l’etiquetatge dels productes alimentaris que adquireix, segons el
Baròmetre AECOC Shopper View (l’associació de fabricants i
distribuïdors), que el 2015 va analitzar els hàbits de compra dels
consumidors espanyols. I una de les informacions a les quals presten
més atenció és a la nutricional. També EROSKI CONSUMER va
consultar sobre aquest tema un miler de persones majors d’edat el
2013 i, entre altres conclusions, va poder verificar que el 81% dels
qui afirmaven que es fixaven en l’etiquetatge llegia sempre la
informació nutricional.


Aquestes dades proven l’interès dels consumidors pel valor nutricional de
tots els aliments que s’emporten a casa. Tant és així que, a partir
del 13 de desembre d’aquest any, el Reglament Europeu sobre
Etiquetatge d’Aliments (Reglament (UE) Núm. 1169/2011) obligarà a
incloure aquesta informació en les etiquetes dels productes
alimentaris, si bé alguns fabricants ja l’han incorporat de forma
voluntària.


EROSKI CONSUMER ha analitzat la normativa en profunditat amb l’objectiu de proporcionar als consumidors una guia sobre el que trobaran en
relació amb la informació nutricional en les etiquetes dels
productes alimentaris que adquireixin a partir de l’últim mes de
l’any. Per a fer-ho, s’han utilitzat diverses fonts: l’Agència
Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN), la
Federació Espanyola d’Indústries de l’Alimentació i Begudes
(FIAB), la Fundació Basca per a la Seguretat Agroalimentària
(Elika) i la Confederació de Consumidors i Usuaris (CECU).

Excepcions
a la norma

 

En línies generals, els aliments, també aquells destinats a una
alimentació especial, hauran d’incloure informació nutricional en
les etiquetes.
 
Ara bé, la llei incorpora algunes excepcions: les aigües minerals i els
complements alimentaris, perquè ja disposen de la seva pròpia
normativa, i també les begudes amb un grau alcohòlic volumètric
superior a 1,2%. Altres aliments lliures d’incorporar la informació
nutricional obligatòria són:

 

  • Productes sense transformar que incloguin un sol ingredient.

 

Productes transformats l’única transformació dels quals hagi consistit a ser curats i que incloguin un sol ingredient.

 

Aigua destinada al consum humà, inclosa aquella a la qual s’ha afegit
anhídrid carbònic o aromes.

 

Una herba aromàtica, una espècia o la barreja d’aquestes.

 

Sal i succedanis de la sal.

 

Edulcorants  de taula.

 

Extractes de cafè i de xicoira, grans de cafè sencers o mòlts i grans de
cafè descafeïnats sencers o mòlts.

 

Infusions d’herbes i fruites, te, te descafeïnat, te instantani o soluble,
extracte de te o extracte de te descafeïnat que no continguin més
ingredients afegits que aromes que no modifiquin el valor
nutricional del te.

 

Vinagres fermentats i els seus succedanis, inclosos aquells que tinguin com a únics ingredients afegits les aromes.

 

Aromes, additius, enzims alimentaris i coadjuvants tecnològics.

 

Gelatines.

 

Compostos per a espessir melmelades.

 

Llevat.

 

Xiclet.

 

Aliments en envasos que tinguin una superfície màxima inferior a 25 cm2.

 

Aliments subministrats directament pel fabricant en petites quantitats al
consumidor final o a establiments minoristes.
Per la seva banda, encara que en les begudes amb contingut alcohòlic i
en els aliments no envasats la informació nutricional no serà
obligatòria, els fabricants podran incorporar-la si així ho
desitgen. Fins i tot se’ls permet limitar-se al valor energètic o,
en el segon cas, afegir a aquesta dada la quantitat de greixos, àcids
grassos saturats, sucres i sal.
 

Oral / Redacció 44


L’OCDE avisa que els deures alimenten la desigualtat escolar

Ni
ministeri ni Generalitat han dictat regulacions sobre les tasques del
col·legi

Alguns països ja apliquen fórmules per evitar que la bretxa educativa
s’ampliï

Només cal mencionar la paraula deures perquè un nen -qualsevol nen- posi
els ulls en blanc, s’encongeixi d’espatlles i deixi anar: «¡Quin
rotllo!». Les tasques escolars, a les quals els estudiants espanyols
dediquen una mitjana de sis hores i mitja setmanals, encara són un
suplici per als alumnes, una creu per als pares (que han de bregar
diàriament amb els fills, per aconseguir que els acabin abans d’anar
a jugar o d’asseure’s a navegar per internet) i un maldecap per als
mestres. Ara, a més, un informe de l’Organització per al
Desenvolupament i la Cooperació Econòmica (OCDE) ha constatat que
els deures contribueixen a ampliar -encara més si això pot ser- la
bretxa entre els estudiants de nivell socioeconòmic alt i mitjà i
els alumnes que pertanyen a famílies més desafavorides.

Encara que no és la primera vegada que es llança l’alerta, fins al moment
ni el Ministeri d’Educació ni la Conselleria d’Ensenyament han
intervingut en l’assumpte. «En això dels deures, cada escola, fins
i tot cada mestre, aplica el seu propi criteri», indica Ismael
Palacín, director de la fundació Jaume Bofill, entitat dedicada a
l’anàlisi del sistema educatiu. Ni el Govern central ni l’autonòmic
preveuen mecanismes per regular els deures, fins al punt que la
LOMCE, -«tant reglamentista com és», observa el psicòleg i
educador Jaume Funes- tampoc ha entrat a determinar com i en quina
mesura s’han de posar deures als estudiants.

El debat, al qual altres països ja van reaccionar fa temps adoptant
mesures compensatòries, s’ha reduït aquí a discutir sobre si els
estudiants suporten ja massa càrrega acadèmica o no. Per a l’OCDE,
no es tracta tant d’una qüestió de quantitat, sinó de qualitat.
«El nombre mitjà d’hores que els estudiants passen fent tasques o
altres estudis tendeix a no estar relacionat amb el rendiment», diu
l’organització. Sí que hi afecten, en canvi, «altres factors com
la qualitat d’instrucció o l’organització escolar», afegeix.
¿Per què són els deures motiu de desigualtat entre els alumnes rics i
els alumnes pobres? Malgrat que molts pedagogs asseguren que hi ha
raons de pes per defensar les tasques escolars a casa, el problema és
que quan no estan ben plantejades, els estudiants que tenen ajuda a
casa (dels pares o de professors particulars) parteixen amb avantatge
respecte als alumnes que no compten amb aquest suport, «ja sigui
perquè les seves famílies no tenen el nivell educatiu requerit o
perquè no poden pagar-ho».


 

FINS I TOT A FINLÀNDIA / «Fins i tot Finlàndia, que és un país al
qual tothom va prendre com a referència en temes d’educació, es va
adonar del problema ja fa uns anys i en l’actualitat disposa de
programes de compensació per als alumnes que tenen dificultats per
fer els deures a casa», explica Funes, autor del llibre Cal fer deures?,que es publicarà el mes de març que ve.
Els deures, que en altres països, com França, estan regulats per llei, haurien d’estar concebuts com una manera d’ajudar els estudiants de baix rendiment a reforçar el que han après en classe i permetre a
l’alumne consolidar els coneixements adquirits en l’anomenada memòria
a llarg termini, argumenten els que els defensen. «Però això,
sempre que hi hagi mecanismes per compensar els alumnes que viuen en
una família en crisi, temporal o permanent, perquè ells tenen
moltes més dificultats per ocupar-se de les tasques escolars»,
precisa Funes.
També l’OCDE avisa d’aquest risc i recomana que, si un col·legi o un
professor opten per posar deures als seus alumnes, tinguin com a
mínim en compte que hi ha estudiants que «poden trobar grans
dificultats per fer-los si no disposen d’un espai relaxat i ordenat
per a això, si compten amb altres responsabilitats familiars o, fins
i tot, si els pares no estan preparats per guiar-los o motivar-los en
aquest procés a causa d’obligacions laborals o per falta de
recursos». En aquest cas, afegeix l’organització a partir de les
dades recollides en el seu Informe PISA, «els deures poden portar,
sense voler, a l’ampliació de la bretxa de rendiment entre
estudiants de diferents ambients socioeconòmics».
«El tema, si es tracta d’equitat, no és tant si s’han de demanar o no
demanar deures o de quin límit han de tenir aquestes tasques… El
tema és determinar quin suport reben de l’escola aquests alumnes amb
pocs recursos», adverteix Jaume Aguilar, president de la Federació
de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
«Hi ha països, com Alemanya, Suïssa o França, que al detectar que
s’estava obrint una bretxa entre els alumnes que rebien ajuda a casa
per fer deures o per assistir a activitats extraescolars i els que no
en tenien, han apostat per la senzilla fórmula d’obrir les escoles
fora de l’horari lectiu», explica Aguilar.
Es tracta, prossegueix, «de col·legis que exerceixen com a lloc de
trobada perquè hi hagi una acció educativa permanent més enllà de
les classes pròpiament dites».
Així, com també recomana l’OCDE, als alumnes se’ls proporcionen «unes
instal·lacions escolars, un lloc adient per treballar» i amb els
recursos materials i els monitors dels quals no disposen a casa seva.
__________________________
__________________________

 

 

_________________________________
_________________________________

 

Els humans conduïm pitjor que les màquines”

L’inventor del cotxe autònom de Google parla d’un futur sense taxistes

Brad Templeton (Torontó, 1960) està considerat un dels pares d’Internet, i un dels primers que va pensar en la distribució de contingut. Va ser el creador d’Usenet al començament dels noranta, un lloc on compartir notícies anterior a l’HTML i del fet que els navegadors canviessin per sempre la manera de moure’s per Internet.


El 2011 va decidir donar una sorpresa als alumnes de la Singularity University, la institució acadèmica de Silicon Valley per a la formació de líders tecnòlegs. Es va presentar assegut al seient de l’acompanyant d’un Lexus tot terreny que no tenia conductor. Va ser una de les primeres aparicions de la seva creació: el cotxe autònom
de Google. Durant dos anys, després de rebre la trucada de Larry Page, va estar treballant en els laboratoris del cercador fins a fer-ho una realitat.

Pregunta.
Qui guanyarà la batalla del cotxe sense conductor?

Resposta. No ho sé. Lamentablement, gairebé mai ho fa el primer que arriba.
Acostuma a guanyar el segon. En tot cas, els que més perden són els
que s’apunten tard a la festa.
 
P.
Com serà el negoci que es creu?
R. Es cobrarà com un servei, la mobilitat on demand [a
petició]. En el cas dels cotxes de luxe canviarà una mica el
panorama. No és el mateix voler anar d’un punt a un altre de la
ciutat que deixar-se veure amb un BMW de gamma alta. Veurem com,
segons l’ocasió, s’apostarà per una cosa o una altra. En la meva
imaginació, albiro un sistema que, com passa una mica amb Uber, et
digui: “Si vols un cotxe de luxe són 10 minuts, si vols el primer
disponible, només has d’esperar-ne dos”. També n’hi haurà que
seran, en part, subvencionats. A Espanya, amb una taxa tan alta de
desocupació juvenil, sense poder aspirar a la compra d’un cotxe, es
pot començar a proposar l’experiment com a lloc pilot.
 
P.
Què passarà amb els taxistes?
R.
No conec cap nen que de gran vulgui ser taxista. No és una professió
per a la qual et preparis durant 10 anys. És un servei temporal,
alguna cosa que fas perquè et val per aconseguir uns diners.
Desapareixerà com una cosa fruit de la disrupció tecnològica que
vivim.

P.
Què passarà amb la nostra privadesa en un món de cotxes
connectats?

R. Al Vell Món, el taxista no acostumava a saber qui eres. Caldrà
acceptar que les dades dels moviments d’aquests cotxes s’emmagatzemin
i es facin servir perquè les ciutats siguin més eficients.
 
P.
Creu que es podran utilitzar per fer negocis? Oferir un viatge a
canvi de comprar alguna cosa, veure anuncis relacionats amb els
gustos del passatger durant el trajecte…
R. Es podria fer. Saber on vas i posar anuncis, però crec que és una
suposició incorrecta. Ara mateix, el cost d’un cotxe circulant és
d’entre 13 i 18 euros per hora. El preu d’un anunci que fos efectiu,
que donés retorn, seria d’un parell d’euros, com a màxim tres per
hora. És més alt el cost del cotxe en moviment que el de la teva
atenció, així que no quadren els comptes. S’especula amb el fet que
Google faci alguna cosa en aquesta línia, però no m’encaixa el del
cotxe anunci.
 
P.
Vostè aposta pel cotxe connectat, sense conductor, però hi ha una
tendència que advoca per alguna cosa diferent: en lloc d’equipar el
cotxe, fer que les carreteres siguin intel·ligents i dotar-les de
sensors.
R. És una mala idea, perquè els pots tenir o no, però si són necessaris,
significa que els cotxes sense conductor no podrien anar a un lloc
sense una carretera adaptada. Imagina’t que cal tallar les carreteres
per fer-hi obres. Seria un desastre, faria que el canvi anés molt
més lent. Qualsevol alteració en les estructures sempre resulta
molt més complexa que en vehicles. Això sí, les ciutats han
d’implicar-s’hi instal·lant semàfors intel·ligents, per exemple.
 
P.
Tindrà sentit robar un cotxe connectat?

R. Cap. De fet, robar un telèfon mòbil, si els fabricants volguessin, seria
una ximpleria similar. Qui pugi al cotxe que ha robat ja estarà
capturat des del primer moment. Les càmeres el gravaran i el
reconeixeran.


P.
Hi haurà cotxe sense conductor públic?
R. Crec que sí. Potser no siguin part del sistema, però sí que crec que
les ciutats arribaran a acords amb Uber, Lyft o Sidecar, que en un
futur tampoc tindran conductors. Vaticino una col·laboració molt
forta entre les autoritats municipals i aquest tipus d’empreses. Cal
aprofitar les rutes compartides.
 
P.
Llavors, també desapareixeran els conductors d’Uber, Lyft…?
R. Per descomptat, són una cosa temporal. També ho farà la pujada de preu
que posen per atreure més conductors quan hi ha més demanda. Ja no
tindrà sentit, sinó que es crearan rutes més eficients. Es pagarà
més o menys segons el temps que estiguis disposat a esperar pel teu
viatge en els moments de més demanda.
 
P.
Molts veuen estrany compartir viatge amb desconeguts…
R. És cert, algunes dones han tingut experiències desagradables. Cal ser
veritablement idiota per assetjar una noia en un viatge compartit.
N’hi ha prou que denunciï que s’ha sentit molesta perquè sàpiguen
qui ha estat.
 
P.
Ja, però pot saber on viu.

R. Acostumen a tenir bona resposta davant queixes i situacions molestes. Segur que
aviat afegeixen un sistema per valorar altres passatgers i evitar
problemes.


P.
I què passarà amb la cultura americana, amb aquella estampa que
simbolitzava la llibertat amb un home al volant?
R. Sí, molts diuen que els americans estimen els seus cotxes, i en cert
sentit és cert, però també és una societat molt pràctica. A qui
els encanti el cotxe, el continuaran conduint de manera esportiva,
com una afició. Fins i tot, pot ser que els col·leccionin, però no
serà la norma, com va passar amb els cavalls… No tindrà sentit
tenir un cotxe per a cada membre de la llar, com passa ara.
 
P.
Comprarem cotxes compartits amb veïns?
R. Sí, és un bon exemple. El meu germà té una avioneta comprada amb amics
que també són aficionats. Serà la manera de fer-ho rendible.
 
P.
Hi haurà menys cotxes?

 

R. Sí,
ara mateix la quantitat és ingent. Amb una cinquena part dels que
tenim actualment, ja ens sobraria.
 
 
___________________________
___________________________
 

Apps en benefici de la salut

Les aplicacions mòbils i els seus accessoris també s’han integrat al
món de la salut. En l’actualitat hi ha més de
165.000 
apps relacionades amb aquesta matèria, segons l’últim informe de l‘Institute for Healthcare Informatics (IHM),
“Patient Adoption of mHealth: Use, Evidence and Remaining
Barriers to Mainstream Acceptance”: un 70% correspon a
aplicacions de benestar i exercici físic i l’altre 30% es dirigeix a
professionals de la salut i als seus pacients.

La publicació de l’IHM afegeix que una de cada deu aplicacions es pot
connectar a un dispositiu o sensor que en facilita l’ús i que permet
a l’usuari recollir dades. Encara més, els últims dos anys, el
percentatge d’aplicacions de salut amb la possibilitat de
connectar-se a les xarxes ha augmentat d’un 26% a un 34%.

Des de la perspectiva de salut pública, aquest escenari suposa una
oportunitat en la promoció d’hàbits de vida saludables, alhora que
potencia la cultura de la prevenció i de la responsabilitat
individual, tant en la salut com en el control de malalties.


Menys sedentarisme

EndomondoStravaRuntasticPedometerMySwimPro o Google
Fit
 són algunes de les aplicacions més populars per a portar un control de
l’activitat física regular. La majoria són gratuïtes, encara que
disposen també d’opcions avançades de pagament. Al mercat també hi
ha diferents accessoris -com les polseres de 
fitness o
els rellotges intel·ligents- que faciliten la tasca de posar-se o de
mantenir-se en forma.

Aquest tipus d’aplicacions mòbils, dirigides a l’esport en general o
especialitzades en una modalitat esportiva, registren dades com el
temps, la distància, la velocitat i l’altitud i, si l’activitat ho
permet, fan un mapa del recorregut. D’altres disposen de plans
d’entrenament o rutines establertes. Per a aconseguir que l’usuari es
mantingui actiu, inclouen elements de motivació com ara missatges
d’ànim -mitjançant veu o missatge escrit-. La majoria, a més,
permet compartir el rànquing personal en xarxes socials o enviar-los
mitjançant altres aplicacions com WhatsApp o correu electrònic.
Alguns estudis científics destaquen la utilitat d’aquestes
aplicacions i dispositius. És el cas de la revisió “L’ús de
podòmetres per a incrementar l’activitat física en la població
adulta” (2015), duta a terme per experts de la Universitat de
València, la Xarxa d’Excel.lència de Promoció de la Salut Mental
(PROMOSAM), la Universitat Jaume I de Castelló i el CIBER de
Fisiopatologia, Obesitat i Nutrició (CIBEROBN) de l’Instituto Carlos
III, que conclou que són una eina eficaç en la lluita contra el
sedentarisme i l’obesitat, a més que faciliten l’autocontrol i
augmenten la motivació de l’usuari per a aconseguir objectius.


Altres hàbits de vida saludables

Així mateix, s’han desenvolupat aplicacions que ajuden a adquirir o
mantenir un altre tipus d’hàbits saludables diferents de la pràctica
d’exercici físic. Un exemple són aquelles que animen a deixar de
fumar o que consciencien sobre la importància d’un bon descans
nocturn -controlen quant i com es dorm i calculen el millor moment
per a despertar-se-. D’altres ajuden a mantenir a ratlla l’estrès,
com 
Checking Stress, a través de la qual l’usuari pot visualitzar el grau d’estrès que té.

Per la seva banda, les aplicacions dissenyades per a portar una
alimentació sana i controlar el pes tenen molta acceptació. Si bé
cal tenir clar que no substitueixen les pautes dietètiques dels
dietistes nutricionistes o altres professionals de la salut, sí que
són útils per a portar un control diari dels àpats. Això sí,
s’ha de fugir d’aquelles que prometen perdre pes de forma fàcil i en
pocs dies, ja que aquestes dietes miracle poden comprometre la salut.

En definitiva, la llista d’aplicacions que poden ser beneficioses per a
cuidar la salut és interminable. N’hi ha per a totes les edats i
condicions: per a l’embaràs, la lactància materna -de l’Associació
Espanyola de Pediatria- i, fins i tot, per a estimular la higiene
dental entre el públic infantil.

Control de malalties cròniques

Els professionals de la salut i les societats científiques mostren cada
cop més interès per aquests programes per ser eines útils,
sobretot, en aspectes de control i tractament de malalties cròniques.
Això sí, cal tenir en compte que, malgrat el valor afegit que
suposen, mai no reemplacen el paper dels professionals de la salut.

Així, la Societat Espanyola d’Alergol·logia i Immunologia Clínica ha
creat 
Polen Control i Pólenes Móvil, que permeten saber en tot moment la quantitat de pol·len que hi ha en l’ambient i evitar els atacs d’al·lèrgia. Al seu torn, el professional mèdic pot seguir l’evolució dels símptomes dels
pacients i relacionar-los amb els nivells pol·línics.
Per a la diabetis, s’han desenvolupat algunes aplicacions -com
SocialDiabetes -que permeten controlar, entre altres aspectes, les
ingestes, el nivell de glucèmia i les pautes d’insulina. D’aquesta
manera, l’usuari pot tenir més control i autonomia.
N’hi ha d’altres, com Instant Heart Rate, que són capaces de mesurar la freqüència cardíaca a través de la pantalla i analitzar-la. A més, moltes ofereixen l’opció que el registre quedi inclòs en la història clínica del pacient.
En l’àmbit de la pediatria també s’han creat programes adreçats a la
salut infantil, com les desenvolupades per professionals de
l’Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona) o les recomanades per
l’Acadèmia Americana de Pediatria: 
iPediatric -amb
un identificador pràctic de símptomes del nadó- o 
Kids
Doc
.

 

 

Oral / Redacció 43


L’OMS aconsella augmentar en un 20% els impostossobre les begudes ensucrades

L’organisme pretén reduir els índexs de
sobrepès, obesitat, diabetis i càries

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha publicat un nou informe en
què recomana augmentar en un 20% els impostos sobre
les begudes ensucrades per reduir-ne el consum i, per tant, disminuir
el risc d’obesitat, diabetis tipus 2 i la càries dental.

I és que, segons assenyala l’informe, titulat ‘Les polítiques
fiscals per a la dieta i la Prevenció de Malalties no Transmissibles
(ENT)’, reduir el consum d’aquestes begudes provocarà una
disminució de la ingesta de ‘sucres lliures’ i calories, millorarà
la nutrició de la població i reduirà els índexs de sobrepès,
obesitat, diabetis i càries.

Els sucres lliures són els monosacàrids (com la glucosa o
fructosa) i els disacàrids (com la sacarosa o sucre de taula), que
són afegits
als aliments i les begudes pels
fabricants, cuiners o consumidors. A més, també són presents de
forma natural
en la mel, els xarops, els sucs de fruita i
els sucs concentrats de fruita.

“El consum de sucres lliures, incloent-hi les begudes
ensucrades, és un factor important de l’augment global del nombre de
persones que pateixen obesitat i diabetis. Per això, si s’augmenten
els impostos sobre aquests productes es podran salvar vides,
reduir els costos sanitaris i augmentar els
ingressos per revertir-los en els serveis de salut”, ha
assenyalat el director del departament de l’OMS per a la prevenció
de les malalties no transmissibles, Douglas Bettcher.

SOBREPÈS INFANTIL

Aquesta recomanació se sustenta en el fet que l’any 2014 el
39% de les persones més grans de 18 anys tenien sobrepès i que
entre els anys 1980 i 2014 es va duplicar la prevalença d’homes i
dones amb obesitat. A més, l’any 2015 uns 42 milions de menors de 5
anys tenien sobrepès o obesitat, fet que suposa un augment d’11
milions de nens en els últims 15 anys, dels quals el 48% vivien
a l’Àsia, i el 25%, a l’Àfrica.

Però no només han augmentat els índexs d’obesitat i sobrepès,
sinó que també s’ha produït un increment notable dels casos de
diabetis, que han passat de 108 milions el 1980 a 422 milions
el 2014. Una malaltia que, al mateix temps, va ser responsable
d’1,5 milions de morts a tot el món l’any 2012.

ABARATIR ELS PREUS DE FRUITES I VERDURES

D’altra banda, l’OMS, després de reunir-se amb experts mundials i
analitzar 11 estudis sistemàtics sobre com influeixen les mesures
fiscals a l’hora de millorar la dieta i prevenir les malalties no
transmissibles, aconsella reduir en un 10% o un 30% els preus de les
fruites i verdures fresques; augmentar els impostos en els aliments
amb alt contingut en greixos saturats, trans i sal; i incrementar el
preu del tabac.

Alguns països ja han adoptat mesures fiscals per
evitar que els ciutadans consumeixin productes no saludables. Per
exemple, Mèxic ha augmentat els impostos de les begudes ensucrades i
Hongria dels productes envasats amb alt contingut en sucre, sal o
cafeïna. Les Filipines, Sud-àfrica, el Regne Unit i Irlanda del
Nord han anunciat ja la seva intenció d’aplicar impostos sobre les
begudes ensucrades.

 

___________________________
___________________________

Els 8aliments i begudes més poc saludables

A
Etselquemenges fem un rànquing amb els 8 aliments i begudes més
perillosos pel que fa a la nutrició. Vols descobrir quins són, per
què i com podem apartar-los de la nostra vista per sempre?

Segur que alguns ja els coneixes, però potser no sabries explicar als teus
contactes per què no són unes opcions saludables. Atenció, doncs,
a aquest resum:

1. Sucs de fruites envasats

A Catalunya, el consum de sucs de fruita ha augmentat gairebé el doble en 10 anys (estudi). Encapçala la primera posició del nostre rànquing perquè de suc de
fruita en té més aviat poc. El procés és molt més complex que no
pas el que ens ensenyen certs anuncis. S’utilitza fruita…:

  1. de baixa qualitat, que ja no serveix per vendre sencera
  2. molt triturada
  3. pasteuritzada
  4. conservada en grans tancs durant mesos
  5. barrejada amb aigua
  6. amb sabors artificials, sucre, edulcorants diversos i conservants

El resultat és: poca quantitat de vitamines, per no dir nul·la, i una gran quantitat de
sucres (externs i propis de la fructosa). Així doncs, donar un suc
als nostres fills per acompanyar un entrepà o prendre un suc al bar
no és una opció sana.

2. Cereals per esmorzar

Un bol de sucre emmascarat”, així l’hem volgut batejar. Estan carregats de
vitamines aïllades i químiques perquè contenen
cereals
molt refinats i de baixa qualitat
.
Menjar cereals envasats per esmorzar ha estat la campanya de
màrqueting més reeixida del món. I com que no són integrals −i
si ho són és perquè porten segó, que ens irrita l’intestí−
no ens sacien i n’hem de menjar més quantitat i, per tant, més
sucres.
Si us fixeu en els envasos, les racions que recomanen són de 30-40
g, quan realment el que equival a una ració és 60-80 g. Si coneixeu
algú que prengui els especials per a dieta o el superintegrals,
digueu-li que miri l’etiqueta del seu producte i d’un altre
d’herbodietètica o de supermercat ecològic sense
sucre
. El temps que trigarà a agafar-li gana després d’haver-ne
menjat d’un tipus o d’un l’altre variarà considerablement.

3. Crema de xocolata i avellana

Tot i que al món se’n consumeixen 9 quilos per segon,
és molt poc saludable (encara que ens sapiguem de memòria els seus
“quatre” ingredients gràcies a la seva famosa cançó).

Conté moltíssim sucre, greix saturat, glutamat monosòdic, lecitina
de soja 
genèticament modificada i olis vegetals com
el de palma. La meravella dels additius saludables, vaja.

4. Hamburgueses

Us heu fixat mai en les etiquetes de les hamburgueses? Si ho feu veureu que de carn n’hi ha poca. “Jo no menjo mai soja” em diuen a la consulta, però en prenen cada dia sense saber-ho a través de les hamburgueses, salsitxes o mandonguilles. La majoria
d’hamburgueses, són un producte molt processat, gairebé sense qualitats nutritives i plenes de
colorants, aromes, emulsionants i conservants.

5. Refrescos amb sucre o edulcorants

Quan surto a la tarda-nit i no vull alcohol, no sé mai què demanar”.
“Però un dia a la setmana sí que en puc prendre, no?”. Un cop a
la setmana ja és un consum habitual. I no, no s’haurien de prendre
mai.
Una llauna de cola, taronja o llimona pot contenir entre 8 i 9 cullerades de
sucre.
Quan em diuen allò de “jo no prenc mai sucre” els podria explicar el
munt de productes amb sucre que prenen, sobretot durant el cap de
setmana, però clar, això no ho comptem, perquè és el cap de
setmana, oi?

Si eliminem les begudes ensucrades podem reduir molt el risc d’obesitat, sobrepès i diabetis tipus 2, segons recull un estudi de la Universitat de Harvard.

I què passa amb les begudes edulcorades? Potser no engreixen però s’ha
vist
que el cos rep més o menys el mateix missatge insulínic i
ens fa més addictes a tot el que sigui dolç.

6. Vi i cervesa

La industria del alcohol está detrás de la percepción equivocada que tiene buena
parte de la sociedad y de la idea de que tomar dos vasos de vino
diarios va bien para el corazón, o que beber una cerveza favorece el
sistema nervioso o para los deportistas, cuando, en realidad, tiene
muchos más efectos adversos que beneficiosos.”

Julio Basulto, dietista-nutricionista reconegut per l’AEDN.

L’alcohol és el problema, perquè no només genera una sobrecàrrega hepàtica
sinó que pot desencadenar problemes hormonals. L’OMS explica que
és
neurotòxic, addictiu, immunosupressor, perillós per al sistema cardiovascular,
cancerigen i que augmenta el risc de mort
, encara que sigui en forma de cervesa o vi.

7. Pa de motlle

Una solució ràpida i que dura molt a casa? El pa de motlle. A canvi de què? De contenir olis vegetals hidrogenats (greixos trans) + greixos saturats de la llet + alta quantitat en sodi + emulsionants i conservants com l’E471, que genera una mala absorció de greixos i danys hepàtics + sucre.

8. Iogurts desnatats edulcorats

Amb poc substrat nutritiu, ja que quan es treu el greix també es fan malbé les vitamines liposolubles com les vitamines A, D i E, i també contenen menys
quantitat de calci. 
A més a més, el iogurt desnatat edulcorat més consumit a Espanya conté els dos edulcorants més polèmics: aspartam i acesulfam k (hi ha indicis que és pitjor que la sacarina i l’aspartam).

I les alternatives saludables?

Fer sucs vegetals a casa amb un extractor de sucs lent, comprar fruita i verdura ecològica en la mesura que puguis, prendre cereals sense sucre, fer una crema de
garrofa casolana (amb cacau pur, garrofa en pols, vainilla, ametlles
i avellanes mòltes i melassa d’arròs), un àpat amb carn blanca a
la setmana i ecològica, demanar als bars aigua, te, cafè o una
cervesa sense alcohol, comprar pa integral de massa mare en un forn
de pa bo i disminuir la quantitat de lactis (i si se’n prenen, que
siguin ecològics, i millor de cabra o ovella).



___________________________

___________________________



La nova realitat augmentada afavoreix el quiròfan global

Dispositius i aplicacions connectats a internet assisteixen el metge en proves
diagnòstiques, permeten gravar operacions i milloren la formació de
futurs cirurgians. L’Hospital Clínic prepara el primer
trasplantament de ronyó retransmès amb unes Google Gla

Les ulleres de realitat augmentada ja s’han convertit en alguna
cosa més que el nou instrumental de moda als quiròfans. Empreses i
centres mèdics col·laboren per desenvolupar dispositius i
aplicacions que permetin millorar la pràctica mèdica, la formació
dels nous professionals i l’accés a la informació rellevant sobre
el pacient gràcies a càmeres en miniatura, l’accés a internet i la
simulació dels passos a fer en la taula d’operacions. Però també
tenen moltes altres aplicacions per ajudar els pacients, com es va
poder veure en el recent congrés Health 2.0 a Barcelona, que tornarà
a celebrar-se el maig del 2016.

Els dispositius més populars, per mediàtics, són les Google
Glass, que Google va llançar com a prototip el 2011 i que ha venut
de manera intermitent des d’aleshores. Però n’hi ha d’altres, com
les Epson Moverio, les R6 d’ODG i les Vuzix, a més a més d’altres
models pensats per a la indústria. Gràcies a una càmera, un
micròfon i un pes lleuger, entre altres característiques, permeten
als metges retransmetre operacions de cirurgia oberta a una audiència
més àmplia i mostrar-les des del punt de vista del cirurgià i no
com ho faria una càmera externa. El cirurgià, a més, pot «disposar
d’informació sobre l’historial del pacient directament a la
pantalla, mentre té les mans lliures. O simular opcions en una
operació abans de posar-les en pràctica», apunta Aline Norzet,
impulsora de Health 2.0, que analitza empreses tecnològiques
relacionades amb l’àmbit sanitari a tot el món. «Hi ha un bon
nivell d’empreses a Espanya, amb gent que fa coses molt interessants
i metges que són early adopters (els primers a adoptar una
tecnologia)», assenyala.

PIONERS A MÚRCIA

Espanya ha sigut un dels països pioners a
utilitzar la realitat augmentada gràcies, sobretot, a una empresa de
Múrcia, Droiders, que va aconseguir ser un dels primers socis de
Google en el desenvolupament d’app per a les seves ulleres.
«Vam ser els primers a retransmetre una operació quirúrgica. Els
residents, quan van amb un metge, es queden enrere i no veuen
exactament què és el que fa, sinó el que fan les infermeres. La
realitat virtual els permet veure la perspectiva del metge», explica
Ignacio Navarro, responsable de desenvolupament de negoci a Droiders,
que li va proposar l’experiència a un especialista mundial en
lesions de genoll, el doctor Pedro Guillén, que va ser el primer
metge del món a retransmetre una operació amb el dispositiu.

«Vam retransmetre l’operació amb un artroscopi sense cable de la
meva invenció a un pacient a qui vam aplicar un empelt amb cèl·lules
cultivades per regenerar un cartílag. Així que va ser una doble
innovació», recorda el doctor Guillén, que ha treballat amb el
dispositiu dues vegades. «Les Google Glass, que llavors pesaven 30
grams, no molestaven ni feien mal de cap i anaven captant el que jo
veia. La segona operació que vam fer va ser retransmesa a 276
universitats d’arreu del món i especialistes de Stanford (EUA),
Basilea (Suïssa) i Kobe (Japó) podien fer-me preguntes sobre el que
feia. Era el quiròfan global», diu.

Guillén no veu tan clar, en canvi, altres aplicacions de les
ulleres, com ara l’accés a l’historial del pacient. «El més
important és la seva aplicació en l’ensenyament de la medicina. Un
traumatòleg està sempre mirant diverses coses alhora. Encara que
seria molt útil en medicina militar, on es necessita consultar un
especialista en directe, o en llocs remots».

L’Hospital Clínic de Barcelona es prepara per retransmetre en
directe, al juliol, el primer trasplantament de ronyó des de la
perspectiva del metge a través de les Google Glass. Ho farà el
doctor Antonio Alcaraz, que ja ha treballat amb el dispositiu. «Els
especialistes podran fer preguntes sobre el que fem, per text. Primer
ho provem amb una gravació, perquè els pacients no són conillets
d’índies».

La formació mèdica també se serveix de la realitat augmentada
per simular les incisions i la resposta dels òrgans a través de
models en 3D. «En un trencament de clavícula, per exemple, les
ulleres poden anar indicant els passos que ha de realitzar el
cirurgià si fa temps que no els practica», assenyala Navarro.

O solucionar situacions en què la postura del metge és forçada
i no mira el pacient perquè ha de controlar l’operació a través de
l’ordinador, com en les laringoscòpies o les endoscòpies. També,
simplement, recordar el procediment i l’instrumental necessari per a
una operació o per revisar la pauta dels medicaments amb imatges.

APLICACIONS PER A UROLOGIA

«Davant de determinades formes, les
ulleres reconeixen i inicien una acció, com un àudio o un vídeo
que va guiant el doctor», explica Arthur Bretonnet, responsable de
desenvolupament de negoci de l’empresa catalana Soft For You (SFY),
que amb els laboratoris Almirall i metges del Clínic de Barcelona
han desenvolupat les app per a urologia.

Una altra app permet, amb unes ulleres de realitat virtual,
ajudar al diagnòstic mèdic, a base de presentar-li les accions
possibles davant de les respostes del pacient, sense que aquest se
n’adoni.

Però la realitat augmentada també ajuda pacients que amb prou
feines poden veure o recordar. La Universitat d’Oxford treballa en
una app per a pacients amb baixa visió a qui les Epson
Moverio interpreten els contorns dels objectes, i hi ha qui fa servir
les ulleres com a xivato per a pacients amb Alzheimer o altres
demències.